Tanta història amb la nova policia nacional per acabar patint la mateixa merda?

via La Escuela Moderna (enllaç)

El perfil de l'independentista

S'ha publicat al diari Avui una notícia referent al perfil de l'independentista català realitzat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes. Els detalls de com s'ha realitzat l'estudi els podeu trobar aquí i aquí. L'estudi mostra que el perfil de l'independentista és molt més heterogeni del que es pensava ja que, per exemple, un terç dels independentistes parla castellà a casa i "en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, el 23 per cent dels independentistes es van abstenir; un altre 23 per cent van votar ERC; un 21%, PSC; un 17%, CiU; un 3,6%, ICV; un 1,5%, en blanc; un 1,7%, el Partit Popular; un 0,2%, altres partits; i un 9 per cent no ho recorda o no respon". Segons aquestes enquestes, hi hauria més independentistes votants del PSC que de CiU i en general el moviment independentista recolzaria més a les forces d'esquerra que a les de la dreta. Si bé seria absurd considerar aquests percentatges com una veritat científica (les enquestes no sempre són del tot precises i a més aquí trobem un gran número d'abstencionistes i gent que no respon) coincideixo totalment amb un parell de frases d'un dels articles, i és que "La conclusió que cal treure'n és que el sobiranisme català és tan ampli i divers que no cabrà bé en una sola casa gran. Si vol esdevenir majoritari, necessita dues cases grans, sociopolíticament diferenciades però nacionalment complementàries, l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra". A més, els partits sobiranistes haurien de tenir en compte la quantitat importantíssima de vots que perden quan intenten 'moderar-se' i adonar-se que la independència és un tema cada cop més central en la societat catalana.

Comença l'era Obama

Ja fa 75 anys que ens vas deixar

Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l'he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l'exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m'he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol.

Per a una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. 

Enguany les seves paraules cobren sentit més que mai.

Visca Macià!

Barcelona contra les cordes

(...) la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural.

(...) definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional.

Patrícia Gabancho

Article a l'Avui

Alex Salmond: la meva Europa

No em pregunti per la política catalana o espanyola, perquè no la conec tant com vostè. Sóc un visitant interessat i prou. I, en segon lloc, sigui on sigui, no interfereixo en qüestions de política interior. L'últim que voldrien els catalans és que un escocès els vingués a dir què han de fer. Cal que decidiu vosaltres mateixos.

Però el més important és la idea que el que tindrà èxit en aquest segle són les nacions que combinin, a través del mecanisme que vulguin, la capacitat de formar part d'una comunitat global i alhora conservar la seva identitat, les diferències i els factors que ens fan humans. L'equilibri entre la identitat nacional i la diferència, la llibertat de moviment i la globalització, és la millor fórmula en aquest segle en què vivim.

Alex Salmond és un dels polítics més brillants de l'Europa actual. El primer Primer Ministre d'una nació de l'Europa occidental en projectar l'únic camí pel qual Europa aconseguirà la seva grandesa. Podeu llegir aquestes i altres respostes que ha donat en una entrevista a l'Avui aquí.

Visca la República, mort al Borbó!

És una autèntica vergonya que un partit que es fa dir socialista recolzi a una monarquia. Que a sobre Bono apareixi exigint les disculpes públiques de Tardà quan ell té el rècord d’excessos verbals en declaracions públiques com a càrrec institucional sembla ja una broma de mal gust. Més enllà de que les paraules de Tardà s’hagin tret fora de context i que aquest tingui una innegable incontinència verbal que tot sovint el porta al ridícul, avui dia encara no se m’acudeix cap millor proclama per celebrar el Dia de la Constitució. VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

Europa i el sobiranisme

Hem arribat a un punt on Europa haurà d’afrontar un canvi generalitzat de mentalitat si vol seguir endavant amb el seu esperançador projecte com a civilització clau a Occident i al món sencer. Tothom sabia que això d’Europa no seria fàcil, que caldria temps i paciència. Donat el context d’on va sorgir la Unió Europea, ens hauríem de meravellar de que aquest projecte hagi pogut donar fruits. Ara bé, per seguir endavant les coses no poden seguir així. Europa no podrà ser mai una unió forta, eficient i capaç d’adaptar-se als temps canviants si segueix estan basada en una unió d’estats-nació noucentistes.

