La merda que ens envolta

¿Por qué hago esto? ¿Por qué causo esta calamidad? He arruinado dos vidas, y me importaba un pito hasta que una de ellas era la mía.

(...) muevo mis caderas y bailo para mantener a raya el maremoto de mierda y tristeza, y la manera en que bailo quiere decir una sola cosa: que os den.

Ese sentimiento de unidad. De formar parte de algo. De poder explicarte mediante el sitio de donde has emergido. Mirar a tu alrededor y poder decir Soy Esto, soy parte de Esto, y no la mala hierba que soy, este matojo a quemar, esta plaga, esta infección que os traigo, la infección que somos, el bacilo de vacilar. La vergüenza del pueblo, la oveja negra de la familia, los patitos feos del baile: nosotros. 100 punks.

Rompepistas
Kiko Amat (2009)
Anagrama, 2009

Després d'haver llegit la tercera novel.la de Kiko Amat, tinc la impressió que l'autor està traçant una línia directa cap a la seva infància i joventut a través dels seus llibres. Aquesta vegada el protagonista és un jove punk de 17 anys que ha deixat l'institut i que es dedica a lamentar-se per haver arruinat la relació amb la seva xicota i a emborratxar-se cada dia al mateix bar del seu poble amb els seus amics skins (aquests suburbis barcelonesos que el mateix autor descriu com tan propers i a la vegada tan llunyans de la capital). Les analogies entre el personatge, la seva família i entorn i la pròpia vida de l'escriptor es fan molt evidents.

D'alguna manera, estem davant del mateix personatge perdut de les anteriors novel.les; el raro de la classe que rebutja la societat refugiant-se en aquelles cançons que el fan sentir diferent que la resta d'éssers que desprecia. Tanmateix, en aquesta ocasió el valor de l'amistat esdevé un element molt més trascendental i, en general, palpem un ambient molt més fosc. Aquesta foscor, aquesta radicalitat expressada de forma simple i directe, serveix com a pretext per embolcallar la narració amb punk, cervesa i cops de puny. Els fenòmens punk i skinhead esdevenen no només el vestit ideal per a la històrıa, si no que acaben també formant part de la seva estructura. No és simple decoració, és també el contingut. Aıxò és el que sap fer millor Kıko Amat.

Encara que 'Rompepistas' representa continuitat en la carrera de Kiko Amat, estem davant del perfeccionament del seu estil, la depuració del que sap fer millor i ja només per això en recomano la lectura.

Amb la ressaca dels anys 60

Si no fumas ni bebes, ¿lo otro lo haces?

Sí.

Ya decía yo. 

Mierda. Sólo estaba siendo educado. Nunca leeré nada de lo que me mandes.

¿Por qué tuvo que conocerla su marido antes que yo?

Y ahora todas llevan sujetador – dice J.D.

Sí. ¿Qué coño está pasando? – dice Sam mientras coge una cucharada de cangrejo.

Es el puto fin del mundo, eso es lo que está pasando – dice J.D. 

Postales de invierno (Chilly scenes of winter)

Ann Beattie (1976)

Pròleg de Rodrigo Fresán

Traducció al castellà de Marta Alcaraz Burgueño

Libros del Asteroide, 2008

Fa un temps vaig jurar i perjurar que no tornaria a comprar cap traducció d’una novel•la escrita originalment en anglès (per allò de mantenir vius els meus coneixements d’aquesta llengua i poder gaudir de la literatura en la seva versió original). Tanmateix, no em vaig poder resistir a aquesta preciosa edició que ens porta Libros del Asteroide. És la primera obra publicada en aquesta editorial que llegeixo, però la veritat és que el catàleg té molt bona pinta (i no només per l’estètica i el disseny).

“Postales de invierno” no s’amaga de la seva intenció principal: ser una novel•la generacional. Això no la fa, ni de bon tros, una novel•la pretensiosa. Ans el contrari, és una novel•la extremadament honesta i senzilla. Està escrita sense floritures literàries i en la major part del recorregut són els personatges els que parlen. La narradora acapara l’atenció el mínim possible. De quina generació ens parla? Doncs d’aquella que a mitjans dels 70 sofria una profunda apatia producte de la ressaca de l’estiu de l’amor i l’èxtasi de la joventut de finals dels 60. En Charles i en Sam són els protagonistes d’aquesta generació. Dues ànimes que s’arrosseguen durant un hivern de 1975 per Washington, que no esperen res de les seves penoses vides. És com si l’autora l’hagués escrit en un moment de la seva vida on ja no podia suportar res, creant un ventall de personatges perduts, sense esperança. El ‘millor’ de tot és que a penes es percep cap millora en la vida dels personatges a mesura que la història avança.

La música és ben present durant tot el llibre, sobretot els grans dels 60 i especialment Bob Dylan. En Charles i en Sam van fent referències sobre la imminent publicació del disc de ressorgiment de Dylan als 70, “Blood On The Tracks”, i aquest esdevé, de forma indirecta, la millor banda sonora que se li podria atribuir a la història. De fet, sembla que existeix una peli basada en aquesta història (de la qual no en puc dir res perquè no l’he vist).

El camí que va traçar la Louki

En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)

Patrick Modiano (2007)
Traducció al català de Joan Casas
Proa, 2008

En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.

“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.

Fugim perquè no ens volem passar la vida dormint

Tener enemigos está bien, todo el mundo tiene. Alguien sin enemigos, sin una sola persona que le odie un poco, o es un santón o un idiota.

Nada en su vida puede explicarse sin esos discos. Todos esos discos le han salvado la vida, por decirlo de alguna manera.

A veces creo que estoy condenado, o algo (…). Condenado a vivir en Barcelona siempre, a andar por estas calles toda mi vida.

Dicen siete años, y ahora me doy cuenta de que fueron una pérdida de tiempo.

Con el yunque de la rutina atado al cuello con un hilo de seda, y aun así sin ser capaz de romperlo. Por las amistades aguadas, y las vidas sin especias, y los amores tullidos, condenados a muerte, que esperan mintiendo su última hora, pretendiendo que ésta nunca llegue.

(…) reclamando su parte de dolor y de alegría y vida pura. Aunque haga daño. Aunque pinche. Aunque te mantenga despierto noche tras noche. Cualquier cosa mejor que dormir siempre.

El día que me vaya no se lo diré a nadie
Kiko Amat (2003)
Editorial Anagrama, 2003

Després de llegir la segona novel•la d’aquest home, em vaig decidir a llegir també la primera. Més breu, a “El día que me vaya no se lo diré a nadie” Kiko Amat va molt més al gra. La influència vonnegutiana és molt més evident i la idea de la història és simple. Simple però valuosa. En gaudeixes. Aquí trobem un parell de persones que viuen vides rutinàries i de puta pena a Barcelona que s’acaben trobant perquè el destí no podia lluitar contra la unió d’aquests dos extraterrestres vivint en un planeta que no els agrada. Surten els temes típics que fa servir Kiko Amat quan escriu i, evidentment, la música juga un paper clau dins de la història.

Estem davant d’una fugida de les penoses vides que portem a ritme d’indie rock i northern soul. Un nou despertar, un adonar-se de que s’ha estat perdent el temps i que cal posar-hi remei. A l’autor sempre li han preocupat com les persones deixen de ser humanes, com el sistema ens converteix en un engranatge més que deixa de gaudir de la vida per anar tirant i no pensar gaire. Kiko Amat diu no a ser un robot, no a fer el que se suposa que és normal, deixant-ho tot enrere si cal i empeny els dos personatges principals a triar els camins que més feliços els faran enlloc dels que més els convenen. Clar que... qui i com decideix el que et convé? No és estar viu i sentir la vida a cada moment allò que ens hauria de convenir més?

Neu

(...) y ahora Ka comprendía perfectamente que la vida, excepto enamorarse y ser feliz, sólo era una serie de momentos sin relevancia ni relación entre ellos.

Me descubriré –dijo Kadife-. Y luego me ahorcaré para demostrar que no lo hago ni porque usted me obligue ni para imitar a las europeas.

Probablemente le doy asco porque soy alguien que ha dado un golpe militar y ha disparado sobre el pueblo porque no se parecen a los occidentales, pero quiero que sepa que lo he hecho por el bien de la nación. 

