Instantànies d'estiu vol. 1

Instantànies d’estiu vol. 1 ha de ser escoltat en les següents circumstàncies o almenys en algunes de molt semblants: havent tornat de la platja tot prenent un refresc gelat a la terrassa, veient a les noies passejar en bikini i barrets d’espart mentre el sol allarga l’ombra de les seves siluetes; un dissabte just després de llevar-se, preparant-li l’esmorzar mentre és a la dutxa, escoltant l’aigua impactant contra la banyera, amb els primers rajos de sol entrant al menjador entre les cortines; fent un cafè després d’haver dinat amb els teus amics a casa teva o a la seva, cargolant una cigarreta mentre el cafè encara és massa calent; o, simplement, mentre passeges per una pacífica vila costanera o per un prat de blat daurat.

01. Beirut - Nantes
02. Fleet Foxes - He Doesn't Know Why
03. Dr. Dog - From
04. Port O'Brien - I Woke Up Today
05. Conor Oberst - Sausalito
06. The Dodos - Paint The Rust
07. Grizzly Bear - Knife
08. Cuchillo - Summertime In Sweden
09. The Kooks - Seaside
10. Vampire Weekend - Cape Cod Kwassa Kwassa
11. The Wave Pictures - Dust Off Your Heart
12. La Brigada - Com Fulles Mortes
13. Russian Red - They Don't Believe
14. Ally Kerr - I Think I'm Bleeding
15. The Felice Brothers - Radio Song

http://www.mediafire.com/?nalxl4bixsn

Anem a sopar a Cal Cirici

Fa uns dies vaig tornar a parlar amb un amic que ha passat tot l’estiu fora de la ciutat. L’home és un autèntic fanàtic dels esports fins el punt d’haver elevat al màxim exponent la devoció cap a tots aquells jugadors frikis que han anat passant pel Barça. Especialment durant els anys 90. Un dels més estimats és Dragan Ciric (“el Cirici” que deia Núñez). El jugador més pàl•lid que mai hagi tingut el Barça, potser fins i tot per davant d’Andrés Iniesta. Aquest serbi va jugar un parell d’anys al Barça a finals dels 90. Núñez va dir que era el nou Mijatovic del futbol serbi però va acabar sent un autèntic fiasco. Un altre Prosinecki, un altre Bogarde. Cirici per aquí, Cirici per allà, va i el meu col•lega em diu que l’home ha muntat un restaurant de cuina espanyola a Belgrad. Fins i tot El Mundo Deportivo se n’ha fet ressò (aquí). Algunes de les seves declaracions són simplement brutals, a l'alçada del personatge. Quan li pregunten si encara es veu amb els jugadors del Barça de la seva generació respon:

Lamentablemente es así (no tenir contacte amb ells). Durante mucho tiempo mantuve contacto con Albert Celades, pero debido a una avería del teléfono perdí números y los estoy recuperando.

Dragan Ciric, tot un ídol. L’amic ha pres el costum de fer un interrail cada any per alguna regió d’Europa i ja està pensant com encabir Belgrad en la propera ruta. Si mai pareu per Belgrad acosteu-vos al ‘Milagro’ (així es diu el restaurant) i expliqueu-me com es menja a Cal Cirici quan torneu.

Banksy a Nova Orleans

Aquí us deixo uns graffiti que ha fet l'arxiconegut Banksy a Nova Orelans que parlen sobre el desastre del Katrina i furguen amb ironia en el paper de les autoritats abans, durant i després del mateix. També hi ha un espai per els qui es dediquen a esborrar el graffiti. No goso iniciar cap debat amb tan poca substància però sovint em pregunto si aquesta és la forma de fer reviure el graffiti. Si més no, les peces estan de puta mare. (via Gawker)

Benvinguts al barri

No hi ha res com llevar-se i fer una ullada als diaris electrònics per trobar-se una imatge com aquesta (potser l'hauria de canviar per la del caganer a la capçalera). Segons explica l’Avui (notícia), aquesta noia està pixant (o potser és a punt de cagar, qui sap) a les afores d’una fàbrica abandonada del meu barri, el Poblenou. Exactament, està situada en la confluència dels carrers Pallars i Roc Boronat. Evidentment no és allí perquè s’hi cagui més a gust que a casa sinó perquè ha vingut a passar el cap de setmana en una de les múltiples raves que s’organitzen cada cap de setmana a la part encara industrial del barri.

Gran part del gruix de mesures que ha comportat aquesta nova normativa del civisme em repugnen però s’ha de dir que aquest tema ja va massa lluny. Recordo una dissabte vora dos quarts de vuit del matí fa un parell o tres d’anys que un amic meu i jo vam anar a petar a una festeta d’aquestes. L’estat d’embriaguesa amb el que vam sortir de Razzmatazz no em permet recordar on era exactament, però juraria que era aquesta mateixa fàbrica. Hi vam entrar perquè sentíem uns baixos increïblement eixordadors des de fora i encara teníem ganes de gresca. Ningú ens hi va convidar, no vam veure publicitat sobre la festa, però és ben cert que cada cap de setmana trobes algú per la zona de bars propera a Marina que t’ofereix d’assistir a alguna rave. Com bé diu la notícia, ells mateixos es fan la seva publicitat i a vegades fins i tot et cobren per una festa per la qual no paguen res. Aquella vegada va ser gratis, tot sigui dit.

L’ambient que s’hi respirava era la cosa més sòrdida que hagi vist mai. La foscor es menjava els corredors de la nau industrial de manera que no en podies veure el final. D’entre les ombres entrava i sortia gent amb cares d’estar en un altre planeta. Gent follant a les cantonades, abandonada en qualsevol racó aparentment inconscient o punxant-se. Feia temps que no veia l’heroïna pel barri. La primera vegada (i no és que hagin estat més d’un parell o tres en tota la meva vida) tenia cinc o sis anys. Vaig sortir al balcó de casa i un indigent dels que s’estava al carreró de la plaça de Can Felipa s’estava col•locant. Ara tot aquest ambient em queda relativament lluny de casa perquè les fàbriques del voltant del meu bloc ja fa alguns anys que van ser enderrocades, però encara recordo aquells okupes alemanys tan simpàtics que robaven el corrent de l’enllumenat públic i punxaven Jethro Tull un dimecres a les dues de la matinada. Tornant a la festa, la pista de ball no tenia preu. El dj punxava la música electrònica més repetitiva i mata-neurones que mai hagi pogut escoltar, mentre movia el cap amunt i avall projectant unes llums fosforescents des d’uns neons que portava incorporats a les ulleres o a la gorra (no em demaneu tants detalls, portava com dues llinternetes al cap). De fet no ballava gaire gent. Hi havia dues noies al bell mig de la pista que eren constantment assetjades per xavals molt passats de voltes. Com que anaven tan morats tampoc estaven en condicions de forçar res, així que les noies els clavaven unes quantes empentes fins que queien, marxaven o desistien.

És increïble com ha canviat i com canviarà el barri ja només durant la meva vida. El meu pare em parla de lleteries on encara hi havia vaques, cubanos servits en copes de vidre al Tio Che, fàbriques de gel i timbres que anunciaven els torns de La Paperera. Jo parlaré de fàbriques abandonades, okupes, raves i obres per tot arreu a un fill que molt probablement viurà en un barri a mig camí entre Santa Monica (Califòrnia) i Manhattan.

Obamania

Aquí us deixo algunes fotos de la recent convenció demòcrata a Denver fetes per un usuari de Flickr (wan · der · lust flickr). Via Brooklyn Vegan.

Avís per a navegants

Entre els creadors que més admiro hi ha sens dubte Woody Allen (...). Però és que amb això de Vicky Cristina Barcelona ha ficat la pota fins al clarinet. El film no té gens ni mica de consistència; és un enfilall dels tòpics més suats de la seva filmografia (l'artista turmentat, la dona confosa) emmarcats en una Barcelona directament robada de les postals (...). El conjunt és digne de ser venut a les Rambles: entre els capells mexicans i els bous vestits de trencadís gaudinià.

Melcior Comes, article aparegut a l'Avui (27/08/08)

Underground hip-hop (1998-2004) - 20 discos imprescindibles

El gènere musical denominat com a underground hip-hop sorgit als Estats Units és una de les etapes més destacables de la història del rap. La seva rellevància no estarà mai tan ben considerada com la vella escola o el rap de la primera dècada dels 90 (quelcom que trobo ben natural, per altra banda) però no s'ha de menystenir el paper clau que va jugar en l'escena per aquella generació de joves que vam començar a escoltar rap cap a finals dels 90.