L’estat-nació noucentista, molt útil en un context internacional d’aïllacionisme i proteccionisme, ha esdevingut una màquina feixuga, impossible de manegar eficientment. A les raons del sobiranisme europeu típicament romàntic i cultural aparegut a finals del segle XIX i als drets democràtics naturals que té tot poble per exercir la seva màxima sobirania si així ho desitja se li sumen ara elements importantíssims d’eficiència política i econòmica. Per a un aprofundiment en la matèria podeu llegir a l’economista japonès Kenichi Ohmae. Com a romàntic materialista, i conscient de que tot allò immaterial sempre ha resultat de quelcom material, entenc que l’aparició ara d’una nova realitat econòmica accelerarà els canvis més ràpidament que si ens haguéssim de seguir basant només en fets històrics i culturals i en la perfecció de les nostres democràcies per impulsar el sobiranisme arreu d’Europa.

De totes maneres, tenim proves empíriques de que una Europa regional i una opció democràtica de tots els pobles per exercir la seva sobirania ens porta a escenaris millors que la primerenca unió d’estats-nació? En altres paraules, els pobles europeus que han assolit la independència durant els segle XX han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? (Nota: no parlarem dels avenços en matèria lingüística o cultural perquè, en tot cas, si no s’han produït ha estat per desinterès o desídia dels governants i ciutadans del nou estat independent).

Fent una simple ullada la resposta és ben senzilla: han millorat. No hi ha cap país europeu que hagi assolit la independència durant el passat segle que hagi empitjorat la seva situació econòmica. Irlanda, Noruega, Finlàndia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia... són clars exemples d’això que dic. Que un govern més proper a la gent i que hagi d’actuar només sobre un context determinat i no sobre diferents contextos amb una única política és molt més eficient que el dels grans estats com Itàlia o França és una evidència. Al mateix temps, una unió en el context internacional es fa imprescindible. Un petit estat independent i aïllat no tindria cap sentit ni pràcticament cap possibilitat de desenvolupament. Per això tenim la Unió Europea. Una Unió que mai arribarà a ser prou forta en el context internacional si no s’enforteix per dins. I perquè s’enforteixi tothom hi ha d’estar a gust i cal adoptar l’estructura interna més eficient possible. El sobiranisme avui dia ja no s’entén com la pretensió de deslligar-se d’un estat-nació per crear-ne un altre. Els moviments sobiranistes, almenys a Europa, tenen molt clar que la total independència s’ha acabat però també que volen accedir a aquest nou context d’interdependència directament i sense intermediaris que no representen els seus interessos.

Tornant a la casuística sobiranista europea, ens sorprendrà veure com la independència ha estat bona tant per a pobles originalment pobres com rics. En el bàndol dels pobres tenim països com Irlanda o Finlàndia. Considerats com els pàries del continent, els uns humiliats a Anglaterra i als Estats Units i els altres a Rússia i Suècia, aquests dos pobles han consolidat uns nivells de benestar impressionants amb menys d’un segle d’independència. Irlanda, per la seva banda, ha sabut fer ús de la seva independència fiscal respecte Londres per fer-li competència i actualment és el segon país en PIB per càpita de la Unió Europea. Es diu ràpid, de ser considerats l’escòria d’Europa a superar en benestar a la seva antiga metròpolis. Finlàndia se situa en novena posició, per sobre de la mitjana europea, i té el que segurament és el millor sistema educatiu del continent. Un altre cas remarcable és el de Txèquia i Eslovàquia. L’un ric i l’altre pobre, van separar-se en dos estats després de la Caiguda del Mur. La lliçó més important que rebem d’aquest cas és, un altre cop, una prova clara de l’eficiència de les polítiques econòmiques regionals. Ambdós estats han millorat després de la seva separació, tant el ric com el pobre. Tant és així que Bratislava ha assolit el PIB per càpita de Catalunya després de només 15 anys d’independència i 4 a la Unió Europea.

