Hey ho, let's go

NY77: The Coolest Year in Hell
Fitxa tècnica

Aquesta pel•lícula és una de les moltes que s’han pogut veure al festival de cine documental musical In-Edit durant aquesta setmana. El documental no ens aporta grans dades ni anàlisis innovadors. Poca cosa que no sabéssim ja. Tanmateix, les diferents històries que s’hi expliquen formen un collage que potser no s’havia dibuixat amb prou precisió fins ara. 

Estem davant d’un d’aquells típics reportatges d’estil anglosaxó on es barregen els moviments musicals amb les incidències politicosocials de l’època i que acaben conformant l’emblema d’un ideari generacional. En aquest cas, estem a la Nova York de l’any 1977. La ciutat és bruta, prop de la bancarrota. Les putes i els xulos es passegen pel carrer 42 i Times Square. El Soho i el Lower East Side són llocs indesitjables. No cal parlar ja del South Bronx. La ciutat es veu immersa en un procés d’eleccions municipals, pateix una gran apagada i, en general, està feta un desastre. És en aquell any on coexisteixen tres de les corrents musicals que van servir de via expiatòria per a tots els novaiorquesos. És en aquells temps difícils quan la música disco es consolida amb locals com Studio 54, quan explota el hip-hop a les grans jams a l’aire lliure del Bronx i quan els Ramones deixen a tothom atònit al CBGB. Disco, hip-hop i punk serveixen per explicar la història d’una ciutat en un any determinat en un reportatge que té com a única pretensió la de mostrar-nos aquest concepte i que ho acaba fent sobradament.