Estem davant de la primera etapa del hip-hop on la comunitat blanca entra a jugar un paper important en la moguda. Evidentment, la majoria d'artistes segueixen sent afroamericans però fou a partir de finals dels 90 que la comunitat blanca va començar a entrar amb força i a donar forma al hip-hop que coneixem avui dia. La majoria dels artistes que citaré, encara que no siguin blancs, incorporen un missatge i una musicalitat molt més digerible pels blancs. La vida al ghetto i el gangsterisme queden una mica arraconats després de les morts de 2pac (1996) i Biggie Smalls (1997). Més enllà de l'especial atracció que els mitjans han sentit envers la morbositat de les baralles entre mc's, els tirotejos i les morts, hem de considerar les desaparicions d'aquests dos artistes com a un fet històric importantíssim d'aquest moviment cultural.

Quan 2Pac i Biggie moren, tota la comunitat hip-hop se submergeix en una profunda reflexió, tan moral com artística. Quan ells deixen d'estar entre nosaltres ens adonem que Snoop Dogg fa anys que no publica un bon tema; veiem com fa la pena amb Master P. També veiem com Nas es dirigeix inevitablement cap a una decadència musical estrepitosa després d'haver publicat el millor disc de la història del gènere o com el g-funk ja no té cap vigència a les acaballes de la dècada.

Llavors gairebé tot canvia. Talib Kweli i Mos Def s'uneixen amb Hi-Tek a "Black Star" i en el primer senzill del disc, "Definition", ja deixen anar allò de "I said one, two, three / It's kinda dangerous to be an mc / They shot Tupac and Biggie / Too much violence in hip-hop". Nova York i la costa est se summergeixen en un deliri experimental amb tot el moviment de Def-Jux, seguits de Madlib a la costa oest i Dilla al mid-west. Torna l'africanisme amb Talib Kweli, Mos Def, Dead Prez i fins i tot Erykah Badu. Blancs com Non-Phixion, Jedi Mind Tricks o Aesop Rock hi diuen la seva amb àlbums que ara mateix ja podem considerar clàssics. Little Brother, Dilated Peoples, Jurassic 5, Cannibal Ox, Immortal Technique, MF Doom, MF Grimm, The Arsonists, Jean Grae, Prince Paul, Canibus, Brother Ali, Deltron 3030, Edan... i un munt d'artistes més passen a formar el gruix de bandes i mc's que generen el rap més mereix ser escoltat. D'acord que apareix Jay-Z, Ghostface segueix publicant excel•lents discos i gent com Common o The Roots passen al mainstream amb envejables resultats, però no són la tendència més representativa.

Black Star - Definition


A més, l’aparició d’aquesta nova escena i la consolidació de l’apropament del hip-hop a tots els públics, sense importar classe social o ètnia, provoca un posterior redescobriment per part de la comunitat no afroamericana de tots els seus antecessors. És llavors que molts nois blancs comencen a descobrir a Rakim o Wu-Tang Clan. Us deixo una llista (per ordre alfabètic) de discos imprescindibles.

Aesop Rock – Labor Day
Cannibal Ox – The Cold Vein
Dead Prez – Let’s Get Free
Deltron 3030 – Deltron 3030
Dilated Peoples – Expansion Team
Edan – Primitive Plus
El-P – Fantastic Damage
Immortal Technique – Revolutionary vol. 2
Jedi Mind Tricks – Violent By Design
Jurassic 5 – Power In Numbers
Little Brother – The Listening
Lootpack – Soundpieces Da Antidote!
Madvillain – Madivllainy
MF Doom – Operation Doomsday
Mos Def and Talib Kweli are Black Star
Mr. Lif – I, Phantom
Non-Phixion – The Future Is Now
Slum Village – Fantastic vol. 2
Talib Kweli and Hi-Tek are Reflection Eternal
The Arsonists – As The World Burns

Gorbatxov condemnant a Occident

L'origen del conflicte és l'imperialisme rus, soviètic i novament rus. La mateixa existència d'Ossètia del Sud no s'entén sense la política tradicional russa d'afeblir els veïns per la via de modificar la demografia dels territoris que pretén controlar. La fase actual del conflicte s'explica per quatre factors: les contínues provocacions de les milícies ossetes contra Geòrgia; la iniciativa del president georgià Mikhaïl Saakaixvili de recuperar per la força aquest territori en disputa pensant que tenia el suport de les democràcies occidentals; l'habitual feblesa dels països democràtics enfront les autocràcies, especialment si tenen armes nuclears, i la necessitat de la nova Rússia de fixar el seu paper al món tornant liderar el bloc antioccidental.

