Tanta història amb la nova policia nacional per acabar patint la mateixa merda?

via La Escuela Moderna (enllaç)

Barcelona contra les cordes

(...) la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural.

(...) definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional.

Patrícia Gabancho

Article a l'Avui

Un petit tast de Primavera Club '08

Manel

Divertits com sempre, el concert va anar de menys a més. Van ‘malgastar’ el tema “Al Mar!” tocant-lo el primer de tots i amb la màquina encara sense engreixar. La veu, com també va passar en els concerts posteriors, estava una mica apagada però es va anar solucionant a partir del tercer o quart tema. Evidentment, em va fer molta més gràcia veure’ls en un lloc petit com l’Heliogàbal però ahir van estar prou bé a l’Auditori del Fòrum (un escenari molt gran i difícil d’omplir).

Definitivament, la versió en català del tema “Common People” de Pulp és una passada. El públic hi va reaccionar molt positivament i no va parar de riure mentre tancaven el concert amb aquest tema.

Wovenhand

Rock infernal des de l’Amèrica profunda. No vaig poder aguantar més de deu minuts. Em van semblar insuportables, clar que possiblement siguin l’antítesi del tipus de música que m’agrada.

The Dodos

El so tampoc va ajudar gaire a aquesta banda, amb un desequilibri entre el volum de les percussions i la guitarra/veu. D’acord, sabíem que era el que ens venien a oferir però una mica més de volum a la melodia com en el disc s’hauria agraït.

Tot i això, em van hipnotitzar durant la major part del concert. En alguns moments em sentia com si m’hagués col•locat amb alguna cosa molt xunga, com si el bateria estigués picant el meu crani i no el seu instrument. 

Potser n’hauria gaudit més en unes altres circumstàncies però em van entusiasmar força.

Giant Sand

Howe Gelb és el puto amo. El vell té un carisma digne de les grans estrelles i és tot un personatge d’alt de l’escenari. La banda de noiets escandinaus amb la que es mou ara va tocar força bé i l’aparició de la noia granadina per acompanyar a les veus en alguns temes va ser més aviat intranscendent (no se l’escoltava pas massa).

Altre cop el so era fàcilment millorable i no vam poder gaudir de les cançons del seu darrer disc com ho haguéssim desitjat. Ara bé, l’home és un crac i va demostrar la seva classe sens dubte.

Fugim perquè no ens volem passar la vida dormint

Tener enemigos está bien, todo el mundo tiene. Alguien sin enemigos, sin una sola persona que le odie un poco, o es un santón o un idiota.

Nada en su vida puede explicarse sin esos discos. Todos esos discos le han salvado la vida, por decirlo de alguna manera.

A veces creo que estoy condenado, o algo (…). Condenado a vivir en Barcelona siempre, a andar por estas calles toda mi vida.

Dicen siete años, y ahora me doy cuenta de que fueron una pérdida de tiempo.

Con el yunque de la rutina atado al cuello con un hilo de seda, y aun así sin ser capaz de romperlo. Por las amistades aguadas, y las vidas sin especias, y los amores tullidos, condenados a muerte, que esperan mintiendo su última hora, pretendiendo que ésta nunca llegue.

(…) reclamando su parte de dolor y de alegría y vida pura. Aunque haga daño. Aunque pinche. Aunque te mantenga despierto noche tras noche. Cualquier cosa mejor que dormir siempre.

El día que me vaya no se lo diré a nadie
Kiko Amat (2003)
Editorial Anagrama, 2003

Després de llegir la segona novel•la d’aquest home, em vaig decidir a llegir també la primera. Més breu, a “El día que me vaya no se lo diré a nadie” Kiko Amat va molt més al gra. La influència vonnegutiana és molt més evident i la idea de la història és simple. Simple però valuosa. En gaudeixes. Aquí trobem un parell de persones que viuen vides rutinàries i de puta pena a Barcelona que s’acaben trobant perquè el destí no podia lluitar contra la unió d’aquests dos extraterrestres vivint en un planeta que no els agrada. Surten els temes típics que fa servir Kiko Amat quan escriu i, evidentment, la música juga un paper clau dins de la història.

Estem davant d’una fugida de les penoses vides que portem a ritme d’indie rock i northern soul. Un nou despertar, un adonar-se de que s’ha estat perdent el temps i que cal posar-hi remei. A l’autor sempre li han preocupat com les persones deixen de ser humanes, com el sistema ens converteix en un engranatge més que deixa de gaudir de la vida per anar tirant i no pensar gaire. Kiko Amat diu no a ser un robot, no a fer el que se suposa que és normal, deixant-ho tot enrere si cal i empeny els dos personatges principals a triar els camins que més feliços els faran enlloc dels que més els convenen. Clar que... qui i com decideix el que et convé? No és estar viu i sentir la vida a cada moment allò que ens hauria de convenir més?

