Els meus 10 discos de l'any

El millor de l'any després de jo.

10. Coconot – Cosa Astral

La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.

9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave

A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.

8. Vivian Girls – Vivian Girls

Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.

7. The Dodos – Visiter

Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.

6. No Age – Nouns

Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.

5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby

Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.

4. Portishead – Third

Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.

3. Conor Oberst – Conor Oberst

Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.

2. Erykah Badu – New Amerykah

Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.

1. Vampire Weekend – Vampire Weekend

Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.

És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.