No hi ha res millor que tornar a escoltar un disc que feia temps que no escoltaves i redescobrir que encara n’estàs enamorat. No hi ha res com un dia assolellat després de dos mesos de boira, pluja i neu. I no hi ha res que es pugui comparar a la suma d’ambdós.
Aquí em trobo, escoltant de nou el primer i únic disc d’aquesta colla de pijos encantadors de Columbia. No és un sufocant dia d’estiu, d’acord. El vent que ens arriba del Mar Negre segueix sent fresquet. Però tot sembla perfecte. Fent glopets d’un te de llimona amb un terrós de sucre i el fum d’un cigarret del suau tabac de Golden Virginia. Veient els estudiants córrer amunt i avall amb les seves carpetes i llibretes, i tota la superficialitat sembla més suportable ara. Fins i tot agradable. Tot el que abans criticaves ara ho veus des de la ironia. Tot el que semblava decadent ara té un punt d’encantador.
Suposo que per molt sensat i crític envers la passió llatina desfermada des de l’estupidesa i l’extrema irracionalitat que es sigui, un mai podrà defugir la seva naturalesa mediterrània. Aquest sol que ens havia estat prohibit durant tot aquest temps em du a casa, em retorna les bones vibracions. De vegades, és tot tan senzill com gaudir dels petits plaers mentre el sol es fa amo i senyor del campus amb Vampire Weekend de fons, posant-hi la banda sonora.
Estimat lector, sento la deixadesa en la que he abandonat aquest blog. La meva nova vida a Istanbul està en un procés massa inicial i aventurer com per dedicar massa temps a internet, però prometo narracions de com és això en un termini relativament curt de temps. Mentrestant, us deixo amb el vídeo d'un tema del nou disc de Bonnie 'Prince' Billy "Beware" on el paio surt amb una samarreta de Turquia, ha! La veritat és que el disc està molt bé i aquest barbut sembla no baixar mai el nivell.
Tal com informa Brooklyn Vegan aquí, Beirut va oferir un concert prèviament no anunciat en un petit bar de Brooklyn per tal de provar com sonaven les noves cançons en directe i escalfar motors abans de la gira que els espera. S'espera que la banda de Zach Condon editi un parell d'EP's en les properes setmanes. No cal dir que espero nou material en candeletes. Realment crec que el noi encara té molt camí per recòrrer i que serà capaç de superar-se a si mateix. A priori, el tema d'agafar influències de la música funerària mexicana sona interessant.
Enguany, el grapat d'usuaris del fòrum del Primavera Sound que habitualment portaven el recompte de votacions del que la resta consideràvem el millor de l'any s'han currat un web per exposar els resultats de les nostres votacions. Unes llistes on no hi trobareu els Fleet Foxes ni altres superhypes de Pitchfork (encara menys de publicacions poc serioses com NME) , retorns poc lluits, el rapper de moda entre els gafapastes o qualsevol altre artista que usualment utilitzen les diferents publicacions per omplir un suposat buit en un determinat estil musical. Aquí podeu veure els resultats d'aquesta llista popular.
No tinc ni idea de quan van penjar aquesta magnífica versió del popular tema de Pulp "Common People" perquè he estat desconectat durant unes quantes setmanes. El cas és que ja podeu gaudir-ne cada dia que us vingui de gust, enlloc d'estar esperant el proper concert de la banda poder-la tornar a escoltar. La versió en qüestió és molt més calmada que l'original i potser la introducció dura un pèl massa. Arriba al moment àlgid quan en Guillem comença a cantar de veritat. De totes maneres, continuo pensant que és un tema de directe. Les subtileses de la ironia que es deixen anar guanyen moltíssim en viu. Aquí teniu l'enllaç.
La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.
9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave
A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.
8. Vivian Girls – Vivian Girls
Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.
7. The Dodos – Visiter
Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.
6. No Age – Nouns
Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.
5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby
Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.
4. Portishead – Third
Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.
3. Conor Oberst – Conor Oberst
Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.
2. Erykah Badu – New Amerykah
Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.
1. Vampire Weekend – Vampire Weekend
Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.
És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.
Si quan vaig escoltar “Duermen” per primera vegada ara fa 7 o 8 anys m’haguessin dit que estava escoltant el què es convertiria en el millor mc en llengua castellana, m’ho hagués cregut. El tema em va al•lucinar i des de llavors molt poques han estat les decepcions que m’he emportat amb la música que ha anat fent el de Sevilla. Només el disc “Música Para Enfermos” em va semblar una mica fluix, pero “Un Tipo Cualquiera” és un molt bon disc i “Tu Madre Es Una Foca” és, encara avui dia, el millor disc de la història del rap en castellà. Tote canvia el concepte musical en cada disc, però les seves rimes segueixen sent de les més contundents del panorama. Una mica contradictori, tant a ni vell d’actitud com musical, només ell col•loca les paraules precises en cada vers. Només ell ho pot fer com ho fa. Els seus raps són l’exaltació de l’ego més honesta.
