Postals de Nova York

I've been yoked

She was wild with information he couldn’t yet use: Nixon was a criminal, the Dodgers moved to California, Chinese food gives you headache, Muhammad Ali resisted the war and went to jail, Hitchcock’s British films were better than his American ones, circumcision was unnecessary but women preferred it. 

The best colors all have the best names: Pastel Aqua, Plum, John Deere Yellow, Popsicle Orange, Federal Safety Purple. A blind guy could steal the right paint just hearing the monikers. These colors are the necessities for throwing up a burner, a top-to-bottom masterpiece of flaming 3-D letters studded with rivets or bleeding from gashes, surrounded by clouds of stars, lighting bolts, and a Vaughn Bode wizards or Felix the Cat character standing to one side like a master of ceremonies. A burden comes into life either on the panels of a stilled subway car or on a handball court or schoolyard wall, an unsimple matter of five or six hours in the dead of night, two guys spraying paint, the more talented one handling outlines and fade effects, the lesser doing flat fill-ins, usually two more guys looking out at the end of the block or the entrance to the train yard. Plus ruining a set of clothes, coming home pore-and-tear-duct-clogged with pigment. Plenty more obvious than drugs, to a vigilant parent; the potheads have it easy.

The Fortress of Solitude
Jonathan Lethem (2003)
Faber and Faber, 2005

A vegades, quan et recomanen un llibre, et fot un pal increïble anar-lo a comprar i després llegir-lo per poder comentar la jugada amb el que te la recomanat. D’altres, el llibre fa bona pinta de bon començament però després resulta ser un plom. Cap d’aquestes dues coses m’ha passat amb “The Fortress of Solitude”. La primera impressió va ser bona i m’ha acabat agradant des del començament fins al final. 

La història transcórrer bàsicament al Brooklyn dels anys 70 i principis dels 80. Un noi blanc al bell mig d’un barri de negres és testimoni d’un seguit d’explosions culturals que van des del graffiti al punk del CBGB, passant per la música funk i els inicis del hip-hop. Com us podeu imaginar, el pobre es passa l’adolescència cagadet cada cop que torna de l’insti a casa perquè els nois del barri l’atraquen dia sí, dia també. Lethem compleix la tasca de descriure el paisatge urbà, cultural i emocional de l’època amb una nota excel•lent. De cop i volta, tu ets el nen jugant a pilota, escoltant discos, pintant graffitis. Ets també el nen al que vacil•la tot el barri i que es refugia en el seu superheroi, un noi negre veí seu. Al Green o Sly & the Family Stone, unes quantes ratlles de coca robada a ton pare, l’aire de l’habitació ple de fum de maria i de crack més tard. 

Més enllà de la delícia amb la que es crea tot el context pop de la història (els amants de la música gaudiran especialment amb aquest llibre), Lethem ens fa reflexionar una mica, anant més enllà. Podríem dir que el tema central és la infantesa o com aquesta pot marcar a hom i condicionar el seu caràcter i el seu benestar emocional un cop arribat a l’edat adulta. La infantesa et marca per tota la vida i més si ets un blanc al Brooklyn anterior a la gentrificació. El tema de la raça és un dels pilars centrals de la història i la manera en que es dibuixen les relacions entre blancs i negres és dura però gens exagerada al mateix temps. L’autor no ha portat els exemples a l’extrem, caient en un clixé de les relacions humanes i culturals entre blancs i negres. Tot sembla natural, creïble, autèntic. Probablement un dels millors retrats que s’hagi fet de la societat americana en els darrers anys.

Underground hip-hop (1998-2004) - La cara més innovadora / Mixtape

A finals dels 90, El-P des de Nova York, Madlib desde Califòrnia i J Dilla des de Detroit, juntament amb alguns altres artistes, van començar un dels corrents més innovadors que ha tingut el hip-hop post-Tupac i Biggie Smalls. Si bé l’underground es va manifestar primerament amb artistes que es diferenciaven més del passat per les seves lletres i la seva actitud, aquest altre corrent va jugar també a experimentar amb el so. El hip-hop està predestinat a l’experimentació. És un dels gèneres que més facilitat té per absorbir una gran quantitat de sons diferents, a través sobretot dels samples. Els beats es fan generalment amb una tècnica que no deixa de ser un copy/paste i, per tant, són molt susceptibles a rebre les més variades influències. Queden recollits en la mixtape els primers passos i posterior consolidació de Madlib, les primeres referències d’El-P, el pas d’un so més clàssic a l’experimentació de Dilla i el treball d’altres artistes encara menys ortodoxes com Antipop Consortium o el supergrup Deltron 3030. Així mateix, també he volgut representar mínimament el col•lectiu de productors que, sense trencar motlles, van aconseguir coses interessants com DJ Shadow o RJD2.