Si parlem del reforçament intern d’Europa també ens hauríem de fer una altra pregunta: són els nous estats independents més europeistes que els antics estats-nació? La resposta és positiva en la majoria dels casos. És lògic perquè un estat petit necessita moure’s en un context internacional més enllà de les seves fronteres per prosperar. Encara que trobem algunes excepcions, com el total euroescepticisme de Noruega. Estem, però, davant d’un cas excepcional. És mundialment conegut que aquest país té petroli i que molt probablement, mentre el segueixi tenint, li seguirà sortint a compte no entrar en aventures europees. Altres euroescepticismes més suaus com l’irlandès i el txec cal atribuir-los més a la desinformació i al fracàs, fins ara, de la Unió Europea per constituir-se com un projecte dels pobles i els ciutadans en comptes de ser quelcom construït des de les elits polítiques i els estats-nació. És evident que, sobretot els irlandesos, són conscients dels beneficis de ser a Europa.

Abans de concloure, m’agradaria afegir una última cosa. Si bé és comprensible que tots aquests petits nous estats siguin europeistes o tendeixen cap a l’europeisme, també ho seria que els països que antany van ser grans imperis colonials i que tenen ara més pes específic en les relacions internacionals es neguessin a formar una unió d’igual a igual (entenent que aquesta seria anivellada per la població de cada país, així com altres factors). Tanmateix, amb un simple cop d’ull al context internacional actual ja veiem que ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya seran ja tant rellevants com ho van ser en el passat. Fins i tot m’atreviria a dir que, separades, arribarien a ser força irrellevants. Per fer front a Rússia, els Estats Units, Xina, la India i la resta de potències emergents, la Unió Europea és l’únic que ens serveix. Per separat, ja siguem rics o pobres, grans o petits, cada cop serem més irrellevants i la nostra veu no serà mai escoltada. Perquè, evidentment, escric això des d’un profund sentiment europeista i perquè crec que tenim una veu comuna i uns valors per defensar en aquest món.

El nou rei de Bhutan imposa la democràcia

Encara que sembli una mica sorprenent, en aquest petit país de l’Himàlaia (wikipedia) el rei gairebé ha imposat la democràcia als seus súbdits. El rei Jigme Singye Wangchuk va renunciar al tron fa un parell d’anys per donar pas a un sistema democràtic sota el mandat del seu fill, Jigme Khesar Namgyel Wangchuk. El successor que té com a repte començar el primer projecte democràtic en aquest país ha estudiat als Estats Units i al Regne Unit abans de pujar al tron.

Most Bhutanese would have preferred to preserve royal rule, but loyally obeyed the king’s order to rule themselves.

Segons informen The Economist i La Vanguardia (aquí i aquí), el més curiós de tot és que la monarquia és extremadament popular, a diferència d’altres països veïns com el Nepal, i el canvi cap a la democràcia ha vingut de d’alt cap a baix i no al revés. Un dels objectius del nou monarca és seguir millorant puntuació en l'Índex de Felicitat Nacional (terme inventat per el rei que acaba d’abdicar quan se li va dir que el seu país no estava millorant les condicions econòmiques per replicar que en canvi eren molt feliços). Actualment, sempre segons aquest estudi de la Fundació de la Nova Economia (wikipedia), Vanuatu (unes illes del Pacífic) és el país més feliç del món i Bhutan ostenta la tretzena posició.