Nieve (Kar)
Orhan Pamuk (2001)
Traducció al castellà de Rafael Carpintero
Punto de Lectura, 2007

Aquesta és una novel•la en que des de bon principi sospites que tot acabarà malament. Només ho sospites si t’autoenganyes amb aquell desig ocult que tots tenim envers els finals feliços, perquè si aconsegueixes deslligar-te’n abans de que el propi narrador et faci baixar dels núvols i ja no hi hagi marxa enrere, saps perfectament que la cosa no acabarà bé. La neu, omnipresent durant tota la història, serveix per aïllar la ciutat de Kars del a resta del món i per il•lustrar gràficament la tragèdia política i humana que havia de succeir inevitablement sota l’especificitat d’aquestes circumstàncies. L’atmosfera creada és perfecta, digna de “La muntanya màgica” o de “Crim i càstig”.

Però per damunt de tot estem davant d’una novel•la política, una tragèdia política. Pamuk torna a descriure amb una claredat que et deixa estupefacte els conflictes de la Turquia contemporània, aquesta vegada posant la mirada en una ciutat de províncies lluny d’Istanbul i Ankara. Militars atatürkistes autoritaris, islamistes radicals, comunistes, nacionalistes kurds i un protagonista que s’ho mira tot amb certa distància... tots configuren el paisatge social d’un país i d’aquesta història. Els constants conflictes morals en els que es troben els personatges, les interaccions entre personatges de diferents orígens i ideologies i les pròpies especificitats del lloc i el temps aquí narrats conformen un mapa on tot cobra sentit, un trencaclosques on no sembla faltar-hi cap peça. 

L’autor no pot evitar retratar amb excel•lència les característiques de cada persona i cada col•lectiu. Sense posar uns per sobre dels altres, sense caure en etiquetatges inexactes i partidistes, en mostra totes les contradiccions i hi posa un èmfasi especial. Això li ha costat ser odiat pels laïcistes més radicals i també pels islamistes més enfervorits que, tot i les diferències bàsiques de les seves ideologies, beuen de la mateixa font del fanatisme. Uns avergonyint al seu poble pel seu passat i les seves tradicions, considerant-los una colla d’incultes i forçant-los a europeïtzar-se per les vies més autoritàries i els altres utilitzant el fanatisme religiós com a resposta a la imposició d’una ideologia i al menyspreu del que són víctimes per part de l’Estat i el seu exèrcit. Evidentment la història és més complexa, però no deixa de ser curiós com col•lectius molt diferents s’oposen a l’Estat autoritari, des dels anteriorment esmentats islamistes, fins els nacionalistes kurds, els revolucionaris socialistes o els demòcrates més convençuts.

Concloent, “Nieve” és una altra magnífica història d’aquest Premi Nobel que ajuda a entendre una mica més a la societat turca actual. Perseguit per les autoritats del seu país per insultar a la pàtria i admetre l’existència del genocidi armeni i odiat pels religiosos més radicals, Orhan Pamuk construeix una autèntica croada a favor de La Veritat amb cada novel•la que escriu. La naturalesa de la seva laïcitat és evident, però lluny del menyspreu que senten els kemalistes més radicals pel passat religiós i la cultura otomana, construeix una nova cultura turca que mira al passat i l’entén com un pas necessari per avançar cap al futur. 

An uphill climb to the bottom

La desobediencia como crucero por el Caribe. El inconformismo como intermedio, como tiempo muerto, como actividad extraescolar, como apuntarse a cursos de ballet o guitarra o alemán. Como algo que hacer hasta que el verdadero deber llama. Hasta que llega la hora de madurar y a hacerse adulto y retour à la normale, olvidarlo todo, ¿qué fue sino una locura de juventud?

¿Acabas creyéndote el personaje que te inventas? ¿Acabas convirtiéndote en el personaje que te inventas?

Yo soy el que trae las drogas; por tanto, mi importancia supera a la tuya.

La locura que desatamos por pasión es lo más cerca que nunca estaremos de la gloria.

