Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l'he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l'exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m'he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol.
Per a una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.
Enguany les seves paraules cobren sentit més que mai.
La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.
9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave
A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.
8. Vivian Girls – Vivian Girls
Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.
7. The Dodos – Visiter
Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.
6. No Age – Nouns
Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.
5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby
Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.
4. Portishead – Third
Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.
3. Conor Oberst – Conor Oberst
Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.
2. Erykah Badu – New Amerykah
Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.
1. Vampire Weekend – Vampire Weekend
Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.
És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.
En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.
En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)
Patrick Modiano (2007) Traducció al català de Joan Casas Proa, 2008
En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.
“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.
(...) la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural.
(...) definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional.
Si quan vaig escoltar “Duermen” per primera vegada ara fa 7 o 8 anys m’haguessin dit que estava escoltant el què es convertiria en el millor mc en llengua castellana, m’ho hagués cregut. El tema em va al•lucinar i des de llavors molt poques han estat les decepcions que m’he emportat amb la música que ha anat fent el de Sevilla. Només el disc “Música Para Enfermos” em va semblar una mica fluix, pero “Un Tipo Cualquiera” és un molt bon disc i “Tu Madre Es Una Foca” és, encara avui dia, el millor disc de la història del rap en castellà. Tote canvia el concepte musical en cada disc, però les seves rimes segueixen sent de les més contundents del panorama. Una mica contradictori, tant a ni vell d’actitud com musical, només ell col•loca les paraules precises en cada vers. Només ell ho pot fer com ho fa. Els seus raps són l’exaltació de l’ego més honesta.
Alguns ja han posat el crit al cel després de la publicació del primer senzill d’aquest nou disc “Ahora Vivo De Esto”. A Espanya sembla que la gent estigui desitjant poder acusar a algun artista de renom d’haver-se venut. En aquesta cançó el Tote ens explica que ara pot viure exclusivament del rap perquè guanya una pasta, però no ho fa exaltant les putes o les joies que es pot comprar amb aquests calers. Un crit de llibertat és exactament el què és aquest tema. Se’n riu de tots els què no se’l prenien seriosament, considerant-lo un nen petit per dedicar tant de temps a un joc d’adolescents en comptes de buscar-se una feina normal i un ‘futur’. Ara Tote guanya més diners que tots els seus companys de classe i veïns amb feines estables jugant a aquest joc de nens i té tot el dret a riure-se’n.
En aquesta ocasió Tote ha comptat amb una gran varietat de productors internacionals (com Oh No), al revés de discos com “Tu Madre Es Una Foca” o “Un Tipo Cualquiera” (pràcticament produïts només per Big Hozone ), acostant-se al concepte de produccions variades de “Música Para Enfermos”. Però, a diferència d’aquest disc, les col•laboracions al mic estan molt més ben dosificades i els temes aconsegueixen dibuixar un únic concepte tot i la varietat de gent que ha fet els beats. L’mc ha pres un nou risc, ha volgut donar un altre gir a la seva música i ens el trobem rapejant sobre beats que sonen a Neptunes o als sons que últimament han acompanyat a mc’s com Talib Kweli. Com que l’home és bo i ho sap, el resultat és pràcticament immillorable.
Al disc hi trobem de tot, però les actituds sempre perduren: l’amor per la classe obrera, l’humilitat i la senzillesa que fan que mai vacil•lis de forma totalment gratuïta, l’enyorança als primers temps, la crítica a la classe política... Tote dona voltes a la seva temàtica clàssica, però sempre trobant nous enfocaments i noves rimes per a il•lustrar-los. “Prohiben las drogas y todos los borregos corriendo / Deberían prohibir los libros para que os diera morbo leerlos”. Més enllà dels temes que podríem etiquetar de més característics del seu estil com “Yo Soy” o “Rebelde Por Defecto” o la gran reflexió de la seva vida vista en panoràmica a "Como En Casa", trobem dos contrapunts força originals. Un és el tema “El Tendedero” amb Chico Ocaña on s’apropa al flamenc i l’altre és “Ven” on es fa acompanyar del seu germà Shotta per parlar de les groupies imitant a un famós gag de La Hora Chanante a la tornada.
Any rere any tant l’escena rap espanyola com la internacional van perdent gas però hi ha artistes que no afluixen i Tote és un d’ells. “T.O.T.E.” és un molt bon disc firmat per un dels artistes més consistents que mai he conegut.
