She was wild with information he couldn’t yet use: Nixon was a criminal, the Dodgers moved to California, Chinese food gives you headache, Muhammad Ali resisted the war and went to jail, Hitchcock’s British films were better than his American ones, circumcision was unnecessary but women preferred it.
The best colors all have the best names: Pastel Aqua, Plum, John Deere Yellow, Popsicle Orange, Federal Safety Purple. A blind guy could steal the right paint just hearing the monikers. These colors are the necessities for throwing up a burner, a top-to-bottom masterpiece of flaming 3-D letters studded with rivets or bleeding from gashes, surrounded by clouds of stars, lighting bolts, and a Vaughn Bode wizards or Felix the Cat character standing to one side like a master of ceremonies. A burden comes into life either on the panels of a stilled subway car or on a handball court or schoolyard wall, an unsimple matter of five or six hours in the dead of night, two guys spraying paint, the more talented one handling outlines and fade effects, the lesser doing flat fill-ins, usually two more guys looking out at the end of the block or the entrance to the train yard. Plus ruining a set of clothes, coming home pore-and-tear-duct-clogged with pigment. Plenty more obvious than drugs, to a vigilant parent; the potheads have it easy.
The Fortress of Solitude
Jonathan Lethem (2003)
Faber and Faber, 2005
A vegades, quan et recomanen un llibre, et fot un pal increïble anar-lo a comprar i després llegir-lo per poder comentar la jugada amb el que te la recomanat. D’altres, el llibre fa bona pinta de bon començament però després resulta ser un plom. Cap d’aquestes dues coses m’ha passat amb “The Fortress of Solitude”. La primera impressió va ser bona i m’ha acabat agradant des del començament fins al final.
La història transcórrer bàsicament al Brooklyn dels anys 70 i principis dels 80. Un noi blanc al bell mig d’un barri de negres és testimoni d’un seguit d’explosions culturals que van des del graffiti al punk del CBGB, passant per la música funk i els inicis del hip-hop. Com us podeu imaginar, el pobre es passa l’adolescència cagadet cada cop que torna de l’insti a casa perquè els nois del barri l’atraquen dia sí, dia també. Lethem compleix la tasca de descriure el paisatge urbà, cultural i emocional de l’època amb una nota excel•lent. De cop i volta, tu ets el nen jugant a pilota, escoltant discos, pintant graffitis. Ets també el nen al que vacil•la tot el barri i que es refugia en el seu superheroi, un noi negre veí seu. Al Green o Sly & the Family Stone, unes quantes ratlles de coca robada a ton pare, l’aire de l’habitació ple de fum de maria i de crack més tard.
Més enllà de la delícia amb la que es crea tot el context pop de la història (els amants de la música gaudiran especialment amb aquest llibre), Lethem ens fa reflexionar una mica, anant més enllà. Podríem dir que el tema central és la infantesa o com aquesta pot marcar a hom i condicionar el seu caràcter i el seu benestar emocional un cop arribat a l’edat adulta. La infantesa et marca per tota la vida i més si ets un blanc al Brooklyn anterior a la gentrificació. El tema de la raça és un dels pilars centrals de la història i la manera en que es dibuixen les relacions entre blancs i negres és dura però gens exagerada al mateix temps. L’autor no ha portat els exemples a l’extrem, caient en un clixé de les relacions humanes i culturals entre blancs i negres. Tot sembla natural, creïble, autèntic. Probablement un dels millors retrats que s’hagi fet de la societat americana en els darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada