27 de novembre 2008

Neu


(...) y ahora Ka comprendía perfectamente que la vida, excepto enamorarse y ser feliz, sólo era una serie de momentos sin relevancia ni relación entre ellos.

Me descubriré –dijo Kadife-. Y luego me ahorcaré para demostrar que no lo hago ni porque usted me obligue ni para imitar a las europeas.

Probablemente le doy asco porque soy alguien que ha dado un golpe militar y ha disparado sobre el pueblo porque no se parecen a los occidentales, pero quiero que sepa que lo he hecho por el bien de la nación. 

Nieve (Kar)
Orhan Pamuk (2001)
Traducció al castellà de Rafael Carpintero
Punto de Lectura, 2007


Aquesta és una novel•la en que des de bon principi sospites que tot acabarà malament. Només ho sospites si t’autoenganyes amb aquell desig ocult que tots tenim envers els finals feliços, perquè si aconsegueixes deslligar-te’n abans de que el propi narrador et faci baixar dels núvols i ja no hi hagi marxa enrere, saps perfectament que la cosa no acabarà bé. La neu, omnipresent durant tota la història, serveix per aïllar la ciutat de Kars del a resta del món i per il•lustrar gràficament la tragèdia política i humana que havia de succeir inevitablement sota l’especificitat d’aquestes circumstàncies. L’atmosfera creada és perfecta, digna de “La muntanya màgica” o de “Crim i càstig”.

Però per damunt de tot estem davant d’una novel•la política, una tragèdia política. Pamuk torna a descriure amb una claredat que et deixa estupefacte els conflictes de la Turquia contemporània, aquesta vegada posant la mirada en una ciutat de províncies lluny d’Istanbul i Ankara. Militars atatürkistes autoritaris, islamistes radicals, comunistes, nacionalistes kurds i un protagonista que s’ho mira tot amb certa distància... tots configuren el paisatge social d’un país i d’aquesta història. Els constants conflictes morals en els que es troben els personatges, les interaccions entre personatges de diferents orígens i ideologies i les pròpies especificitats del lloc i el temps aquí narrats conformen un mapa on tot cobra sentit, un trencaclosques on no sembla faltar-hi cap peça. 

L’autor no pot evitar retratar amb excel•lència les característiques de cada persona i cada col•lectiu. Sense posar uns per sobre dels altres, sense caure en etiquetatges inexactes i partidistes, en mostra totes les contradiccions i hi posa un èmfasi especial. Això li ha costat ser odiat pels laïcistes més radicals i també pels islamistes més enfervorits que, tot i les diferències bàsiques de les seves ideologies, beuen de la mateixa font del fanatisme. Uns avergonyint al seu poble pel seu passat i les seves tradicions, considerant-los una colla d’incultes i forçant-los a europeïtzar-se per les vies més autoritàries i els altres utilitzant el fanatisme religiós com a resposta a la imposició d’una ideologia i al menyspreu del que són víctimes per part de l’Estat i el seu exèrcit. Evidentment la història és més complexa, però no deixa de ser curiós com col•lectius molt diferents s’oposen a l’Estat autoritari, des dels anteriorment esmentats islamistes, fins els nacionalistes kurds, els revolucionaris socialistes o els demòcrates més convençuts.

Concloent, “Nieve” és una altra magnífica història d’aquest Premi Nobel que ajuda a entendre una mica més a la societat turca actual. Perseguit per les autoritats del seu país per insultar a la pàtria i admetre l’existència del genocidi armeni i odiat pels religiosos més radicals, Orhan Pamuk construeix una autèntica croada a favor de La Veritat amb cada novel•la que escriu. La naturalesa de la seva laïcitat és evident, però lluny del menyspreu que senten els kemalistes més radicals pel passat religiós i la cultura otomana, construeix una nova cultura turca que mira al passat i l’entén com un pas necessari per avançar cap al futur. 

26 de novembre 2008

De Sunderland a la Ciutat dels Despropòsits


The Futureheads
Apolo
Barcelona, 25 de novembre de 2008

Hem arribat a uns límits ja inacceptables en aquesta ciutat. La gent s’ho va empassant, però potser cada cop menys. O això és el que vull pensar després de que ahir la sala Apolo i l’organització del Primavera Sound sortegessin deu entrades dobles poques hores abans del concert dels Futureheads. L’entrada valia 22€ i suposo que el ritme de vendes havia estat molt fluix. D’aquí vindria aquest regal d’última hora.

No sé si per la competència de Damien Jurado aquella mateixa nit al Sidecar, per la previsible ressaca del públic indie (indie en la vessant més generalista i aigualida de la paraula) de Barcelona pel concert de Franz Ferdinand la nit anterior o perquè no era la primera vegada que actuaven a la ciutat, The Futureheads no van vendre el nombre d’entrades esperat, ni tampoc van omplir l’Apolo (encara que aquest va presentar una entrada més o menys acceptable). Esperem que la propera obertura d’una altra sala de concerts a la ciutat, la Heineken, i la competència directa que farà a la resta pugui fer abaixar una mica aquests preus desorbitats (sovint força més elevats que en països del nord d’Europa...).


Havent dit això, parlem del concert. Aquest era el segon cop que els veia en directe i van demostrar que encara mantenen aquell show enèrgic que vaig veure fa cosa d’un any. Venia de fer una copeta i una tapa a la magnífica bodega Quimet Quimet del Poble Sec. Segurament això va fer que em prengués el concert d’una forma molt més relaxada que l’últim cop (que va ser al Razz Club cap a les dues o les tres de la matinada després d’uns quants cubates). A vegades dubto quina de les dues predisposicions és la millor per anar a aquest tipus de directes. La del concert de matinada i cubates et fa inevitablement botar molt més que la primera, però potser no et deixa valorar-lo d’una forma gaire objectiva. Tens ganes de passar-t’ho bé i acabes animat per poca energia que demostri la banda. I hi ha un altre factor a considerar. El fet d’anar al concert gratis d’alguna manera no t’obliga a gaudir-ne. Quan has pagat 15 euros, com la primera vegada, tu mateix t’obligues a passar-t’ho bé, excepte aquell tipus de persones que gaudeixen d’allò més anant a un concert mediocre per després poder-lo criticar sense pietat sota el paraigües de ser persones exigents. La qual cosa no vol dir que per haver pagat no puguis ser crític, ni que ho deixis de ser per fer una mica l’idiota i intentar aprofitar el que es pugui de l’actuació. Així doncs, podríem considerar que aquest segon cop he pogut apreciar d’una forma més realista i objectiva el show que proposa la banda de Sunderland i, afortunadament, en segueixo tenint la mateixa opinió positiva. Ja posats, n'extreuré una altra conclusió: si un grup és bo en directe, ho és gairebé en qualsevol circumstància.


Van sortir a l’escenari després de l’actuació dels teloners, un grup local anomenat The Idiot que van destil•lar alguns moments acceptables amb uns temes d’inspiració Horrors-Klaxons amb melodies fantasmagòriques sortides del sintetitzador. Tanmateix, la seva actuació va ser inconsistent, passant d’un estil a un altre durant les diferents cançons, sent massa evidents les diverses influències que anaven recollint en cada una d’elles, sense construir un missatge propi. The Futureheads no volien donar treva. Van començar a tot gas i van acabar igual. Sonen molt més accelerats en directe. Sovint aconsegueixen que la seva música se’t fiqui a dins, els hits i els temes menys coneguts. De fet, no els considero un grup de hits. Tenen un gran gruix de bones cançons i les fan sonar totes igual de bé. Sense potser sobresortir exageradament en cap d’ells, mantenen sempre un llistó estable de qualitat molt acceptable. A més, en un parell de temes van sonar força punk (temes simples, amb molta força i estridents), construint així un contrapunt molt agradable.

En definitiva, ahir vaig passar una bona estona gaudint de la música d’aquesta banda anglesa. Ara bé, 22 euros? Hi ha gent que s’hauria de replantejar unes quantes coses...

23 de novembre 2008

Modernitat americana


Edward Hopper - Ground Swell

A principis de mes es va inaugurar aquesta exposició a la Fundació Miró de Barcelona. Totes les obres recollides provenen de la Corcoran de Washington DC i estaran exposades fins el 25 de gener.

La veritat és que l’exposició és força petita, però prou entretinguda. Deixant de banda la meva manca d’interès per Pollock, Rothko i similars, en destacaria els dos quadres centrals. El mar plegat que pinta Edward Hopper dibuixa unes onades totalment irreals i els quaranta-dos nens de George Bellows dibuixats amb traços gruixuts i amb una llum tènue són realment bonics (m’agrada especialment el que salta a l’aigua, el que fuma i el fet que quasi tots vagin despullats). Bé, sí que vaig gaudir un parell de quadres abstractes però segueixen sense cridar-me gaire l’atenció si és que no m’atrauen molt estèticament.


George Bellows - Forty-Two Kids

L’altra part de l’exposició la conformen un seguit de fotografies en blanc i negre sobre la vida nord-americana. Una mica Friedlander si es vol; equips de bàsquet formats per nois negres, gent cascada, escenes de la vida quotidiana i fins i tot alguna foto de personatges negres rellevants per la història del país.

En conclusió, l’exposició no al•lucina però pels dos euros que em van cobrar (preu d’estudiant) va valdre clarament la pena. Tanmateix, és una llàstima que sigui tan breu perquè podríem trobar moltes més obres interessants etiquetables com a “modernitat americana”. Aquí teniu l'enllaç del web de la Fundació Miró.

21 de novembre 2008

La gent normal


Manel
Heliogàbal
Barcelona, 20 de novembre de 2008


Tot venut al concert de Manel ahir (i també abans d’ahir) a l’Heliogàbal. Avui repeteixen, encara que desconec si resten entrades a la venda. Probablement, ha estat un dels millors concerts que hagi vist enguany. Si més no, un dels millors venint d’un grup debutant, sens dubte. A més, una sala petita com aquesta no podia ser un escenari més adient pel tipus de concert que ens van presentar. Tot quedava en família, com si fóssim al menjador de casa seva.