El senyor Berman no afluixa el ritme gairebé mai i de tots els discos de Silver Jews sempre en pots treure alguna perla. Com aquest cant a allò que no és però podria haver estat. L'home és encara avui dia un dels millors compositors de lletres que tenim al món.
24. Bob Dylan - Mississippi
Mala hierba nunca muere. Bob Dylan és capaç de firmar a aquestes alçades i com a producte de temes que va descartar fa un temps, una de les millors cançons de l'any. Si hagués de citar alguns fragments d’aquesta espectacular lletra, acabaria citant el tema sencer. Millor que ho comproveu vosaltres mateixos.
23. Herman Düne - (Nothing Left But) Poison In The Rain
Aquest tema serveix per tancar el disc "Next Year In Zion". Segur que ha passat més desapercebuda que altres cançons del disc, però el cercle que dibuixa el camí que segueix el verí està narrat de forma preciosa.
22. Little Joy - Keep Me In Mind
Reconec que aquesta cançó és la que més m’ha agradat del disc de Little Joy per l’allargada ombra dels Strokes que s’hi dibuixa. Sigui com sigui, segueix sent un gran tema.
21. Vivian Girls - I Believe In Nothing
Davant de la resta de senzills del disc, em quedo amb aquest crit destructiu que ho escombra tot, però sempre amb el contrapunt dolç de la suau veu d’aquestes noies.
20. The Very Best - Cape Cod Kwassa Kwassa (Vampire Weekend cover)
El disc d’aquesta gent et fa recuperar l’alegria per viure, una de les millors qualitats de la música africana. A més, el diàleg d’anada i tornada que estableixen versionant a Vampire Weekend (i fent-ho bé) és una de les coses més interessants que ha passat enguany.
19. The Tallest Man on Earth - Honey Won't You Let Me In
Aquesta espècie de Dylan nerd i suec ens ha captivat amb la seva veu de xiulet i amb cançons fresques i senzilles com aquesta. Aire fresc a l’escena dels cantautors folk.
18. Vampire Weekend – Walcott
Considero que aquest és el grup de l’any, a pesar de tot. “Walcott” és un tema preciós i vibrant (l’energia dels primers segons és impagable) que em va fer saltar com un boig ple d’alegria una nit de primavera en bona companyia. El moment i la cançó es mereixen ser inclosos en aquesta llista.
17. The Dodos – Fools
Es fa difícil triar un tema entre els tres o quatre que més m’han agradat del disc, però si ho he de fer, em decanto per aquest. Representa el millor de The Dodos, una melodia maca i curosa amb la lletra i una percussió esbojarrada i electritzant.
16. Russian Red – Cigarettes
La cantautora que ha passat de concerts en locals petits a sortir per la tele en cosa d’un any i mig o dos ha firmat algunes de les millors cançons d’enguany, incloent aquest “Cigarettes”. Breu i melancòlic, et captiva al moment.
15. Flying Lotus - GNG BNG
L’orgia instrumental que ha creat el productor amb més pedigrí de Los Angeles s’exemplifica perfectament aquí, on deixa via lliure als baixos demolidors i als ritmes canviants que ho enderroquen tot. No tens temps ni per respirar.
14. The Game - My Life feat. Lil' Wayne
Aquest nostàlgic del g-funk i del període de grandesa del rap de la costa oest és capaç de despullar-se sentimentalment i oferir-nos cançons tan sinceres com aquesta. A més, l’aportació de Lil’ Wayne en la dosi exacte acaba d’arrodonir el concepte. “Like Rock-a-fella needed a Sigel /Like I needed my father /But he needed a needle”.
13. The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement
Alex Turner és, sens dubte, un dels músics amb més talent del panorama rock anglès. Aquest nou projecte està farcit de bons temes, com per exemple aquest, on la bateria sembla un cavall galopant i el líder dels Arctic Monkeys un profeta de la joventut contemporània.
12. The Magnetic Fields - California Girls
Encara que mitja Barcelona l’odiï després del paperot que va protagonitzar durant el seu darrer concert a la ciutat i acceptant que “Distortion” és probablement un treball no tan bo com els anteriors, el senyor Merritt mai ha deixat de fer temes brutals i lletres molt iròniques i eloqüents, com aquesta de “California Girls”.
11. The Streets - Everything Is Borrowed
Una de les cançons més emocionants de l’any. Hi ha qui no entén perquè m’agraden tant els mc’s i els cantautors quan són dues figures gairebé iguals que fan la mateixa feina, sincerar-se com ningú i proclamar als quatre vents els seus sentiments.