D’entre aquest reguitzell d’artistes, que podrien tenir com a predecessors grups que van intentar portar el so del rap una mica més enllà tals com De La Soul o el primer grup de MF Doom KMD, n’hi ha uns quants que també s’han caracteritzat per donar un nou enfocament líric. MF Grimm i MF Doom ens expliquen la crua realitat dels carrers com si un còmic de la Marvel es convertís en un disc de rap i El-P o Aesop Rock reciten poesia paranoica més que no pas rapegen.

És fàcil trobar paral•lelismes i relacions entre aquesta fornada d’artistes americans i l’escena del rap espanyol. Griffi té un so molt influenciat pels últims treballs de Dilla (samples impossibles, baixos eixordadors...), l’últim disc de Frank T recorda al so d’algunes produccions d’Insight i Toteking sempre ha tingut entre alguns dels artistes més admirats a gent com Styles Of Beyond o Vast Aire.

Concloent, podem afirmar que aquest corrent del rap underground forjat a finals dels 90 disposa de més bona salut que el rap més convencional. Tot i la mort de Dilla, veiem com un Madlib hiperactiu no para de publicar projectes interessantíssims, com Aesop Rock i El-P han consolidat les seves carreres amb treballs encara millors que els anteriors a 2004 i com ha aparegut una nova onada de rap prou interessant com és l’anomenat hipster rap, amb grups com The Cool Kids. Només falta que torni Doom.

01. Monsta Island Czars – What’s The Name Of This Place (Intro)

02. Mr. Lif – Earthcrusher

03. Quasimoto – Low Class Conspirancy

04. Wildchild – Knicknack 2002 feat. Percee P & Medaphoar

05. Madvillain – Accordion

06. Antipop Consortium – 3 Digit Wiz

07. El-P – Dr. Hellno And The Praying Mantus feat. Vast Aire

08. Edan – You Suck feat. Father Time

09. Madvillain – Shadows Of Tomorrow feat. Lord Quas

10. Styles Of Beyond – Outta Control

11. Cannibal Ox – Vein

12. Deltron 3030 – Positive Contact

13. MF Grimm – Break ‘Em Off

14. Aesop Rock – 9-5ers Anthem

15. Jaylib – Raw Shit feat. Talib Kweli

16. Dudley Perkins – Muzak

17. Lootpack – Questions

18. Viktor Vaughn – Overture

19. MF Doom – Rhymes Like Dimes feat. Cucumber Slice

20. RJD2 - 1976

http://www.mediafire.com/?omw51tzolfm

Jeff Weiss analitza l'escena rap de L.A.

No us perdeu aquest magnífic article publicat al L.A.  Weekly signat per Jeff Weiss (visiteu el seu blog Passion of the Weiss). Es tracta d'un llarg text on parla de les quatre referències actuals del rap angelí que ell considera més importants i que poden propiciar una tornada de la ciutat a la primera plana del gènere, introduït per unes breus pinzellades sobre la història del rap a la seva ciutat natal des de N.W.A. fins a Jurassic 5. 

La Barcelona de postal

Vicky Cristina Barcelona

Fitxa tècnica

Finalment he pogut veure amb els meus propis ulls la peli de la que més se n'ha parlat en el darrer any en aquesta ciutat: “Vicky Cristina Barcelona”. Lamentablement, la majoria dels mal presagis es compleixen encara que no puc qualificar el film de mediocre. Per molt poc inspirat o poc encertat que estigui Woody Allen, suposo que sempre serà capaç de crear algun detall de genialitat en qualsevol cosa que faci.

