Gode Ord Dør Sist - Hverdagsliv

Un altre vídeo senzill però maco de la factoria de rap noruega. Aquesta gent si que sap fer bons vídeos amb quatre peles...

Sense paraules. Moltes gràcies.

Democràcia de fireta

Això és delicte:

Això no ho és:

Em democràcia, cremar símbols no pot ser mai delicte. Els símbols hi són per ser qüestionats. Mai poden ser sagrats. Solidaritat amb els encausats per cremar fotos del rei que avui se sotmeten a aquesta vergonya de judici.

Tafaneres i manelics

Deien avui al TN que enguany Catalunya entrarà en recessió. Concretament, s’espera que el creixement sigui del -0,1% del PIB. Davant d’aquesta conjuntura econòmica internacional tan desfavorable, és evident que es fa més necessari que mai un bon acord de finançament o, el que és el mateix, que s’acabi d’una vegada aquest espoli fiscal que si abans ens limitava ara ens ofega per complet. Lamentablement, és poc probable que arranquem un bon acord del govern central veient el paperot que estan fent els nostres polítics.

Mentrestant, els dos temes que ocupen més a la societat catalana són les banalitats del televisor instal•lat al cotxe del President del Parlament i la gran amenaça que suposa la reintroducció de l’ós als Pirineus. Ens hem convertit en un grotesc personatge combinació de tafaneres i manelics.

Dins meu encara hi ha algú que creu fermament en una reacció que, a mida que el temps passa i la situació s’agreuja, haurà de ser necessàriament més contundent. Caldrà molt soroll. Però, ara mateix i parlant del curt i mig termini, només veig un pou sense fons i probablement encara no hem viscut el pitjor.

Buscant Jeff Mangum

Des de fa un parell de setmanes podem gaudir d'un nou programa de ràdio a la nostra estimada ciutat. Es tracta de Buscant Jeff Mangum, programa dedicat a la música independent que podeu escoltar cada dilluns a Ràdio Ciutat Vella (100.5 FM) de 23.00 a 24.00 hores. Podríem dir que el programa té tres seccions: novetats, monogràfic sobre un disc que ells considerin clàssic (fins ara s'ha parlat de Neutral Milk Hotel i The Go-Betweens) i un tercer espai ocupat per dues seccions que es van alternant cada setmana, la primera sobre músiques estranyes (en el primer programa ens van delectar amb ranxeres iugoslaves) i la segona sobre música negra. El programa és prou entretingut i no hi falta l'humor ni notes prou extenses i interessants sobre cada cançó que van reproduint. Si teniu problemes per escoltar-lo en directe, podeu descarregar els programes un parell o tres de dies després de la seva emissió aquí. Al blog també hi trobareu referències als temes que s'han anat tractant. En definitiva, una bona noticia per la difusió de la bona música a Barcelona en un programa que promet una evolució qualitativa ascendent a mesura que vagi agafant rodatge.

Graffiti a Brussel·les i altres indrets flamencs

Ik ben Grey

Em dirigeixo a la mitja dotzena de lectors que dec tenir per comunicar-los que aquesta matinada marxo cap a Brusel·les en un viatge que em durà per Flandes i el sud dels Països Baixos. Tornaré el cap de setmana vinent. Cuideu-vos.

Rebreus

Heltah Skeltah – D.I.R.T.

Els versos d’aquell mític àlbum dels 90, “Nocturnal”, encara ronden pel meu subconscient: “Clans, Posses, Crews and Clicks / All yo bitch niggas can suck my dick”. Heltah Skeltah segueixen sent els mateixos dotze anys després, deu anys després del seu últims disc. Evidentment, elaborar clàssics a l’alçada de l’època daurada és bastant difícil. Avui dia, no decebre i aconseguir evitar un fracàs estrepitós ja és prou sorprenent. 

Sean Price (més Ruck que mai en aquest disc) es torna a posar la suadora de la seva crew. Els seus darrers discos en solitari, que són bons però on ha afluixat una mica la cruesa, no li han impedit tornar-se a posar la caputxa per clavar-nos una sèrie inexorable de cops de puny i puntades en forma de rimes. L’altra meitat del duet, Rock, i la seva influència ens recuperen aquell hardcore rap dels 90 que no et donava treva. Referències al nostre llegat cultural hip-hop, insults pels que ens han traït, porros per celebrar victòries... Si tu em vacil•les, jo et vacil•lo el doble. Ens riem de tu i ho fem sense despentinar-nos. Ben tornats.