Federico vs. Follonero

Se t’acaba la impunitat

El conductor feixista de la cadena COPE Jiménez Losantos ha estat condemnat a pagar una multa de 60.000€ per afirmar en un article d’opinió que els militants d’ERC eren aprenents d’assassins i que la policia havia d’entrar a les seves seus per confiscar-los les armes. L’article va ser escrit com a resposta d’una pancarta on apareixia Albert Rivera (Ciudadanos) amb un punt de mira al front que van penjar dos militants de les JERC a casa del polític. No cal dir que aquests militants van ser expulsats. Segons informa La Vanguardia (enllaç), ERC destinarà els diners a entitats que promouen l’ús de la llengua catalana.

Normalment em llevo cada dia amb males notícies però per una vegada a la vida almenys fa goig llevar-se amb notícies com aquesta. A veure si se li va acabant la impunitat a aquest feixista incendiari i ens deixa a tots una mica més tranquils.

The Economist keeps reporting about Spain

Per algun motiu, aquest setmanari econòmic porta diverses setmanes fent reportatges sobre la economia i la política a Espanya. Sense anar més lluny, fa poc van entrevistar a Zapatero (enllaç). Per altra banda, en un dels seus clàssics reportatges sobre un país en concret, parlen de tot el tema d'estructura política, minories i nacionalitats.

No trobo l'article especialment partidista, però si que coixeja en alguns àmbits. Per exemple: limitar el tema nacionalista perifèric a les comunitats autònomes de Galícia, Euskadi i Catalunya (sense citar València, Balears, Navarra...) o parlar de la falta d'inversions a Catalunya només per sobre sense citar el dèficit fiscal. Més grans són cagades com afirmar que "A Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona" (aquest trimestre, dels vuit professors que tinc cap sap parlar català). En aquest sentit, també intenten empetitir la presència del català a la societat dient que només un 50% el parla normalment i obviant la dada que un 95% el comprèn i que un 80% el podria parlar perfectament.

En un altre temàtica, afirmen que la importància de la territorialitat en les eleccions generals és molt significativa. Però la veritat és que si contéssim els vots sense circumscripcions, els partits nacionalistes perifèrics no veurien retallada la seva representació. Només IU obtindria un augment molt considerable (també UPyD) i PP i PSOE baixarien. Precisament el que fa el sistema actual és beneficiar el bipartidisme.

El món anglosaxó és massa pragmàtic per arribar entendre la importància d’una llengua (i d’altres coses culturals menys tangibles) per a formar una identitat pròpia (també és molt fàcil no tenir-ho en compte quan el teu idioma és el més internacional), però sempre són capaços d’elaborar formulacions plenes de sentit comú.

It would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsibilities for taxing and spending.

And would it really be the end of Spain if the Basques, like the Welsh, had their own national football team?

Si voleu llegir l’article, ho podeu fer aquí.

T'ha arribat el torn

If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible, who still wonders if the dream of our founders is alive in our time, who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.

Barack Obama

President dels Estats Units d'Amèrica

La democràcia nord-americana i els comicis d'enguany

És qüestió només ja d’un grapat d’hores que els Estats Units d’Amèrica ens diguin quin és el nou líder que han triat per presidir el seu país. Donat el paper preponderant d’aquest país en les relacions internacionals, a ningú se li escapa la transcendència d’aquesta decisió. Transcendència engrandida si considerem l’actual context econòmic i on han arribat després de vuit anys de nefasta gestió per part de Bush. Així doncs, i aprofitant l’avinentesa, voldria destacar alguns aspectes que considero cabdals no només d’aquest darrer procés electoral sinó també d’alguns elements de l’essència de la democràcia nord-americana.

La capacitat de regeneració

La capacitat per acceptar sense complexes els errors del passat i intentar canviar el futur ha estat històricament un dels trets que més s’ha lloat de la democràcia nord-americana. Només hem de donar un cop d’ull a la situació actual: encara no cinquanta anys després de que alguns dels principals líders negres del moviment dels drets civils fossin assassinats als anys 60 per les seves idees i la seva lluita, un negre és el candidat a la presidència amb més números per guanyar. Gairebé cada any l’FBI i la CIA admeten que van utilitzar mètodes il•legals d’investigació o que van recórrer a la corrupció en casos que potser van passar només fa vint anys, mentre a molts països europeus (sobretot meridionals) aquest tipus de coses s’acaben tapant i no surten mai a la llum. De fet, en aquestes contrades no hem ni aconseguit una llei de la memòria històrica digne, tants anys després i amb els hereus del franquisme ja introduïts en una dinàmica on defensar les atrocitats de la Guerra Civil és pràcticament inviable.