10. Manel - Al Mar!
La cançó del pop català de l’any. Una lletra senzilla però preciosa i una melodia que acabes cantussejant sense adonar-te’n. No fa falta res més.
9. MGMT - Time To Pretend
Els de Brooklyn semblen haver nascut per elaborar hits de les pistes de ball. “Time To Pretend” és la descripció d’un jovent en concret, la banda sonora perfecta del que està passant a Williamsburg i, al mateix temps, connecta amb qualsevol jove en qualsevol racó del món.
8. No Age - Teen Creeps
M’encanten els grups que són capaços d’elaborar melodies brutals enmig d’un soroll que et deixa astorat i això és el que aconsegueixen els No Age en aquest tema.
7. Portishead - Machine Gun
Protagonistes d’un dels retorns més sòlids de l’any, “Machine Gun” (amb aquesta mena de metralleta que forada tot el què es troba) és un tema dur i contundent. Encara tinc a la retina el moment en que Chuck D va saltar per rapejar sobre aquest tema durant l’actuació de Portishead al Primavera Sound...
6. Conor Oberst - Cape Canaveral
Conor Oberst s’ha consolidat enguany com un dels cantautors més importants de la dècada, un noi que encara té moltes coses a dir. El disc és preciós, igual que aquesta cançó que parla d’un coet que ha d’enlairar-se i de passada d’unes quantes coses més.
5. The Wave Pictures - I Love You Like A Madman
Probablement són el grup més poc valorat d’Anglaterra i no deixen de ser un dels millors dels últims dos o tres anys. “I Love You Like A Madman” és simplement un tros de cançó.
4. Erykah Badu - The Healer
Aquesta noia sempre té un as guardat a la màniga i no afluixa mai el ritme. Aquest cop de la mà de Madlib, torna amb un tema que et deixa estorat per la seva força i la seva impecable qualitat. Als peus de la reina del nou soul.
3. Vampire Weekend - Oxford Comma
El grup de l’any mereixia una cançó més amunt en la llista i és aquesta, la que més m’ha acabat enganxant de tot el disc. Encara m’esbossa un somriure cada cop que l’escolto i el temps no ha fet que perdi la seva frescor. L’aparent intranscendència de la lletra amaga una actitud i unes percepcions que van més allà del seu significat.
2. Lykke Li - I'm Good, I'm Gone
La sueca té molt de potencial i no només pels seus balls. Estem davant d’un autèntic himne pop, dels de primera categoria. Suècia està produint molt bona música, però sovint no tan original com aquest tema. El versió amb Robin i tota la tropa és encara més potent.
1. MGMT - Kids
Si hi ha hagut un himne per a tots els indie kids d’arreu del món, ha estat aquest. MGMT juga amb les seves melodies infalibles de sintetitzador i ens posa tots a botar en qüestió de segons. La cançó de l’any.
No em pregunti per la política catalana o espanyola, perquè no la conec tant com vostè. Sóc un visitant interessat i prou. I, en segon lloc, sigui on sigui, no interfereixo en qüestions de política interior. L'últim que voldrien els catalans és que un escocès els vingués a dir què han de fer. Cal que decidiu vosaltres mateixos.
Però el més important és la idea que el que tindrà èxit en aquest segle són les nacions que combinin, a través del mecanisme que vulguin, la capacitat de formar part d'una comunitat global i alhora conservar la seva identitat, les diferències i els factors que ens fan humans. L'equilibri entre la identitat nacional i la diferència, la llibertat de moviment i la globalització, és la millor fórmula en aquest segle en què vivim.
Alex Salmond és un dels polítics més brillants de l'Europa actual. El primer Primer Ministre d'una nació de l'Europa occidental en projectar l'únic camí pel qual Europa aconseguirà la seva grandesa. Podeu llegir aquestes i altres respostes que ha donat en una entrevista a l'Avui aquí.
Ja fa unes setmanes que vaig veure aquesta pel•lícula per primera vegada però no ha estat fins ara, al veure-la per segon cop, que m’he decidit a escriure sobre ella. Pels que ja hagueu vist “Before Sunrise” i “Before Sunset”, us dic que aquesta peli va en la mateixa direcció i es basa en la mateixa idea. Un noi i una noia queden per internet perquè no volen passar la nit de cap d’any junts i es passen el dia passejant i explicant-se la vida per Los Angeles. La ciutat, sempre en blanc i negre, actua com a un actor més i es mostra més bonica que mai. La preciosa història i el fet d’estar rodada en blanc i negre converteixen a Los Angeles en un lloc increïblement romàntic per una estona, en contra de la imatge habitual que se sol ensenyar d’aquesta ciutat.