Cosas Que Hacen BUM 

Kiko Amat (2007)
Editorial Anagrama, 2007

D’alguna manera, aquesta és una història que ja t’han explicat. Uns personatges familiars, un context cultural i ideològic que com ha mínim t’han de sonar d’alguna cosa. Tanmateix, i citant al mateix autor, potser sí que l’originalitat està sobrevalorada perquè aquesta novel•la segueix pagant molt la pena. A “Cosas Que Hacen BUM”, Kiko Amat ens narra la seva Quadrophenia particular que té com a escenari Sant Boi, Barcelona i especialment el barri de Gràcia. Els mods graciencs també prenen amfetamines, van pentinats a l’antiga, porten càrdigans i jerseis Fred Perry, condueixen vespes i escolten Martha and The Vandellas. Aquí també hi trobaràs noies, baralles, gent col•locada i vestits de solapa estreta. Els aspectes culturals i musicals d’aquest col•lectiu són una constant en el llibre. No són ni una anècdota, ni un afegit per decorar-la, esdevenen part central i imprescindible i marquen el ritme amb el que els personatges i la trama es mouen.

Però la cosa no es queda amb un simple retrat de la joventut mod. Retrat que tantes altres persones podrien fer i han fet. L’altre ingredient essencial que conté el plat es desenvolupa per la vessant política. Pànic és un noi, mig català, mig anglès, que esdevé orfe als vuit anys. A partir d’aquí el cria la seva tieta àvia anarquista i li prohibeix anar a l’escola durant un temps, amb la qual cosa, és educat amb la col•lecció de llibres (Max Stirner, situacionistes, satanistes...) i de discos de soul de sons pares. Més tard, acaba vivint a Gràcia on entra en contacte amb un grup d’agitació anarquista. És l’acció política i la discussió d’idees anarquistes l’altra força que empeny tota la narració, combinada perfectament amb tota la temàtica musical.

Amat sona una mica a Vonnegut (un dels seus ídols declarats) en algunes ocasions, per la simplicitat amb la que escriu les frases i aquella tendència a explicar-nos el que ens va a explicar que tenen les històries d’aquest escriptor. Per altra banda, Amat escriu de forma totalment apassionada. Per no citar a una altra de les seves influències declarades, podem dir que captes aquella necessitat imperiosa de viure (però de viure de veritat, no de sobreviure o simplement existir) que pots trobar en llibres de grans clàssics com Márai o Mann. Aquella recerca de la Veritat que acaba sent l’autèntic leitmotiv dels grans escriptors. Marcant distàncies, es clar, perquè el de Sant Boi encara no ha arribat al sostre que han dibuixat aquests monstres, com és comprensible. Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer és aquesta continua cita de termes anglesos per explicar certes situacions, sensacions o estats d’ànim. Està plenament justificada per la naturalesa del personatge, però a vegades són paraules i frases que no respiren un aire essencialment anglès. Són paraules que en castellà s’hi assemblen força i no marquen la diferència. Emperò, no sempre és així i en altres ocasions si que les ha col•locat amb encert.

Northern soul i anarquisme són ingredients essencials de la novel•la, però no podien ser la matèria primera. Si hagués de dir-vos sobre quin tema tracte aquesta història no em referiria a ells en primer lloc. “Cosas Que Hacen BUM”, com l’autor deixa ben clar i va confirmant a cada pàgina, és una història sobre les obsessions. Aquest es l’autèntic tema si es va al pinyol de la qüestió. 

Odiant Barcelona

(…) en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está?

(...) una amalgama de proyectos inaprensibles que hacen que Barcelona se sitúe en un continuo 'estar a punto de convertirse en algo', pero que nunca acaba por adquirir cierta cualidad táctil.

Carol París

(…) puede que fuera una franca admiración, eso que sentía por ciudades como Londres o París, o Nueva York. Alguien –o algo- le hizo creer que podía ser igual que ellas.

En otras palabras: Barcelona se lo creyó demasiado.

De noche, esta ciudad se convierte en la Estocolmo del sur de Europa. O, en otras palabras, es un auténtico coñazo.

Nos gusta, pero no sabemos por qué; la odiamos, pero no la abandonaríamos. Logra lo que, probablemente, no sería capaz de conseguir ningún otro lugar del mundo: que nos quedemos, aunque no llegue a acogernos.

Por eso, aunque nos putee, aceptamos el reto. Ha honrado la profesión. Si te gusta el sexo, y encima te pagan, ¿qué más puedes pedir?