I’m From Barcelona – Who Killed Harry Houdini

Suècia ha aconseguit el que pocs països no-angloparlants han aconseguit. Agafar referències musicals anglòfiles, portar-les a casa i sonar fresc i original, fins i tot si la llengua vehicular segueix sent l’anglès. No és que hagis de sonar forçosament malament si no aconsegueixen aquest segell distintiu, però sempre ajuda i és un valor afegit. El problema del pop suec de xilòfons, lletres simples i alegres i veus agudes és que, com tot, ha caigut una mica en la repetició de la mateixa fórmula. A vegades tens la sensació que tot sona una mica igual.

Això no converteix el nou disc de I’m From Barelona en un mal disc, però sí que podem afirmar que no deixa de ser un disc més. Et dona algunes cançons maques com “Mingus” o “Houdini”, sempre aportant aquesta vitalitat i alegria característica de la banda (i de tantes altres de l’entorn), però tampoc et fa caure de cul. Un dels punts més febles que l’hi trobo és la col•laboració de la francesa SoKo a “Gunhild”, on no s’explota gens ni mica la ironia i dolça mala educació que distingeixen a la cantautora. Podria haver estat qualsevol cantant. 

Kaiser Chiefs - Off With Their Heads

Del ‘ressorgiment’ del rock britànic d’aquesta dècada n’acabarà quedant ben poca cosa amb el temps: els primers Libertines i Franz Ferdinand, algunes cançons de grups com Arctic Monkeys i grups menys reconeguts per la premsa com The Wave Pictures. La resta, la majoria, han estat successives decepcions tan bon punt publicaven el segon àlbum. Això en el cas de que realment apuntessin maneres en el debut i no fossin un mer buf de la NME.

És el cas de Kaiser Chiefs. El seu tercer àlbum és directament infumable. Fet amb mal gust, mala tècnica i amb una manca total d’idees. Si el llenceu a la paperera després de tres cançons, no us preocupeu, no teniu cap problema. És la reacció més raonable.

An uphill climb to the bottom

La desobediencia como crucero por el Caribe. El inconformismo como intermedio, como tiempo muerto, como actividad extraescolar, como apuntarse a cursos de ballet o guitarra o alemán. Como algo que hacer hasta que el verdadero deber llama. Hasta que llega la hora de madurar y a hacerse adulto y retour à la normale, olvidarlo todo, ¿qué fue sino una locura de juventud?

¿Acabas creyéndote el personaje que te inventas? ¿Acabas convirtiéndote en el personaje que te inventas?

Yo soy el que trae las drogas; por tanto, mi importancia supera a la tuya.

La locura que desatamos por pasión es lo más cerca que nunca estaremos de la gloria.

Cosas Que Hacen BUM 

Kiko Amat (2007)
Editorial Anagrama, 2007

D’alguna manera, aquesta és una història que ja t’han explicat. Uns personatges familiars, un context cultural i ideològic que com ha mínim t’han de sonar d’alguna cosa. Tanmateix, i citant al mateix autor, potser sí que l’originalitat està sobrevalorada perquè aquesta novel•la segueix pagant molt la pena. A “Cosas Que Hacen BUM”, Kiko Amat ens narra la seva Quadrophenia particular que té com a escenari Sant Boi, Barcelona i especialment el barri de Gràcia. Els mods graciencs també prenen amfetamines, van pentinats a l’antiga, porten càrdigans i jerseis Fred Perry, condueixen vespes i escolten Martha and The Vandellas. Aquí també hi trobaràs noies, baralles, gent col•locada i vestits de solapa estreta. Els aspectes culturals i musicals d’aquest col•lectiu són una constant en el llibre. No són ni una anècdota, ni un afegit per decorar-la, esdevenen part central i imprescindible i marquen el ritme amb el que els personatges i la trama es mouen.

