Tal com informa Brooklyn Vegan aquí, Beirut va oferir un concert prèviament no anunciat en un petit bar de Brooklyn per tal de provar com sonaven les noves cançons en directe i escalfar motors abans de la gira que els espera. S'espera que la banda de Zach Condon editi un parell d'EP's en les properes setmanes. No cal dir que espero nou material en candeletes. Realment crec que el noi encara té molt camí per recòrrer i que serà capaç de superar-se a si mateix. A priori, el tema d'agafar influències de la música funerària mexicana sona interessant.
27 de gener 2009
La llista dels aficionats amb bon gust
Enguany, el grapat d'usuaris del fòrum del Primavera Sound que habitualment portaven el recompte de votacions del que la resta consideràvem el millor de l'any s'han currat un web per exposar els resultats de les nostres votacions. Unes llistes on no hi trobareu els Fleet Foxes ni altres superhypes de Pitchfork (encara menys de publicacions poc serioses com NME) , retorns poc lluits, el rapper de moda entre els gafapastes o qualsevol altre artista que usualment utilitzen les diferents publicacions per omplir un suposat buit en un determinat estil musical. Aquí podeu veure els resultats d'aquesta llista popular.
25 de gener 2009
'La gent normal' al myspace de Manel
No tinc ni idea de quan van penjar aquesta magnífica versió del popular tema de Pulp "Common People" perquè he estat desconectat durant unes quantes setmanes. El cas és que ja podeu gaudir-ne cada dia que us vingui de gust, enlloc d'estar esperant el proper concert de la banda poder-la tornar a escoltar. La versió en qüestió és molt més calmada que l'original i potser la introducció dura un pèl massa. Arriba al moment àlgid quan en Guillem comença a cantar de veritat. De totes maneres, continuo pensant que és un tema de directe. Les subtileses de la ironia que es deixen anar guanyen moltíssim en viu. Aquí teniu l'enllaç.
"La gent normal" en directe a l'Heliogàbal
La ciutat més difícil
Varsòvia és una ciutat difícil, lletja, esgotadora, deshumanitzada. Un autèntic repte per al viatger. Els estius polonesos solen ser força afables però en aquesta ciutat el ciment fa que la calor sigui asfixiant. Si la visites durant l’hivern, les temperatures sota zero t’afecten d’una manera semblant. No pots pensar, no saps com tornar a l’hostal, no tens paciència per esbrinar quin és el tramvia que has d’agafar i ben aviat acabes fins els collons de la ciutat. Després de la meva segona visita he arribat a una conclusió: només hi ha dues maneres possibles de visitar Varsòvia. La primera és acompanyat d’algun local i la segona havent adquirit prèviament aquesta guia de la ciutat (elaborada per alguns entusiastes locals, probablement conscients de la dificultat que representa visitar la ciutat, en una edició multilingüe). Encara que, de fet, el millor és una combinació d’ambdues.
Aquest cop, doncs, no m’havia de preocupar per quines línies de tramvia agafar ni gairebé de com arribar a cada lloc. Un moment, no és que sigui extremadament complicat moure’s per la ciutat. La xarxa de tramvies recorre les principals avingudes de forma ràpida i eficient. Però per aquells que venim d’una ciutat on el metro ho és tot, les no tan clares indicacions que faciliten les parades de bus o tramvia poden ser un calvari. Sobretot si has d’estar donant voltes per trobar una parada a dotze graus sote zero i amb el terra cobert de glaç i neu. De totes maneres, tot i que em ‘portaven’ als llocs, al cap d’uns dies ja vaig començar a fer-me una idea de les principals línies i de com arribar als llocs més essencials de la ciutat.
La II Guerra Mundial va ser un desastre per a la ciutat. La van bombardejar de tal manera que van arrasar amb tot. De l’original centre de la ciutat no en queda res (en el seu lloc es va construir l’orwellià gratacel comunista) i el centre històric va ser reconstruït amb tanta poca precisió que sembla una broma, una representació de fireta. La Varsòvia actual és el resultat de dècades de comunisme i dels primers esclats del capitalisme. Trobem llargues i amplíssimes avingudes grises amb grans relleus representant pagesos i obrers al clàssic estil soviètic i gratacels de grans multinacionals que s’erigeixen del no-res. Un no se sent part de la ciutat. Els carrers no t’abracen i et recullen. Al contrari, et converteixen en una formiga més del formiguer. Et sents insignificant.