Desgraciadament, en aquests temps que corren, ens hem acabat de mig acostumar als concerts de tres quarts d’hora quan anem a veure una banda que només té un disc al mercat. Ja us entenem... No hi ha més temes per tocar... Bajanades! Ahir Manel ens va oferir espectacle durant una hora i vint minuts (aprox.) estant en la mateixa situació. El cantant anava intercalant brometes i historietes entre tema i tema, va deixar micro lliure perquè la gent afegís rodolins mentre tocaven “Corrandes De La Parella Estable” (s’hi va apuntar molta gent, acabant amb les noies del gintonic...) i fins i tot van versionar Shakira i Pulp. Aquesta última versió, del tema “Common People”, va acabar sent un dels moments àlgids del concert, no només per l’originalitat de fer versions en català, també per l’enorme gràcia i enginy que desprenia aquesta reinterpretació del tema. Sovint és arriscat fer versions i no fer el ridícul, sobretot si en canvies l’idioma, però en aquest cas Manel ens van deixar a tots amb la boca oberta, arrancant-nos somriures sense treva. La versió de Shakira va servir per tancar el concert i acabar de dislocar-nos les mandíbules. Després del que ens havien ofert, tenien llicència per fer les bromes que volguessin i versionar a qui els vingués més de gust.

El tema més celebrat entre el públic va ser “Al Mar!”, que es va consolidant com a hit entre els fans de la banda. La veritat és que en directe sonen molt millor que al disc. A mi el disc m’agrada, però és que en directe encara són millor. Una noia em deia que el disc no li havia agradat gens però que, en canvi, s’ho havia passat d’allò més bé al concert. Sonen molt compactes. Tenen un show molt ben travat que no marca distàncies amb l’espectador, si no que l’inclou.

Ahir a l’Heliogàbal vam ser part d’alguna cosa. Si en teniu l’oportunitat, no deixeu de veure a la banda en algun dels propers concerts que oferirà pel país. És el moment. 

19 de novembre 2008

El nou rei de Bhutan imposa la democràcia


Encara que sembli una mica sorprenent, en aquest petit país de l’Himàlaia (wikipedia) el rei gairebé ha imposat la democràcia als seus súbdits. El rei Jigme Singye Wangchuk va renunciar al tron fa un parell d’anys per donar pas a un sistema democràtic sota el mandat del seu fill, Jigme Khesar Namgyel Wangchuk. El successor que té com a repte començar el primer projecte democràtic en aquest país ha estudiat als Estats Units i al Regne Unit abans de pujar al tron.

Most Bhutanese would have preferred to preserve royal rule, but loyally obeyed the king’s order to rule themselves.

Segons informen The Economist i La Vanguardia (aquí i aquí), el més curiós de tot és que la monarquia és extremadament popular, a diferència d’altres països veïns com el Nepal, i el canvi cap a la democràcia ha vingut de d’alt cap a baix i no al revés. Un dels objectius del nou monarca és seguir millorant puntuació en l'Índex de Felicitat Nacional (terme inventat per el rei que acaba d’abdicar quan se li va dir que el seu país no estava millorant les condicions econòmiques per replicar que en canvi eren molt feliços). Actualment, sempre segons aquest estudi de la Fundació de la Nova Economia (wikipedia), Vanuatu (unes illes del Pacífic) és el país més feliç del món i Bhutan ostenta la tretzena posició.

17 de novembre 2008

Una petita joia


Little Joy
Little Joy

Rough Trade
4 de novembre de 2008


Little Joy és un dels projectes més simpàtics que han sortit a la llum en els darrers mesos. Creat de la mà del bateria de The Strokes Fabrizio Moretti i Rodrigo Amarante de Los Hermanos, sonen com si els mateixos Strokes haguessin trobat la pau interior al Brasil enregistrant un disc amb uns quants amics d’aquell indret. Bé, potser he exagerat una mica les comparacions amb la banda de Nova York però aquest sabor strokià més reposat i vitalista és innegable (i al mateix temps no sonen impersonals i avorrits com Albert Hammond, Jr.). A Little Joy no se li ha de donar una segona oportunitat després d’escoltar-los per primer cop (tot buscant tornar a sentir el mateix que amb els Strokes set anys enrere) perquè el disc es gaudeix des del principi.

“Keep Me In Mind” és el tema que més ens recorda a la música dels Strokes. Podria haver estat inclòs en algun dels seus discos i desprèn aquell no sé què, aquella melancolia desganada tan característica. “Even though we have to say goodbye / Keep me in mind”. També notem aquest regustet a “How To Hang a Warhol”, on la bateria imprimeix un ritme strokià inconfusible ajudada per la guitarra. Però no passa el mateix amb la resta de cançons, que naveguen en diferents aigües i mamen, potser amb més subtilesa, d’altres fonts. Les melodies suaus i curoses amb l’oïda prenen preponderància durant gran part del recorregut, combinant també veus femenines i cants en portuguès. La multi-instrumentista Binki Shapiro canta en un parell de temes i és, presumiblement, la culpable de donar més matisos a la unió de Moretti i Amarante.

Precisament la varietat estilística i la confluència de diferents matisos musicals podria haver estat un dels principals obstacles per donar personalitat a la música enregistrada. Encara que és cert que d’un tema a l’altre l’embolcall musical pot canviar força, no trobo que l’àlbum sigui poc compacte. Hi ha un projecte ben definit que – sí, d’acord – camina per camins una mica diferents però que sempre acaben confluint, donant com a fruit un disc molt agradable. Amb aquest disc m’imagino un paisatge urbà de l’estil Brooklyn o San Francisco. Un lloc modern però tranquil en un dia assolellat. Adolescents en màniga curta o portant un jersei prim jugant a algun esport al carrer, altres joves passant en bicicleta, algú llegint al jardí... i el sol a punt de pondre allargant les seves ombres. Potser és imaginar massa però és que el disc, tot i no ser cap obra excepcional que trenqui motlles, transmet molt bones vibracions i et fa passar mitja horeta d’allò més feliç.