Jordi Argelaguet, professor de ciència política de la UAB

Ras i curt. Així analitza el conflicte de Rússia amb Geòrgia aquest professor de la UAB en un article a l’Avui. No cal dir que coincideixo bastant amb les seves afirmacions, tot i que el to anti-rus del text és descarat i potser massa rude. Sentencia amb la següent frase:

(...) al món occidental, ja hi ha opinadors (molts excomunistes, quina casualitat) que es tornen a empassar sense manies la propaganda russa.

Es podria referir perfectament a articles com el que va publicar ahir el New York Times (aquí) on Gorbatxov condemnava el comportament anti-rus d’Occident i el continu intent de minvar la influència internacional de Rússia. Sembla mentida que aquest home que es vanaglòria de ser un abanderat de la pau i la llibertat pugui considerar la independència de Kosovo com un insult a Rússia en comptes de veure-ho com un acte de llibertat d’un poble per decidir el seu futur. Els russos sempre seran russos, fins i tot Gorbatxov. Tot i que pugui tenir raó quan parla de l’amenaça que suposen les noves infrastructures militars nord-americanes a l’Europa de l’est, no ens deixen més remei. Tsars, comunistes o autòcrates capitalistes, sembla que no hagin evolucionat mai. Rússia segueix mantenint una actitud que fa por.

Indeed, Russia has long been told to simply accept the facts. Here’s the independence of Kosovo for you. Here’s the abrogation of the Antiballistic Missile Treaty, and the American decision to place missile defenses in neighboring countries. Here’s the unending expansion of NATO. All of these moves have been set against the backdrop of sweet talk about partnership. Why would anyone put up with such a charade?

Mikhaïl Gorbatxov, ex-president de la U.R.S.S.

La guerra és la pau. La llibertat és l'esclavitud. La ignorància és la força.

Al final, acabaremos haciendo imposible todo crimen del pensamiento. En efecto, ¿cómo puede haber crimental si cada concepto se expresa claramente con una sola palabra, una palabra cuyo significado esté decidido rigurosamente y con todos sus significados secundarios y olvidados para siempre?

¿Cómo vas a tener un slogan como el de “la libertad es la esclavitud” cuando el concepto libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia será la inconsciencia.

El poder no es un medio, es un fin en sí mismo. No se establece una dictadura para salvaguardar una revolución; se hace una revolución para establecer una dictadura.

1984
George Orwell (1949)
Traducció al castellà de Rafael Vázquez Zamora
Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
Ediciones Destino, 1985

Havia llegit i rellegit feia anys les dues altres grans obres de George Orwell, “Animal Farm” i “Homage to Catalonia” i em faltava aquesta. ¿Què cal saber-ne? Bàsicament que la darrera crítica que l’anglès va escriure sobre els totalitarismes i l’stalinisme és un dels llibres més foscos que hagi pogut llegir mai. Una sensació d’opressió i mania persecutòria s’apodera de tu des de la primera pàgina i cada cop que es filtra una mica de llum per alguna porta que l’autor deixa hàbilment entreoberta, la crua realitat esbotza tota possibilitat de canvi, de llibertat. Ets trepitjat una i altra vegada fins el final i cada cop que aixeques el cap només és per acabar encara més enfonsat. Potser “Animal Farm” és un exemple més aconseguit de la dèria que va perseguir a Orwell tota la vida, escriure en una perfecta combinació de missatge polític i art, però “1984” no es queda curta. El Big Brother sap tot el que fas, no hi ha escapatòria. La humanitat està condemnada per sempre més.