Alguns ja han posat el crit al cel després de la publicació del primer senzill d’aquest nou disc “Ahora Vivo De Esto”. A Espanya sembla que la gent estigui desitjant poder acusar a algun artista de renom d’haver-se venut. En aquesta cançó el Tote ens explica que ara pot viure exclusivament del rap perquè guanya una pasta, però no ho fa exaltant les putes o les joies que es pot comprar amb aquests calers. Un crit de llibertat és exactament el què és aquest tema. Se’n riu de tots els què no se’l prenien seriosament, considerant-lo un nen petit per dedicar tant de temps a un joc d’adolescents en comptes de buscar-se una feina normal i un ‘futur’. Ara Tote guanya més diners que tots els seus companys de classe i veïns amb feines estables jugant a aquest joc de nens i té tot el dret a riure-se’n.
En aquesta ocasió Tote ha comptat amb una gran varietat de productors internacionals (com Oh No), al revés de discos com “Tu Madre Es Una Foca” o “Un Tipo Cualquiera” (pràcticament produïts només per Big Hozone ), acostant-se al concepte de produccions variades de “Música Para Enfermos”. Però, a diferència d’aquest disc, les col•laboracions al mic estan molt més ben dosificades i els temes aconsegueixen dibuixar un únic concepte tot i la varietat de gent que ha fet els beats. L’mc ha pres un nou risc, ha volgut donar un altre gir a la seva música i ens el trobem rapejant sobre beats que sonen a Neptunes o als sons que últimament han acompanyat a mc’s com Talib Kweli. Com que l’home és bo i ho sap, el resultat és pràcticament immillorable.
Al disc hi trobem de tot, però les actituds sempre perduren: l’amor per la classe obrera, l’humilitat i la senzillesa que fan que mai vacil•lis de forma totalment gratuïta, l’enyorança als primers temps, la crítica a la classe política... Tote dona voltes a la seva temàtica clàssica, però sempre trobant nous enfocaments i noves rimes per a il•lustrar-los. “Prohiben las drogas y todos los borregos corriendo / Deberían prohibir los libros para que os diera morbo leerlos”. Més enllà dels temes que podríem etiquetar de més característics del seu estil com “Yo Soy” o “Rebelde Por Defecto” o la gran reflexió de la seva vida vista en panoràmica a "Como En Casa", trobem dos contrapunts força originals. Un és el tema “El Tendedero” amb Chico Ocaña on s’apropa al flamenc i l’altre és “Ven” on es fa acompanyar del seu germà Shotta per parlar de les groupies imitant a un famós gag de La Hora Chanante a la tornada.
Any rere any tant l’escena rap espanyola com la internacional van perdent gas però hi ha artistes que no afluixen i Tote és un d’ells. “T.O.T.E.” és un molt bon disc firmat per un dels artistes més consistents que mai he conegut.
El senyor Berman no afluixa el ritme gairebé mai i de tots els discos de Silver Jews sempre en pots treure alguna perla. Com aquest cant a allò que no és però podria haver estat. L'home és encara avui dia un dels millors compositors de lletres que tenim al món.
24. Bob Dylan - Mississippi
Mala hierba nunca muere. Bob Dylan és capaç de firmar a aquestes alçades i com a producte de temes que va descartar fa un temps, una de les millors cançons de l'any. Si hagués de citar alguns fragments d’aquesta espectacular lletra, acabaria citant el tema sencer. Millor que ho comproveu vosaltres mateixos.
23. Herman Düne - (Nothing Left But) Poison In The Rain
Aquest tema serveix per tancar el disc "Next Year In Zion". Segur que ha passat més desapercebuda que altres cançons del disc, però el cercle que dibuixa el camí que segueix el verí està narrat de forma preciosa.
22. Little Joy - Keep Me In Mind
Reconec que aquesta cançó és la que més m’ha agradat del disc de Little Joy per l’allargada ombra dels Strokes que s’hi dibuixa. Sigui com sigui, segueix sent un gran tema.
21. Vivian Girls - I Believe In Nothing
Davant de la resta de senzills del disc, em quedo amb aquest crit destructiu que ho escombra tot, però sempre amb el contrapunt dolç de la suau veu d’aquestes noies.
