La democràcia nord-americana i els comicis d'enguany

És qüestió només ja d’un grapat d’hores que els Estats Units d’Amèrica ens diguin quin és el nou líder que han triat per presidir el seu país. Donat el paper preponderant d’aquest país en les relacions internacionals, a ningú se li escapa la transcendència d’aquesta decisió. Transcendència engrandida si considerem l’actual context econòmic i on han arribat després de vuit anys de nefasta gestió per part de Bush. Així doncs, i aprofitant l’avinentesa, voldria destacar alguns aspectes que considero cabdals no només d’aquest darrer procés electoral sinó també d’alguns elements de l’essència de la democràcia nord-americana.

La capacitat de regeneració

La capacitat per acceptar sense complexes els errors del passat i intentar canviar el futur ha estat històricament un dels trets que més s’ha lloat de la democràcia nord-americana. Només hem de donar un cop d’ull a la situació actual: encara no cinquanta anys després de que alguns dels principals líders negres del moviment dels drets civils fossin assassinats als anys 60 per les seves idees i la seva lluita, un negre és el candidat a la presidència amb més números per guanyar. Gairebé cada any l’FBI i la CIA admeten que van utilitzar mètodes il•legals d’investigació o que van recórrer a la corrupció en casos que potser van passar només fa vint anys, mentre a molts països europeus (sobretot meridionals) aquest tipus de coses s’acaben tapant i no surten mai a la llum. De fet, en aquestes contrades no hem ni aconseguit una llei de la memòria històrica digne, tants anys després i amb els hereus del franquisme ja introduïts en una dinàmica on defensar les atrocitats de la Guerra Civil és pràcticament inviable.

Per guanyar cal passar per l’embut

Aquesta esmentada capacitat de regeneració queda en entredit quan veiem la tradicional evolució dels discursos tant dels líders republicans com dels demòcrates durant un procés electoral. Pel que fa a l’evolució del discurs d’Obama en el darrer any, és força il•lustratiu un article de Xavier Sala-i-Martín publicat a La Vanguardia fa un parell de mesos on va comparant (algunes vegades amb més demagògia i inexactitud que en altres) l’opinió expressada pel candidat demòcrata en alguns temes fa uns mesos i més recentment. Només cal veure l’ambigüitat amb la que ara es refereix a la retirada de les tropes de d’Iraq o la moderació amb la que ara tracta les restriccions per la possessió d’armes que volia introduir. I no és l’únic. McCain, que més aviat menyspreava els sectors religiosos més radicals del republicanisme i tota l’escola creacionista, s’ha hagut de menjar amb patates a una número dos com Palin per tornar-se a acostar a l’electorat cristià més intransigent i retrògrad.

Un sistema electoral que aigualeix el canvi

Què provoca aquesta moderació de tot canvi revolucionari o, si preferim paraules menys maximalistes, important als EUA? Doncs bàsicament el sistema electoral. A causa del sistema presidencialista totalment menyspreador de les minories polítiques que tenen, les idees innovadores només poden ser introduïdes a través dels dos grans partits. Qualsevol altre partit no té ni la possibilitat d’aconseguir representació perquè el que guanya en un estat determinat s’endu tota la seva representació cap a Washington, encara que el candidat només hagi guanyat per un estretíssim marge. Si no guanyes, només pots perdre i no es produeix el cas de que un nou partit pugui introduir-se poc a poc en el sistema i anar guanyant importància (com si passa a Europa). Demòcrata o republicà. No hi ha altres plataformes possibles per arribar al poder. Entre altres coses perquè aquests dos partits són dos gegants amb els que cap partit minoritari podria competir econòmicament i propagandística i ja veiem que si no guanyes, no serveix de res participar ja que et quedes sense veu tot i que assoleixis una fracció respectable del vot ciutadà.

Cal agradar a tothom

És per tot això que qualsevol líder que aspiri a la Casa Blanca haurà d’agradar a tothom o almenys haurà d’agradar a molta gent. És el mal dels partits majoritaris, que no poden ser gaire idealistes. Un partit ecosocialista europeu sap que molt probablement no guanyarà les eleccions, però això no vol dir que no pugui formar part del govern i incidir en la marxa del país. Fins i tot un partit majoritari europeu sap que molt probablement haurà de governar en coalició tot i el seu discurs més moderat i adaptable a segments poblacionals més diversos. Però a Estats Units les coses no funcionen així. O tot o res. Si McCain no fa que els creacionistes vagin a votar per ell i Obama no aconsegueix el vot de la classe treballadora blanca i dels llatins, saben perfectament que no tenen cap possibilitat. Per tant, qualsevol candidat es veu obligat a recórrer a l’ambigüitat a mesura que s’acosta la data electoral per intentar convèncer al major nombre de votants possible, renunciant a qualsevol discurs gaire idealista o a assegurar polítiques concretes que puguin originar rebuig en aquells segments de població dels quals es necessita el vot. El canvi s’aigualeix. Les velles dinàmiques potser es maquillen, però mai desapareixen. 

Obama o McCain?

Arribats aquí, per quin candidat em decanto? Fent ús del pragmatisme no en tinc cap dubte: Obama. Clar que els americans sempre seran americans i no n’espero cap revolució ni res gaire proper als meus ideals polítics. Però pel que ens afecta a nosaltres, ens convé bastant més tenir a un president nord-americà moderat, dialogant o, simplement, que no es dediqui a iniciar guerres estúpides i a fer el boig en el context internacional. A més, una victòria de McCain em semblaria d’allò més ridícul. És que no hi ha color. No només per la imatge que ha deixat el republicanisme al país i al món sencer després de vuit anys de Bush, també per la naturalesa dels dos candidats. Estats Units necessita visualitzar un canvi i aquest iaio atrotinat no em sembla ni que defensi les polítiques adequades per fer-ho, ni que doni aquesta imatge d’aire fresc que necessiten. Obama és un home culte, jove, segur de si mateix, dialogant i ben plantat. Ni que sigui per dignitat estètica ja el votaria abans que a McCain.