------------------------------------------

Unattainable

Federico vs. Follonero

16 de novembre 2008

Ill Bill - My Uncle



No m'esperava una cosa tan ben parida i entretinguda per part d'Ill Bill. Encara que des de Non Phixion sempre havien fet vídeos bastant macos. "My Uncle" és probablement el meu tema preferit del disc (crítica aquí) i aquest clip d'animació dibuixa força bé tot l'ambient de drogues que narren les lletres. Una grata sorpresa i més considerant com solen ser els vídeos de rap...

15 de novembre 2008

Se t’acaba la impunitat


El conductor feixista de la cadena COPE Jiménez Losantos ha estat condemnat a pagar una multa de 60.000€ per afirmar en un article d’opinió que els militants d’ERC eren aprenents d’assassins i que la policia havia d’entrar a les seves seus per confiscar-los les armes. L’article va ser escrit com a resposta d’una pancarta on apareixia Albert Rivera (Ciudadanos) amb un punt de mira al front que van penjar dos militants de les JERC a casa del polític. No cal dir que aquests militants van ser expulsats. Segons informa La Vanguardia (enllaç), ERC destinarà els diners a entitats que promouen l’ús de la llengua catalana.

Normalment em llevo cada dia amb males notícies però per una vegada a la vida almenys fa goig llevar-se amb notícies com aquesta. A veure si se li va acabant la impunitat a aquest feixista incendiari i ens deixa a tots una mica més tranquils.

13 de novembre 2008

Lars Vaular - Samme Nr Som i 99



Els noruecs no paren enguany. "El mateix número que l'any 99" és una crida a aquells amics que ja no et truquen encara que tu no hagis canviat de número.

12 de novembre 2008

The Economist keeps reporting about Spain


Per algun motiu, aquest setmanari econòmic porta diverses setmanes fent reportatges sobre la economia i la política a Espanya. Sense anar més lluny, fa poc van entrevistar a Zapatero (enllaç). Per altra banda, en un dels seus clàssics reportatges sobre un país en concret, parlen de tot el tema d'estructura política, minories i nacionalitats.

No trobo l'article especialment partidista, però si que coixeja en alguns àmbits. Per exemple: limitar el tema nacionalista perifèric a les comunitats autònomes de Galícia, Euskadi i Catalunya (sense citar València, Balears, Navarra...) o parlar de la falta d'inversions a Catalunya només per sobre sense citar el dèficit fiscal. Més grans són cagades com afirmar que "A Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona" (aquest trimestre, dels vuit professors que tinc cap sap parlar català). En aquest sentit, també intenten empetitir la presència del català a la societat dient que només un 50% el parla normalment i obviant la dada que un 95% el comprèn i que un 80% el podria parlar perfectament.

En un altre temàtica, afirmen que la importància de la territorialitat en les eleccions generals és molt significativa. Però la veritat és que si contéssim els vots sense circumscripcions, els partits nacionalistes perifèrics no veurien retallada la seva representació. Només IU obtindria un augment molt considerable (també UPyD) i PP i PSOE baixarien. Precisament el que fa el sistema actual és beneficiar el bipartidisme.

El món anglosaxó és massa pragmàtic per arribar entendre la importància d’una llengua (i d’altres coses culturals menys tangibles) per a formar una identitat pròpia (també és molt fàcil no tenir-ho en compte quan el teu idioma és el més internacional), però sempre són capaços d’elaborar formulacions plenes de sentit comú.

It would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsibilities for taxing and spending.

And would it really be the end of Spain if the Basques, like the Welsh, had their own national football team?

Si voleu llegir l’article, ho podeu fer aquí.

09 de novembre 2008

Rodger Roundy

Fa unes setmanes vaig descobrir a aquest artista (web) gràcies al blog Bright Stupid Confetti. Geometria escheriana amb sentit de l'humor.


06 de novembre 2008

Rebreus


Coconot – Cosa Astral
Em sembla summament estrany que la blogosfera anglosaxona encara no hagi fet esment d’aquest disc quan segueixen informant puntualment sobre les gires i els senzills que edita El Guincho. Encara més quan fa gairebé un mes que es va filtrar “Cosa Astral”.
Després de cancel•lar la major part de concerts d’aquest estiu en els principals festivals de música per esgotament, El Guincho torna amb la seva banda. La diferencia en el so no és gaire considerable. El concepte és el mateix, potser una mica més asserenat, però basat en els mateixos principis. Segueixen els sons frescos i tropicals com si es tractés del nostre col•lectiu animal local. Les cançons transmeten una alegria immensa i són capaces d’animar al més avorrit. “Tao” em sembla un tema brutal, amb una energia il•limitada.
Un altre pas ferm de la carrera d’un dels pocs artistes de Barcelona amb un estil propi i internacionalitzable.

