Rebreus

Madlib – WLIB AM King Of The Wigflip

Jo crec que si Madlib em produís un disc la gent es podria arribar a creure que sóc un bon mc. De veritat, quan ens ha fallat? Mai. I no ho farà aquest cop. Madlib fa que t’agradi qualsevol dels mc’s que apareixen en els seus àlbums. Si trobes que Defari es pot fer realment pesat al cap de vint minuts d’escoltar un dels seus discos, t’agradarà igualment un tema com “Gamble On Ya Boy”.

El guru californià del hip-hop del nou mil•lenni ens torna a entregar un disc de gran nivell, intercalant les seves instrumentals monstruosament ben construïdes, entre l’experimentació i el so clàssic del soul, el jazz o qualsevol gènere que gosi tocar, amb temes on mc’s que tots coneixem hi col•laboren. No sé si és que sap fer la base perfecta per cada artista o és que qualsevol artista sona bé amb qualsevol de les seves produccions. El cas és que no falla mai.

Com va dir un dia Jeff Weiss, no pots criticar a Ghostface per fer servir sempre la mateixa fórmula perquè seria com criticar Rembrandt perquè només pintava pagesos flamencs. Els baixos que et fan tremolar les orelles, les bateries perfectes, aquelles melodies que no saps d’on les ha tret però saps que només les pot haver fet servir ell, aquest so fora de compàs que t’atrapa des del primer minut, tota la història de la música negra en cada beat i aquestes veuetes o talls de gent parlant on tota la cultura popular nord-americana hi té cabuda.... Madlib no baixa mai la guàrdia.

Oasis – Dig Out Your Soul

Estic d’acord amb Alan McGee de The Guardian quan afirma que aquest és probablement el millor disc d’Oasis des de “What’s The Story (Morning Glory)” (enllaç), encara que no comparteixo el seu desenfrenat entusiasme per la banda avui dia. Sempre he dit que situaria els dos primers discos dels de Manchester entre els millors del gènere en els últims vint anys. I tant és si ser seguidor d’Oasis és quelcom del que un s’hauria d’avergonyir, com si l’únic grup de l’època britpop de la primera meitat dels 90 a admirar fos Pulp (precisament perquè no eren gaire britpop).

Amb “Dig Out Your Soul” Oasis adopta un so més nuvolós, més eteri i molt més encertat que els experiments que han dut a terme en els últims deu anys. No són els mateixos, però tornen a ser capaços de construir una atmosfera que et fa entrar en la seva música sense recances. “The Shock Of The Lighting” funciona com a single i en general me n’alegro força d’aquesta espècie de revival de l’actitud de “Cigarettes And Alcohol”. No voldria citar als mestres en va, però en cançons com “(Get Off Your) High Horse Lady” veig algunes pinzellades difuminades de Sgt. Pepper’s.

Oasis no han tornat per revolucionar res, però aquest àlbum és molt millor del que els seus enemics i altres persones a les quals generen un odi incondicional haurien desitjat.

Termanology – Politics As Usual

El problema de llençar el single dos anys abans de l’àlbum és que perds el factor sorpresa. D’acord que Termanology ha anat publicant algunes mixtapes però, com passa la majoria de vegades, sempre tens la sensació que el millor està encara per arribar. De totes maneres, “Watch How It Go Down” segueix sent un gran tema i no hi havia manera millor de començar la festa.

Premo recolza al seu nou protegit amb aquest tipus de beats pesats i rudimentaris, sempre de molta classe, que fa de tant en tant de l’estil “Hard To Earn”. Els temes es desenvolupen amb solvència, encara que el disc no et meravella per la seva excel•lència.

En definitiva, el debut d’aquest mc mig porto-riqueny que s’autoanomena nigga coixeja per ser previsible. Tot i això, està farcit de bones col•laboracions (Bun B a “How We Rock” és probablement la millor i més contundent) i és força entretingut.

TV on the Radio – Dear Science

S’ha dit que aquest disc és més assequible que l’anterior, però jo no ho he acabat de trobar així. Certament, cançons com “I Was A Lover” o “Wolf Like Me” em continuen semblant molt més accessibles que el comú de cançons que apareixen a “Dear Science”. Potser per això, per la falta d’aquest tipus de cançons o per la meva incapacitat per reconèixer-les, em va costar entrar més en aquest disc. De totes maneres, després d’escoltar-lo unes quantes vegades m’ha acabat agradant i he gaudit dels nous detallets que el grup ha volgut introduir.

Un dels elements nous del so de la banda que destacaria és la incorporació de lletres mig rapejades enmig del seu univers d’indie rock d’estil Prince. TV on the Radio tenen talent i recursos per aquest i uns quants discos més i segueixen construint-se una carrera plena de treballs notables.