Però la cosa no es queda amb un simple retrat de la joventut mod. Retrat que tantes altres persones podrien fer i han fet. L’altre ingredient essencial que conté el plat es desenvolupa per la vessant política. Pànic és un noi, mig català, mig anglès, que esdevé orfe als vuit anys. A partir d’aquí el cria la seva tieta àvia anarquista i li prohibeix anar a l’escola durant un temps, amb la qual cosa, és educat amb la col•lecció de llibres (Max Stirner, situacionistes, satanistes...) i de discos de soul de sons pares. Més tard, acaba vivint a Gràcia on entra en contacte amb un grup d’agitació anarquista. És l’acció política i la discussió d’idees anarquistes l’altra força que empeny tota la narració, combinada perfectament amb tota la temàtica musical.

Amat sona una mica a Vonnegut (un dels seus ídols declarats) en algunes ocasions, per la simplicitat amb la que escriu les frases i aquella tendència a explicar-nos el que ens va a explicar que tenen les històries d’aquest escriptor. Per altra banda, Amat escriu de forma totalment apassionada. Per no citar a una altra de les seves influències declarades, podem dir que captes aquella necessitat imperiosa de viure (però de viure de veritat, no de sobreviure o simplement existir) que pots trobar en llibres de grans clàssics com Márai o Mann. Aquella recerca de la Veritat que acaba sent l’autèntic leitmotiv dels grans escriptors. Marcant distàncies, es clar, perquè el de Sant Boi encara no ha arribat al sostre que han dibuixat aquests monstres, com és comprensible. Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer és aquesta continua cita de termes anglesos per explicar certes situacions, sensacions o estats d’ànim. Està plenament justificada per la naturalesa del personatge, però a vegades són paraules i frases que no respiren un aire essencialment anglès. Són paraules que en castellà s’hi assemblen força i no marquen la diferència. Emperò, no sempre és així i en altres ocasions si que les ha col•locat amb encert.

Northern soul i anarquisme són ingredients essencials de la novel•la, però no podien ser la matèria primera. Si hagués de dir-vos sobre quin tema tracte aquesta història no em referiria a ells en primer lloc. “Cosas Que Hacen BUM”, com l’autor deixa ben clar i va confirmant a cada pàgina, és una història sobre les obsessions. Aquest es l’autèntic tema si es va al pinyol de la qüestió. 

Odiant Barcelona

(…) en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está?

(...) una amalgama de proyectos inaprensibles que hacen que Barcelona se sitúe en un continuo 'estar a punto de convertirse en algo', pero que nunca acaba por adquirir cierta cualidad táctil.

Carol París

(…) puede que fuera una franca admiración, eso que sentía por ciudades como Londres o París, o Nueva York. Alguien –o algo- le hizo creer que podía ser igual que ellas.

En otras palabras: Barcelona se lo creyó demasiado.

De noche, esta ciudad se convierte en la Estocolmo del sur de Europa. O, en otras palabras, es un auténtico coñazo.

Nos gusta, pero no sabemos por qué; la odiamos, pero no la abandonaríamos. Logra lo que, probablemente, no sería capaz de conseguir ningún otro lugar del mundo: que nos quedemos, aunque no llegue a acogernos.

Por eso, aunque nos putee, aceptamos el reto. Ha honrado la profesión. Si te gusta el sexo, y encima te pagan, ¿qué más puedes pedir?

Llucia Ramis

Aquí la noche es hostil, muy desagradecida, si la empiezas solo, así la terminarás; es más difícil hacer nuevos amigos que en ninguna otra parte del país: cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza.

Hernán Migoya

Odio Barcelona

Diversos Autors (2008)

Editorial Melusina, 2008

“Odio Barcelona” em sembla un títol tremendament atractiu, sens dubte. Odio Barcelona. No cal res més. Cap crítica. Cap recomanació. Cap sinopsis. L’estrena de la darrera peli de Woody Allen, “Vicky Cristina Barcelona”, ha estat l’excusa perfecta per situar en un terreny molt més ampli, el de les masses (encara que amb matisos), un debat que ja es venia produint en certs cercles en aquesta ciutat. Un debat sempre viu, però present en els medis i en les converses lleugeres de places i mercats només a batzegades, en ocasions concretes com per exemple el Fòrum de les Cultures. Emergint d’aquest bullici de reflexions i debat sobre la ciutat, l’editorial Melusina ha publicat un recull d’assaigs relacionats amb el tema. Tots ells (menys un) escrits per residents de la ciutat, la majoria escriptors i articulistes.