De Sunderland a la Ciutat dels Despropòsits

The Futureheads

Apolo

Barcelona, 25 de novembre de 2008

Hem arribat a uns límits ja inacceptables en aquesta ciutat. La gent s’ho va empassant, però potser cada cop menys. O això és el que vull pensar després de que ahir la sala Apolo i l’organització del Primavera Sound sortegessin deu entrades dobles poques hores abans del concert dels Futureheads. L’entrada valia 22€ i suposo que el ritme de vendes havia estat molt fluix. D’aquí vindria aquest regal d’última hora.

No sé si per la competència de Damien Jurado aquella mateixa nit al Sidecar, per la previsible ressaca del públic indie (indie en la vessant més generalista i aigualida de la paraula) de Barcelona pel concert de Franz Ferdinand la nit anterior o perquè no era la primera vegada que actuaven a la ciutat, The Futureheads no van vendre el nombre d’entrades esperat, ni tampoc van omplir l’Apolo (encara que aquest va presentar una entrada més o menys acceptable). Esperem que la propera obertura d’una altra sala de concerts a la ciutat, la Heineken, i la competència directa que farà a la resta pugui fer abaixar una mica aquests preus desorbitats (sovint força més elevats que en països del nord d’Europa...).

Havent dit això, parlem del concert. Aquest era el segon cop que els veia en directe i van demostrar que encara mantenen aquell show enèrgic que vaig veure fa cosa d’un any. Venia de fer una copeta i una tapa a la magnífica bodega Quimet Quimet del Poble Sec. Segurament això va fer que em prengués el concert d’una forma molt més relaxada que l’últim cop (que va ser al Razz Club cap a les dues o les tres de la matinada després d’uns quants cubates). A vegades dubto quina de les dues predisposicions és la millor per anar a aquest tipus de directes. La del concert de matinada i cubates et fa inevitablement botar molt més que la primera, però potser no et deixa valorar-lo d’una forma gaire objectiva. Tens ganes de passar-t’ho bé i acabes animat per poca energia que demostri la banda. I hi ha un altre factor a considerar. El fet d’anar al concert gratis d’alguna manera no t’obliga a gaudir-ne. Quan has pagat 15 euros, com la primera vegada, tu mateix t’obligues a passar-t’ho bé, excepte aquell tipus de persones que gaudeixen d’allò més anant a un concert mediocre per després poder-lo criticar sense pietat sota el paraigües de ser persones exigents. La qual cosa no vol dir que per haver pagat no puguis ser crític, ni que ho deixis de ser per fer una mica l’idiota i intentar aprofitar el que es pugui de l’actuació. Així doncs, podríem considerar que aquest segon cop he pogut apreciar d’una forma més realista i objectiva el show que proposa la banda de Sunderland i, afortunadament, en segueixo tenint la mateixa opinió positiva. Ja posats, n'extreuré una altra conclusió: si un grup és bo en directe, ho és gairebé en qualsevol circumstància.

Van sortir a l’escenari després de l’actuació dels teloners, un grup local anomenat The Idiot que van destil•lar alguns moments acceptables amb uns temes d’inspiració Horrors-Klaxons amb melodies fantasmagòriques sortides del sintetitzador. Tanmateix, la seva actuació va ser inconsistent, passant d’un estil a un altre durant les diferents cançons, sent massa evidents les diverses influències que anaven recollint en cada una d’elles, sense construir un missatge propi. The Futureheads no volien donar treva. Van començar a tot gas i van acabar igual. Sonen molt més accelerats en directe. Sovint aconsegueixen que la seva música se’t fiqui a dins, els hits i els temes menys coneguts. De fet, no els considero un grup de hits. Tenen un gran gruix de bones cançons i les fan sonar totes igual de bé. Sense potser sobresortir exageradament en cap d’ells, mantenen sempre un llistó estable de qualitat molt acceptable. A més, en un parell de temes van sonar força punk (temes simples, amb molta força i estridents), construint així un contrapunt molt agradable.

En definitiva, ahir vaig passar una bona estona gaudint de la música d’aquesta banda anglesa. Ara bé, 22 euros? Hi ha gent que s’hauria de replantejar unes quantes coses...

Modernitat americana

Edward Hopper - Ground Swell

A principis de mes es va inaugurar aquesta exposició a la Fundació Miró de Barcelona. Totes les obres recollides provenen de la Corcoran de Washington DC i estaran exposades fins el 25 de gener.