20. The Very Best - Cape Cod Kwassa Kwassa (Vampire Weekend cover)
El disc d’aquesta gent et fa recuperar l’alegria per viure, una de les millors qualitats de la música africana. A més, el diàleg d’anada i tornada que estableixen versionant a Vampire Weekend (i fent-ho bé) és una de les coses més interessants que ha passat enguany.
19. The Tallest Man on Earth - Honey Won't You Let Me In
Aquesta espècie de Dylan nerd i suec ens ha captivat amb la seva veu de xiulet i amb cançons fresques i senzilles com aquesta. Aire fresc a l’escena dels cantautors folk.
18. Vampire Weekend – Walcott
Considero que aquest és el grup de l’any, a pesar de tot. “Walcott” és un tema preciós i vibrant (l’energia dels primers segons és impagable) que em va fer saltar com un boig ple d’alegria una nit de primavera en bona companyia. El moment i la cançó es mereixen ser inclosos en aquesta llista.
17. The Dodos – Fools
Es fa difícil triar un tema entre els tres o quatre que més m’han agradat del disc, però si ho he de fer, em decanto per aquest. Representa el millor de The Dodos, una melodia maca i curosa amb la lletra i una percussió esbojarrada i electritzant.
16. Russian Red – Cigarettes
La cantautora que ha passat de concerts en locals petits a sortir per la tele en cosa d’un any i mig o dos ha firmat algunes de les millors cançons d’enguany, incloent aquest “Cigarettes”. Breu i melancòlic, et captiva al moment.
15. Flying Lotus - GNG BNG
L’orgia instrumental que ha creat el productor amb més pedigrí de Los Angeles s’exemplifica perfectament aquí, on deixa via lliure als baixos demolidors i als ritmes canviants que ho enderroquen tot. No tens temps ni per respirar.
14. The Game - My Life feat. Lil' Wayne
Aquest nostàlgic del g-funk i del període de grandesa del rap de la costa oest és capaç de despullar-se sentimentalment i oferir-nos cançons tan sinceres com aquesta. A més, l’aportació de Lil’ Wayne en la dosi exacte acaba d’arrodonir el concepte. “Like Rock-a-fella needed a Sigel /Like I needed my father /But he needed a needle”.
13. The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement
Alex Turner és, sens dubte, un dels músics amb més talent del panorama rock anglès. Aquest nou projecte està farcit de bons temes, com per exemple aquest, on la bateria sembla un cavall galopant i el líder dels Arctic Monkeys un profeta de la joventut contemporània.
12. The Magnetic Fields - California Girls
Encara que mitja Barcelona l’odiï després del paperot que va protagonitzar durant el seu darrer concert a la ciutat i acceptant que “Distortion” és probablement un treball no tan bo com els anteriors, el senyor Merritt mai ha deixat de fer temes brutals i lletres molt iròniques i eloqüents, com aquesta de “California Girls”.
11. The Streets - Everything Is Borrowed
Una de les cançons més emocionants de l’any. Hi ha qui no entén perquè m’agraden tant els mc’s i els cantautors quan són dues figures gairebé iguals que fan la mateixa feina, sincerar-se com ningú i proclamar als quatre vents els seus sentiments.
10. Manel - Al Mar!
La cançó del pop català de l’any. Una lletra senzilla però preciosa i una melodia que acabes cantussejant sense adonar-te’n. No fa falta res més.
9. MGMT - Time To Pretend
Els de Brooklyn semblen haver nascut per elaborar hits de les pistes de ball. “Time To Pretend” és la descripció d’un jovent en concret, la banda sonora perfecta del que està passant a Williamsburg i, al mateix temps, connecta amb qualsevol jove en qualsevol racó del món.
8. No Age - Teen Creeps
M’encanten els grups que són capaços d’elaborar melodies brutals enmig d’un soroll que et deixa astorat i això és el que aconsegueixen els No Age en aquest tema.
7. Portishead - Machine Gun
Protagonistes d’un dels retorns més sòlids de l’any, “Machine Gun” (amb aquesta mena de metralleta que forada tot el què es troba) és un tema dur i contundent. Encara tinc a la retina el moment en que Chuck D va saltar per rapejar sobre aquest tema durant l’actuació de Portishead al Primavera Sound...
6. Conor Oberst - Cape Canaveral
Conor Oberst s’ha consolidat enguany com un dels cantautors més importants de la dècada, un noi que encara té moltes coses a dir. El disc és preciós, igual que aquesta cançó que parla d’un coet que ha d’enlairar-se i de passada d’unes quantes coses més.