Llucia Ramis

Aquí la noche es hostil, muy desagradecida, si la empiezas solo, así la terminarás; es más difícil hacer nuevos amigos que en ninguna otra parte del país: cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza.

Hernán Migoya

Odio Barcelona

Diversos Autors (2008)

Editorial Melusina, 2008

“Odio Barcelona” em sembla un títol tremendament atractiu, sens dubte. Odio Barcelona. No cal res més. Cap crítica. Cap recomanació. Cap sinopsis. L’estrena de la darrera peli de Woody Allen, “Vicky Cristina Barcelona”, ha estat l’excusa perfecta per situar en un terreny molt més ampli, el de les masses (encara que amb matisos), un debat que ja es venia produint en certs cercles en aquesta ciutat. Un debat sempre viu, però present en els medis i en les converses lleugeres de places i mercats només a batzegades, en ocasions concretes com per exemple el Fòrum de les Cultures. Emergint d’aquest bullici de reflexions i debat sobre la ciutat, l’editorial Melusina ha publicat un recull d’assaigs relacionats amb el tema. Tots ells (menys un) escrits per residents de la ciutat, la majoria escriptors i articulistes.

Primerament, no estem davant d’una obra que ho abraci tot. Tot i les evidents diferències entre alguns punts de vista i les corrents de pensament a les que recorren alguns dels autors, el llibre no acaba de contenir tots els temes de debat que hom podria considerar actuals i necessaris sobre la ciutat. Tampoc és una crítica. Cap obra té l’obligació de ser completista. Simplement és un apunt. Per altra banda, si he destacat aquest aspecte és probablement perquè trobo que hi ha força palla en alguns dels escrits. Pedanteries intel•lectuals innecessàries i paràgrafs que van més enllà del que hauria de ser el tema del llibre. I aquí sí que ho critico perquè un títol com “Odio Barcelona” és tan clar i estricte que en bona mesura hauria de descartar comentaris vagues i temàtiques relacionades però no directament recollides sota el paraigües del leitmotiv que el títol ens anuncia. Perquè aquest títol no insinua, sinó que anuncia clarament una idea.

En segon lloc, puc afirmar, amb estret marge per a un futur penediment, que Llucia Ramis signa el text més directe, encertat i rodó de tot el llibre. Retrata la Barcelona nocturna absolutament ensopida a la perfecció. La Barcelona que sempre espera pel que ha de venir i que acaba perpetuant-se en una eterna candidata a capital d’Occident que mai atrapa a les autèntiques capitals. I és que Barcelona és un lloc on la gent és vulgarment freda, artificiosament càlida. La Barcelona del civisme és un lloc on no pots moure un dit sense el permís de l’Ajuntament, que tot ho controla, que tot ho restringeix. Som una ciutat sense identitat; moderna, d’alguna manera, però amb una manca total d’originalitat i idees pròpies. Tanmateix, ens l’estimem i per això no l’abandonem. Perquè Ramis ho deixa ben clar, a diferència d’alguns altres: si no t’agrada i no te l’estimes, no hi viuries.

A les ja clàssiques crítiques sobre el model de construir una ciutat com un parc temàtic pel turista que van apareixent en diversos escrits, s’hi afegeixen dues notes amb molt de color. Una és la crítica a la Barcelona que es fa la sorda i emmudeix davant la petita delinqüència i l’imperi de la violència adolescent (el text d’Hernán Migoya) i l’altra la crítica a la Barcelona de l’incivilitzat o rebel postís que pixa al carrer i es cola al metro mentre la resta de persones han de currar de sol a sol (Javier Blánquez). L’originalitat l’aporten Robert Juan-Cantavella, amb la seva Barcelona de videojoc, i Óscar Gual, amb el seu formulari d’entrada per a ser un bon barceloní. Fernández Mallo, l’únic no resident a Barcelona, calla per deixar parlar al ciutadà en un text breu que funciona sense gaires focs d’artifici.