Estem davant d’un guió bàsicament previsible, utilitzant tots els recursos que ja han estat utilitzats i tots els perfils ja suats de la seva filmografia. La psicosi emocional dels personatges, la bellesa i romanticisme d’allò que és europeu i la superficialitat i frenetisme d’allò que és novaiorquès. El personatge d’Scarlett Johansson és un personatge més fotocopiat de tants d’altres que han aparegut en pelis anteriors. Generalment, la resta de personatges americans pateixen del mateix mal. Una Barcelona vista des del punt del turista que fa uns quants anys que es passeja per la ciutat i que ha acabat enamorant-se d’un immens aparador conforma el paisatge pel que es mouen els personatges. Es nota la mà de la Generalitat per intentar evitar que acabés sent una autèntica manolada, cosa que s’aconsegueix parcialment si descomptem les escenes de guitarra flamenca, la mateixa cançó suada de Paco de Lucía (que sona fins a tres vegades durant el film) i la evident no catalanitat dels personatges de Bardem i Penélope Cruz, els locals de la ciutat. Tanmateix, no s’intenta presentar a aquests personatges com a quelcom genuïnament català i aconsegueix salvar els mobles relativament bé en aquest aspecte. 

Què és el que aconsegueix afegir una nota de genialitat a aquesta pel•lícula on no falten els plànols de Les Rambles, les obres gaudinianes i altres tòpics turístics? Doncs definitivament cap dels intents de mostrar la ciutat de forma genuïna. No sé si arriben a salvar la cinta però les actuacions de Cruz i Bardem es poden arribar a qualificar de brillants. Sobretot en els diàlegs entre els seus dos personatges quan parlen en castellà. Bardem és divertit i intel•ligent, gasta una ironia brillant, sense desprendre’s mai de la seva imatge de rústic seductor. Cruz encarna un personatge totalment neuròtic d’una profunditat considerable preciosament combinada amb un llenguatge xabacà sense cap traça de sofisticació.

A part de les pinzellades de guitarra espanyola (versió d'El Noi de la Mare inclosa), la banda sonora també està conformada per la ja coneguda per tots cançoneta pop insígnia del film. Una cançó sense cap gràcia especial que acaba per fer-se pesada al ser utilitzada més d’una vegada. La llum amb la que es presenta la ciutat, una llum mediterrània que ho inunda tot, és encantadora. Tanmateix, a vegades fa la sensació d’estar en un constant Empordà quan Barcelona com a ciutat considerablement gran que és no acaba de tenir mai aquest aspecte en la vida real. 

New York, New York

D'aquí a unes quatre hores agafo un vol que em porta a la meca de tota la modernor occidental, així que no espereu que publiqui res fins el cap de setmana vinent. Que us ho passeu bé. Jo segur que ho faré. A cuidar-se!

Somrient a la vida

The Little Ones

La [2]

Barcelona, 12 de setembre de 2008

Hi ha vegades on algun element estrany de la nostra societat intenta eclipsar l’artista que se suposa que ha de regnar, ni que sigui durant uns minuts, sobre un escenari. Ahir aquest home de la samarreta imperi quasi ho aconsegueix amb The Little Ones. L’home no va parar de ballar abans i durant el concert en un estil que mamava directament del popping i les discoteques makineres de finals dels 90. Afortunadament, els de LA van estar prou bé per acaparar gran part del protagonisme.

Vam arribar a la sala uns minuts després de mitjanit, però el concert no va començar fins a tres quarts d’una. Segons ens va dir el bateria després de que toquessin, tot l’equip que duien era llogat i van tenir alguns problemes amb els cables i en posar-lo a to. Què s’ha de dir del seu directe? Segurament no deixen de ser un grup d’indie rock feliç més però ens van fer passar una bona estona. Crec que força de nosaltres estaríem d’acord en que l’ànima del grup és el baixista. L’home està feliç durant tot l’espectacle i no para de fer uns saltironets d’allò més entranyables. No tots els membres eren tan carismàtics. El ros de la meleneta curta era bastant avorridot.

Amb tot plegat, la cosa no va anar ni arribar a l’hora de duració i un cop acabat el concert la [2] es va buidar de mala manera. Suposo que la gent aniria a beure fins a les tres, cosa normal si consideres que un cubata val vuit euros. Potser la veu del cantant sonava una mica igual en totes les cançons i acabaves tenint la sensació de que la cançó que estaven tocant ja l’havien interpretat uns minuts abans, però ahir de The Little Ones ens van fer passar una bona estona. Ens van arrencar uns quants somriures, cosa que ja justifica haver-se desplaçat fins el Paral•lel.

Rimant a la vida amb optimisme

The Streets

Everything Is Borrowed

Sixsevenine

15 de setembre de 2008

A vegades la música genera reaccions socials inesperades. Si no com s’explicaria l’èxit popular d’un rapper anglès amb accent estranyíssim que sembla parlar més que rapejar en un país on tot el que no inclogui una guitarra no sol acaparar l’atenció i el reconeixement de les masses? A més, l’home tampoc sona a grime ni res que es pugui assemblar a Dizzie Rascal (el més semblant al hip-hop que té èxit a Anglaterra). Afortunadament no sempre es repeteixen els mateixos patrons, o almenys no de forma mil•limètrica, quan parlem de l’èxit popular d’un artista, si no seria molt avorrit tot plegat.