Primerament, no estem davant d’una obra que ho abraci tot. Tot i les evidents diferències entre alguns punts de vista i les corrents de pensament a les que recorren alguns dels autors, el llibre no acaba de contenir tots els temes de debat que hom podria considerar actuals i necessaris sobre la ciutat. Tampoc és una crítica. Cap obra té l’obligació de ser completista. Simplement és un apunt. Per altra banda, si he destacat aquest aspecte és probablement perquè trobo que hi ha força palla en alguns dels escrits. Pedanteries intel•lectuals innecessàries i paràgrafs que van més enllà del que hauria de ser el tema del llibre. I aquí sí que ho critico perquè un títol com “Odio Barcelona” és tan clar i estricte que en bona mesura hauria de descartar comentaris vagues i temàtiques relacionades però no directament recollides sota el paraigües del leitmotiv que el títol ens anuncia. Perquè aquest títol no insinua, sinó que anuncia clarament una idea.

En segon lloc, puc afirmar, amb estret marge per a un futur penediment, que Llucia Ramis signa el text més directe, encertat i rodó de tot el llibre. Retrata la Barcelona nocturna absolutament ensopida a la perfecció. La Barcelona que sempre espera pel que ha de venir i que acaba perpetuant-se en una eterna candidata a capital d’Occident que mai atrapa a les autèntiques capitals. I és que Barcelona és un lloc on la gent és vulgarment freda, artificiosament càlida. La Barcelona del civisme és un lloc on no pots moure un dit sense el permís de l’Ajuntament, que tot ho controla, que tot ho restringeix. Som una ciutat sense identitat; moderna, d’alguna manera, però amb una manca total d’originalitat i idees pròpies. Tanmateix, ens l’estimem i per això no l’abandonem. Perquè Ramis ho deixa ben clar, a diferència d’alguns altres: si no t’agrada i no te l’estimes, no hi viuries.

A les ja clàssiques crítiques sobre el model de construir una ciutat com un parc temàtic pel turista que van apareixent en diversos escrits, s’hi afegeixen dues notes amb molt de color. Una és la crítica a la Barcelona que es fa la sorda i emmudeix davant la petita delinqüència i l’imperi de la violència adolescent (el text d’Hernán Migoya) i l’altra la crítica a la Barcelona de l’incivilitzat o rebel postís que pixa al carrer i es cola al metro mentre la resta de persones han de currar de sol a sol (Javier Blánquez). L’originalitat l’aporten Robert Juan-Cantavella, amb la seva Barcelona de videojoc, i Óscar Gual, amb el seu formulari d’entrada per a ser un bon barceloní. Fernández Mallo, l’únic no resident a Barcelona, calla per deixar parlar al ciutadà en un text breu que funciona sense gaires focs d’artifici.

Finalment, m’agradaria rebatre una idea que sorgeix en més d’un dels textos i que fa referència a l’arquitectura de la ciutat. Segons el meu punt de vista, un hotel de luxe a la Rambla del Raval o la Torre Agbar no són els problemes principals que pateix la ciutat. A més, la platja és lletja i la zona residencial de Diagonal Mar esperpèntica, però pitjor eren abans i tampoc és que la seva construcció hagi ensorrat la ciutat. També em semblen una colla de torracollons els nostàlgics del Barri Xino pre-olímpic i altres carallotades que intenten defensar una Barcelona bruta, plena de putes i camells, amb zones vetades a la gent normal i corrent. Segurament no han viscut a Barcelona durant la seva adolescència o han viscut en una altra Barcelona i és per això que ara es permeten el luxe de citar aquest passat fosc amb una espècie de nostàlgia absurda. Quin és el principal problema de la ciutat, doncs? L’Ajuntament i els nuclis de poder o els seus ciutadans? Si fóssim més lliures per construir la ciutat que més ens plagués, tindríem una bona ciutat? El barcelonins mereixen alguna cosa millor? Volen alguna cosa millor? No ho sé. Tinc els meus dubtes. No deixa de ser simptomàtic que en un llibre on s’intenten recollir crítiques des de dins de la ciutat no hi hagi cap text en català.

