Europa i el sobiranisme

Hem arribat a un punt on Europa haurà d’afrontar un canvi generalitzat de mentalitat si vol seguir endavant amb el seu esperançador projecte com a civilització clau a Occident i al món sencer. Tothom sabia que això d’Europa no seria fàcil, que caldria temps i paciència. Donat el context d’on va sorgir la Unió Europea, ens hauríem de meravellar de que aquest projecte hagi pogut donar fruits. Ara bé, per seguir endavant les coses no poden seguir així. Europa no podrà ser mai una unió forta, eficient i capaç d’adaptar-se als temps canviants si segueix estan basada en una unió d’estats-nació noucentistes.

L’estat-nació noucentista, molt útil en un context internacional d’aïllacionisme i proteccionisme, ha esdevingut una màquina feixuga, impossible de manegar eficientment. A les raons del sobiranisme europeu típicament romàntic i cultural aparegut a finals del segle XIX i als drets democràtics naturals que té tot poble per exercir la seva màxima sobirania si així ho desitja se li sumen ara elements importantíssims d’eficiència política i econòmica. Per a un aprofundiment en la matèria podeu llegir a l’economista japonès Kenichi Ohmae. Com a romàntic materialista, i conscient de que tot allò immaterial sempre ha resultat de quelcom material, entenc que l’aparició ara d’una nova realitat econòmica accelerarà els canvis més ràpidament que si ens haguéssim de seguir basant només en fets històrics i culturals i en la perfecció de les nostres democràcies per impulsar el sobiranisme arreu d’Europa.

De totes maneres, tenim proves empíriques de que una Europa regional i una opció democràtica de tots els pobles per exercir la seva sobirania ens porta a escenaris millors que la primerenca unió d’estats-nació? En altres paraules, els pobles europeus que han assolit la independència durant els segle XX han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? (Nota: no parlarem dels avenços en matèria lingüística o cultural perquè, en tot cas, si no s’han produït ha estat per desinterès o desídia dels governants i ciutadans del nou estat independent).

Fent una simple ullada la resposta és ben senzilla: han millorat. No hi ha cap país europeu que hagi assolit la independència durant el passat segle que hagi empitjorat la seva situació econòmica. Irlanda, Noruega, Finlàndia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia... són clars exemples d’això que dic. Que un govern més proper a la gent i que hagi d’actuar només sobre un context determinat i no sobre diferents contextos amb una única política és molt més eficient que el dels grans estats com Itàlia o França és una evidència. Al mateix temps, una unió en el context internacional es fa imprescindible. Un petit estat independent i aïllat no tindria cap sentit ni pràcticament cap possibilitat de desenvolupament. Per això tenim la Unió Europea. Una Unió que mai arribarà a ser prou forta en el context internacional si no s’enforteix per dins. I perquè s’enforteixi tothom hi ha d’estar a gust i cal adoptar l’estructura interna més eficient possible. El sobiranisme avui dia ja no s’entén com la pretensió de deslligar-se d’un estat-nació per crear-ne un altre. Els moviments sobiranistes, almenys a Europa, tenen molt clar que la total independència s’ha acabat però també que volen accedir a aquest nou context d’interdependència directament i sense intermediaris que no representen els seus interessos.

Tornant a la casuística sobiranista europea, ens sorprendrà veure com la independència ha estat bona tant per a pobles originalment pobres com rics. En el bàndol dels pobres tenim països com Irlanda o Finlàndia. Considerats com els pàries del continent, els uns humiliats a Anglaterra i als Estats Units i els altres a Rússia i Suècia, aquests dos pobles han consolidat uns nivells de benestar impressionants amb menys d’un segle d’independència. Irlanda, per la seva banda, ha sabut fer ús de la seva independència fiscal respecte Londres per fer-li competència i actualment és el segon país en PIB per càpita de la Unió Europea. Es diu ràpid, de ser considerats l’escòria d’Europa a superar en benestar a la seva antiga metròpolis. Finlàndia se situa en novena posició, per sobre de la mitjana europea, i té el que segurament és el millor sistema educatiu del continent. Un altre cas remarcable és el de Txèquia i Eslovàquia. L’un ric i l’altre pobre, van separar-se en dos estats després de la Caiguda del Mur. La lliçó més important que rebem d’aquest cas és, un altre cop, una prova clara de l’eficiència de les polítiques econòmiques regionals. Ambdós estats han millorat després de la seva separació, tant el ric com el pobre. Tant és així que Bratislava ha assolit el PIB per càpita de Catalunya després de només 15 anys d’independència i 4 a la Unió Europea.

Si parlem del reforçament intern d’Europa també ens hauríem de fer una altra pregunta: són els nous estats independents més europeistes que els antics estats-nació? La resposta és positiva en la majoria dels casos. És lògic perquè un estat petit necessita moure’s en un context internacional més enllà de les seves fronteres per prosperar. Encara que trobem algunes excepcions, com el total euroescepticisme de Noruega. Estem, però, davant d’un cas excepcional. És mundialment conegut que aquest país té petroli i que molt probablement, mentre el segueixi tenint, li seguirà sortint a compte no entrar en aventures europees. Altres euroescepticismes més suaus com l’irlandès i el txec cal atribuir-los més a la desinformació i al fracàs, fins ara, de la Unió Europea per constituir-se com un projecte dels pobles i els ciutadans en comptes de ser quelcom construït des de les elits polítiques i els estats-nació. És evident que, sobretot els irlandesos, són conscients dels beneficis de ser a Europa.

Abans de concloure, m’agradaria afegir una última cosa. Si bé és comprensible que tots aquests petits nous estats siguin europeistes o tendeixen cap a l’europeisme, també ho seria que els països que antany van ser grans imperis colonials i que tenen ara més pes específic en les relacions internacionals es neguessin a formar una unió d’igual a igual (entenent que aquesta seria anivellada per la població de cada país, així com altres factors). Tanmateix, amb un simple cop d’ull al context internacional actual ja veiem que ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya seran ja tant rellevants com ho van ser en el passat. Fins i tot m’atreviria a dir que, separades, arribarien a ser força irrellevants. Per fer front a Rússia, els Estats Units, Xina, la India i la resta de potències emergents, la Unió Europea és l’únic que ens serveix. Per separat, ja siguem rics o pobres, grans o petits, cada cop serem més irrellevants i la nostra veu no serà mai escoltada. Perquè, evidentment, escric això des d’un profund sentiment europeista i perquè crec que tenim una veu comuna i uns valors per defensar en aquest món.