Mike Skinner ha tornat per presentar-nos el seu darrer disc, “Everything Is Borrowed”. Un disc molt vitalista i per sobre de tot optimista i feliç. Aquest àlbum respira felicitat pels quatre costats, encara que la majoria d’històries que s’hi expliquin nos siguin pas gaire alegres. Bé, siguem precisos, potser no hauria de dir felicitat, potser només hauria de dir optimisme (“Smiling at this blessing / This life is the best”). Sigui com sigui, és un clar reflex de l’adopció d’una actitud positiva davant de la vida d’aquest mc de Birmingham. Personalment, el tema que més m’ha agradat és l’homònim “Everything Is Borrowed”, un autèntic cant a la vida amb una tornada impressionant i una instrumentació com de petita orquestra que et fa pujar i baixar amb les lletres. “I came to this world with nothing / And I leave with nothing but love / Everything else is just borrowed”. Només importem nosaltres, tan sols l’amor, de la resta en podem prescindir. Potser és que m’estic tornant una mica amanerat però la cançó aquesta que sona com una cançó de bressol, “The Strongest Person I Know”, també m’ha agradat molt. Senzillesa, bellesa i honestedat. El disc acaba amb “The Escapist”, la cançó idònia per arrodonir el concepte, per dir adéu.

La producció és neta i senzilla, d’acord amb la naturalesa de les lletres. No hi ha referències a la vida de colles de joves als carrers, no hi ha una referència específica a la vida del carrer, tot és més simple i més centrat en la naturalesa de la vida que en un escenari concret. Per tant, és força conseqüent plantejar una música poc carregada. Un disc sobreproduït no tindria cap sentit amb el concepte líric que s’ha volgut plantejar.

Everything Is Borrowed (vídeo)

The Escapist (vídeo)

Myspace

The Streets actuarà a Razzmatazz 2 el dia 16 de novembre de 2008.

Termanology escalfa motors

Termanology - This Is How We Rock feat. Bun B & DJ Premier

Tema de presentació del debut discogràfic de Termanology (després d'un fotimer de mixtapes). El porto-riqueny de Boston encara apadrinat per Premier en el beat i en el video es fa acompanyar de Bun B (UGK). La instrumental és anormalment simplista tractant-se de Premier. La veu de Termanology sona consistent i el flow reposat però cru de Bun B et deixa sense resposta. Propaganda pro-Obama inclosa. Per cert, no us perdeu el trasto que manega Primo, taula de mescles i plats supersònics. 

Per més inri, segurament el podré veure la setmana que ve a Nova York per 10$ en la festa de presentació de l'àlbum en qüestió.

---------------------------------------------------------

Material extra:

Watch How It Go Down (vídeo)

Myspace

Underground hip-hop (1998-2004) - 20 discos imprescindibles més / Mixtape

Segueixo la recopilació de discos, cançons i sensacions que vaig iniciar fa unes setmanes (enllaç) recomenant vint discos més d'aquesta etapa. 40 discos no són tots els discos que mereixen ser escoltats del gènere però sí que són una bona base per entendre'l. No he repetit gairebé cap artista i he intentat donar una mica més d'amplitud de registre respecte a la llista anterior. Així doncs, la segona llista és la següent:

7l & Esoteric - Dangerous Connection
Antipop Consortium - Tragic Epilogue

Asheru & Blue Black - Soon Come

Blackalicious - Blazing Arrow

Brother Ali - Rites Of Passage
Cali Agents - How The West Was One
Canibus - Can-I-Bus
Clipse - Lord Willin'
Cunninlyinguists - Southernunderground
Defari - Focused Daily
Devin The Dude - Just Tryn' Ta Live
Dudley Perkins - A Lil' Light

Jean Grae - Attack Of The Attacking Things
Monsta Island Czars - Escape From Monsta Island!
Mos Def - Black On Both Sides
Prince Paul - Prince Among Thieves
R.A. The Rugged Man - Die, Rugged Man, Die

Styles Of Beyond - Megadef
The High & Mighty - Home Field Advantage
Wildchild - Secondary Protocol

------------------------------------------------------------

També he volgut fer una petita mixtape incloent alguns dels temes que més m'han impactat i que han marcat el meu camí al costat del rap. He limitat la cosa a 18 temes perquè si no es feia inacabable. Tots els temes que hi ha són hits, encara que evidentment en falten molts de bons. Aquest primer volum inclou els registres més convencionals, des del hardcore rap de Jedi Mind Tricks a un rap amb més sabor soul com Slum Village. Faré un segon volum que tindrà la intenció de centrar-se en el rap més experimental (Stones Throw, Def Jux, etc.). Espero que la disfruteu.