5. The Wave Pictures - I Love You Like A Madman
Probablement són el grup més poc valorat d’Anglaterra i no deixen de ser un dels millors dels últims dos o tres anys. “I Love You Like A Madman” és simplement un tros de cançó.
4. Erykah Badu - The Healer
Aquesta noia sempre té un as guardat a la màniga i no afluixa mai el ritme. Aquest cop de la mà de Madlib, torna amb un tema que et deixa estorat per la seva força i la seva impecable qualitat. Als peus de la reina del nou soul.
3. Vampire Weekend - Oxford Comma
El grup de l’any mereixia una cançó més amunt en la llista i és aquesta, la que més m’ha acabat enganxant de tot el disc. Encara m’esbossa un somriure cada cop que l’escolto i el temps no ha fet que perdi la seva frescor. L’aparent intranscendència de la lletra amaga una actitud i unes percepcions que van més allà del seu significat.
2. Lykke Li - I'm Good, I'm Gone
La sueca té molt de potencial i no només pels seus balls. Estem davant d’un autèntic himne pop, dels de primera categoria. Suècia està produint molt bona música, però sovint no tan original com aquest tema. El versió amb Robin i tota la tropa és encara més potent.
1. MGMT - Kids
Si hi ha hagut un himne per a tots els indie kids d’arreu del món, ha estat aquest. MGMT juga amb les seves melodies infalibles de sintetitzador i ens posa tots a botar en qüestió de segons. La cançó de l’any.
Divertits com sempre, el concert va anar de menys a més. Van ‘malgastar’ el tema “Al Mar!” tocant-lo el primer de tots i amb la màquina encara sense engreixar. La veu, com també va passar en els concerts posteriors, estava una mica apagada però es va anar solucionant a partir del tercer o quart tema. Evidentment, em va fer molta més gràcia veure’ls en un lloc petit com l’Heliogàbal però ahir van estar prou bé a l’Auditori del Fòrum (un escenari molt gran i difícil d’omplir).
Definitivament, la versió en català del tema “Common People” de Pulp és una passada. El públic hi va reaccionar molt positivament i no va parar de riure mentre tancaven el concert amb aquest tema.
Wovenhand
Rock infernal des de l’Amèrica profunda. No vaig poder aguantar més de deu minuts. Em van semblar insuportables, clar que possiblement siguin l’antítesi del tipus de música que m’agrada.
The Dodos
El so tampoc va ajudar gaire a aquesta banda, amb un desequilibri entre el volum de les percussions i la guitarra/veu. D’acord, sabíem que era el que ens venien a oferir però una mica més de volum a la melodia com en el disc s’hauria agraït.
Tot i això, em van hipnotitzar durant la major part del concert. En alguns moments em sentia com si m’hagués col•locat amb alguna cosa molt xunga, com si el bateria estigués picant el meu crani i no el seu instrument.
Potser n’hauria gaudit més en unes altres circumstàncies però em van entusiasmar força.
Giant Sand
Howe Gelb és el puto amo. El vell té un carisma digne de les grans estrelles i és tot un personatge d’alt de l’escenari. La banda de noiets escandinaus amb la que es mou ara va tocar força bé i l’aparició de la noia granadina per acompanyar a les veus en alguns temes va ser més aviat intranscendent (no se l’escoltava pas massa).
Altre cop el so era fàcilment millorable i no vam poder gaudir de les cançons del seu darrer disc com ho haguéssim desitjat. Ara bé, l’home és un crac i va demostrar la seva classe sens dubte.
Periòdicament, Common sempre ha intentat canviar el seu so per renovar-se. Algunes vegades amb més èxit que altres. El seu gran renaixement d’aquesta dècada va venir amb “Be” (2005) de la mà de Kanye West. Un tros de disc que respirava amor pels quatre costats amb l’estil original de Common guarnit amb unes magnífiques produccions. Dos anys després, “Finding Forever” va ser un disc continuista i bastant per sota del seu antecessor.
Així doncs, suposem que després d’allò el de Chicago ha volgut renovar-se altre cop i aquesta vegada ho ha fet de la mà dels Neptunes. Però no només renova l’apartat musical, també veiem un canvi en les rimes. L’home se’ns presenta molt més sexual, fins i tot sona una mica masclista en alguns moments. La veritat és que no crec que Common pugui arribar a ser realment masclista, però vaja... notem aquest canvi. Un canvi que tampoc qualificaria de tràgic. Un mc té dret a mostrar totes les seves facetes i sovint els millors mc’s són els més contradictoris. Em sembla estúpid exigir a Common (o a qualsevol altre del seu tarannà o no) un currículum ètic impecable i una netedat moral de capellà. Criticar-lo per haver fet aquest pas em sembla una fotesa, perquè Common sempre rimarà bé i els Neptunes no solen fallar, encara que aquest tampoc sigui el disc de l’any.