Feliç dia de la Hispanitat

Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi.

Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena

Avui, 12 d'octubre de 2008

(enllaç)

Holly Golightly

What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and that lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real-life place that made me feel like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.

Breakfast at Tiffany’s
Truman Capote (1958)
Vintage Books, 1993

Tinguis les orelles més o menys obertes, hi ha una sèrie de tòpics i frases recurrents que vas escoltant durant la teva vida i que acabes acceptant com a vertaderes si no et molestes en plantejar-te la seva veracitat. El no wave va ser l’autèntic punk o Kluivert no va ficar una pilota dins de la porteria en tota la seva carrera al Barça, n’era de dolent el condemnat! Com es pot veure, algunes contenen més veritat que altres. En la contraportada d’aquest llibre se’ns diu “(...) Truman Capote created a woman whose name entered the American idiom and whose style is a part of the literary landscape”. Home, no és que hagi fet un estudi sociològic en profunditat de la societat nord-americana ni que hagi viscut en un entorn nord-americà com per poder-ho corroborar d’una forma definitiva, però el meu (i el de tothom a Occident) constant contacte amb la seva cultura i la meva recent escapada a Nova York em fan inclinar-me cap a estar d’acord amb aquesta frase, si es vol, lapidària. 

Holly Golightly és la perfecta novaiorquesa. No va néixer a Nova York, per això és tan seva. Nova York o, com a mínim, una de les centenars de Nova Yorks possibles i reals no és dels que hi han nascut, si no dels que hi van perseguint un somni, dels que van a trobar-s’hi. Golightly és un personatge erràtic, amb una vida caòtica. Beu, va amb homes per guanyar-se les garrofes. És una supervivent. No és amb tu quan vols, més aviat quan ella vol. Creus que et dóna mil i un motius per odiar-la, per enviar-la pastar fang, però no ho fas. Si ho fas, te n’acabaràs desdient. Això és el que li passa al protagonista, el qual s’entrega totalment a Holly Golightly i es deixa emportar pel seu món fascinant, ple de bones cares (i copes) per a les misèries. Reformulant allò que es diu a The Rounders: la vida és passió, la resta és només espera. I què voleu que us digui, trobo que fa ben fet entregant-se a ella. 

El TC voldria carregar-se el deure de conèixer el català a Catalunya

Segons informa La Vanguardia (enllaç), el Tribunal Constitucional ja té pràcticament enllestida una resolució sobre l'Estatut. Els punts més calents quedarien resolts de la següent manera:

- Es pot mantenir el terme nació sempre que quedi especificat que l'única sobirania és l'espanyola. És a dir, seríem una nació de fireta i de postal.

- No s'elimina la negociació bilateral amb l'Estat, però queda supeditada a un acord amb totes les comunitats. Al cap i a la fi, la negociació bilateral acaba sent paper mullat perquè no vincula a res.

- Desapareix el deure dels ciutadans a Catalunya a conèixer la llengua catalana. El català segueix sent cooficial, però resta uns quants esglaons per sota del castellà.

El sobiranisme i Iniciativa

El grup presentarà esmenes al document estratègic que s'ha d'aprovar en l'assemblea del novembre per demanar que es creï una comissió de treball sobre l'autodeterminació. Altarriba va explicar ahir que "no ens sentim còmodes amb el federalisme i, tot i que el sobiranisme no és majoritari dins d'ICV, la militància no hi està en contra". Romeva, per la seva banda, va lamentar el "dèficit a l'hora de fer visible la presència de sectors sobiranistes dins del partit" i va explicar que aquest dret "s'ha reivindicat sempre, però no es visualitza".