Finalment, m’agradaria rebatre una idea que sorgeix en més d’un dels textos i que fa referència a l’arquitectura de la ciutat. Segons el meu punt de vista, un hotel de luxe a la Rambla del Raval o la Torre Agbar no són els problemes principals que pateix la ciutat. A més, la platja és lletja i la zona residencial de Diagonal Mar esperpèntica, però pitjor eren abans i tampoc és que la seva construcció hagi ensorrat la ciutat. També em semblen una colla de torracollons els nostàlgics del Barri Xino pre-olímpic i altres carallotades que intenten defensar una Barcelona bruta, plena de putes i camells, amb zones vetades a la gent normal i corrent. Segurament no han viscut a Barcelona durant la seva adolescència o han viscut en una altra Barcelona i és per això que ara es permeten el luxe de citar aquest passat fosc amb una espècie de nostàlgia absurda. Quin és el principal problema de la ciutat, doncs? L’Ajuntament i els nuclis de poder o els seus ciutadans? Si fóssim més lliures per construir la ciutat que més ens plagués, tindríem una bona ciutat? El barcelonins mereixen alguna cosa millor? Volen alguna cosa millor? No ho sé. Tinc els meus dubtes. No deixa de ser simptomàtic que en un llibre on s’intenten recollir crítiques des de dins de la ciutat no hi hagi cap text en català.

Holly Golightly

What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and that lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real-life place that made me feel like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.

Breakfast at Tiffany’s
Truman Capote (1958)
Vintage Books, 1993

Tinguis les orelles més o menys obertes, hi ha una sèrie de tòpics i frases recurrents que vas escoltant durant la teva vida i que acabes acceptant com a vertaderes si no et molestes en plantejar-te la seva veracitat. El no wave va ser l’autèntic punk o Kluivert no va ficar una pilota dins de la porteria en tota la seva carrera al Barça, n’era de dolent el condemnat! Com es pot veure, algunes contenen més veritat que altres. En la contraportada d’aquest llibre se’ns diu “(...) Truman Capote created a woman whose name entered the American idiom and whose style is a part of the literary landscape”. Home, no és que hagi fet un estudi sociològic en profunditat de la societat nord-americana ni que hagi viscut en un entorn nord-americà com per poder-ho corroborar d’una forma definitiva, però el meu (i el de tothom a Occident) constant contacte amb la seva cultura i la meva recent escapada a Nova York em fan inclinar-me cap a estar d’acord amb aquesta frase, si es vol, lapidària. 

Holly Golightly és la perfecta novaiorquesa. No va néixer a Nova York, per això és tan seva. Nova York o, com a mínim, una de les centenars de Nova Yorks possibles i reals no és dels que hi han nascut, si no dels que hi van perseguint un somni, dels que van a trobar-s’hi. Golightly és un personatge erràtic, amb una vida caòtica. Beu, va amb homes per guanyar-se les garrofes. És una supervivent. No és amb tu quan vols, més aviat quan ella vol. Creus que et dóna mil i un motius per odiar-la, per enviar-la pastar fang, però no ho fas. Si ho fas, te n’acabaràs desdient. Això és el que li passa al protagonista, el qual s’entrega totalment a Holly Golightly i es deixa emportar pel seu món fascinant, ple de bones cares (i copes) per a les misèries. Reformulant allò que es diu a The Rounders: la vida és passió, la resta és només espera. I què voleu que us digui, trobo que fa ben fet entregant-se a ella. 

I've been yoked

She was wild with information he couldn’t yet use: Nixon was a criminal, the Dodgers moved to California, Chinese food gives you headache, Muhammad Ali resisted the war and went to jail, Hitchcock’s British films were better than his American ones, circumcision was unnecessary but women preferred it. 

The best colors all have the best names: Pastel Aqua, Plum, John Deere Yellow, Popsicle Orange, Federal Safety Purple. A blind guy could steal the right paint just hearing the monikers. These colors are the necessities for throwing up a burner, a top-to-bottom masterpiece of flaming 3-D letters studded with rivets or bleeding from gashes, surrounded by clouds of stars, lighting bolts, and a Vaughn Bode wizards or Felix the Cat character standing to one side like a master of ceremonies. A burden comes into life either on the panels of a stilled subway car or on a handball court or schoolyard wall, an unsimple matter of five or six hours in the dead of night, two guys spraying paint, the more talented one handling outlines and fade effects, the lesser doing flat fill-ins, usually two more guys looking out at the end of the block or the entrance to the train yard. Plus ruining a set of clothes, coming home pore-and-tear-duct-clogged with pigment. Plenty more obvious than drugs, to a vigilant parent; the potheads have it easy.