NTM girarà per celebrar els vint anys

Normalment acostumo a lamentar la poca precisió i manca de personalitat dels articles de David Broc per l'Avui. Articles que tot sovint podria escriure qualsevol persona amb el títol de batxillerat que dediqués una horeta diaria a llegir alguna publicació musical i veure la MTV. Emperò, sempre hi ha excepcions i avui m'ha alegrat enormement saber gràcies a ell (article) que la llegendària banda de rap francès NTM torna a girar per celebrar els 20 anys (tot i que ja fa temps que els seus components només han publicat projectes per separat). Curiosament seré per terres flamenques durant l'octubre i potser em pugui arribar al concert de Lille. Seria una gran alegria.

Una mica de llum

"Our aim is unification with North Ossetia" (...). "We don't know if that would be as part of Russia or as a separate united Ossetian state." Juri Dzittsojty, deputy speaker of parliament, says: "I would prefer there to be an independent and united Ossetia, but today it is not possible. It is safer to be with Russia. The main aim of the struggle is to be independent of Georgia."

"Abkhazia is linked to Russia, and Russia is the only country that actually cooperates with Abkhazia, and today many are afraid this could lead to our political absorption." She wants to correct a "common misunderstanding" in the west: despite its small size, Abkhazia "is not a Russian puppet".

If Kosovo's 1.8 million people can declare independence and be recognised without the permission of Serbia, then so can Abkhazia or South Ossetia, to say nothing of the Republika Srpska (the Serb part of Bosnia), Iraqi Kurdistan and - who knows? - one day perhaps even Catalonia or the Basque country.

S'ha de vigilar una mica amb els columnistes de The Guardian perquè a vegades es poden llegir autèntiques barbaritats sobre Catalunya, sempre escrites per corresponsals que resideixen a Madrid i gairebé mai han trepitjat el país. Tanmateix, aquest article gens categòric ni moralista de Tim Judah, que va visitar la regió fa uns mesos, aporta una mica més de llum sobre la naturalesa d'Ossètia i altres regions separatistes del Caucas. L'home també escriu pel The Economist, publicació que acostuma a ser sinònim de rigor periodístic, i ha escrit diversos articles i llibres sobre els conflictes dels Balcans. També és interessant aquest anàlisi que fa El País sobre el president georgià, Mikhaïl Saakaixvili.

Entendre el desgavell del Caucas

He dedicat un parell d’hores a llegir sobre el conflicte entre Geòrgia i Rússia que tot just fa uns dies ha esclatat amb molta violència. He mirat a l’Avui, La Vanguardia, El País, The Guardian i The New York Times i no he acabat de trobar la informació que estava buscant. The New York Times dedica més planes al tema, amb alguns articles que entren en una profunditat que no va gaire més enllà dels conflictes militars i polítics entre els dos països i el paper que els EE.UU. hi juguen (aquí i aquí). Ningú sembla preocupar-se o poder explicar quines són les diferències culturals i voluntats nacionals històriques de tots aquests petits pobles del Caucas. Només a l’Avui se’n fa una petita referència. Alfons Quintà assenyala (aquí) que coincideix amb les declaracions d’un ex-ambaixador americà de l’època Clinton a l’ONU, Richard Hoolbroke, quan aquest afirma que Ossètia “no té les característiques naturals d’un país”. Tot i que Quintà destil•la sobiranisme en els seus textos, sempre ha semblat preocupar-se més per defensar les seves idees ultra-liberals i demòcrates. Ben bé podria ser que la seva simpatia pel president georgià (gran aliat de Washington) li hagués fet decantar la balança cap al cantó georgià oficialista sense prestar massa atenció a la naturalesa dels pobles d’aquelles contrades i les seves voluntats col•lectives. Buscant una mica a la xarxa pots trobar que la majoria d’aquestes regions es troben en una situació similar, sinó calcada, a la de Txetxènia. Pots esbrinar que parlen un idioma diferent, certa variant dialectal, etc... però no és tan fàcil aprofundir-hi gaire més. Pel que sembla la gent d'Ossètia és indoeuropea de la branca iraniana. També són declarats aliats de Rússia i sembla ser que se sentirien còmodes formant-ne part. La veritat és que en aquest racó de món hi ha molts conflictes regionals, i les grans potències es fan aliats d'uns o altres segons els seus interessos estratègics. Si algú disposa d’informació més fidedigne que la que pots trobar a la Wikipèdia, li ho agrairia moltíssim.