Encara que sembli mentida, entre tot aquest caos deshumanitzat hi ha lloc per a racons preciosos. De sobte, estàs en un carrer lleig veient un descampat, un garatge i una gasolinera i passes pel costat d’una cafeteria-llibreria encantadora. Entres, sents la calefacció com una benedicció, demanes un cafè i una rossa d’ulls blaus i pell de porcellana et pregunta si et vindria de gust un tall de pastís o unes galetes. També et pots haver perdut per alguns dels carrers propers a Nowy Swiat i acabar en un bar on pots prendre una pinta de cervesa o un vi calent amb gingebre assegut en una butaca vella, contemplant fotos antigues penjades a les parets i làmpades grotesques penjant del sostre. Varsòvia t’ofereix els regals més bells quan menys t’ho esperes, quan penses que no t’agradarà res del que et pugui oferir. De cop, trobes aquell cafè, restaurant o bar que t’alegra el dia i et fa sentir bé un altre cop. Un té, una cigarreta (a Polònia encara es pot fumar pràcticament a tot arreu) i el contrast càlid de temperatura respecte l’exterior et fan recuperar l’esperança en la ciutat.
I després hi ha Praga, a l’altra banda del riu. Aquest immens suburbi obrer a penes va ser bombardejat i conserva molts edificis d’abans de la guerra. La majoria d’edificis tenen un pati interior, des d’on s’accedeix a les vivendes. Des de fa uns anys s’està convertint en el barri artístic de la ciutat. Fotògrafs, dissenyadors, pintors... s’han mudat a Praga per viure-hi i muntar els seus negocis. El barri també és força conegut per la gran quantitat de seguidors del Legia que hi resideixen. Les façanes estan farcides de graffitis en suport de l’equip local. Entre els típics comerços de barri trobem bars que busquen la modernitat a través de la decadència de l’est (semblant a alguns llocs de Berlín però com volent dir: això sí que és l’est de veritat), cafeteries que exposen quadres i fotografies que el client pot comprar, botigues de dissenyadors independents, magatzems de mobles de disseny i relíquies de l’època comunista i etcètera. Els preus poden arribar a ser una mica prohibitius per al client local, encara que l’occidental ho trobarà força raonable. També s’hi troben uns quants locals nocturns, als quals s’accedeix a través de llòbrecs i una mica sinistres patis interiors per acabar ballant electro en un soterrani tot bevent una estranya cervesa ucraïnesa envoltat del jovent més modern i d'alguns obrers borratxos del barri. Praga és una mica bruta, molt deixada i cau a trossos, però és molt més humana que la ciutat que trobem a l’altra banda del riu. A voltes sembla una representació autènticament de l’est d’un barri com pugui ser Kreuzberg, a Berlín
El millor d’aquesta cara més alternativa de la ciutat és que sents com si tot acabés de començar. La majoria de coses estan per fer i si algun dia els drets de propietat queden més clars (actualment hi ha força problemes per decidir qui és el propietari de certs immobles resultat de les expropiacions comunistes i la burocràcia és encara una mica feixuga) Praga pot esdevenir un agradabilíssim barri artístic, amb moltes coses a dir. Aprofiteu i aneu-hi ara. Sempre podreu dir ‘jo hi vaig ser abans de que esdevingués comercial’.
Aquí us deixo un parell d'articles antics del New York Times i The Guardian que parlen sobre Praga:
21 de gener 2009
20 de gener 2009
Amb la ressaca dels anys 60
Si no fumas ni bebes, ¿lo otro lo haces?
Sí.
Ya decía yo.
Mierda. Sólo estaba siendo educado. Nunca leeré nada de lo que me mandes.
¿Por qué tuvo que conocerla su marido antes que yo?
Y ahora todas llevan sujetador – dice J.D.
Sí. ¿Qué coño está pasando? – dice Sam mientras coge una cucharada de cangrejo.
Es el puto fin del mundo, eso es lo que está pasando – dice J.D.
