Balcans

Aprofitant uns dies lliures que em dona la uni, em dirigeixo avui mateix cap els Balcans. Per contemplar, entre altres coses, aquest preciós palau encàrrec de Ceaucescu.

La ciutat més difícil

Varsòvia és una ciutat difícil, lletja, esgotadora, deshumanitzada. Un autèntic repte per al viatger. Els estius polonesos solen ser força afables però en aquesta ciutat el ciment fa que la calor sigui asfixiant. Si la visites durant l’hivern, les temperatures sota zero t’afecten d’una manera semblant. No pots pensar, no saps com tornar a l’hostal, no tens paciència per esbrinar quin és el tramvia que has d’agafar i ben aviat acabes fins els collons de la ciutat. Després de la meva segona visita he arribat a una conclusió: només hi ha dues maneres possibles de visitar Varsòvia. La primera és acompanyat d’algun local i la segona havent adquirit prèviament aquesta guia de la ciutat (elaborada per alguns entusiastes locals, probablement conscients de la dificultat que representa visitar la ciutat, en una edició multilingüe). Encara que, de fet, el millor és una combinació d’ambdues.

Aquest cop, doncs, no m’havia de preocupar per quines línies de tramvia agafar ni gairebé de com arribar a cada lloc. Un moment, no és que sigui extremadament complicat moure’s per la ciutat. La xarxa de tramvies recorre les principals avingudes de forma ràpida i eficient. Però per aquells que venim d’una ciutat on el metro ho és tot, les no tan clares indicacions que faciliten les parades de bus o tramvia poden ser un calvari. Sobretot si has d’estar donant voltes per trobar una parada a dotze graus sote zero i amb el terra cobert de glaç i neu. De totes maneres, tot i que em ‘portaven’ als llocs, al cap d’uns dies ja vaig començar a fer-me una idea de les principals línies i de com arribar als llocs més essencials de la ciutat.

La II Guerra Mundial va ser un desastre per a la ciutat. La van bombardejar de tal manera que van arrasar amb tot. De l’original centre de la ciutat no en queda res (en el seu lloc es va construir l’orwellià gratacel comunista) i el centre històric va ser reconstruït amb tanta poca precisió que sembla una broma, una representació de fireta. La Varsòvia actual és el resultat de dècades de comunisme i dels primers esclats del capitalisme. Trobem llargues i amplíssimes avingudes grises amb grans relleus representant pagesos i obrers al clàssic estil soviètic i gratacels de grans multinacionals que s’erigeixen del no-res. Un no se sent part de la ciutat. Els carrers no t’abracen i et recullen. Al contrari, et converteixen en una formiga més del formiguer. Et sents insignificant.

Encara que sembli mentida, entre tot aquest caos deshumanitzat hi ha lloc per a racons preciosos. De sobte, estàs en un carrer lleig veient un descampat, un garatge i una gasolinera i passes pel costat d’una cafeteria-llibreria encantadora. Entres, sents la calefacció com una benedicció, demanes un cafè i una rossa d’ulls blaus i pell de porcellana et pregunta si et vindria de gust un tall de pastís o unes galetes. També et pots haver perdut per alguns dels carrers propers a Nowy Swiat i acabar en un bar on pots prendre una pinta de cervesa o un vi calent amb gingebre assegut en una butaca vella, contemplant fotos antigues penjades a les parets i làmpades grotesques penjant del sostre. Varsòvia t’ofereix els regals més bells quan menys t’ho esperes, quan penses que no t’agradarà res del que et pugui oferir. De cop, trobes aquell cafè, restaurant o bar que t’alegra el dia i et fa sentir bé un altre cop. Un té, una cigarreta (a Polònia encara es pot fumar pràcticament a tot arreu) i el contrast càlid de temperatura respecte l’exterior et fan recuperar l’esperança en la ciutat.