Manel – Els Millors Professors Europeus
Després de La Brigada, enguany tornem a tenir l’oportunitat de fruir amb un altre excel•lent disc de pop en català. Feia temps que no apareixien propostes tan diverses i que fessin totes elles un ús tan exquisit del llenguatge. Manel és un grup de pop folk de Barcelona que recull les influències de noms com Pau Riba o Albert Pla però que també s’acosta a gent més actual com Antònia Font i que, per sobre de tot, sona fresc i original. Sonen a ells mateixos. Tothom té influències o s’assembla a algú però pocs aconsegueixen ser tan poc deutors i portar la seva música a un terreny tan propi. Sonen genuïnament catalans, en el millor sentit del terme. La llengua no és un element més, en conforma el sabor. Traduïts a una altra llengua no serien ben bé el mateix.
“Els Millors Professors Europeus” és un cant a la vida quotidiana amb to alegre i irònic. A vegades em recorden a Quim Monzó, encara que probablement no arriben a ser tan recargolats com l’escriptor. Podeu veure aquí el vídeo de “Dona Estrangera”. Actuaran a finals de mes a l’Heliogàbal i al Primavera Club al desembre. Un disc que t’atrapa. Una nova proposta que no us podeu perdre.

The Foreign Exchange – Leave It All Behind
Que internet ha facilitat el contacte entre artistes i entre públic i artistes és un fet evident del nostre temps que tampoc entrarem a analitzar. Ara bé, poques vegades aquesta facilitat de contacte entre els mateixos artistes ha parit projectes tan interessants com The Foreign Exchange, unió de les produccions del neerlandès Nicolay i el nord-americà Phonte (Little Brother).
“Leave It All Behind” és el nou projecte d’aquest duet creat en primera instància només a la xarxa i suposa un pas endavant més. Phonte rapeja en molt pocs temes, ja que canta en la majoria d’ells. Sense ser el disc de l’any, estem davant d’una autèntica demostració de bon gust de la mà d’un productor amb un so inconfusible, quelcom celebrable per se tenint en compte els temps que corren, i d’un mc convertit en cantant de soul/r&b que passa amb nota aquesta complicada tasca de canvi de registre. Tanmateix, el disc funciona més com a música d’ambient que com a un autèntic disc de soul, cosa que no el fa menys apreciable.

05 de novembre 2008

Toteking - Ahora Vivo De Esto




"T.O.T.E.", nou disc a la venda a partir del 26 de novembre.

T'ha arribat el torn


If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible, who still wonders if the dream of our founders is alive in our time, who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.

Barack Obama
President dels Estats Units d'Amèrica

04 de novembre 2008

Catalanes rancios

Su estado de ánimo navegaba entre lo nostálgico y la alegría de volver a casa. El mes y medio que Sara había pasado recorriendo Europa en tren eran ahora memorias pertenecientes a un sueño de verano. Como si lo hubiera visto en una película o leído en un libro, esas cervezas en un garito oscuro de Kazimierz y los violinistas del Puente de Carlos formaban parte de su imaginario pero ya no de su vida real, mientras enseñaba la carta de embarque a la azafata de las líneas aéreas de bajo coste. La vida real era otro lunes en el campus de la Autónoma. La vuelta al cole. Otro curso más. El pasaje lo conformaban berlineses que esperaban aprovechar los últimos destellos del verano mediterráneo en la Costa Brava y catalanes que volvían de visitar el Museo de Pérgamo y de entender poco más de la capital alemana. El pasillo entre las dos filas de asientos era estrecho. No habían abierto la puerta trasera del avión, con lo que Sara tenía que recorrer todo el camino desde la puerta delantera hasta las últimas filas para poder sentarse finalmente. Llevaba tejanos porque hacía un mes que no se depilaba y no quería enseñar sus piernas. Sudaba y maldecía a los alemanes lentorros que no encontraban su asiento y ralentizaban su tránsito hasta su asiento. 

Ya sentada, se percató de que estaba rodeada de catalanes, lo cual le alivió. Llevaba algunos días sin poder hablar castellano. Estaba harta de tener que expresarse en inglés en unos países donde la gente tampoco lo hablaba muy bien, con lo que reservar un billete de tren en una estación de trenes polaca se convertía en una auténtica odisea. Además, cuando se encontraba con alguien que realmente podía hablar y conversar en inglés, ella se daba cuenta de que su nivel no era suficientemente bueno como para mantener algún tipo de conversación mínimamente fluida e interesante, lo cual le enfurecía y frustraba en la misma medida. Culpad al sistema educativo español. Ella estaba sentada en el asiento junto a la ventanilla y no tenía a nadie a su lado. Los catalanes estaban sentados justo detrás de ella (dos jóvenes universitarios), justo delante (un matrimonio de unos cuarenta años) y en los asientos cercanos al suyo en la otra fila (aparentemente, familia o amigos de los dos que se sentaban delante de ella). El avión despegó.