El film desprèn aquell aire a pel•lícula independent americana que s’ha anat posant tant de moda durant els darrers anys. El personatge interpretat per Sara Simmonds és la típica Holly Golightly, fumadora empedreïda, parlant com una locomotora i plorant per dins. Realment atractiva. Scoot McNairy, el noi, és el clàssic nerd americà, deprimit i solitari. Les diferències entre aquests dos personatges és el que fa la història interessant i el motiu de l’atracció mútua que senten. Encara que també la desesperació i la tristesa són una de les coses que els uneixen. Hi ha alts i baixos no gaire costeruts, però suficientment com per mantenir a l’espectador pendent del que succeeix.
Recomano aquesta breu pel•lícula a tots els romàntics en general i en concret a tots els urbanites de la nostra era, desesperats per trobar quelcom que doni sentit a la seva existència i esperant que aquella noia o noi, tot i que encara estigui per conèixer, sigui la solució a totes les seves neures.
Divertits com sempre, el concert va anar de menys a més. Van ‘malgastar’ el tema “Al Mar!” tocant-lo el primer de tots i amb la màquina encara sense engreixar. La veu, com també va passar en els concerts posteriors, estava una mica apagada però es va anar solucionant a partir del tercer o quart tema. Evidentment, em va fer molta més gràcia veure’ls en un lloc petit com l’Heliogàbal però ahir van estar prou bé a l’Auditori del Fòrum (un escenari molt gran i difícil d’omplir).
Definitivament, la versió en català del tema “Common People” de Pulp és una passada. El públic hi va reaccionar molt positivament i no va parar de riure mentre tancaven el concert amb aquest tema.
Wovenhand
Rock infernal des de l’Amèrica profunda. No vaig poder aguantar més de deu minuts. Em van semblar insuportables, clar que possiblement siguin l’antítesi del tipus de música que m’agrada.
The Dodos
El so tampoc va ajudar gaire a aquesta banda, amb un desequilibri entre el volum de les percussions i la guitarra/veu. D’acord, sabíem que era el que ens venien a oferir però una mica més de volum a la melodia com en el disc s’hauria agraït.
Tot i això, em van hipnotitzar durant la major part del concert. En alguns moments em sentia com si m’hagués col•locat amb alguna cosa molt xunga, com si el bateria estigués picant el meu crani i no el seu instrument.
Potser n’hauria gaudit més en unes altres circumstàncies però em van entusiasmar força.
Giant Sand
Howe Gelb és el puto amo. El vell té un carisma digne de les grans estrelles i és tot un personatge d’alt de l’escenari. La banda de noiets escandinaus amb la que es mou ara va tocar força bé i l’aparició de la noia granadina per acompanyar a les veus en alguns temes va ser més aviat intranscendent (no se l’escoltava pas massa).
Altre cop el so era fàcilment millorable i no vam poder gaudir de les cançons del seu darrer disc com ho haguéssim desitjat. Ara bé, l’home és un crac i va demostrar la seva classe sens dubte.
Periòdicament, Common sempre ha intentat canviar el seu so per renovar-se. Algunes vegades amb més èxit que altres. El seu gran renaixement d’aquesta dècada va venir amb “Be” (2005) de la mà de Kanye West. Un tros de disc que respirava amor pels quatre costats amb l’estil original de Common guarnit amb unes magnífiques produccions. Dos anys després, “Finding Forever” va ser un disc continuista i bastant per sota del seu antecessor.
Així doncs, suposem que després d’allò el de Chicago ha volgut renovar-se altre cop i aquesta vegada ho ha fet de la mà dels Neptunes. Però no només renova l’apartat musical, també veiem un canvi en les rimes. L’home se’ns presenta molt més sexual, fins i tot sona una mica masclista en alguns moments. La veritat és que no crec que Common pugui arribar a ser realment masclista, però vaja... notem aquest canvi. Un canvi que tampoc qualificaria de tràgic. Un mc té dret a mostrar totes les seves facetes i sovint els millors mc’s són els més contradictoris. Em sembla estúpid exigir a Common (o a qualsevol altre del seu tarannà o no) un currículum ètic impecable i una netedat moral de capellà. Criticar-lo per haver fet aquest pas em sembla una fotesa, perquè Common sempre rimarà bé i els Neptunes no solen fallar, encara que aquest tampoc sigui el disc de l’any.