I després hi ha Praga, a l’altra banda del riu. Aquest immens suburbi obrer a penes va ser bombardejat i conserva molts edificis d’abans de la guerra. La majoria d’edificis tenen un pati interior, des d’on s’accedeix a les vivendes. Des de fa uns anys s’està convertint en el barri artístic de la ciutat. Fotògrafs, dissenyadors, pintors... s’han mudat a Praga per viure-hi i muntar els seus negocis. El barri també és força conegut per la gran quantitat de seguidors del Legia que hi resideixen. Les façanes estan farcides de graffitis en suport de l’equip local. Entre els típics comerços de barri trobem bars que busquen la modernitat a través de la decadència de l’est (semblant a alguns llocs de Berlín però com volent dir: això sí que és l’est de veritat), cafeteries que exposen quadres i fotografies que el client pot comprar, botigues de dissenyadors independents, magatzems de mobles de disseny i relíquies de l’època comunista i etcètera. Els preus poden arribar a ser una mica prohibitius per al client local, encara que l’occidental ho trobarà força raonable. També s’hi troben uns quants locals nocturns, als quals s’accedeix a través de llòbrecs i una mica sinistres patis interiors per acabar ballant electro en un soterrani tot bevent una estranya cervesa ucraïnesa envoltat del jovent més modern i d'alguns obrers borratxos del barri. Praga és una mica bruta, molt deixada i cau a trossos, però és molt més humana que la ciutat que trobem a l’altra banda del riu. A voltes sembla una representació autènticament de l’est d’un barri com pugui ser Kreuzberg, a Berlín

El millor d’aquesta cara més alternativa de la ciutat és que sents com si tot acabés de començar. La majoria de coses estan per fer i si algun dia els drets de propietat queden més clars (actualment hi ha força problemes per decidir qui és el propietari de certs immobles resultat de les expropiacions comunistes i la burocràcia és encara una mica feixuga) Praga pot esdevenir un agradabilíssim barri artístic, amb moltes coses a dir. Aprofiteu i aneu-hi ara. Sempre podreu dir ‘jo hi vaig ser abans de que esdevingués comercial’.

Aquí us deixo un parell d'articles antics del New York Times i The Guardian que parlen sobre Praga:

http://www.guardian.co.uk/travel/2008/aug/27/warsaw.poland

http://travel.nytimes.com/2006/10/22/travel/22next.html

Hivern a Kraków

Euros, ara també eslovacs

Eslovàquia ja ha adoptat l'euro, que conviurà amb la corona eslovaca fins el 16 de gener. El canvi es va fixar en 30,13 corones eslovaques l'euro durant l'estiu passat i això ha permès que el país no pateixi les depreciacions que han patit les monedes del seu entorn arrel de la crisi financera mundial.

Ara fa un parell d'anys i mig vaig visitar la capital del país, Bratislava, i llavors el canvi estava situat a 38 corones. De fet, moltes monedes de l'entorn s'havien apreciat respecte l'euro abans de la crisi.

En aquest mateix viatge vaig visitar Polònia i recordo que llavors el canvi del zloty polonès era de 3,95 l’euro. Fa gairebé dos anys hi vaig tornar i em vaig trobar un canvi de 3,86. L’economia semblava funcionar bé i ja tothom parlava d’adoptar l’euro l’any 2012 (aprofitant que organitzaran l’Eurocopa juntament amb Ucraïna). Doncs bé, a dia d’avui el canvi se situa a 4,18zl l’euro. La moneda s’ha anat depreciant després d’una apreciació històrica molt important que va acabar al mes d’agost/setembre d’enguany. Llavors la moneda polonesa havia arribat a un canvi històric de 3,27zl.

Casos similars els trobem arreu dels nous membres de l’est de la Unió Europea i es tem que la crisi allargui els processos previstos per a la incorporació a l’euro d’aquests països. Només Eslovàquia i Eslovènia semblen haver-se quedat al marge, però també hem de veure com gestionen la sobreinflació provocada com a resultat d’adoptar l’euro. Una inflació que acostuma a afectar només els productes de consum bàsic i diari, com va passar aquí fa uns anys amb el preu del diari o la barra de pa.