Sus ganas de interactuar con algún compatriota le hicieron moverse al asiento que daba al pasillo. De esta manera seguro que podía entablar conversación con alguno de ellos. Los catalanes, de algún modo, se percataron del movimiento de la chica y uno de ellos le empezó a dar conversación. Las típicas preguntas: dónde has estado, qué ciudades has visitado, qué te ha gustado más… Las típicas respuestas: he estado en tal sitio, he visitado tales ciudades, me ha encantado tal cosa… Su compañero de conversación, un hombre de unos treinta años, preguntó algo a uno de sus familiares una vez producido el incómodo silencio en el que desemboca una conversación basada en este tipo de preguntas insulsas, ejecutadas de forma automática. Sara no entendía ni una palabra de lo que decían y no podía introducirse en la conversación. Cuando oía aquella lengua extraña para ella, sus oídos no captaban nada más que extraños e indescifrables sonidos. La misma situación que había vivido a lo largo del verano, cuando alguien intentaba hablarle en eslovaco o húngaro. Su interés por conversar con sus compatriotas se desvaneció y su primer interlocutor entendió que ya no quería formar parte de ningún diálogo cuando, entre miradas de reojo, vio que la chica ya no le prestaba atención. Así pues, Sara volvió a su asiento original, el de ventanilla. Refunfuñó y empezó a ojear una de esas revistas baratas que la aerolínea pone a disposición del pasaje.

Al cabo de un par de minutos, uno de los chicos que se sentaban justo detrás de ella se sentó a su lado. Ella no sabía que era catalán, pues no había pronunciado palabra desde que habían subido al avión. Su amigo dormía desde hacia un rato con la cabeza apoyada hacia atrás y la boca abierta dejando fluir un fino río de saliva desde la comisura de sus labios hasta su barbilla, acabando por gotear hasta sus pantalones. Sara no tardó en notar su presencia. Él le sonrió ligeramente pero con seguridad. ‘Me llamo Carlos’, le dijo, acompañándolo con un intento de darle dos besos. Ella pensó ‘¿de qué coño va este tío?', pero tampoco evitó el ritual de los dos besos. ‘Yo soy Sara’, contestó ella. El chico era guapo y le hablaba en castellano, lo cual hizo que cambiara su inicial actitud hostil por una actitud más amigable. Al final quizás podría tener la conversación que no había fructificado con los catalanes.

‘¿Te gustó Cracovia?’, preguntó él para romper el hielo.
‘Pues la verdad es que sí. Todo el rollo ese antiguo medio guarro del centro y el barrio judío es encantador. Además la cerveza es super barata y te puedes ir de fiesta y pasártelo de puta madre con cuatro perras’
‘Sí, sí. Una pinta de Zywiec en uno de esos bares donde no hay dos sillas iguales y los sillones están cascadísimos es lo más próximo al cielo que uno puede experimentar. En el Alcampo venden Zywiec. La he comprado varias veces pero no es lo mismo. No estás en ‘el lugar’ y no sé cómo coño lo hacen pero allí te la sirven a la temperatura ideal. Está fría, bueno, más bien fría, y te la puedes beber perfectamente de un trago’
‘Además sienta muy bien después de llegar a la ciudad tras no sé cuantas horas en un tren sin aire acondicionado y patearte toda la ciudad de arriba abajo’, dijo sonriendo.
‘Cracovia es preciosa. Tan tranquila… Berlín me encantó. Budapest es genial. Pero Cracovia es la ciudad’
‘Sin duda. Praga me gustó mucho también, pero está abarrotada de turistas’ añadió Sara. Disfrutaba mucho de la conversación, con lo que no pudo evitar decirle: ‘Oye, me alegro mazo de poder hablar de todo esto. He estado prácticamente aislada durante todo el viaje, sin poder compartir todo esto con nadie. Gracias’
‘No hay de que, mujer. ¿No disfrutaste de tu conversación con los de al lado?’
‘Putos catalanes’, contestó tajantemente. ‘Son unos rancios, no sé en qué coño piensan. Como si yo entendiera su idioma. Ya podrían hablar en castellano, total somos todos españoles y es nuestra lengua común’. Él no pudo evitar sonreír por debajo de la nariz.
‘¿Pero les dijiste que no eras catalana, que no les entiendes?’
‘¡Coño! Es evidente que si no hablo catalán es que no soy catalana’, declaró en tono delicioso.
‘No tan evidente. Cataluña está llena de gente que habla castellano normalmente, con lo que eso no se da por entendido. Una conversación con uno hablando catalán y el otro respondiéndole en castellano es de lo más común y es normal que muchos no cambien el idioma si se entienden’
‘Es evidente que no hablo catalán, vamos, seguro que lo han visto pero han sudado de mi puta cara’, dijo sin rebajar su tono.
‘No tan evidente. Sólo tenías que decirles que no les entendías y no hubieran tenido ningún problema en hablarte en castellano. De hecho, me he fijado que el tío con el que estabas hablando te ha hablado en castellano’
‘Ha tardado dos segundos en cambiar el idioma’
‘Porque no teníais mucho más que deciros y ha se ha metido en la otra conversación. Tampoco sabía que no les seguías’
‘Que sí, que sí… son unos rancios’. Él sonrió otra vez.
‘Ay… ¡pero mujer! Si el catalán tampoco es tan diferente, se pueden cazar bastantes palabras aunque no lo hables’
‘No sé, yo ni papa. Tengo familia valenciana y pasan de hablar valenciano. Además, si estamos todos juntos como que no se van a poner a hablarlo. A mi me parece muy bien que lo hablen en su casa, pero tampoco entiendo esa obsesión por hablarlo fuera y en cualquier circunstancia posible’
‘¿Tienes familia valenciana?’, preguntó evitando la polémica. ‘Interesante’
‘Sí, yo soy de Toledo, aunque ahora estoy estudiando en Madrid, pero parte de mi familia viene de Alicante’
‘Yo tengo familia en Elche’
‘Vaya coincidencia. ¿Y esos hablan valenciano?’
‘Sí, bastante’
‘Bueno, los míos entre ellos también lo hablan, más o menos. Además es que es esto… no es ya solo el catalán. Es el valenciano, el mallorquín y no sé cuantas historias más…’
‘Hombre, no dejan de ser todos el mismo idioma. Se entienden mutuamente sin problemas’
‘Pues mis primos dicen que hablan valenciano. Si fueran lo mismo dirían que hablan catalán, ¿no?’
‘Cuestión de terminología. El valenciano viene del catalán’
‘No sé yo, no sé yo. ¿Y por qué no al revés? ¿Por qué no viene el catalán del valenciano?’
‘Por el mismo motivo por el cual el castellano no viene del andaluz. Tema de la reconquista y tal, de norte a sur. El valenciano viene de los catalanes que se instalaron por ahí cuando expulsaron a los moros’
‘Hmmm… Bueno, sí, eso es posible’