Per guanyar cal passar per l’embut

Aquesta esmentada capacitat de regeneració queda en entredit quan veiem la tradicional evolució dels discursos tant dels líders republicans com dels demòcrates durant un procés electoral. Pel que fa a l’evolució del discurs d’Obama en el darrer any, és força il•lustratiu un article de Xavier Sala-i-Martín publicat a La Vanguardia fa un parell de mesos on va comparant (algunes vegades amb més demagògia i inexactitud que en altres) l’opinió expressada pel candidat demòcrata en alguns temes fa uns mesos i més recentment. Només cal veure l’ambigüitat amb la que ara es refereix a la retirada de les tropes de d’Iraq o la moderació amb la que ara tracta les restriccions per la possessió d’armes que volia introduir. I no és l’únic. McCain, que més aviat menyspreava els sectors religiosos més radicals del republicanisme i tota l’escola creacionista, s’ha hagut de menjar amb patates a una número dos com Palin per tornar-se a acostar a l’electorat cristià més intransigent i retrògrad.

Un sistema electoral que aigualeix el canvi

Què provoca aquesta moderació de tot canvi revolucionari o, si preferim paraules menys maximalistes, important als EUA? Doncs bàsicament el sistema electoral. A causa del sistema presidencialista totalment menyspreador de les minories polítiques que tenen, les idees innovadores només poden ser introduïdes a través dels dos grans partits. Qualsevol altre partit no té ni la possibilitat d’aconseguir representació perquè el que guanya en un estat determinat s’endu tota la seva representació cap a Washington, encara que el candidat només hagi guanyat per un estretíssim marge. Si no guanyes, només pots perdre i no es produeix el cas de que un nou partit pugui introduir-se poc a poc en el sistema i anar guanyant importància (com si passa a Europa). Demòcrata o republicà. No hi ha altres plataformes possibles per arribar al poder. Entre altres coses perquè aquests dos partits són dos gegants amb els que cap partit minoritari podria competir econòmicament i propagandística i ja veiem que si no guanyes, no serveix de res participar ja que et quedes sense veu tot i que assoleixis una fracció respectable del vot ciutadà.

Cal agradar a tothom

És per tot això que qualsevol líder que aspiri a la Casa Blanca haurà d’agradar a tothom o almenys haurà d’agradar a molta gent. És el mal dels partits majoritaris, que no poden ser gaire idealistes. Un partit ecosocialista europeu sap que molt probablement no guanyarà les eleccions, però això no vol dir que no pugui formar part del govern i incidir en la marxa del país. Fins i tot un partit majoritari europeu sap que molt probablement haurà de governar en coalició tot i el seu discurs més moderat i adaptable a segments poblacionals més diversos. Però a Estats Units les coses no funcionen així. O tot o res. Si McCain no fa que els creacionistes vagin a votar per ell i Obama no aconsegueix el vot de la classe treballadora blanca i dels llatins, saben perfectament que no tenen cap possibilitat. Per tant, qualsevol candidat es veu obligat a recórrer a l’ambigüitat a mesura que s’acosta la data electoral per intentar convèncer al major nombre de votants possible, renunciant a qualsevol discurs gaire idealista o a assegurar polítiques concretes que puguin originar rebuig en aquells segments de població dels quals es necessita el vot. El canvi s’aigualeix. Les velles dinàmiques potser es maquillen, però mai desapareixen. 

Obama o McCain?

