La unitat catalana o quan acabarà aquesta història

Amb el pacte PSC-CiU s’ha acabat un acte més d’aquesta lamentable obra de teatre de l’Estatut i el finançament que hem anat presenciant en els últims anys. Una obra que no deixa de ser un capítol més de la dissortada història del nostre país. Sembla que el PSC ha acabat cedint a les demandes de CiU, les quals no anaven més enllà de cenyir-se de la forma més escrupolosa possible al rebaixadíssim Estatut d’Autonomia resultant del pacte Mas-Zapatero. Montilla pot anar predicant que Catalunya va abans que Zapatero, però no s’entén com hi podia haver divergències en una negociació que més que en el contingut hauria d’haver estat basada en les formes, doncs el contingut ja ve donat per l’esmentat Estatut. Per altra banda, Mas sap que va fer el paperot pactant un text tan mediocre a la Moncloa i no volia tornar a cagar-la. Suposo que quan descansa de les seves ànsies de poder, constatant que Zapatero el va ensarronar com a un babau, alguna engruna de patriotisme autèntic que li deu quedar li ha fet pensar que no tenia més remei que mostrar-se ambiciós altra vegada. Finalment sí que hi havia una cosa a negociar, la famosa xifra de les peles que demanarem que ens deixin d’espoliar. Emperò, al final no queda clar si és que no s’ha pactat una xifra o se n’ha pactat una que no es farà pública per ser més forts en les negociacions. Tot depèn segons les fonts.

Mira que vaig posar interès en el tema Estatut en els seus inicis. Digueu-me ingenu, però fins i tot puc afirmar que em vaig sentir content quan es va aprovar el mutilat Estatut del 30 de Setembre. Les garrotades no van trigar en venir. Els partits dividits perquè 1) la majoria de polítics no creien en el que havien firmat (bàsicament de cara la galeria) i 2) les aspiracions personals i de partit van pesar més que la lluita de país. El PSC totalment absent en les negociacions ho va deixar tot en mans del PSOE i dels partits catalans que s’hi volguessin barallar. Maragall va ser anul•lat per un aparell del partit que Montilla ja dominava des de feia temps (sent aquesta època la culminació final de la seva presa de poder total). Montilla no va trigar ni quatre dies a anunciar que havien aprovat un ‘Estatut de màxims’, donant per fetes i fins i tot desitjables les posteriors rebaixes. En aquest context, Mas va intentar liderar la negociació per la seva banda amb la bandera de líder del país que tan anhela i que encara no ha pogut enarborar mai. Zapatero li va prometre l’oro i el moro, és a dir, la presidència de la Generalitat amb un pacte sociovergent amb Montilla com a número dos a canvi de deixar que el PSOE mutilés l’Estatut del 30 de Setembre a la seva voluntat. El resultat ja el sabem: Montilla de falta de lideratge ben poca. El país no sé si el lidera, però el partit i l’estratègia política millor que qualsevol líder d’un partit soviètic. ERC totalment desconcertada pels esdeveniments i amb poc poder per negociar res, no va poder ni tant sols unir als dos grans partits catalans per anar junts a negociar (paper que ha jugat amb força més èxit en les darreres negociacions), mentre naufragava en un mar de dubtes entre el “sí”, el vot nul i finalment el “no”. IC-V no va jugar cap paper més que el de gosset del PSC-PSOE. De fet ja hem vist a que es dediquen quan volen marcar perfil i apuntar-se un tanto, són els primers en baixar-se els pantalons ben cofois (pacte Saura-De la Vega).

L’estatus de sub-país que té Catalunya és quelcom que ja no ens sorprèn, el que més fot és haver d’habituar-nos a la mediocritat i a la decadència imperants i el que encara fot més és veure com la gent s’hi acostuma i ho acaba acceptant com una realitat poc o gens alterable. Sempre hem hagut de lluitar, sempre hem estat menysvalorats o directament menystinguts, però almenys hi havia un temps on un podia aixecar ben orgullós el cap (i, per què no, també el puny) per un país que lluitava per reclamar els seus drets. Avui dia, la societat ja n’està farta i s’ha acabat empassant aquesta metzina que ja fa anys que uns agents socials i una classe política mediocres ens van subministrant, enfonsant-nos inexorablement en una dolça decadència cada cop més amarga per al nostre futur com a poble.