01. Black Star - Definition

02. Jurassic 5 - What's Golden

03. Dead Prez - Hip-Hop

04. Immortal Technique - Peruvian Cocaine feat. Pumpkinhead, Tonedeff, Poison Pen, Loucipher & C-Rayz Walz

05. Clipse - Young Boy

06. Slum Village - I Don't Know feat. Jazzy Jeff

07. Little Brother - Whatever You Say

08. Blackalicious - Blazing Arrow

09. Cunninlynguists - Southernunderground

10. Jean Grae - Whatever

11. The High & Mighty - B-Boy Document feat. Mad Skillz, Mos Def & Mr. Eon

12. Non-Phixion - Rock Stars

13. Devin The Dude - Lacville '79

14. Dilated Peoples - Worst Comes To Worst

15. 7l & Esoteric - Word Association

16. R. A. The Rugged Man - Casanova (Fly Guy)

17. Jedi Mind Tricks - Heavenly Divine

18. Canibus - Patriots feat. Free & Pass

http://www.mediafire.com/?nj1guemethj

Retratant al Che

The Argentine (2008)

Fitxa tècnica

Ahir vaig anar a veure aquesta peli de la qual ja se n’havia sentit molt a parlar des de que Benicio del Toro guanyés el guardó com a millor actor a Canes. Evitant tota èpica que pogués empènyer a l’espectador a idolatrar o odiar al Che, l’acció se centra en retratar el personatge. Una acció que transcórrer des del desembarcament del Granma fins el camí cap a La Havana un cop assegurat el triomf de la revolució, combinat amb els parlaments del Che a les Nacions Unides i el tractament per part de la premsa nord-americana .

Realment, Del Toro aconsegueix assemblar-s’hi molt al Che. Almenys físicament són força clavats. Més dubtes tinc en el tema dels accents. S’intenta que l’accent argentí es vagi tornant cada cop més cubà, això és evident, però no sé fins a quin punt un cubà i un argentí ho trobarien convincent (tenint en compte que Del Toro és porto-riqueny). Un altre personatge que no podia ser eludit és Fidel Castro. Un Fidel amb una veu molt aguda, gairebé de noia, que queda retratat com l’autèntic cervell de tot l’aixecament contra Batista. Un Fidel que té tots els detalls controlats i que sap que cal fer després de la revolució. Una cosa que em va semblar molt curiosa és la semblança entre ell, Jordi Pujol i altres grans estadistes de la política clàssica. Aquest tipus de personatges que dominen totes les dades econòmiques i sociològiques del país, que sembla que res no es pugui fer sense abans passar per les seves mans, que et transmeten la sensació de que coneixen a un país i a la seva gent al detall...

En definitiva, el retrat humà que Soderbergh fa d’Ernesto Guevara és un bon film. El Che queda retratat com algú noble i summament idealista, però no s’amaga en cap moment la polèmica en temes espinosos com els afusellaments que va dur a terme, ni s’intenta vendre’l com algú amb un expedient impecable.

Nou àlbum de Doom després de quatre anys de silenci

No ha estat 100% confirmat encara, però tot sembla indicar que Doom (abans MF Doom) tornarà a publicar un àlbum després de quatre anys de la publicació de "Mm.. Food", l'últim disc que ha editat l'artista més enllà de bootlegs, recopilacions, cares b i col·laboracions. La data escollida pel llançament de "Born Into This" seria el 21 d'octubre a través de la discogràfica anglesa Lex Records. Pel que sembla, comptarà amb produccions de Dilla i Dangermouse i col·laboracions al mic per part de Ghostface i Raekwon. La resta de la informació filtrada la podeu veure aquí. Que sigui veritat, sisplau...