Alex Salmond: la meva Europa

No em pregunti per la política catalana o espanyola, perquè no la conec tant com vostè. Sóc un visitant interessat i prou. I, en segon lloc, sigui on sigui, no interfereixo en qüestions de política interior. L'últim que voldrien els catalans és que un escocès els vingués a dir què han de fer. Cal que decidiu vosaltres mateixos.

Però el més important és la idea que el que tindrà èxit en aquest segle són les nacions que combinin, a través del mecanisme que vulguin, la capacitat de formar part d'una comunitat global i alhora conservar la seva identitat, les diferències i els factors que ens fan humans. L'equilibri entre la identitat nacional i la diferència, la llibertat de moviment i la globalització, és la millor fórmula en aquest segle en què vivim.

Alex Salmond és un dels polítics més brillants de l'Europa actual. El primer Primer Ministre d'una nació de l'Europa occidental en projectar l'únic camí pel qual Europa aconseguirà la seva grandesa. Podeu llegir aquestes i altres respostes que ha donat en una entrevista a l'Avui aquí.

Europa i el sobiranisme

Hem arribat a un punt on Europa haurà d’afrontar un canvi generalitzat de mentalitat si vol seguir endavant amb el seu esperançador projecte com a civilització clau a Occident i al món sencer. Tothom sabia que això d’Europa no seria fàcil, que caldria temps i paciència. Donat el context d’on va sorgir la Unió Europea, ens hauríem de meravellar de que aquest projecte hagi pogut donar fruits. Ara bé, per seguir endavant les coses no poden seguir així. Europa no podrà ser mai una unió forta, eficient i capaç d’adaptar-se als temps canviants si segueix estan basada en una unió d’estats-nació noucentistes.

L’estat-nació noucentista, molt útil en un context internacional d’aïllacionisme i proteccionisme, ha esdevingut una màquina feixuga, impossible de manegar eficientment. A les raons del sobiranisme europeu típicament romàntic i cultural aparegut a finals del segle XIX i als drets democràtics naturals que té tot poble per exercir la seva màxima sobirania si així ho desitja se li sumen ara elements importantíssims d’eficiència política i econòmica. Per a un aprofundiment en la matèria podeu llegir a l’economista japonès Kenichi Ohmae. Com a romàntic materialista, i conscient de que tot allò immaterial sempre ha resultat de quelcom material, entenc que l’aparició ara d’una nova realitat econòmica accelerarà els canvis més ràpidament que si ens haguéssim de seguir basant només en fets històrics i culturals i en la perfecció de les nostres democràcies per impulsar el sobiranisme arreu d’Europa.

De totes maneres, tenim proves empíriques de que una Europa regional i una opció democràtica de tots els pobles per exercir la seva sobirania ens porta a escenaris millors que la primerenca unió d’estats-nació? En altres paraules, els pobles europeus que han assolit la independència durant els segle XX han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? (Nota: no parlarem dels avenços en matèria lingüística o cultural perquè, en tot cas, si no s’han produït ha estat per desinterès o desídia dels governants i ciutadans del nou estat independent).

Fent una simple ullada la resposta és ben senzilla: han millorat. No hi ha cap país europeu que hagi assolit la independència durant el passat segle que hagi empitjorat la seva situació econòmica. Irlanda, Noruega, Finlàndia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia... són clars exemples d’això que dic. Que un govern més proper a la gent i que hagi d’actuar només sobre un context determinat i no sobre diferents contextos amb una única política és molt més eficient que el dels grans estats com Itàlia o França és una evidència. Al mateix temps, una unió en el context internacional es fa imprescindible. Un petit estat independent i aïllat no tindria cap sentit ni pràcticament cap possibilitat de desenvolupament. Per això tenim la Unió Europea. Una Unió que mai arribarà a ser prou forta en el context internacional si no s’enforteix per dins. I perquè s’enforteixi tothom hi ha d’estar a gust i cal adoptar l’estructura interna més eficient possible. El sobiranisme avui dia ja no s’entén com la pretensió de deslligar-se d’un estat-nació per crear-ne un altre. Els moviments sobiranistes, almenys a Europa, tenen molt clar que la total independència s’ha acabat però també que volen accedir a aquest nou context d’interdependència directament i sense intermediaris que no representen els seus interessos.

