I'm looking for the love of my life

In Search of a Midnight Kiss

Fitxa tècnica

Ja fa unes setmanes que vaig veure aquesta pel•lícula per primera vegada però no ha estat fins ara, al veure-la per segon cop, que m’he decidit a escriure sobre ella. Pels que ja hagueu vist “Before Sunrise” i “Before Sunset”, us dic que aquesta peli va en la mateixa direcció i es basa en la mateixa idea. Un noi i una noia queden per internet perquè no volen passar la nit de cap d’any junts i es passen el dia passejant i explicant-se la vida per Los Angeles. La ciutat, sempre en blanc i negre, actua com a un actor més i es mostra més bonica que mai. La preciosa història i el fet d’estar rodada en blanc i negre converteixen a Los Angeles en un lloc increïblement romàntic per una estona, en contra de la imatge habitual que se sol ensenyar d’aquesta ciutat.

El film desprèn aquell aire a pel•lícula independent americana que s’ha anat posant tant de moda durant els darrers anys. El personatge interpretat per Sara Simmonds és la típica Holly Golightly, fumadora empedreïda, parlant com una locomotora i plorant per dins. Realment atractiva. Scoot McNairy, el noi, és el clàssic nerd americà, deprimit i solitari. Les diferències entre aquests dos personatges és el que fa la història interessant i el motiu de l’atracció mútua que senten. Encara que també la desesperació i la tristesa són una de les coses que els uneixen. Hi ha alts i baixos no gaire costeruts, però suficientment com per mantenir a l’espectador pendent del que succeeix.

Recomano aquesta breu pel•lícula a tots els romàntics en general i en concret a tots els urbanites de la nostra era, desesperats per trobar quelcom que doni sentit a la seva existència i esperant que aquella noia o noi, tot i que encara estigui per conèixer, sigui la solució a totes les seves neures.

Hey ho, let's go

NY77: The Coolest Year in Hell
Fitxa tècnica

Aquesta pel•lícula és una de les moltes que s’han pogut veure al festival de cine documental musical In-Edit durant aquesta setmana. El documental no ens aporta grans dades ni anàlisis innovadors. Poca cosa que no sabéssim ja. Tanmateix, les diferents històries que s’hi expliquen formen un collage que potser no s’havia dibuixat amb prou precisió fins ara. 

Estem davant d’un d’aquells típics reportatges d’estil anglosaxó on es barregen els moviments musicals amb les incidències politicosocials de l’època i que acaben conformant l’emblema d’un ideari generacional. En aquest cas, estem a la Nova York de l’any 1977. La ciutat és bruta, prop de la bancarrota. Les putes i els xulos es passegen pel carrer 42 i Times Square. El Soho i el Lower East Side són llocs indesitjables. No cal parlar ja del South Bronx. La ciutat es veu immersa en un procés d’eleccions municipals, pateix una gran apagada i, en general, està feta un desastre. És en aquell any on coexisteixen tres de les corrents musicals que van servir de via expiatòria per a tots els novaiorquesos. És en aquells temps difícils quan la música disco es consolida amb locals com Studio 54, quan explota el hip-hop a les grans jams a l’aire lliure del Bronx i quan els Ramones deixen a tothom atònit al CBGB. Disco, hip-hop i punk serveixen per explicar la història d’una ciutat en un any determinat en un reportatge que té com a única pretensió la de mostrar-nos aquest concepte i que ho acaba fent sobradament. 

La Barcelona de postal

Vicky Cristina Barcelona

Fitxa tècnica

Finalment he pogut veure amb els meus propis ulls la peli de la que més se n'ha parlat en el darrer any en aquesta ciutat: “Vicky Cristina Barcelona”. Lamentablement, la majoria dels mal presagis es compleixen encara que no puc qualificar el film de mediocre. Per molt poc inspirat o poc encertat que estigui Woody Allen, suposo que sempre serà capaç de crear algun detall de genialitat en qualsevol cosa que faci.