La claredat de Pujol

Sempre he estat molt crític amb certs aspectes de la trajectòria política de Jordi Pujol i la seva gestió al capdavant del Govern de la Generalitat. Mai vaig poder entendre el pactisme i el peix al cove com a única eina de millorar l'autogovern. Mai vaig poder entendre que no admetés obertament que la seva aspiració final és la independència. Tanmateix, com si d’un dels centenars de milers de catalans que van passar a votar a Esquerra Republicana és tractés, com un dels centenars de militants de Convergència que han promogut el darrer gir contingut cap al sobiranisme, ja fa uns mesos que l’home les deixa anar clares i catalanes. En la seva darrera intervenció, una entrevista a l’Avui, no s’està d’invocar la necessitat de patriotisme que té Catalunya per tirar endavant. Sembla com si ja no estigués disposat a anar negociar mínims a Madrid, cosa a celebrar, i al mateix temps tan fàcil de dir quan ja no s’és al poder.

Com a partidari dels moviments d’esquerres liberals i de la socialdemocràcia, mai deixaré de criticar les polítiques conservadores que va dur a terme Convergència i Unió en el seu llarg mandat. Ara bé, coincideixo plenament amb l’ex-president quan fa referència al patriotisme per tirar endavant. I ho fa lloant les posicions de Montilla i Castells. Ni menciona la possibilitat de que el PSC ens falli quan l'entrevistador el burxa una mica.

L’Estatut i el nou model de finançament són les peces claus que determinaran la nostra evolució social i nacional en els propers anys. Poder arribar cada dia a l’hora a la feina en transport públic, que els nostres fills no vagin a escoles públiques massificades tenint a la privada com a única alternativa d’ensenyament de qualitat, que les nostres universitats puguin seguir millorant en el camp de la recerca, tenir un aeroport com el que ens mereixem i no un de fireta que freni la nostra economia, que les llistes d’espera a la seguretat social no siguin interminables, que la nova immigració i els que ja vivim aquí podem construir un marc de convivència, integració i intercanvi... tot això depèn bàsicament d’aconseguir un bon finançament. I, alerta (que diria en Monegal), un bon finançament no és res més que aturar l'espoli sistemàtic dels nostres propis recursos, ja sigui perpetuat amb arrogància o paraules mesurades. Per no parlar de l’autèntica falta de respecte que ens han mostrat tots i cadascun dels governs espanyols des de que el món és món i dels insults que hem de suportar cada dia com a poble. Cadascú pot sentir el patriotisme d’una manera diferent, més pragmàtica o romàntica. De totes maneres, qualsevol de les dues formes o totes dues combinades ens porten a una única posició possible davant del govern central: plantar cara.

No és un problema de dretes o d’esquerres, és una lluita de país.

Jo diria que en aquests moments, efectivament, és una cosa bastant general. En el camp del finançament, de la pressió política, a cavall d’una immigració que saben que ens serà molt difícil d’integrar, a cavall de tot això hi ha gent fora de Catalunya que pensa “Potser ara és el moment”. El moment de què? D’aprimar o residualitzar molt la catalanitat. La personalitat de Catalunya. La batalla que ara hi ha no és només un problema de finançament, també de conservació de la personalitat pròpia de Catalunya... Hi ha el perill que ens converteixin en una cosa residual. Fa segles que ho busquen.

El catalanisme –que és el que ha fet possible dues coses: que Catalunya no hagi mort i que hagi anat endavant en molts terrenys– imprescindiblement ha de tenir, té i ha tingut un fonament ètic. És a dir, qualitats com un sentit de col·lectivitat, com l’exigència social, com la moral de l’esforç, com l’ambició d’excel·lència... Tot això no són qüestions polítiques sinó que són valors que han configurat el catalanisme.

The Wire en la vida real i una societat dividida

Apostoflant (en paraules de Robirosa) és l'article que ha publicat The Guardian sobre Baltimore i la popular sèrie de televisió nord-americana de la HBO The Wire. El signa David Simon, productor executiu i guionista de la sèrie. L'article va molt més enllà de Baltimore i The Wire, entrant en una crítica audaç a la societat del país (i és que als europeus ens encanten aquest tipus de coses). Definitivament he de fer un cop de cap i veure'n totes les temporades.