Arribats aquí, per quin candidat em decanto? Fent ús del pragmatisme no en tinc cap dubte: Obama. Clar que els americans sempre seran americans i no n’espero cap revolució ni res gaire proper als meus ideals polítics. Però pel que ens afecta a nosaltres, ens convé bastant més tenir a un president nord-americà moderat, dialogant o, simplement, que no es dediqui a iniciar guerres estúpides i a fer el boig en el context internacional. A més, una victòria de McCain em semblaria d’allò més ridícul. És que no hi ha color. No només per la imatge que ha deixat el republicanisme al país i al món sencer després de vuit anys de Bush, també per la naturalesa dels dos candidats. Estats Units necessita visualitzar un canvi i aquest iaio atrotinat no em sembla ni que defensi les polítiques adequades per fer-ho, ni que doni aquesta imatge d’aire fresc que necessiten. Obama és un home culte, jove, segur de si mateix, dialogant i ben plantat. Ni que sigui per dignitat estètica ja el votaria abans que a McCain.

Sense paraules. Moltes gràcies.

Democràcia de fireta

Això és delicte:

Això no ho és:

Em democràcia, cremar símbols no pot ser mai delicte. Els símbols hi són per ser qüestionats. Mai poden ser sagrats. Solidaritat amb els encausats per cremar fotos del rei que avui se sotmeten a aquesta vergonya de judici.

Tafaneres i manelics

Deien avui al TN que enguany Catalunya entrarà en recessió. Concretament, s’espera que el creixement sigui del -0,1% del PIB. Davant d’aquesta conjuntura econòmica internacional tan desfavorable, és evident que es fa més necessari que mai un bon acord de finançament o, el que és el mateix, que s’acabi d’una vegada aquest espoli fiscal que si abans ens limitava ara ens ofega per complet. Lamentablement, és poc probable que arranquem un bon acord del govern central veient el paperot que estan fent els nostres polítics.

Mentrestant, els dos temes que ocupen més a la societat catalana són les banalitats del televisor instal•lat al cotxe del President del Parlament i la gran amenaça que suposa la reintroducció de l’ós als Pirineus. Ens hem convertit en un grotesc personatge combinació de tafaneres i manelics.

Dins meu encara hi ha algú que creu fermament en una reacció que, a mida que el temps passa i la situació s’agreuja, haurà de ser necessàriament més contundent. Caldrà molt soroll. Però, ara mateix i parlant del curt i mig termini, només veig un pou sense fons i probablement encara no hem viscut el pitjor.

Feliç dia de la Hispanitat

Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi.

Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena

Avui, 12 d'octubre de 2008

(enllaç)

El TC voldria carregar-se el deure de conèixer el català a Catalunya

Segons informa La Vanguardia (enllaç), el Tribunal Constitucional ja té pràcticament enllestida una resolució sobre l'Estatut. Els punts més calents quedarien resolts de la següent manera:

- Es pot mantenir el terme nació sempre que quedi especificat que l'única sobirania és l'espanyola. És a dir, seríem una nació de fireta i de postal.

- No s'elimina la negociació bilateral amb l'Estat, però queda supeditada a un acord amb totes les comunitats. Al cap i a la fi, la negociació bilateral acaba sent paper mullat perquè no vincula a res.

- Desapareix el deure dels ciutadans a Catalunya a conèixer la llengua catalana. El català segueix sent cooficial, però resta uns quants esglaons per sota del castellà.

El sobiranisme i Iniciativa

El grup presentarà esmenes al document estratègic que s'ha d'aprovar en l'assemblea del novembre per demanar que es creï una comissió de treball sobre l'autodeterminació. Altarriba va explicar ahir que "no ens sentim còmodes amb el federalisme i, tot i que el sobiranisme no és majoritari dins d'ICV, la militància no hi està en contra". Romeva, per la seva banda, va lamentar el "dèficit a l'hora de fer visible la presència de sectors sobiranistes dins del partit" i va explicar que aquest dret "s'ha reivindicat sempre, però no es visualitza".

Avui, 9 d'octubre de 2008

(enllaç)