Així doncs, no puc acostar-me a cap posicionament pel que fa a l’estatus polític desitjable o defensable per Ossètia o qualsevol altre poble de la regió (tenint en compte que sempre acataré allò que pugui sortir eventualment de les urnes). L'actuació del president georgià ha estat precipitada i poc previsora de les fatals conseqüències que ha comportat. De totes maneres, tots els conflictes militars en els que Rússia hi hagi posat el nas (o dotzenes de tancs com és el cas) sempre estaran sota sospita. Ho estaran perquè Rússia no ha estat mai Occident ni s’ha preocupat pels drets i les llibertats individuals. Tot i les més que condemnables aventures militars nord-americanes al Pròxim Orient, Rússia segueix sent l’única gran potència que manté una manera de fer pròpia del segle XIX, pressionant amb bel•ligerància en els seus límits fronterers i utilitzant un expansionisme de caire gairebé imperial per demostrar la seva fortalesa. D’acord que no hi ha gairebé cap potència al món que tingui l’expedient impecable quan parlem del respecte a les minories, però l’actuació russa ja passa de taca d’oli.

Isaac Hayes - Descansi en pau

Isaac Hayes ha mort avui a l'edat de 65 anys.



Aquesta cançó ha estat repetidament samplejada per infinitat de productors de rap. Si no recordo malament, apareixia en el "Can I Live" de Jay-Z. Els ho debem tot.

Bones vibracions pop des de Suècia

Fa un any l’única música sueca que escoltava era rap. Gent com Promoe o Ken Ring han publicat àlbums dignes d’escoltar, autèntics himnes del rap europeu. De mica en mica, vas indagant en altres tipus de música i t’acabes trobant amb una escena pop independent impressionant provinent d’aquest país escandinau. Jens Lekman i Shout Out Louds són potser els casos més significatius dels últims anys però la veritat és que enguany estem sent testimonis d’un constant degoteig de bon pop suec. Alguns exemples del que més he escoltat últimament:

Lykke Li
Va ser veure un vídeo espectacular seu reversionant el seu tema “I’m Good, I’m Gone” amb Robyn i altres músics coneguts de l’escena sueca i enamorar-me d’ella i de la seva música. El seu àlbum debut, “Youth Novels” és simple però efectiu. Puja i baixa com vol i sempre et manté enganxat a la seva música. Fan de Bob Dylan però també d’A Tribe Called Quest, aquesta noia ja és una habitual de les pàgines de Pitchfork i una infinitat de blogs de música independent. Actuarà a Razzmatazz el 19 de setembre i malauradament me la perdré perquè no seré a la ciutat. No la deixeu escapar. (myspace)

I'm Good, I'm Gone (amb Robyn i tota la tropa)


El Perro del Mar
Aquesta noia amb un més que curiós nom artístic té una mica més de renom. Ha estat de gira pels Estats Units amb Lykke Li, com podem constatar en tres vídeos molt macos enregistrats per La Blogotheque a San Francisco. Pot sonar una mica més distant; la seva veu sembla perdre’s en un altre univers alguna vegada però t’arriba al cor igualment. Et fa somriure amb elegància i és ideal per aquells moments en que necessites recollir-te en tu mateix. (myspace)

Glory to the World


The Tallest Man on Earth
Aquest és segurament el més sorprenent de tots els artistes del país que he descobert darrerament. Amb una influència dylaniana innegable, et sedueix amb la seva veu aguda i divertida i amb unes melodies senzilles però sempre al seu lloc, compenetrades perfectament amb les lletres. Unes lletres que parlen de la natura, de les persones, dels sentiments... utilitzant tot sovint unes metàfores precioses. Un gran descobriment, sens dubte. No us en refieu gaire del vídeo i mireu el myspace, té coses realment bones. (myspace)

It Will Follow the Rain


Encara que només he escoltat el seu disc un parell o tres de vegades, m’està agradant força el disc d’una noieta anomenada Nina Kinert (es veu que ja havia publicat dos discos abans del darrer "Pets & Friends"). Segur que si vosaltres mateixos investigueu una mica més a fons trobareu la tira i mitja d’artistes suecs als que val la pena donar una oportunitat. Això sí, la majoria canten en anglès i si alguns d’ells comparteixen un estil o una manera de fer, aquest es troba més en les melodies instrumentals que en les veus.