Baltimore is not the inner circle of hell. It is not entirely devoured by a drug economy that serves as its last viable industry. It is not a place in which gangsters routinely fire clip after clip, spraying the streets in daylight ambushes. It is not unlivable, or devoid of humanity, or a reservoir of unmitigated human despair. I live in Baltimore, in a neighbourhood that is none of these things. (...)
And yet there are places in Baltimore where The Wire is not at all hyperbole, where all of the depicted tragedy and waste and dysfunction are fixed, certain and constant. And that place is, I might add, about 20 blocks from where I live.
That is the context of The Wire and that is the only context in which Baltimore - and by reasonable extension, urban America - can be fairly regarded. There are two Americas - separate, unequal, and no longer even acknowledging each other except on the barest cultural terms. In the one nation, new millionaires are minted every day. In the other, human beings no longer necessary to our economy, to our society, are being devalued and destroyed. Both things are true, and one gets a sense, reading the distant reaction to The Wire, that Europeans are far more ready to be convinced by one vision than the other.

Com eludir les teves responsabilitats amb una vetllada de pop suec

Lacrosse + First Aid Kit
La [2]
Barcelona, 5 de setembre de 2008

Hi ha moments en que només penses allò que deia Bob Marley: “everything’s gonna be alright”. Diuen que l’actitud d’un esportista abans de sortir al camp ja és la meitat de la victòria. Si creus en la victòria, si realment penses que vas a guanyar, ja tens mig camí fet. Això és el que em rondava pel cap després d’haver sabut que havia aprovat els dos primers exàmens d’aquesta convocatòria de setembre. Col•locat pel petit èxit dels meus resultats acadèmics (no sé fins a quin punt es pot considerar èxit tenir un fotimer d’assignatures per setembre, encara que s’aprovin) vaig anar al concert de Lacrosse a La [2], encara que aquesta setmana vinent segueixi estant d’exàmens.

Dels teloners poca cosa puc dir perquè els vaig veure de lluny i tampoc em van cridar especialment l’atenció. Tenien alguna cançó entretinguda però tampoc em van al•lucinar. El grup en qüestió és una banda catalana anomenada First Aid Kit (myspace).

Lacrosse (myspace) va irrompre a l’escenari uns minuts després de que el rellotge marqués mitjanit i s’hi van estar ben bé durant una hora i vint minuts. Un concert prou llarg tenint en compte que el seu repertori no és extensíssim i que una banda amb una trajectòria similar podria haver fet un concert de tres quarts d’hora i tant contents. La sala presentava una entrada força acceptable, suficientment plena per ballar i botar una mica i no sentir-te totalment sol en la teva excitació. Tot i això, estic convençut que el Kristian Dahl (guitarra, cantant) no en va tenir prou perquè no parava de demanar-nos que balléssim i cridéssim encara més. Certament el concert tampoc se’n va anar de mare en aquest sentit. L’home era bastant divertit entre cançó i cançó, cantant lloances cap el Barça tota l’estona (fins i tot van cantar un tema dedicat a Puyol) i convidant-nos a una festa a Estocolm el dia 9 de desembre.

Es veia que ja tenien força entrenat el xou, perquè estaven ben compenetrats i cadascú sabia el que havia de fer en tot moment (potser a excepció d’alguna tendra confusió entre cantants). La combinació de veus masculina (Dahl) i femenina (Nina Wähä) els dona un doble registre molt divertit, accentuat per l’acompanyament de les veus boges de la resta de components (sobretot el baixista, Robert Arlinder) en les tornades. Precisament el baixista va ser un dels que més em va agradar. En un parell o tres de temes hi havia línies de baix molt encertades. La resta del so són melodies tipus xilòfon i altres gadgets rars d’aquests que estan a l’ordre del dia en aquest tipus de formacions pop.

Vaig anar a pillar una bici i vaig tornar a casa cantant una cançó que deia alguna cosa semblant a “The world is full of Saturdays / But it’s always Sunday” mentre els guiris se’n reien quan me’ls anava creuant. Espereu un post lamentant els resultats dels exàmens que em queden.

BAM '08 - Cartell i horaris

Dijous 18.09.08
20.00h CCCB BCNmp7 músiques en procés: Conferència Manolo Martínez (Astrud) i Eloy Fernández (Afterpop); recitaran Sr. Chinarro, Le Petit Ramon, Roger Mas, i més...
21.00h I.F.B. (Institut Francès de Barcelona) YAS + LORD SASSAFRAS