Postales de invierno (Chilly scenes of winter)
Ann Beattie (1976)
Pròleg de Rodrigo Fresán
Traducció al castellà de Marta Alcaraz Burgueño
Libros del Asteroide, 2008
Fa un temps vaig jurar i perjurar que no tornaria a comprar cap traducció d’una novel•la escrita originalment en anglès (per allò de mantenir vius els meus coneixements d’aquesta llengua i poder gaudir de la literatura en la seva versió original). Tanmateix, no em vaig poder resistir a aquesta preciosa edició que ens porta Libros del Asteroide. És la primera obra publicada en aquesta editorial que llegeixo, però la veritat és que el catàleg té molt bona pinta (i no només per l’estètica i el disseny).
“Postales de invierno” no s’amaga de la seva intenció principal: ser una novel•la generacional. Això no la fa, ni de bon tros, una novel•la pretensiosa. Ans el contrari, és una novel•la extremadament honesta i senzilla. Està escrita sense floritures literàries i en la major part del recorregut són els personatges els que parlen. La narradora acapara l’atenció el mínim possible. De quina generació ens parla? Doncs d’aquella que a mitjans dels 70 sofria una profunda apatia producte de la ressaca de l’estiu de l’amor i l’èxtasi de la joventut de finals dels 60. En Charles i en Sam són els protagonistes d’aquesta generació. Dues ànimes que s’arrosseguen durant un hivern de 1975 per Washington, que no esperen res de les seves penoses vides. És com si l’autora l’hagués escrit en un moment de la seva vida on ja no podia suportar res, creant un ventall de personatges perduts, sense esperança. El ‘millor’ de tot és que a penes es percep cap millora en la vida dels personatges a mesura que la història avança.
La música és ben present durant tot el llibre, sobretot els grans dels 60 i especialment Bob Dylan. En Charles i en Sam van fent referències sobre la imminent publicació del disc de ressorgiment de Dylan als 70, “Blood On The Tracks”, i aquest esdevé, de forma indirecta, la millor banda sonora que se li podria atribuir a la història. De fet, sembla que existeix una peli basada en aquesta història (de la qual no en puc dir res perquè no l’he vist).
06 de gener 2009
Escapada d'hivern
Demà mateix marxo 12 dies a passar fred per Varsòvia, Cracòvia i Berlín. Així doncs, no espereu actualitzacions fins que torni. Salut!
02 de gener 2009
Euros, ara també eslovacs
Eslovàquia ja ha adoptat l'euro, que conviurà amb la corona eslovaca fins el 16 de gener. El canvi es va fixar en 30,13 corones eslovaques l'euro durant l'estiu passat i això ha permès que el país no pateixi les depreciacions que han patit les monedes del seu entorn arrel de la crisi financera mundial.
Ara fa un parell d'anys i mig vaig visitar la capital del país, Bratislava, i llavors el canvi estava situat a 38 corones. De fet, moltes monedes de l'entorn s'havien apreciat respecte l'euro abans de la crisi.
En aquest mateix viatge vaig visitar Polònia i recordo que llavors el canvi del zloty polonès era de 3,95 l’euro. Fa gairebé dos anys hi vaig tornar i em vaig trobar un canvi de 3,86. L’economia semblava funcionar bé i ja tothom parlava d’adoptar l’euro l’any 2012 (aprofitant que organitzaran l’Eurocopa juntament amb Ucraïna). Doncs bé, a dia d’avui el canvi se situa a 4,18zl l’euro. La moneda s’ha anat depreciant després d’una apreciació històrica molt important que va acabar al mes d’agost/setembre d’enguany. Llavors la moneda polonesa havia arribat a un canvi històric de 3,27zl.
Casos similars els trobem arreu dels nous membres de l’est de la Unió Europea i es tem que la crisi allargui els processos previstos per a la incorporació a l’euro d’aquests països. Només Eslovàquia i Eslovènia semblen haver-se quedat al marge, però també hem de veure com gestionen la sobreinflació provocada com a resultat d’adoptar l’euro. Una inflació que acostuma a afectar només els productes de consum bàsic i diari, com va passar aquí fa uns anys amb el preu del diari o la barra de pa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