Esau Mwamwaya and Radioclit are The Very Best
La premsa musical alternativa (o no tant) ha acabat rendint-se a les acaballes d’aquest any a la música africana. Començant pel llançament del disc de debut de Vampire Weekend a principis d’any i acabant per publicar especials de música africana per treballs que han vist la llum enguany com el d’Esau Mwamwaya i Radioclit. Estem davant del hype, el fenomen musical, de l’any.
El cantant de Malawi afincat a Londres i aquest duet de productors anglesos han publicat una mixtape de versions que ja està sent inclosa en les llistes del millor de l’any. Es tracta d’un diàleg entre Àfrica i Occident però en el sentit invers de la música de Vampire Weekend. Aquí Àfrica reinterpreta Occident. Mwamwaya ens ofereix una sèrie de versions de temes de grups populars del rock i el pop independents amb una frescor increïble. Architecture in Helsinki, M.I.A. i els mateixos Vampire Weekend passen pel seu sedàs amb resultats majoritàriament satisfactoris i per sobre de tot molt refrescants. Dóna un gir a cançons com “Cape Cod Kwassa Kwassa” molt interessant, creant temes gairebé nous perquè acostuma a cantar en el seu idioma, la qual cosa no suposa cap problema (encara que no entenguem res) per deixar-nos captivar.
Una proposta molt engrescadora que sembla que tindrà continuïtat l’any vinent amb la publicació del seu primer disc d’estudi.
Kanye West – 808s & Heartbreak
A priori, aquest disc té tots els elements necessaris per convertir-se en una obra força revolucionària. El gran megalòman que és Kanye West se’ns presenta per primer cop deprimit i abatut. Sempre impecablement vestit, amb una autoconfiança incorruptible i un ego inabastable, Kanye West semblava l’únic mc al que no es podria tombar mai. El cas és que la mort de la seva mare i altres esdeveniments tràgics que s’han produït en la seva vida en els darrers temps l’han portat a un petit canvi de mentalitat (encara que West sempre serà arrogant per naturalesa) que ha influenciat clarament aquest nou disc. L’home es despulla i ensenya el seu dolor al públic.
En l’apartat musical també trobem un canvi substancial. Gairebé no rapeja, ja que es dedica a cantar durant gran part del disc amb la veu distorsionada per un vocoder, convertint el disc en un enorme loop d’r&b daftpunkià. Ja li havíem vist les intencions quan es va apropar a l’electro francès amb un parell de temes del disc anterior i ara s’ha bolcat totalment en aquest concepte.
La primera vegada que el vaig escoltar em va provocar un rebuig considerable. El tema de la veueta distorsionada pot cansar molt si no t’ho agafes amb ganes i preparat pel que vas a escoltar. Ara no és que m’agradi molt més, però és evident que estem davant d’un gran repte artístic i personal que si bé no ha reeixit en el seu intent per esdevenir revolucionari, si que es presenta d’una forma prou interessant.
És una autèntica vergonya que un partit que es fa dir socialista recolzi a una monarquia. Que a sobre Bono apareixi exigint les disculpes públiques de Tardà quan ell té el rècord d’excessos verbals en declaracions públiques com a càrrec institucional sembla ja una broma de mal gust. Més enllà de que les paraules de Tardà s’hagin tret fora de context i que aquest tingui una innegable incontinència verbal que tot sovint el porta al ridícul, avui dia encara no se m’acudeix cap millor proclama per celebrar el Dia de la Constitució. VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!
I wrote that album when I was 21/22, and the people who picked up on that album were 21/22-year-olds. You can only do it once. We went on that tour and we were the same as them. We had no money, the people in the crowd had no money. We're rock stars now, we don't live in the same circumstances as any of these kids, so you can't even begin to write from a position of where they're coming from. But there's a point that lasts for about three years where you're in the same circumstances, you look the same and you dress the same as your audience, and that, my friend - you cannot buy that. I'd give it all up to go back to those three years.