Esau Mwamwaya and Radioclit are The Very Best
La premsa musical alternativa (o no tant) ha acabat rendint-se a les acaballes d’aquest any a la música africana. Començant pel llançament del disc de debut de Vampire Weekend a principis d’any i acabant per publicar especials de música africana per treballs que han vist la llum enguany com el d’Esau Mwamwaya i Radioclit. Estem davant del hype, el fenomen musical, de l’any.
El cantant de Malawi afincat a Londres i aquest duet de productors anglesos han publicat una mixtape de versions que ja està sent inclosa en les llistes del millor de l’any. Es tracta d’un diàleg entre Àfrica i Occident però en el sentit invers de la música de Vampire Weekend. Aquí Àfrica reinterpreta Occident. Mwamwaya ens ofereix una sèrie de versions de temes de grups populars del rock i el pop independents amb una frescor increïble. Architecture in Helsinki, M.I.A. i els mateixos Vampire Weekend passen pel seu sedàs amb resultats majoritàriament satisfactoris i per sobre de tot molt refrescants. Dóna un gir a cançons com “Cape Cod Kwassa Kwassa” molt interessant, creant temes gairebé nous perquè acostuma a cantar en el seu idioma, la qual cosa no suposa cap problema (encara que no entenguem res) per deixar-nos captivar.
Una proposta molt engrescadora que sembla que tindrà continuïtat l’any vinent amb la publicació del seu primer disc d’estudi.
Kanye West – 808s & Heartbreak
A priori, aquest disc té tots els elements necessaris per convertir-se en una obra força revolucionària. El gran megalòman que és Kanye West se’ns presenta per primer cop deprimit i abatut. Sempre impecablement vestit, amb una autoconfiança incorruptible i un ego inabastable, Kanye West semblava l’únic mc al que no es podria tombar mai. El cas és que la mort de la seva mare i altres esdeveniments tràgics que s’han produït en la seva vida en els darrers temps l’han portat a un petit canvi de mentalitat (encara que West sempre serà arrogant per naturalesa) que ha influenciat clarament aquest nou disc. L’home es despulla i ensenya el seu dolor al públic.
En l’apartat musical també trobem un canvi substancial. Gairebé no rapeja, ja que es dedica a cantar durant gran part del disc amb la veu distorsionada per un vocoder, convertint el disc en un enorme loop d’r&b daftpunkià. Ja li havíem vist les intencions quan es va apropar a l’electro francès amb un parell de temes del disc anterior i ara s’ha bolcat totalment en aquest concepte.
La primera vegada que el vaig escoltar em va provocar un rebuig considerable. El tema de la veueta distorsionada pot cansar molt si no t’ho agafes amb ganes i preparat pel que vas a escoltar. Ara no és que m’agradi molt més, però és evident que estem davant d’un gran repte artístic i personal que si bé no ha reeixit en el seu intent per esdevenir revolucionari, si que es presenta d’una forma prou interessant.
I wrote that album when I was 21/22, and the people who picked up on that album were 21/22-year-olds. You can only do it once. We went on that tour and we were the same as them. We had no money, the people in the crowd had no money. We're rock stars now, we don't live in the same circumstances as any of these kids, so you can't even begin to write from a position of where they're coming from. But there's a point that lasts for about three years where you're in the same circumstances, you look the same and you dress the same as your audience, and that, my friend - you cannot buy that. I'd give it all up to go back to those three years.
Hem arribat a uns límits ja inacceptables en aquesta ciutat. La gent s’ho va empassant, però potser cada cop menys. O això és el que vull pensar després de que ahir la sala Apolo i l’organització del Primavera Sound sortegessin deu entrades dobles poques hores abans del concert dels Futureheads. L’entrada valia 22€ i suposo que el ritme de vendes havia estat molt fluix. D’aquí vindria aquest regal d’última hora.
