Oh, benvinguts. Passeu, passeu...

Llufa 1. Ventositat produïda sense estrèpit. 3. fer llufa (una persona o una cosa) Fallir, no respondre de la manera que hom esperava.

Tifa 1. Cagarada, excrements. 2. Dit d'una persona que no defensa cap opinió, ni fa cap acte que exigeixi una certa fermesa de caràcter, valentia, despreocupació, etc.

Diccionari de la Llengua Catalana, Enciclopèdia Catalana

La meva història participativa a la xarxa està farcida de llargues estades a diferents fòrums (de viatges i música principalment) i també d’alguns blogs de curt recorregut. Durant un temps vaig cometre la bogeria de tenir-ne tres a la vegada. Tres blogs temàtics que intentaven abraçar els tres grans temes dels que volia parlar. Van morir els tres al mateix temps després d’una estressant etapa d’exàmens que em va deixar sense forces per continuar endavant. A més, el despropòsit no només era de volum de treball, també d’una estúpida rigidesa formal a l’hora de classificar els continguts. Voler oferir-lo en doble versió catalana-castellana també va resultar ser un treball de negres. Després d’això vaig participar en un blog en anglès de petites ressenyes i notícies musicals que ha mort recentment per causes alienes a la meva persona, com són les discrepàncies en l’estil que s’havia de fer servir entre un parell dels bloggers que també hi escrivien i la desídia d’uns quants més.

Així doncs, afronto aquesta nova etapa amb un blog que té la intenció de ser bàsicament personal. No tanco la porta a col•laboracions puntuals, però és que m’encanta la sensació despòtica de saber que ho tinc tot sota el meu control i que la direcció que prenguin els esdeveniments només dependrà de mi i de les meves decisions. Parlaré de tot, de tot el que vulgui; dels meus viatges, aquell disc que acabo d’escoltar i m’ha fascinat o m’ha fet anar de ventre, de política, de Barcelona (la meva ciutat), del que em surti dels collons.

Però no ens desviem del camí que pretenia seguir. He volgut començar la meva darrera aventura bloguística (no utilitzaré el terme blocaire perquè encara no he entès el sentit de traduir el mot anglès blog pel català bloc) utilitzant les definicions que el gran diccionari català de color groc m’ha ofert respecte a les dues paraules que conformen el seu títol. Per què ‘Llufes & Tifes’? En primer lloc perquè aquest blog, tot i tenir una vocació internacionalista i oberta a tot i a tothom, pretén tenir una base local, catalana. Veig el món des del Poblenou, des de Barcelona i des de Catalunya. És des del que tinc més a prop que recorro al més llunyà, d’allò local a allò internacional. Per tant, he intentat agafar un element reconeixible i també simpàtic de la cultura popular i la tradició catalanes. Els catalans som sovint previsibles, avorrits i poc avesats al soroll, però també tenim un sentit de l’humor molt ric i enginyós. Una de les facetes més entranyables del nostre sentit de l’humor és, sens dubte, l’escatològica. El caganer és la demostració física d’aquesta tradició, encara que hi ha molts més exemples. Quan una cosa no ens agrada ens hi solem cagar a sobre, més que practicar-hi cap tipus de relació sexual (com si fan els anglosaxons amb el seu ‘fuck’ o els castellans amb el seu ‘joder’). Evidentment que la tradició castellana també incorpora abastament elements escatològics, però sovint no amb la mateixa gràcia i ironia que la catalana. Tanmateix, i tornant un altre cop al tema, per què ‘Llufes & Tifes’? Doncs primerament perquè aquestes dues paraules inclouen intrínsicament un sentit de tot allò que suposa una errada, una cagada. Ja sigui assenyalant les de baixa intensitat (una llufa) o de dimensions innegables (una tifa), intentaré ser crític amb tot allò que exposi. No vull escriure per escriure. No vull perdre el nord amb crítiques fàcils o barroeres, clixés o opinions suades, encara que la meva intenció no és altra que la de mullar-me. Aquesta és la gràcia del columnisme del segle XXI: sense embuts, ni censures, denunciant les llufes i les tifes.

De la mateixa manera que aquest blog neix amb una vocació crítica, també ho fa amb una vocació racional. Escriuré sobre coses que m’agradin i elogiaré tot allò que em sembli digne de ser elogiat. Això sí, ho deixaré anar tot sense filtres de correcció moral, com el caganer fa les seves necessitats al Pessebre sense demanar permís als pastors, als reis mags, a Josep, Jesús i la mare que el va parir. En aquesta Barcelona i en aquest món on tot i tothom sembla tenir un lloc designat i una manera de comportar-se preestablerta, el caganer apareix enmig de l’escenari per fer la seva i passar olímpicament de la funció.

Ja per acabar, dir que aquest blog també pretén ser estèticament senzill i assequible. No tinc coneixements informàtics com per elaborar un gran disseny, ni gaires ganes d’aprendre’n. Tampoc en veig la necessitat. La capçalera està fet amb una imatge de caganer que he trobat a la primera pàgina del Google Imatges buscant ‘caganer’ i la tipografia i el color de les lletres estan directament copiats de The Bad Rash (blog força recomenable en anglès escrit per un guiri que viu a les afores de Barcelona). Si us hi fixeu, la imatge i les lletres apareixen una mica distorsionades perquè el Paint no és un programa gaire sofisticat i ho sol fer quan deses qualsevol imatge.