Hem arribat a un punt on Europa haurà d’afrontar un canvi generalitzat de mentalitat si vol seguir endavant amb el seu esperançador projecte com a civilització clau a Occident i al món sencer. Tothom sabia que això d’Europa no seria fàcil, que caldria temps i paciència. Donat el context d’on va sorgir la Unió Europea, ens hauríem de meravellar de que aquest projecte hagi pogut donar fruits. Ara bé, per seguir endavant les coses no poden seguir així. Europa no podrà ser mai una unió forta, eficient i capaç d’adaptar-se als temps canviants si segueix estan basada en una unió d’estats-nació noucentistes.
L’estat-nació noucentista, molt útil en un context internacional d’aïllacionisme i proteccionisme, ha esdevingut una màquina feixuga, impossible de manegar eficientment. A les raons del sobiranisme europeu típicament romàntic i cultural aparegut a finals del segle XIX i als drets democràtics naturals que té tot poble per exercir la seva màxima sobirania si així ho desitja se li sumen ara elements importantíssims d’eficiència política i econòmica. Per a un aprofundiment en la matèria podeu llegir a l’economista japonès Kenichi Ohmae. Com a romàntic materialista, i conscient de que tot allò immaterial sempre ha resultat de quelcom material, entenc que l’aparició ara d’una nova realitat econòmica accelerarà els canvis més ràpidament que si ens haguéssim de seguir basant només en fets històrics i culturals i en la perfecció de les nostres democràcies per impulsar el sobiranisme arreu d’Europa.
De totes maneres, tenim proves empíriques de que una Europa regional i una opció democràtica de tots els pobles per exercir la seva sobirania ens porta a escenaris millors que la primerenca unió d’estats-nació? En altres paraules, els pobles europeus que han assolit la independència durant els segle XX han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? (Nota: no parlarem dels avenços en matèria lingüística o cultural perquè, en tot cas, si no s’han produït ha estat per desinterès o desídia dels governants i ciutadans del nou estat independent).
Fent una simple ullada la resposta és ben senzilla: han millorat. No hi ha cap país europeu que hagi assolit la independència durant el passat segle que hagi empitjorat la seva situació econòmica. Irlanda, Noruega, Finlàndia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia... són clars exemples d’això que dic. Que un govern més proper a la gent i que hagi d’actuar només sobre un context determinat i no sobre diferents contextos amb una única política és molt més eficient que el dels grans estats com Itàlia o França és una evidència. Al mateix temps, una unió en el context internacional es fa imprescindible. Un petit estat independent i aïllat no tindria cap sentit ni pràcticament cap possibilitat de desenvolupament. Per això tenim la Unió Europea. Una Unió que mai arribarà a ser prou forta en el context internacional si no s’enforteix per dins. I perquè s’enforteixi tothom hi ha d’estar a gust i cal adoptar l’estructura interna més eficient possible. El sobiranisme avui dia ja no s’entén com la pretensió de deslligar-se d’un estat-nació per crear-ne un altre. Els moviments sobiranistes, almenys a Europa, tenen molt clar que la total independència s’ha acabat però també que volen accedir a aquest nou context d’interdependència directament i sense intermediaris que no representen els seus interessos.
Tornant a la casuística sobiranista europea, ens sorprendrà veure com la independència ha estat bona tant per a pobles originalment pobres com rics. En el bàndol dels pobres tenim països com Irlanda o Finlàndia. Considerats com els pàries del continent, els uns humiliats a Anglaterra i als Estats Units i els altres a Rússia i Suècia, aquests dos pobles han consolidat uns nivells de benestar impressionants amb menys d’un segle d’independència. Irlanda, per la seva banda, ha sabut fer ús de la seva independència fiscal respecte Londres per fer-li competència i actualment és el segon país en PIB per càpita de la Unió Europea. Es diu ràpid, de ser considerats l’escòria d’Europa a superar en benestar a la seva antiga metròpolis. Finlàndia se situa en novena posició, per sobre de la mitjana europea, i té el que segurament és el millor sistema educatiu del continent. Un altre cas remarcable és el de Txèquia i Eslovàquia. L’un ric i l’altre pobre, van separar-se en dos estats després de la Caiguda del Mur. La lliçó més important que rebem d’aquest cas és, un altre cop, una prova clara de l’eficiència de les polítiques econòmiques regionals. Ambdós estats han millorat després de la seva separació, tant el ric com el pobre. Tant és així que Bratislava ha assolit el PIB per càpita de Catalunya després de només 15 anys d’independència i 4 a la Unió Europea.
