Fugim perquè no ens volem passar la vida dormint

Tener enemigos está bien, todo el mundo tiene. Alguien sin enemigos, sin una sola persona que le odie un poco, o es un santón o un idiota.

Nada en su vida puede explicarse sin esos discos. Todos esos discos le han salvado la vida, por decirlo de alguna manera.

A veces creo que estoy condenado, o algo (…). Condenado a vivir en Barcelona siempre, a andar por estas calles toda mi vida.

Dicen siete años, y ahora me doy cuenta de que fueron una pérdida de tiempo.

Con el yunque de la rutina atado al cuello con un hilo de seda, y aun así sin ser capaz de romperlo. Por las amistades aguadas, y las vidas sin especias, y los amores tullidos, condenados a muerte, que esperan mintiendo su última hora, pretendiendo que ésta nunca llegue.

(…) reclamando su parte de dolor y de alegría y vida pura. Aunque haga daño. Aunque pinche. Aunque te mantenga despierto noche tras noche. Cualquier cosa mejor que dormir siempre.

El día que me vaya no se lo diré a nadie
Kiko Amat (2003)
Editorial Anagrama, 2003

Després de llegir la segona novel•la d’aquest home, em vaig decidir a llegir també la primera. Més breu, a “El día que me vaya no se lo diré a nadie” Kiko Amat va molt més al gra. La influència vonnegutiana és molt més evident i la idea de la història és simple. Simple però valuosa. En gaudeixes. Aquí trobem un parell de persones que viuen vides rutinàries i de puta pena a Barcelona que s’acaben trobant perquè el destí no podia lluitar contra la unió d’aquests dos extraterrestres vivint en un planeta que no els agrada. Surten els temes típics que fa servir Kiko Amat quan escriu i, evidentment, la música juga un paper clau dins de la història.

Estem davant d’una fugida de les penoses vides que portem a ritme d’indie rock i northern soul. Un nou despertar, un adonar-se de que s’ha estat perdent el temps i que cal posar-hi remei. A l’autor sempre li han preocupat com les persones deixen de ser humanes, com el sistema ens converteix en un engranatge més que deixa de gaudir de la vida per anar tirant i no pensar gaire. Kiko Amat diu no a ser un robot, no a fer el que se suposa que és normal, deixant-ho tot enrere si cal i empeny els dos personatges principals a triar els camins que més feliços els faran enlloc dels que més els convenen. Clar que... qui i com decideix el que et convé? No és estar viu i sentir la vida a cada moment allò que ens hauria de convenir més?