The Fortress of Solitude
Jonathan Lethem (2003)
Faber and Faber, 2005

A vegades, quan et recomanen un llibre, et fot un pal increïble anar-lo a comprar i després llegir-lo per poder comentar la jugada amb el que te la recomanat. D’altres, el llibre fa bona pinta de bon començament però després resulta ser un plom. Cap d’aquestes dues coses m’ha passat amb “The Fortress of Solitude”. La primera impressió va ser bona i m’ha acabat agradant des del començament fins al final. 

La història transcórrer bàsicament al Brooklyn dels anys 70 i principis dels 80. Un noi blanc al bell mig d’un barri de negres és testimoni d’un seguit d’explosions culturals que van des del graffiti al punk del CBGB, passant per la música funk i els inicis del hip-hop. Com us podeu imaginar, el pobre es passa l’adolescència cagadet cada cop que torna de l’insti a casa perquè els nois del barri l’atraquen dia sí, dia també. Lethem compleix la tasca de descriure el paisatge urbà, cultural i emocional de l’època amb una nota excel•lent. De cop i volta, tu ets el nen jugant a pilota, escoltant discos, pintant graffitis. Ets també el nen al que vacil•la tot el barri i que es refugia en el seu superheroi, un noi negre veí seu. Al Green o Sly & the Family Stone, unes quantes ratlles de coca robada a ton pare, l’aire de l’habitació ple de fum de maria i de crack més tard. 

Més enllà de la delícia amb la que es crea tot el context pop de la història (els amants de la música gaudiran especialment amb aquest llibre), Lethem ens fa reflexionar una mica, anant més enllà. Podríem dir que el tema central és la infantesa o com aquesta pot marcar a hom i condicionar el seu caràcter i el seu benestar emocional un cop arribat a l’edat adulta. La infantesa et marca per tota la vida i més si ets un blanc al Brooklyn anterior a la gentrificació. El tema de la raça és un dels pilars centrals de la història i la manera en que es dibuixen les relacions entre blancs i negres és dura però gens exagerada al mateix temps. L’autor no ha portat els exemples a l’extrem, caient en un clixé de les relacions humanes i culturals entre blancs i negres. Tot sembla natural, creïble, autèntic. Probablement un dels millors retrats que s’hagi fet de la societat americana en els darrers anys.

La guerra és la pau. La llibertat és l'esclavitud. La ignorància és la força.

Al final, acabaremos haciendo imposible todo crimen del pensamiento. En efecto, ¿cómo puede haber crimental si cada concepto se expresa claramente con una sola palabra, una palabra cuyo significado esté decidido rigurosamente y con todos sus significados secundarios y olvidados para siempre?

¿Cómo vas a tener un slogan como el de “la libertad es la esclavitud” cuando el concepto libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia será la inconsciencia.

El poder no es un medio, es un fin en sí mismo. No se establece una dictadura para salvaguardar una revolución; se hace una revolución para establecer una dictadura.

1984
George Orwell (1949)
Traducció al castellà de Rafael Vázquez Zamora
Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
Ediciones Destino, 1985

Havia llegit i rellegit feia anys les dues altres grans obres de George Orwell, “Animal Farm” i “Homage to Catalonia” i em faltava aquesta. ¿Què cal saber-ne? Bàsicament que la darrera crítica que l’anglès va escriure sobre els totalitarismes i l’stalinisme és un dels llibres més foscos que hagi pogut llegir mai. Una sensació d’opressió i mania persecutòria s’apodera de tu des de la primera pàgina i cada cop que es filtra una mica de llum per alguna porta que l’autor deixa hàbilment entreoberta, la crua realitat esbotza tota possibilitat de canvi, de llibertat. Ets trepitjat una i altra vegada fins el final i cada cop que aixeques el cap només és per acabar encara més enfonsat. Potser “Animal Farm” és un exemple més aconseguit de la dèria que va perseguir a Orwell tota la vida, escriure en una perfecta combinació de missatge polític i art, però “1984” no es queda curta. El Big Brother sap tot el que fas, no hi ha escapatòria. La humanitat està condemnada per sempre més.