Si parlem del reforçament intern d’Europa també ens hauríem de fer una altra pregunta: són els nous estats independents més europeistes que els antics estats-nació? La resposta és positiva en la majoria dels casos. És lògic perquè un estat petit necessita moure’s en un context internacional més enllà de les seves fronteres per prosperar. Encara que trobem algunes excepcions, com el total euroescepticisme de Noruega. Estem, però, davant d’un cas excepcional. És mundialment conegut que aquest país té petroli i que molt probablement, mentre el segueixi tenint, li seguirà sortint a compte no entrar en aventures europees. Altres euroescepticismes més suaus com l’irlandès i el txec cal atribuir-los més a la desinformació i al fracàs, fins ara, de la Unió Europea per constituir-se com un projecte dels pobles i els ciutadans en comptes de ser quelcom construït des de les elits polítiques i els estats-nació. És evident que, sobretot els irlandesos, són conscients dels beneficis de ser a Europa.
Abans de concloure, m’agradaria afegir una última cosa. Si bé és comprensible que tots aquests petits nous estats siguin europeistes o tendeixen cap a l’europeisme, també ho seria que els països que antany van ser grans imperis colonials i que tenen ara més pes específic en les relacions internacionals es neguessin a formar una unió d’igual a igual (entenent que aquesta seria anivellada per la població de cada país, així com altres factors). Tanmateix, amb un simple cop d’ull al context internacional actual ja veiem que ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya seran ja tant rellevants com ho van ser en el passat. Fins i tot m’atreviria a dir que, separades, arribarien a ser força irrellevants. Per fer front a Rússia, els Estats Units, Xina, la India i la resta de potències emergents, la Unió Europea és l’únic que ens serveix. Per separat, ja siguem rics o pobres, grans o petits, cada cop serem més irrellevants i la nostra veu no serà mai escoltada. Perquè, evidentment, escric això des d’un profund sentiment europeista i perquè crec que tenim una veu comuna i uns valors per defensar en aquest món.
Tener enemigos está bien, todo el mundo tiene. Alguien sin enemigos, sin una sola persona que le odie un poco, o es un santón o un idiota.
Nada en su vida puede explicarse sin esos discos. Todos esos discos le han salvado la vida, por decirlo de alguna manera.
A veces creo que estoy condenado, o algo (…). Condenado a vivir en Barcelona siempre, a andar por estas calles toda mi vida.
Dicen siete años, y ahora me doy cuenta de que fueron una pérdida de tiempo.
Con el yunque de la rutina atado al cuello con un hilo de seda, y aun así sin ser capaz de romperlo. Por las amistades aguadas, y las vidas sin especias, y los amores tullidos, condenados a muerte, que esperan mintiendo su última hora, pretendiendo que ésta nunca llegue.
(…) reclamando su parte de dolor y de alegría y vida pura. Aunque haga daño. Aunque pinche. Aunque te mantenga despierto noche tras noche. Cualquier cosa mejor que dormir siempre.
El día que me vaya no se lo diré a nadie Kiko Amat (2003) Editorial Anagrama, 2003
Després de llegir la segona novel•la d’aquest home, em vaig decidir a llegir també la primera. Més breu, a “El día que me vaya no se lo diré a nadie” Kiko Amat va molt més al gra. La influència vonnegutiana és molt més evident i la idea de la història és simple. Simple però valuosa. En gaudeixes. Aquí trobem un parell de persones que viuen vides rutinàries i de puta pena a Barcelona que s’acaben trobant perquè el destí no podia lluitar contra la unió d’aquests dos extraterrestres vivint en un planeta que no els agrada. Surten els temes típics que fa servir Kiko Amat quan escriu i, evidentment, la música juga un paper clau dins de la història.
Estem davant d’una fugida de les penoses vides que portem a ritme d’indie rock i northern soul. Un nou despertar, un adonar-se de que s’ha estat perdent el temps i que cal posar-hi remei. A l’autor sempre li han preocupat com les persones deixen de ser humanes, com el sistema ens converteix en un engranatge més que deixa de gaudir de la vida per anar tirant i no pensar gaire. Kiko Amat diu no a ser un robot, no a fer el que se suposa que és normal, deixant-ho tot enrere si cal i empeny els dos personatges principals a triar els camins que més feliços els faran enlloc dels que més els convenen. Clar que... qui i com decideix el que et convé? No és estar viu i sentir la vida a cada moment allò que ens hauria de convenir més?
