Neu

(...) y ahora Ka comprendía perfectamente que la vida, excepto enamorarse y ser feliz, sólo era una serie de momentos sin relevancia ni relación entre ellos.

Me descubriré –dijo Kadife-. Y luego me ahorcaré para demostrar que no lo hago ni porque usted me obligue ni para imitar a las europeas.

Probablemente le doy asco porque soy alguien que ha dado un golpe militar y ha disparado sobre el pueblo porque no se parecen a los occidentales, pero quiero que sepa que lo he hecho por el bien de la nación. 

Nieve (Kar)
Orhan Pamuk (2001)
Traducció al castellà de Rafael Carpintero
Punto de Lectura, 2007

Aquesta és una novel•la en que des de bon principi sospites que tot acabarà malament. Només ho sospites si t’autoenganyes amb aquell desig ocult que tots tenim envers els finals feliços, perquè si aconsegueixes deslligar-te’n abans de que el propi narrador et faci baixar dels núvols i ja no hi hagi marxa enrere, saps perfectament que la cosa no acabarà bé. La neu, omnipresent durant tota la història, serveix per aïllar la ciutat de Kars del a resta del món i per il•lustrar gràficament la tragèdia política i humana que havia de succeir inevitablement sota l’especificitat d’aquestes circumstàncies. L’atmosfera creada és perfecta, digna de “La muntanya màgica” o de “Crim i càstig”.

Però per damunt de tot estem davant d’una novel•la política, una tragèdia política. Pamuk torna a descriure amb una claredat que et deixa estupefacte els conflictes de la Turquia contemporània, aquesta vegada posant la mirada en una ciutat de províncies lluny d’Istanbul i Ankara. Militars atatürkistes autoritaris, islamistes radicals, comunistes, nacionalistes kurds i un protagonista que s’ho mira tot amb certa distància... tots configuren el paisatge social d’un país i d’aquesta història. Els constants conflictes morals en els que es troben els personatges, les interaccions entre personatges de diferents orígens i ideologies i les pròpies especificitats del lloc i el temps aquí narrats conformen un mapa on tot cobra sentit, un trencaclosques on no sembla faltar-hi cap peça. 

L’autor no pot evitar retratar amb excel•lència les característiques de cada persona i cada col•lectiu. Sense posar uns per sobre dels altres, sense caure en etiquetatges inexactes i partidistes, en mostra totes les contradiccions i hi posa un èmfasi especial. Això li ha costat ser odiat pels laïcistes més radicals i també pels islamistes més enfervorits que, tot i les diferències bàsiques de les seves ideologies, beuen de la mateixa font del fanatisme. Uns avergonyint al seu poble pel seu passat i les seves tradicions, considerant-los una colla d’incultes i forçant-los a europeïtzar-se per les vies més autoritàries i els altres utilitzant el fanatisme religiós com a resposta a la imposició d’una ideologia i al menyspreu del que són víctimes per part de l’Estat i el seu exèrcit. Evidentment la història és més complexa, però no deixa de ser curiós com col•lectius molt diferents s’oposen a l’Estat autoritari, des dels anteriorment esmentats islamistes, fins els nacionalistes kurds, els revolucionaris socialistes o els demòcrates més convençuts.

Concloent, “Nieve” és una altra magnífica història d’aquest Premi Nobel que ajuda a entendre una mica més a la societat turca actual. Perseguit per les autoritats del seu país per insultar a la pàtria i admetre l’existència del genocidi armeni i odiat pels religiosos més radicals, Orhan Pamuk construeix una autèntica croada a favor de La Veritat amb cada novel•la que escriu. La naturalesa de la seva laïcitat és evident, però lluny del menyspreu que senten els kemalistes més radicals pel passat religiós i la cultura otomana, construeix una nova cultura turca que mira al passat i l’entén com un pas necessari per avançar cap al futur.