Empassant-nos tota la merda que faci falta

Per molt que Espanya es modernitzi i acabi sent l’estat més ‘seriós’ de la Mediterrània, sembla gairebé impossible fugir de la picaresca i el desordre meridionals. L’anomeno picaresca per no anomenar-lo cinisme deliberat i opressió mal encoberta. Al govern espanyol ja li va bé tenir-nos acostumats al caos i al desconcert perquè d’aquesta manera no ens mostrem tan indignats i resolutius com ens hauríem de mostrar davant l’espoli fiscal i la continua invasió de competències que pateix el Govern de la Generalitat per part del Govern Central. Tot i que no hi ha cap partit espanyol que realment aposti pel federalisme, la forma d’organització territorial que més convenceria a una majoria del poble català, més enllà d’alguna personalitat política molt aïllada, és ben cert que, sota el paper, l’Estat espanyol és un dels més descentralitzats dins del ventall d’estats unitaris. I dic sobre el paper perquè l’incompliment d’una llei orgànica com és l’Estatut de Catalunya (aprovat per les corts espanyoles i que s’hauria de respectar com qualsevol altra llei orgànica) i l’esmentada invasió de competències són tan evidents que tot queda en paper mullat. Ja ho deia Xavier Solano en el seu educatiu llibre “El Mirall Escocès”, potser Escòcia no té ni la meitat de competències que té Catalunya, però totes aquelles que li han estat transferides són respectades escrupolosament i Londres no hi fica mai el nas. Qüestió de qualitat i tradició democràtiques. Així doncs, Catalunya pot tenir competències en matèria educativa però Madrid segueix intentant implantar més hores de castellà. L’Estatut pot dir que cal traspassar tot un seguit de competències, però les instàncies espanyoles hi posen molts impediments i segueixen legislant en temes sobre els que ja no tenen cap poder a Catalunya. Després diuen que un referèndum d’autodeterminació seria cometre una il•legalitat quan, de ben segur, el propi Govern Central és el que incompleix més la llei any rere any.

Mentrestant, el poble català muts i a la gàbia. Entre haver de suportar uns polítics que no donen la talla i que pateixen una manca preocupant de pebrots (veurem fins quan li dura o li deixen que li duri la mala baba al Castells) i l’estar estancats en un esperança absurda d’enteniment amb la resta de l’Estat, el nostre país pateix la decadència més galopant des dels cent cinquanta anys posteriors a 1714. El país de la piruleta no existeix. Nosaltres som els únics federalistes, més enllà de La Franja no ho són i no ho han volgut ser mai. Evidentment tenir un cinquanta per cent de la població sentimentalment lligats (amb tota legitimitat) a Espanya no ajuda a clavar un cop a la taula i enviar-los a prendre la fresca. D’alguna manera encara esperem que els germans que varem deixar a Espanya es deixin d’aprofitar de nosaltres si els ho expliquem bé i amb belles paraules. Tanmateix, conec a uns quants camioners dels suburbis barcelonins que cada cop que tornen a la seva pàtria meridional i veuen que noves són les autopistes andaluses i com de deixades estan les infraestructures a Catalunya, es comencen a repensar l’actual status quo.

Oh, benvinguts. Passeu, passeu...

Llufa 1. Ventositat produïda sense estrèpit. 3. fer llufa (una persona o una cosa) Fallir, no respondre de la manera que hom esperava.

Tifa 1. Cagarada, excrements. 2. Dit d'una persona que no defensa cap opinió, ni fa cap acte que exigeixi una certa fermesa de caràcter, valentia, despreocupació, etc.

Diccionari de la Llengua Catalana, Enciclopèdia Catalana

La meva història participativa a la xarxa està farcida de llargues estades a diferents fòrums (de viatges i música principalment) i també d’alguns blogs de curt recorregut. Durant un temps vaig cometre la bogeria de tenir-ne tres a la vegada. Tres blogs temàtics que intentaven abraçar els tres grans temes dels que volia parlar. Van morir els tres al mateix temps després d’una estressant etapa d’exàmens que em va deixar sense forces per continuar endavant. A més, el despropòsit no només era de volum de treball, també d’una estúpida rigidesa formal a l’hora de classificar els continguts. Voler oferir-lo en doble versió catalana-castellana també va resultar ser un treball de negres. Després d’això vaig participar en un blog en anglès de petites ressenyes i notícies musicals que ha mort recentment per causes alienes a la meva persona, com són les discrepàncies en l’estil que s’havia de fer servir entre un parell dels bloggers que també hi escrivien i la desídia d’uns quants més.