Estem davant d’un guió bàsicament previsible, utilitzant tots els recursos que ja han estat utilitzats i tots els perfils ja suats de la seva filmografia. La psicosi emocional dels personatges, la bellesa i romanticisme d’allò que és europeu i la superficialitat i frenetisme d’allò que és novaiorquès. El personatge d’Scarlett Johansson és un personatge més fotocopiat de tants d’altres que han aparegut en pelis anteriors. Generalment, la resta de personatges americans pateixen del mateix mal. Una Barcelona vista des del punt del turista que fa uns quants anys que es passeja per la ciutat i que ha acabat enamorant-se d’un immens aparador conforma el paisatge pel que es mouen els personatges. Es nota la mà de la Generalitat per intentar evitar que acabés sent una autèntica manolada, cosa que s’aconsegueix parcialment si descomptem les escenes de guitarra flamenca, la mateixa cançó suada de Paco de Lucía (que sona fins a tres vegades durant el film) i la evident no catalanitat dels personatges de Bardem i Penélope Cruz, els locals de la ciutat. Tanmateix, no s’intenta presentar a aquests personatges com a quelcom genuïnament català i aconsegueix salvar els mobles relativament bé en aquest aspecte. 

Què és el que aconsegueix afegir una nota de genialitat a aquesta pel•lícula on no falten els plànols de Les Rambles, les obres gaudinianes i altres tòpics turístics? Doncs definitivament cap dels intents de mostrar la ciutat de forma genuïna. No sé si arriben a salvar la cinta però les actuacions de Cruz i Bardem es poden arribar a qualificar de brillants. Sobretot en els diàlegs entre els seus dos personatges quan parlen en castellà. Bardem és divertit i intel•ligent, gasta una ironia brillant, sense desprendre’s mai de la seva imatge de rústic seductor. Cruz encarna un personatge totalment neuròtic d’una profunditat considerable preciosament combinada amb un llenguatge xabacà sense cap traça de sofisticació.

A part de les pinzellades de guitarra espanyola (versió d'El Noi de la Mare inclosa), la banda sonora també està conformada per la ja coneguda per tots cançoneta pop insígnia del film. Una cançó sense cap gràcia especial que acaba per fer-se pesada al ser utilitzada més d’una vegada. La llum amb la que es presenta la ciutat, una llum mediterrània que ho inunda tot, és encantadora. Tanmateix, a vegades fa la sensació d’estar en un constant Empordà quan Barcelona com a ciutat considerablement gran que és no acaba de tenir mai aquest aspecte en la vida real. 

Retratant al Che

The Argentine (2008)

Fitxa tècnica

Ahir vaig anar a veure aquesta peli de la qual ja se n’havia sentit molt a parlar des de que Benicio del Toro guanyés el guardó com a millor actor a Canes. Evitant tota èpica que pogués empènyer a l’espectador a idolatrar o odiar al Che, l’acció se centra en retratar el personatge. Una acció que transcórrer des del desembarcament del Granma fins el camí cap a La Havana un cop assegurat el triomf de la revolució, combinat amb els parlaments del Che a les Nacions Unides i el tractament per part de la premsa nord-americana .

Realment, Del Toro aconsegueix assemblar-s’hi molt al Che. Almenys físicament són força clavats. Més dubtes tinc en el tema dels accents. S’intenta que l’accent argentí es vagi tornant cada cop més cubà, això és evident, però no sé fins a quin punt un cubà i un argentí ho trobarien convincent (tenint en compte que Del Toro és porto-riqueny). Un altre personatge que no podia ser eludit és Fidel Castro. Un Fidel amb una veu molt aguda, gairebé de noia, que queda retratat com l’autèntic cervell de tot l’aixecament contra Batista. Un Fidel que té tots els detalls controlats i que sap que cal fer després de la revolució. Una cosa que em va semblar molt curiosa és la semblança entre ell, Jordi Pujol i altres grans estadistes de la política clàssica. Aquest tipus de personatges que dominen totes les dades econòmiques i sociològiques del país, que sembla que res no es pugui fer sense abans passar per les seves mans, que et transmeten la sensació de que coneixen a un país i a la seva gent al detall...

En definitiva, el retrat humà que Soderbergh fa d’Ernesto Guevara és un bon film. El Che queda retratat com algú noble i summament idealista, però no s’amaga en cap moment la polèmica en temes espinosos com els afusellaments que va dur a terme, ni s’intenta vendre’l com algú amb un expedient impecable.

Avís per a navegants

Entre els creadors que més admiro hi ha sens dubte Woody Allen (...). Però és que amb això de Vicky Cristina Barcelona ha ficat la pota fins al clarinet. El film no té gens ni mica de consistència; és un enfilall dels tòpics més suats de la seva filmografia (l'artista turmentat, la dona confosa) emmarcats en una Barcelona directament robada de les postals (...). El conjunt és digne de ser venut a les Rambles: entre els capells mexicans i els bous vestits de trencadís gaudinià.

Melcior Comes, article aparegut a l'Avui (27/08/08)