Avui, 9 d'octubre de 2008

(enllaç)

Chiquita y Chatarra

Failure School



I Don't Wanna Leave



I Want My Baby Back

myspace

Ells ho tenen més clar que no pas nosaltres

L'al·legat dels white projects

Ill Bill

The Hour Of Reprisal

Uncle Howie Records

16 de Setembre de 2008

Non-Phixion és el meu grup de rap preferit d’aquesta dècada. Encara que només van publicar un disc, alguns EPs, singles y cares b, en vaig tenir prou amb “The Future Is Now” per enamorar-me bojament de la seva música. Ill Bill no ha deixat de fer música des de llavors i ara ha tornat amb tot un al•legat a favor de tots aquells blancs pobres de barris baixos que han viscut exactament en les mateixes condicions socials i familiars que els negres. D’acord, acabo de llegir “The Fortress of Solitude” i això ha tingut una influència important en la meva percepció sobre aquest disc.

Una de les frases més contundents la trobem en la tornada de “My Uncle” (dedicada al ja mític Uncle Howie): “My uncle shoots heroine / My father used to do cocaine / My moms used to smoke weed with our friends when I was eight”. Ens ve a dir: “Sóc de Brooklyn. El meu pare no parava mai per casa. La meva família era un desastre. Les drogues eren part del meu dia a dia, els problemes al carrer també. El meu tiet dormia amb mi i es punxava... Sóc Ill Bill, sóc blanc i les he passat putes igual que tots vosaltres”. “This is who I am / This is what the world made me / I don’t give a fuck whether you love me or hate me”. “Hated by most / Loved by few / Respected by all”. Es nota quan un artista es despulla sentimentalment, quan se sincera i deixa anar tota la merda que porta a dins. Moltes cançons d’aquest àlbum són la puta veritat escopida a la teva cara. Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, el disc compte amb altres temàtiques: crítica ferotge al sistema polític i a les estructures de poder nord-americanes, bandes, drogues i qualsevol tema que vulguis trobar en un disc de rap orientat al carrer.

Avui dia, qualsevol persona que hagi seguit mínimament la seva carrera musical i la dels seus amics pateix cada cop que algun d’ells treu un disc. Les seves aficions pel metal poden arrossegar discos sencers a un mediocre disc de metal rap. Ill Bill no ha deixat d’utilitzar el metal per elaborar el so del seu últim disc. Tampoc hagués tingut sentit en un disc que té com a lema principal la sinceritat. Sortosament, no arriba a sobrepassar els límits del mal gust que farien que els seus fans de tota la vida el deixessin d’escoltar. Fins i tot els samples de música clàssica no se m’han fet pesats i aconsegueixen, amb força dignitat, aquell efecte èpic que es busca quan s’utilitza aquest tipus de música en una instrumental de rap.

Potser sí que el disc punxa una mica cap al final, sent la primera part molt més contundent que la segona. Tanmateix, sobreviu prou bé al sotrac de fer un disc de divuit temes. Els divertidíssims (i crus) skits d’Uncle Howie ajuden. És el problema del rap. Quan l’artista està inspirat poden ser 18 o 25 cançons, que no se’t farà pesat. Però això rarament passa. Normalment trobes discos amb quatre temes bons i molta palla. No entenc perquè no es tendeix més cap a una concepció de l’estil “Illmatic” en els discos de rap. En definitiva, això és drug music, una bala que mai menteix, la veritat. És el que el hardcore rap sempre hauria de ser. Blanc i tan real com Mobb Deep. “They can’t kill Bill / That was a movie / You can’t move me”.

Myspace

La mort dels progres

No us perdeu una de les crítiques més brutals que he vist darrerament a la societat pseudointel·lectual de la ciutat de Barcelona. El tema de veritat comença a partir del minut 6:15. Ho van emetre en un programa de TV3 que se'm va passar per alt però després ho van acabar penjant al Youtube.