Tornant a la casuística sobiranista europea, ens sorprendrà veure com la independència ha estat bona tant per a pobles originalment pobres com rics. En el bàndol dels pobres tenim països com Irlanda o Finlàndia. Considerats com els pàries del continent, els uns humiliats a Anglaterra i als Estats Units i els altres a Rússia i Suècia, aquests dos pobles han consolidat uns nivells de benestar impressionants amb menys d’un segle d’independència. Irlanda, per la seva banda, ha sabut fer ús de la seva independència fiscal respecte Londres per fer-li competència i actualment és el segon país en PIB per càpita de la Unió Europea. Es diu ràpid, de ser considerats l’escòria d’Europa a superar en benestar a la seva antiga metròpolis. Finlàndia se situa en novena posició, per sobre de la mitjana europea, i té el que segurament és el millor sistema educatiu del continent. Un altre cas remarcable és el de Txèquia i Eslovàquia. L’un ric i l’altre pobre, van separar-se en dos estats després de la Caiguda del Mur. La lliçó més important que rebem d’aquest cas és, un altre cop, una prova clara de l’eficiència de les polítiques econòmiques regionals. Ambdós estats han millorat després de la seva separació, tant el ric com el pobre. Tant és així que Bratislava ha assolit el PIB per càpita de Catalunya després de només 15 anys d’independència i 4 a la Unió Europea.

Si parlem del reforçament intern d’Europa també ens hauríem de fer una altra pregunta: són els nous estats independents més europeistes que els antics estats-nació? La resposta és positiva en la majoria dels casos. És lògic perquè un estat petit necessita moure’s en un context internacional més enllà de les seves fronteres per prosperar. Encara que trobem algunes excepcions, com el total euroescepticisme de Noruega. Estem, però, davant d’un cas excepcional. És mundialment conegut que aquest país té petroli i que molt probablement, mentre el segueixi tenint, li seguirà sortint a compte no entrar en aventures europees. Altres euroescepticismes més suaus com l’irlandès i el txec cal atribuir-los més a la desinformació i al fracàs, fins ara, de la Unió Europea per constituir-se com un projecte dels pobles i els ciutadans en comptes de ser quelcom construït des de les elits polítiques i els estats-nació. És evident que, sobretot els irlandesos, són conscients dels beneficis de ser a Europa.

Abans de concloure, m’agradaria afegir una última cosa. Si bé és comprensible que tots aquests petits nous estats siguin europeistes o tendeixen cap a l’europeisme, també ho seria que els països que antany van ser grans imperis colonials i que tenen ara més pes específic en les relacions internacionals es neguessin a formar una unió d’igual a igual (entenent que aquesta seria anivellada per la població de cada país, així com altres factors). Tanmateix, amb un simple cop d’ull al context internacional actual ja veiem que ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya seran ja tant rellevants com ho van ser en el passat. Fins i tot m’atreviria a dir que, separades, arribarien a ser força irrellevants. Per fer front a Rússia, els Estats Units, Xina, la India i la resta de potències emergents, la Unió Europea és l’únic que ens serveix. Per separat, ja siguem rics o pobres, grans o petits, cada cop serem més irrellevants i la nostra veu no serà mai escoltada. Perquè, evidentment, escric això des d’un profund sentiment europeista i perquè crec que tenim una veu comuna i uns valors per defensar en aquest món.