No sé si per la competència de Damien Jurado aquella mateixa nit al Sidecar, per la previsible ressaca del públic indie (indie en la vessant més generalista i aigualida de la paraula) de Barcelona pel concert de Franz Ferdinand la nit anterior o perquè no era la primera vegada que actuaven a la ciutat, The Futureheads no van vendre el nombre d’entrades esperat, ni tampoc van omplir l’Apolo (encara que aquest va presentar una entrada més o menys acceptable). Esperem que la propera obertura d’una altra sala de concerts a la ciutat, la Heineken, i la competència directa que farà a la resta pugui fer abaixar una mica aquests preus desorbitats (sovint força més elevats que en països del nord d’Europa...).
Havent dit això, parlem del concert. Aquest era el segon cop que els veia en directe i van demostrar que encara mantenen aquell show enèrgic que vaig veure fa cosa d’un any. Venia de fer una copeta i una tapa a la magnífica bodega Quimet Quimet del Poble Sec. Segurament això va fer que em prengués el concert d’una forma molt més relaxada que l’últim cop (que va ser al Razz Club cap a les dues o les tres de la matinada després d’uns quants cubates). A vegades dubto quina de les dues predisposicions és la millor per anar a aquest tipus de directes. La del concert de matinada i cubates et fa inevitablement botar molt més que la primera, però potser no et deixa valorar-lo d’una forma gaire objectiva. Tens ganes de passar-t’ho bé i acabes animat per poca energia que demostri la banda. I hi ha un altre factor a considerar. El fet d’anar al concert gratis d’alguna manera no t’obliga a gaudir-ne. Quan has pagat 15 euros, com la primera vegada, tu mateix t’obligues a passar-t’ho bé, excepte aquell tipus de persones que gaudeixen d’allò més anant a un concert mediocre per després poder-lo criticar sense pietat sota el paraigües de ser persones exigents. La qual cosa no vol dir que per haver pagat no puguis ser crític, ni que ho deixis de ser per fer una mica l’idiota i intentar aprofitar el que es pugui de l’actuació. Així doncs, podríem considerar que aquest segon cop he pogut apreciar d’una forma més realista i objectiva el show que proposa la banda de Sunderland i, afortunadament, en segueixo tenint la mateixa opinió positiva. Ja posats, n'extreuré una altra conclusió: si un grup és bo en directe, ho és gairebé en qualsevol circumstància.
Van sortir a l’escenari després de l’actuació dels teloners, un grup local anomenat The Idiot que van destil•lar alguns moments acceptables amb uns temes d’inspiració Horrors-Klaxons amb melodies fantasmagòriques sortides del sintetitzador. Tanmateix, la seva actuació va ser inconsistent, passant d’un estil a un altre durant les diferents cançons, sent massa evidents les diverses influències que anaven recollint en cada una d’elles, sense construir un missatge propi. The Futureheads no volien donar treva. Van començar a tot gas i van acabar igual. Sonen molt més accelerats en directe. Sovint aconsegueixen que la seva música se’t fiqui a dins, els hits i els temes menys coneguts. De fet, no els considero un grup de hits. Tenen un gran gruix de bones cançons i les fan sonar totes igual de bé. Sense potser sobresortir exageradament en cap d’ells, mantenen sempre un llistó estable de qualitat molt acceptable. A més, en un parell de temes van sonar força punk (temes simples, amb molta força i estridents), construint així un contrapunt molt agradable.
En definitiva, ahir vaig passar una bona estona gaudint de la música d’aquesta banda anglesa. Ara bé, 22 euros? Hi ha gent que s’hauria de replantejar unes quantes coses...
Manel Heliogàbal Barcelona, 20 de novembre de 2008
Tot venut al concert de Manel ahir (i també abans d’ahir) a l’Heliogàbal. Avui repeteixen, encara que desconec si resten entrades a la venda. Probablement, ha estat un dels millors concerts que hagi vist enguany. Si més no, un dels millors venint d’un grup debutant, sens dubte. A més, una sala petita com aquesta no podia ser un escenari més adient pel tipus de concert que ens van presentar. Tot quedava en família, com si fóssim al menjador de casa seva.
Desgraciadament, en aquests temps que corren, ens hem acabat de mig acostumar als concerts de tres quarts d’hora quan anem a veure una banda que només té un disc al mercat. Ja us entenem... No hi ha més temes per tocar... Bajanades! Ahir Manel ens va oferir espectacle durant una hora i vint minuts (aprox.) estant en la mateixa situació. El cantant anava intercalant brometes i historietes entre tema i tema, va deixar micro lliure perquè la gent afegís rodolins mentre tocaven “Corrandes De La Parella Estable” (s’hi va apuntar molta gent, acabant amb les noies del gintonic...) i fins i tot van versionar Shakira i Pulp. Aquesta última versió, del tema “Common People”, va acabar sent un dels moments àlgids del concert, no només per l’originalitat de fer versions en català, també per l’enorme gràcia i enginy que desprenia aquesta reinterpretació del tema. Sovint és arriscat fer versions i no fer el ridícul, sobretot si en canvies l’idioma, però en aquest cas Manel ens van deixar a tots amb la boca oberta, arrancant-nos somriures sense treva. La versió de Shakira va servir per tancar el concert i acabar de dislocar-nos les mandíbules. Després del que ens havien ofert, tenien llicència per fer les bromes que volguessin i versionar a qui els vingués més de gust.