La conversación siguió por otros derroteros a lo largo del vuelo. Ambos disfrutaron de la compañía, mientras el grupo de catalanes seguía a su rollo, recordando lo visitado y el amigo seguía babeando en el asiento de atrás. Ella no cambiaba sus convicciones pero tampoco podía replicar demasiado. Tampoco era algo relevante, pues él evitó la confrontación y no quiso hacer ninguna proclama. Aterrizaron en el aeropuerto de Gerona. Ella no había volado directamente hasta Madrid porque le salía más a cuenta volar hasta allí y luego coger un autocar hasta la capital. Siguieron hablando mientras esperaban recoger su equipaje, con el amigo acompañándoles bostezando en la distancia con su ropa ridículamente empapada y los ojos casi cerrados. Cuando salieron de la minúscula terminal, se subieron los tres en un autocar que los llevaría hasta Barcelona. Durante la hora que duró el trayecto, Sara y Carlos se fueron cogiendo cada vez más confianza, se cogieron de la mano y acabaron por besarse. 

‘Bueno, pues, ¿hacia dónde vas ahora? ¿Qué bus vas a pillar?', preguntó ella ya en la Estació del Nord.
‘Vivó aquí, no me voy a ningún sitio’
‘¡Nos ha jodido el tío! ¿Tú también eres catalán?’
‘Efectivamente’
‘Lo flipo’, soltó ella, totalmente desconcertada. 
‘¿Qué esperabas?', respondió a carcajada limpia.
‘Yo que sé, tío… No me lo hubiera imaginado nunca’
‘¿Por? ¿Por qué soy simpático y te he gustado?’
‘No me jodas’
‘Venga, mujer, si te ha encantado besarme’
‘Jodido catalán…’

Intercambiaron correos electrónicos, se abrazaron y besaron apasionadamente. El autocar arrancó y ella le perdió de vista al cabo de unos segundos, despidiéndose con una dulce sonrisa.

03 de novembre 2008

La democràcia nord-americana i els comicis d'enguany


És qüestió només ja d’un grapat d’hores que els Estats Units d’Amèrica ens diguin quin és el nou líder que han triat per presidir el seu país. Donat el paper preponderant d’aquest país en les relacions internacionals, a ningú se li escapa la transcendència d’aquesta decisió. Transcendència engrandida si considerem l’actual context econòmic i on han arribat després de vuit anys de nefasta gestió per part de Bush. Així doncs, i aprofitant l’avinentesa, voldria destacar alguns aspectes que considero cabdals no només d’aquest darrer procés electoral sinó també d’alguns elements de l’essència de la democràcia nord-americana.

La capacitat de regeneració

La capacitat per acceptar sense complexes els errors del passat i intentar canviar el futur ha estat històricament un dels trets que més s’ha lloat de la democràcia nord-americana. Només hem de donar un cop d’ull a la situació actual: encara no cinquanta anys després de que alguns dels principals líders negres del moviment dels drets civils fossin assassinats als anys 60 per les seves idees i la seva lluita, un negre és el candidat a la presidència amb més números per guanyar. Gairebé cada any l’FBI i la CIA admeten que van utilitzar mètodes il•legals d’investigació o que van recórrer a la corrupció en casos que potser van passar només fa vint anys, mentre a molts països europeus (sobretot meridionals) aquest tipus de coses s’acaben tapant i no surten mai a la llum. De fet, en aquestes contrades no hem ni aconseguit una llei de la memòria històrica digne, tants anys després i amb els hereus del franquisme ja introduïts en una dinàmica on defensar les atrocitats de la Guerra Civil és pràcticament inviable.

Per guanyar cal passar per l’embut

Aquesta esmentada capacitat de regeneració queda en entredit quan veiem la tradicional evolució dels discursos tant dels líders republicans com dels demòcrates durant un procés electoral. Pel que fa a l’evolució del discurs d’Obama en el darrer any, és força il•lustratiu un article de Xavier Sala-i-Martín publicat a La Vanguardia fa un parell de mesos on va comparant (algunes vegades amb més demagògia i inexactitud que en altres) l’opinió expressada pel candidat demòcrata en alguns temes fa uns mesos i més recentment. Només cal veure l’ambigüitat amb la que ara es refereix a la retirada de les tropes de d’Iraq o la moderació amb la que ara tracta les restriccions per la possessió d’armes que volia introduir. I no és l’únic. McCain, que més aviat menyspreava els sectors religiosos més radicals del republicanisme i tota l’escola creacionista, s’ha hagut de menjar amb patates a una número dos com Palin per tornar-se a acostar a l’electorat cristià més intransigent i retrògrad.