Així doncs, afronto aquesta nova etapa amb un blog que té la intenció de ser bàsicament personal. No tanco la porta a col•laboracions puntuals, però és que m’encanta la sensació despòtica de saber que ho tinc tot sota el meu control i que la direcció que prenguin els esdeveniments només dependrà de mi i de les meves decisions. Parlaré de tot, de tot el que vulgui; dels meus viatges, aquell disc que acabo d’escoltar i m’ha fascinat o m’ha fet anar de ventre, de política, de Barcelona (la meva ciutat), del que em surti dels collons.

Però no ens desviem del camí que pretenia seguir. He volgut començar la meva darrera aventura bloguística (no utilitzaré el terme blocaire perquè encara no he entès el sentit de traduir el mot anglès blog pel català bloc) utilitzant les definicions que el gran diccionari català de color groc m’ha ofert respecte a les dues paraules que conformen el seu títol. Per què ‘Llufes & Tifes’? En primer lloc perquè aquest blog, tot i tenir una vocació internacionalista i oberta a tot i a tothom, pretén tenir una base local, catalana. Veig el món des del Poblenou, des de Barcelona i des de Catalunya. És des del que tinc més a prop que recorro al més llunyà, d’allò local a allò internacional. Per tant, he intentat agafar un element reconeixible i també simpàtic de la cultura popular i la tradició catalanes. Els catalans som sovint previsibles, avorrits i poc avesats al soroll, però també tenim un sentit de l’humor molt ric i enginyós. Una de les facetes més entranyables del nostre sentit de l’humor és, sens dubte, l’escatològica. El caganer és la demostració física d’aquesta tradició, encara que hi ha molts més exemples. Quan una cosa no ens agrada ens hi solem cagar a sobre, més que practicar-hi cap tipus de relació sexual (com si fan els anglosaxons amb el seu ‘fuck’ o els castellans amb el seu ‘joder’). Evidentment que la tradició castellana també incorpora abastament elements escatològics, però sovint no amb la mateixa gràcia i ironia que la catalana. Tanmateix, i tornant un altre cop al tema, per què ‘Llufes & Tifes’? Doncs primerament perquè aquestes dues paraules inclouen intrínsicament un sentit de tot allò que suposa una errada, una cagada. Ja sigui assenyalant les de baixa intensitat (una llufa) o de dimensions innegables (una tifa), intentaré ser crític amb tot allò que exposi. No vull escriure per escriure. No vull perdre el nord amb crítiques fàcils o barroeres, clixés o opinions suades, encara que la meva intenció no és altra que la de mullar-me. Aquesta és la gràcia del columnisme del segle XXI: sense embuts, ni censures, denunciant les llufes i les tifes.

De la mateixa manera que aquest blog neix amb una vocació crítica, també ho fa amb una vocació racional. Escriuré sobre coses que m’agradin i elogiaré tot allò que em sembli digne de ser elogiat. Això sí, ho deixaré anar tot sense filtres de correcció moral, com el caganer fa les seves necessitats al Pessebre sense demanar permís als pastors, als reis mags, a Josep, Jesús i la mare que el va parir. En aquesta Barcelona i en aquest món on tot i tothom sembla tenir un lloc designat i una manera de comportar-se preestablerta, el caganer apareix enmig de l’escenari per fer la seva i passar olímpicament de la funció.

Ja per acabar, dir que aquest blog també pretén ser estèticament senzill i assequible. No tinc coneixements informàtics com per elaborar un gran disseny, ni gaires ganes d’aprendre’n. Tampoc en veig la necessitat. La capçalera està fet amb una imatge de caganer que he trobat a la primera pàgina del Google Imatges buscant ‘caganer’ i la tipografia i el color de les lletres estan directament copiats de The Bad Rash (blog força recomenable en anglès escrit per un guiri que viu a les afores de Barcelona). Si us hi fixeu, la imatge i les lletres apareixen una mica distorsionades perquè el Paint no és un programa gaire sofisticat i ho sol fer quan deses qualsevol imatge.