El tema més celebrat entre el públic va ser “Al Mar!”, que es va consolidant com a hit entre els fans de la banda. La veritat és que en directe sonen molt millor que al disc. A mi el disc m’agrada, però és que en directe encara són millor. Una noia em deia que el disc no li havia agradat gens però que, en canvi, s’ho havia passat d’allò més bé al concert. Sonen molt compactes. Tenen un show molt ben travat que no marca distàncies amb l’espectador, si no que l’inclou.
Ahir a l’Heliogàbal vam ser part d’alguna cosa. Si en teniu l’oportunitat, no deixeu de veure a la banda en algun dels propers concerts que oferirà pel país. És el moment.
Little Joy Little Joy Rough Trade 4 de novembre de 2008
Little Joy és un dels projectes més simpàtics que han sortit a la llum en els darrers mesos. Creat de la mà del bateria de The Strokes Fabrizio Moretti i Rodrigo Amarante de Los Hermanos, sonen com si els mateixos Strokes haguessin trobat la pau interior al Brasil enregistrant un disc amb uns quants amics d’aquell indret. Bé, potser he exagerat una mica les comparacions amb la banda de Nova York però aquest sabor strokià més reposat i vitalista és innegable (i al mateix temps no sonen impersonals i avorrits com Albert Hammond, Jr.). A Little Joy no se li ha de donar una segona oportunitat després d’escoltar-los per primer cop (tot buscant tornar a sentir el mateix que amb els Strokes set anys enrere) perquè el disc es gaudeix des del principi.
“Keep Me In Mind” és el tema que més ens recorda a la música dels Strokes. Podria haver estat inclòs en algun dels seus discos i desprèn aquell no sé què, aquella melancolia desganada tan característica. “Even though we have to say goodbye / Keep me in mind”. També notem aquest regustet a “How To Hang a Warhol”, on la bateria imprimeix un ritme strokià inconfusible ajudada per la guitarra. Però no passa el mateix amb la resta de cançons, que naveguen en diferents aigües i mamen, potser amb més subtilesa, d’altres fonts. Les melodies suaus i curoses amb l’oïda prenen preponderància durant gran part del recorregut, combinant també veus femenines i cants en portuguès. La multi-instrumentista Binki Shapiro canta en un parell de temes i és, presumiblement, la culpable de donar més matisos a la unió de Moretti i Amarante.
Precisament la varietat estilística i la confluència de diferents matisos musicals podria haver estat un dels principals obstacles per donar personalitat a la música enregistrada. Encara que és cert que d’un tema a l’altre l’embolcall musical pot canviar força, no trobo que l’àlbum sigui poc compacte. Hi ha un projecte ben definit que – sí, d’acord – camina per camins una mica diferents però que sempre acaben confluint, donant com a fruit un disc molt agradable. Amb aquest disc m’imagino un paisatge urbà de l’estil Brooklyn o San Francisco. Un lloc modern però tranquil en un dia assolellat. Adolescents en màniga curta o portant un jersei prim jugant a algun esport al carrer, altres joves passant en bicicleta, algú llegint al jardí... i el sol a punt de pondre allargant les seves ombres. Potser és imaginar massa però és que el disc, tot i no ser cap obra excepcional que trenqui motlles, transmet molt bones vibracions i et fa passar mitja horeta d’allò més feliç.
No m'esperava una cosa tan ben parida i entretinguda per part d'Ill Bill. Encara que des de Non Phixion sempre havien fet vídeos bastant macos. "My Uncle" és probablement el meu tema preferit del disc (crítica aquí) i aquest clip d'animació dibuixa força bé tot l'ambient de drogues que narren les lletres. Una grata sorpresa i més considerant com solen ser els vídeos de rap...
Els noruecs no paren enguany. "El mateix número que l'any 99" és una crida a aquells amics que ja no et truquen encara que tu no hagis canviat de número.
