Empassant-nos tota la merda que faci falta

Per molt que Espanya es modernitzi i acabi sent l’estat més ‘seriós’ de la Mediterrània, sembla gairebé impossible fugir de la picaresca i el desordre meridionals. L’anomeno picaresca per no anomenar-lo cinisme deliberat i opressió mal encoberta. Al govern espanyol ja li va bé tenir-nos acostumats al caos i al desconcert perquè d’aquesta manera no ens mostrem tan indignats i resolutius com ens hauríem de mostrar davant l’espoli fiscal i la continua invasió de competències que pateix el Govern de la Generalitat per part del Govern Central. Tot i que no hi ha cap partit espanyol que realment aposti pel federalisme, la forma d’organització territorial que més convenceria a una majoria del poble català, més enllà d’alguna personalitat política molt aïllada, és ben cert que, sota el paper, l’Estat espanyol és un dels més descentralitzats dins del ventall d’estats unitaris. I dic sobre el paper perquè l’incompliment d’una llei orgànica com és l’Estatut de Catalunya (aprovat per les corts espanyoles i que s’hauria de respectar com qualsevol altra llei orgànica) i l’esmentada invasió de competències són tan evidents que tot queda en paper mullat. Ja ho deia Xavier Solano en el seu educatiu llibre “El Mirall Escocès”, potser Escòcia no té ni la meitat de competències que té Catalunya, però totes aquelles que li han estat transferides són respectades escrupolosament i Londres no hi fica mai el nas. Qüestió de qualitat i tradició democràtiques. Així doncs, Catalunya pot tenir competències en matèria educativa però Madrid segueix intentant implantar més hores de castellà. L’Estatut pot dir que cal traspassar tot un seguit de competències, però les instàncies espanyoles hi posen molts impediments i segueixen legislant en temes sobre els que ja no tenen cap poder a Catalunya. Després diuen que un referèndum d’autodeterminació seria cometre una il•legalitat quan, de ben segur, el propi Govern Central és el que incompleix més la llei any rere any.

Mentrestant, el poble català muts i a la gàbia. Entre haver de suportar uns polítics que no donen la talla i que pateixen una manca preocupant de pebrots (veurem fins quan li dura o li deixen que li duri la mala baba al Castells) i l’estar estancats en un esperança absurda d’enteniment amb la resta de l’Estat, el nostre país pateix la decadència més galopant des dels cent cinquanta anys posteriors a 1714. El país de la piruleta no existeix. Nosaltres som els únics federalistes, més enllà de La Franja no ho són i no ho han volgut ser mai. Evidentment tenir un cinquanta per cent de la població sentimentalment lligats (amb tota legitimitat) a Espanya no ajuda a clavar un cop a la taula i enviar-los a prendre la fresca. D’alguna manera encara esperem que els germans que varem deixar a Espanya es deixin d’aprofitar de nosaltres si els ho expliquem bé i amb belles paraules. Tanmateix, conec a uns quants camioners dels suburbis barcelonins que cada cop que tornen a la seva pàtria meridional i veuen que noves són les autopistes andaluses i com de deixades estan les infraestructures a Catalunya, es comencen a repensar l’actual status quo.