Un sistema electoral que aigualeix el canvi

Què provoca aquesta moderació de tot canvi revolucionari o, si preferim paraules menys maximalistes, important als EUA? Doncs bàsicament el sistema electoral. A causa del sistema presidencialista totalment menyspreador de les minories polítiques que tenen, les idees innovadores només poden ser introduïdes a través dels dos grans partits. Qualsevol altre partit no té ni la possibilitat d’aconseguir representació perquè el que guanya en un estat determinat s’endu tota la seva representació cap a Washington, encara que el candidat només hagi guanyat per un estretíssim marge. Si no guanyes, només pots perdre i no es produeix el cas de que un nou partit pugui introduir-se poc a poc en el sistema i anar guanyant importància (com si passa a Europa). Demòcrata o republicà. No hi ha altres plataformes possibles per arribar al poder. Entre altres coses perquè aquests dos partits són dos gegants amb els que cap partit minoritari podria competir econòmicament i propagandística i ja veiem que si no guanyes, no serveix de res participar ja que et quedes sense veu tot i que assoleixis una fracció respectable del vot ciutadà.

Cal agradar a tothom

És per tot això que qualsevol líder que aspiri a la Casa Blanca haurà d’agradar a tothom o almenys haurà d’agradar a molta gent. És el mal dels partits majoritaris, que no poden ser gaire idealistes. Un partit ecosocialista europeu sap que molt probablement no guanyarà les eleccions, però això no vol dir que no pugui formar part del govern i incidir en la marxa del país. Fins i tot un partit majoritari europeu sap que molt probablement haurà de governar en coalició tot i el seu discurs més moderat i adaptable a segments poblacionals més diversos. Però a Estats Units les coses no funcionen així. O tot o res. Si McCain no fa que els creacionistes vagin a votar per ell i Obama no aconsegueix el vot de la classe treballadora blanca i dels llatins, saben perfectament que no tenen cap possibilitat. Per tant, qualsevol candidat es veu obligat a recórrer a l’ambigüitat a mesura que s’acosta la data electoral per intentar convèncer al major nombre de votants possible, renunciant a qualsevol discurs gaire idealista o a assegurar polítiques concretes que puguin originar rebuig en aquells segments de població dels quals es necessita el vot. El canvi s’aigualeix. Les velles dinàmiques potser es maquillen, però mai desapareixen. 

Obama o McCain?

Arribats aquí, per quin candidat em decanto? Fent ús del pragmatisme no en tinc cap dubte: Obama. Clar que els americans sempre seran americans i no n’espero cap revolució ni res gaire proper als meus ideals polítics. Però pel que ens afecta a nosaltres, ens convé bastant més tenir a un president nord-americà moderat, dialogant o, simplement, que no es dediqui a iniciar guerres estúpides i a fer el boig en el context internacional. A més, una victòria de McCain em semblaria d’allò més ridícul. És que no hi ha color. No només per la imatge que ha deixat el republicanisme al país i al món sencer després de vuit anys de Bush, també per la naturalesa dels dos candidats. Estats Units necessita visualitzar un canvi i aquest iaio atrotinat no em sembla ni que defensi les polítiques adequades per fer-ho, ni que doni aquesta imatge d’aire fresc que necessiten. Obama és un home culte, jove, segur de si mateix, dialogant i ben plantat. Ni que sigui per dignitat estètica ja el votaria abans que a McCain.

01 de novembre 2008

Hey ho, let's go


NY77: The Coolest Year in Hell
Fitxa tècnica

Aquesta pel•lícula és una de les moltes que s’han pogut veure al festival de cine documental musical In-Edit durant aquesta setmana. El documental no ens aporta grans dades ni anàlisis innovadors. Poca cosa que no sabéssim ja. Tanmateix, les diferents històries que s’hi expliquen formen un collage que potser no s’havia dibuixat amb prou precisió fins ara. 

Estem davant d’un d’aquells típics reportatges d’estil anglosaxó on es barregen els moviments musicals amb les incidències politicosocials de l’època i que acaben conformant l’emblema d’un ideari generacional. En aquest cas, estem a la Nova York de l’any 1977. La ciutat és bruta, prop de la bancarrota. Les putes i els xulos es passegen pel carrer 42 i Times Square. El Soho i el Lower East Side són llocs indesitjables. No cal parlar ja del South Bronx. La ciutat es veu immersa en un procés d’eleccions municipals, pateix una gran apagada i, en general, està feta un desastre. És en aquell any on coexisteixen tres de les corrents musicals que van servir de via expiatòria per a tots els novaiorquesos. És en aquells temps difícils quan la música disco es consolida amb locals com Studio 54, quan explota el hip-hop a les grans jams a l’aire lliure del Bronx i quan els Ramones deixen a tothom atònit al CBGB. Disco, hip-hop i punk serveixen per explicar la història d’una ciutat en un any determinat en un reportatge que té com a única pretensió la de mostrar-nos aquest concepte i que ho acaba fent sobradament.