Em sembla summament estrany que la blogosfera anglosaxona encara no hagi fet esment d’aquest disc quan segueixen informant puntualment sobre les gires i els senzills que edita El Guincho. Encara més quan fa gairebé un mes que es va filtrar “Cosa Astral”.
Després de cancel•lar la major part de concerts d’aquest estiu en els principals festivals de música per esgotament, El Guincho torna amb la seva banda. La diferencia en el so no és gaire considerable. El concepte és el mateix, potser una mica més asserenat, però basat en els mateixos principis. Segueixen els sons frescos i tropicals com si es tractés del nostre col•lectiu animal local. Les cançons transmeten una alegria immensa i són capaces d’animar al més avorrit. “Tao” em sembla un tema brutal, amb una energia il•limitada.
Un altre pas ferm de la carrera d’un dels pocs artistes de Barcelona amb un estil propi i internacionalitzable.
Manel – Els Millors Professors Europeus
Després de La Brigada, enguany tornem a tenir l’oportunitat de fruir amb un altre excel•lent disc de pop en català. Feia temps que no apareixien propostes tan diverses i que fessin totes elles un ús tan exquisit del llenguatge. Manel és un grup de pop folk de Barcelona que recull les influències de noms com Pau Riba o Albert Pla però que també s’acosta a gent més actual com Antònia Font i que, per sobre de tot, sona fresc i original. Sonen a ells mateixos. Tothom té influències o s’assembla a algú però pocs aconsegueixen ser tan poc deutors i portar la seva música a un terreny tan propi. Sonen genuïnament catalans, en el millor sentit del terme. La llengua no és un element més, en conforma el sabor. Traduïts a una altra llengua no serien ben bé el mateix.
“Els Millors Professors Europeus” és un cant a la vida quotidiana amb to alegre i irònic. A vegades em recorden a Quim Monzó, encara que probablement no arriben a ser tan recargolats com l’escriptor. Podeu veure aquí el vídeo de “Dona Estrangera”. Actuaran a finals de mes a l’Heliogàbal i al Primavera Club al desembre. Un disc que t’atrapa. Una nova proposta que no us podeu perdre.
The Foreign Exchange – Leave It All Behind
Que internet ha facilitat el contacte entre artistes i entre públic i artistes és un fet evident del nostre temps que tampoc entrarem a analitzar. Ara bé, poques vegades aquesta facilitat de contacte entre els mateixos artistes ha parit projectes tan interessants com The Foreign Exchange, unió de les produccions del neerlandès Nicolay i el nord-americà Phonte (Little Brother).
“Leave It All Behind” és el nou projecte d’aquest duet creat en primera instància només a la xarxa i suposa un pas endavant més. Phonte rapeja en molt pocs temes, ja que canta en la majoria d’ells. Sense ser el disc de l’any, estem davant d’una autèntica demostració de bon gust de la mà d’un productor amb un so inconfusible, quelcom celebrable per se tenint en compte els temps que corren, i d’un mc convertit en cantant de soul/r&b que passa amb nota aquesta complicada tasca de canvi de registre. Tanmateix, el disc funciona més com a música d’ambient que com a un autèntic disc de soul, cosa que no el fa menys apreciable.
Aquesta pel•lícula és una de les moltes que s’han pogut veure al festival de cine documental musical In-Edit durant aquesta setmana. El documental no ens aporta grans dades ni anàlisis innovadors. Poca cosa que no sabéssim ja. Tanmateix, les diferents històries que s’hi expliquen formen un collage que potser no s’havia dibuixat amb prou precisió fins ara.
Estem davant d’un d’aquells típics reportatges d’estil anglosaxó on es barregen els moviments musicals amb les incidències politicosocials de l’època i que acaben conformant l’emblema d’un ideari generacional. En aquest cas, estem a la Nova York de l’any 1977. La ciutat és bruta, prop de la bancarrota. Les putes i els xulos es passegen pel carrer 42 i Times Square. El Soho i el Lower East Side són llocs indesitjables. No cal parlar ja del South Bronx. La ciutat es veu immersa en un procés d’eleccions municipals, pateix una gran apagada i, en general, està feta un desastre. És en aquell any on coexisteixen tres de les corrents musicals que van servir de via expiatòria per a tots els novaiorquesos. És en aquells temps difícils quan la música disco es consolida amb locals com Studio 54, quan explota el hip-hop a les grans jams a l’aire lliure del Bronx i quan els Ramones deixen a tothom atònit al CBGB. Disco, hip-hop i punk serveixen per explicar la història d’una ciutat en un any determinat en un reportatge que té com a única pretensió la de mostrar-nos aquest concepte i que ho acaba fent sobradament.