Divendres 19.09.08
20:45 Plaça Reial (Sidecar) RAYDIBAUM
20:45 Pl. dels Àngels FIRST AID KIT+u_mä
21:15 Pl. Odissea VERSATILE (Emergents)
21:30 Plaça Reial (Sidecar) FACTO DE LA FÉ Y LAS FLORES AZULES
22:15 Pl.dels Àngels THE DØ
22:30 Plaça del Rei THE NEW RAEMON
22:30 Fabra i Coats THE PEPPER POTS
22:30 Pl. Odissea EL TERCER HOMBRE
22:30 Portal d.Pau KUMAR
22:45 Plaça Reial (Sidecar) SAM ROBERTS
23:30 Mtv - Forum CHACHO BRODAS
23:30 Pl. Odissea LINN YOUKI
23:45 Pl.dels Àngels CIRKUS
0:00 Plaça del Rei JEREMY ENIGK
0:00 Fabra i Coats LA KINKY BEAT
0:00 Plaça Reial (Sidecar) SINIESTRO TOTAL
0:15 Mtv - Forum SHOTTA
0:30 Electro - BAM MAR ABELLA (Emergents)
0:30 Portal d.Pau DUB Inc.
1:00 Electro - BAM ABSENT F
1:30 Mtv - Forum ARI
2:30 Mtv - Forum CALLE 13
3:00 Electro - BAM PONI HOAX

Dissabte 20.09.08
12:00 Plaça del Rei ROCKY VOTOLATO
19:30 Fàbrica DAMM MISHIMA
20:45 Plaça Reial (Sidecar) LE PETIT RAMÓN EXPERIMENTA 3
20:45 Pl.dels Àngels LES PHILIPPES
21:00 Fàbrica DAMM ANTÒNIA FONT
21:15 Pl. Odissea NUDOZURDO
21:30 Plaça Reial (Sidecar) LOVE OF LESBIAN
22:15 Pl.dels Àngels SYD MATTERS
22:30 Plaça del Rei ESPALDAMACETA
22:30 Fàbrica DAMM PRIMAL SCREAM
22:30 Fabra i Coats SIN PAPELES
22:30 Pl. Odissea CAMPING
22:30 Portal d.Pau MAUI Y LOS SIRENIDOS+PANTANITO
22:45 Plaça Reial (Sidecar) NIÑOS MUTANTES
23:30 Pl. Odissea (lo:muêso)
23:30 Mtv - Forum SUPERSUBMARINA
23:45 Pl.dels Àngels ASA
0:00 Fabra i Coats ZULU 9.30
0:00 Plaça Reial (Sidecar) THE AUTOMATIC
0:15 Mtv - Forum VETUSTA MORLA
0:30 Electro - BAM RED BULL MUSIC ACADEMY presenta: MINUS SPECIAL amb RICHIE HAWTIN, MAGDA & GAISER
0:30 Portal d.Pau CHE SUDAKA
1:30 Mtv - Forum KRAKOVIA
2:30 Mtv - Forum LA CASA AZUL

Diumenge 21.09.08
19:30 Espacio Movistar THE LAST 3 LINES
20:30 Espacio Movistar SHARKO
20:30 La [2] de l'Apolo MARCEL CRANC
20:45 Apolo ANIKA SADE
21:45 Espacio Movistar SAHARA HOTNIGHTS
21:45 La [2] de l'Apolo ALELA DIANE
22:00 Apolo THE WHIP
23:00 Espacio Movistar TEENAGE FANCLUB

Dilluns 22.09.08
20:30 Bikini FUNKING CHAOS!
22:00 Bikini JAMIE WOON
22:45 Bikini JOSÉ JAMES

Dimarts 23.09.08
20:45 Pl.dels Àngels LA BRIGADA
20:45 Plaça Reial PUMUKY
21:30 Plaça Reial THE SECRET SOCIETY
22:15 Pl.dels Àngels NNEKA
22:30 Plaça del Rei RUSSIAN RED
22:30 Portal d.Pau MEZTUCA
22:45 Plaça Reial DAVID BAZAN
23:45 Pl.dels Àngels ED MOTTA
0:00 Plaça Reial THE LONG WINTERS
0:00 Plaça del Rei AMERICAN MUSIC CLUB
0:30 Portal d.Pau MARDITOS ROEDORES amb R.AMADOR,OJOS DE BRUJO, MÜRFILA, EL BARULLO, P.DONÉS, R.MARÍN, XUMO
0:30 Electro - BAM CAUTO
1:30 Electro - BAM DESTO (Red Bull Music Academy)
2:30 Electro - BAM SUBEENA (Red Bull Music Academy)
3:30 Electro - BAM APPLEBLIM (Red Bull Music Academy)

via Popmuzik / BAM Myspace / BAM Cartell Ajuntament

+ Banksy a Nova Orleans

L'artista ha penjat més fotos de les que us havia ensenyat al seu web. Les podeu veure aquí.