La unitat catalana o quan acabarà aquesta història

Amb el pacte PSC-CiU s’ha acabat un acte més d’aquesta lamentable obra de teatre de l’Estatut i el finançament que hem anat presenciant en els últims anys. Una obra que no deixa de ser un capítol més de la dissortada història del nostre país. Sembla que el PSC ha acabat cedint a les demandes de CiU, les quals no anaven més enllà de cenyir-se de la forma més escrupolosa possible al rebaixadíssim Estatut d’Autonomia resultant del pacte Mas-Zapatero. Montilla pot anar predicant que Catalunya va abans que Zapatero, però no s’entén com hi podia haver divergències en una negociació que més que en el contingut hauria d’haver estat basada en les formes, doncs el contingut ja ve donat per l’esmentat Estatut. Per altra banda, Mas sap que va fer el paperot pactant un text tan mediocre a la Moncloa i no volia tornar a cagar-la. Suposo que quan descansa de les seves ànsies de poder, constatant que Zapatero el va ensarronar com a un babau, alguna engruna de patriotisme autèntic que li deu quedar li ha fet pensar que no tenia més remei que mostrar-se ambiciós altra vegada. Finalment sí que hi havia una cosa a negociar, la famosa xifra de les peles que demanarem que ens deixin d’espoliar. Emperò, al final no queda clar si és que no s’ha pactat una xifra o se n’ha pactat una que no es farà pública per ser més forts en les negociacions. Tot depèn segons les fonts.

Mira que vaig posar interès en el tema Estatut en els seus inicis. Digueu-me ingenu, però fins i tot puc afirmar que em vaig sentir content quan es va aprovar el mutilat Estatut del 30 de Setembre. Les garrotades no van trigar en venir. Els partits dividits perquè 1) la majoria de polítics no creien en el que havien firmat (bàsicament de cara la galeria) i 2) les aspiracions personals i de partit van pesar més que la lluita de país. El PSC totalment absent en les negociacions ho va deixar tot en mans del PSOE i dels partits catalans que s’hi volguessin barallar. Maragall va ser anul•lat per un aparell del partit que Montilla ja dominava des de feia temps (sent aquesta època la culminació final de la seva presa de poder total). Montilla no va trigar ni quatre dies a anunciar que havien aprovat un ‘Estatut de màxims’, donant per fetes i fins i tot desitjables les posteriors rebaixes. En aquest context, Mas va intentar liderar la negociació per la seva banda amb la bandera de líder del país que tan anhela i que encara no ha pogut enarborar mai. Zapatero li va prometre l’oro i el moro, és a dir, la presidència de la Generalitat amb un pacte sociovergent amb Montilla com a número dos a canvi de deixar que el PSOE mutilés l’Estatut del 30 de Setembre a la seva voluntat. El resultat ja el sabem: Montilla de falta de lideratge ben poca. El país no sé si el lidera, però el partit i l’estratègia política millor que qualsevol líder d’un partit soviètic. ERC totalment desconcertada pels esdeveniments i amb poc poder per negociar res, no va poder ni tant sols unir als dos grans partits catalans per anar junts a negociar (paper que ha jugat amb força més èxit en les darreres negociacions), mentre naufragava en un mar de dubtes entre el “sí”, el vot nul i finalment el “no”. IC-V no va jugar cap paper més que el de gosset del PSC-PSOE. De fet ja hem vist a que es dediquen quan volen marcar perfil i apuntar-se un tanto, són els primers en baixar-se els pantalons ben cofois (pacte Saura-De la Vega).

L’estatus de sub-país que té Catalunya és quelcom que ja no ens sorprèn, el que més fot és haver d’habituar-nos a la mediocritat i a la decadència imperants i el que encara fot més és veure com la gent s’hi acostuma i ho acaba acceptant com una realitat poc o gens alterable. Sempre hem hagut de lluitar, sempre hem estat menysvalorats o directament menystinguts, però almenys hi havia un temps on un podia aixecar ben orgullós el cap (i, per què no, també el puny) per un país que lluitava per reclamar els seus drets. Avui dia, la societat ja n’està farta i s’ha acabat empassant aquesta metzina que ja fa anys que uns agents socials i una classe política mediocres ens van subministrant, enfonsant-nos inexorablement en una dolça decadència cada cop més amarga per al nostre futur com a poble.

Rebreus

Madlib – WLIB AM King Of The Wigflip

Jo crec que si Madlib em produís un disc la gent es podria arribar a creure que sóc un bon mc. De veritat, quan ens ha fallat? Mai. I no ho farà aquest cop. Madlib fa que t’agradi qualsevol dels mc’s que apareixen en els seus àlbums. Si trobes que Defari es pot fer realment pesat al cap de vint minuts d’escoltar un dels seus discos, t’agradarà igualment un tema com “Gamble On Ya Boy”.

El guru californià del hip-hop del nou mil•lenni ens torna a entregar un disc de gran nivell, intercalant les seves instrumentals monstruosament ben construïdes, entre l’experimentació i el so clàssic del soul, el jazz o qualsevol gènere que gosi tocar, amb temes on mc’s que tots coneixem hi col•laboren. No sé si és que sap fer la base perfecta per cada artista o és que qualsevol artista sona bé amb qualsevol de les seves produccions. El cas és que no falla mai.

Com va dir un dia Jeff Weiss, no pots criticar a Ghostface per fer servir sempre la mateixa fórmula perquè seria com criticar Rembrandt perquè només pintava pagesos flamencs. Els baixos que et fan tremolar les orelles, les bateries perfectes, aquelles melodies que no saps d’on les ha tret però saps que només les pot haver fet servir ell, aquest so fora de compàs que t’atrapa des del primer minut, tota la història de la música negra en cada beat i aquestes veuetes o talls de gent parlant on tota la cultura popular nord-americana hi té cabuda.... Madlib no baixa mai la guàrdia.

Oasis – Dig Out Your Soul

Estic d’acord amb Alan McGee de The Guardian quan afirma que aquest és probablement el millor disc d’Oasis des de “What’s The Story (Morning Glory)” (enllaç), encara que no comparteixo el seu desenfrenat entusiasme per la banda avui dia. Sempre he dit que situaria els dos primers discos dels de Manchester entre els millors del gènere en els últims vint anys. I tant és si ser seguidor d’Oasis és quelcom del que un s’hauria d’avergonyir, com si l’únic grup de l’època britpop de la primera meitat dels 90 a admirar fos Pulp (precisament perquè no eren gaire britpop).

Amb “Dig Out Your Soul” Oasis adopta un so més nuvolós, més eteri i molt més encertat que els experiments que han dut a terme en els últims deu anys. No són els mateixos, però tornen a ser capaços de construir una atmosfera que et fa entrar en la seva música sense recances. “The Shock Of The Lighting” funciona com a single i en general me n’alegro força d’aquesta espècie de revival de l’actitud de “Cigarettes And Alcohol”. No voldria citar als mestres en va, però en cançons com “(Get Off Your) High Horse Lady” veig algunes pinzellades difuminades de Sgt. Pepper’s.

Oasis no han tornat per revolucionar res, però aquest àlbum és molt millor del que els seus enemics i altres persones a les quals generen un odi incondicional haurien desitjat.

Termanology – Politics As Usual

El problema de llençar el single dos anys abans de l’àlbum és que perds el factor sorpresa. D’acord que Termanology ha anat publicant algunes mixtapes però, com passa la majoria de vegades, sempre tens la sensació que el millor està encara per arribar. De totes maneres, “Watch How It Go Down” segueix sent un gran tema i no hi havia manera millor de començar la festa.

Premo recolza al seu nou protegit amb aquest tipus de beats pesats i rudimentaris, sempre de molta classe, que fa de tant en tant de l’estil “Hard To Earn”. Els temes es desenvolupen amb solvència, encara que el disc no et meravella per la seva excel•lència.

En definitiva, el debut d’aquest mc mig porto-riqueny que s’autoanomena nigga coixeja per ser previsible. Tot i això, està farcit de bones col•laboracions (Bun B a “How We Rock” és probablement la millor i més contundent) i és força entretingut.

TV on the Radio – Dear Science

S’ha dit que aquest disc és més assequible que l’anterior, però jo no ho he acabat de trobar així. Certament, cançons com “I Was A Lover” o “Wolf Like Me” em continuen semblant molt més accessibles que el comú de cançons que apareixen a “Dear Science”. Potser per això, per la falta d’aquest tipus de cançons o per la meva incapacitat per reconèixer-les, em va costar entrar més en aquest disc. De totes maneres, després d’escoltar-lo unes quantes vegades m’ha acabat agradant i he gaudit dels nous detallets que el grup ha volgut introduir.

Un dels elements nous del so de la banda que destacaria és la incorporació de lletres mig rapejades enmig del seu univers d’indie rock d’estil Prince. TV on the Radio tenen talent i recursos per aquest i uns quants discos més i segueixen construint-se una carrera plena de treballs notables.