La veritat és que l’exposició és força petita, però prou entretinguda. Deixant de banda la meva manca d’interès per Pollock, Rothko i similars, en destacaria els dos quadres centrals. El mar plegat que pinta Edward Hopper dibuixa unes onades totalment irreals i els quaranta-dos nens de George Bellows dibuixats amb traços gruixuts i amb una llum tènue són realment bonics (m’agrada especialment el que salta a l’aigua, el que fuma i el fet que quasi tots vagin despullats). Bé, sí que vaig gaudir un parell de quadres abstractes però segueixen sense cridar-me gaire l’atenció si és que no m’atrauen molt estèticament.

George Bellows - Forty-Two Kids

L’altra part de l’exposició la conformen un seguit de fotografies en blanc i negre sobre la vida nord-americana. Una mica Friedlander si es vol; equips de bàsquet formats per nois negres, gent cascada, escenes de la vida quotidiana i fins i tot alguna foto de personatges negres rellevants per la història del país.

En conclusió, l’exposició no al•lucina però pels dos euros que em van cobrar (preu d’estudiant) va valdre clarament la pena. Tanmateix, és una llàstima que sigui tan breu perquè podríem trobar moltes més obres interessants etiquetables com a “modernitat americana”. Aquí teniu l'enllaç del web de la Fundació Miró.

La gent normal

Manel
Heliogàbal
Barcelona, 20 de novembre de 2008

Tot venut al concert de Manel ahir (i també abans d’ahir) a l’Heliogàbal. Avui repeteixen, encara que desconec si resten entrades a la venda. Probablement, ha estat un dels millors concerts que hagi vist enguany. Si més no, un dels millors venint d’un grup debutant, sens dubte. A més, una sala petita com aquesta no podia ser un escenari més adient pel tipus de concert que ens van presentar. Tot quedava en família, com si fóssim al menjador de casa seva.

Desgraciadament, en aquests temps que corren, ens hem acabat de mig acostumar als concerts de tres quarts d’hora quan anem a veure una banda que només té un disc al mercat. Ja us entenem... No hi ha més temes per tocar... Bajanades! Ahir Manel ens va oferir espectacle durant una hora i vint minuts (aprox.) estant en la mateixa situació. El cantant anava intercalant brometes i historietes entre tema i tema, va deixar micro lliure perquè la gent afegís rodolins mentre tocaven “Corrandes De La Parella Estable” (s’hi va apuntar molta gent, acabant amb les noies del gintonic...) i fins i tot van versionar Shakira i Pulp. Aquesta última versió, del tema “Common People”, va acabar sent un dels moments àlgids del concert, no només per l’originalitat de fer versions en català, també per l’enorme gràcia i enginy que desprenia aquesta reinterpretació del tema. Sovint és arriscat fer versions i no fer el ridícul, sobretot si en canvies l’idioma, però en aquest cas Manel ens van deixar a tots amb la boca oberta, arrancant-nos somriures sense treva. La versió de Shakira va servir per tancar el concert i acabar de dislocar-nos les mandíbules. Després del que ens havien ofert, tenien llicència per fer les bromes que volguessin i versionar a qui els vingués més de gust.

El tema més celebrat entre el públic va ser “Al Mar!”, que es va consolidant com a hit entre els fans de la banda. La veritat és que en directe sonen molt millor que al disc. A mi el disc m’agrada, però és que en directe encara són millor. Una noia em deia que el disc no li havia agradat gens però que, en canvi, s’ho havia passat d’allò més bé al concert. Sonen molt compactes. Tenen un show molt ben travat que no marca distàncies amb l’espectador, si no que l’inclou.

Ahir a l’Heliogàbal vam ser part d’alguna cosa. Si en teniu l’oportunitat, no deixeu de veure a la banda en algun dels propers concerts que oferirà pel país. És el moment. 

Buscant Jeff Mangum

Des de fa un parell de setmanes podem gaudir d'un nou programa de ràdio a la nostra estimada ciutat. Es tracta de Buscant Jeff Mangum, programa dedicat a la música independent que podeu escoltar cada dilluns a Ràdio Ciutat Vella (100.5 FM) de 23.00 a 24.00 hores. Podríem dir que el programa té tres seccions: novetats, monogràfic sobre un disc que ells considerin clàssic (fins ara s'ha parlat de Neutral Milk Hotel i The Go-Betweens) i un tercer espai ocupat per dues seccions que es van alternant cada setmana, la primera sobre músiques estranyes (en el primer programa ens van delectar amb ranxeres iugoslaves) i la segona sobre música negra. El programa és prou entretingut i no hi falta l'humor ni notes prou extenses i interessants sobre cada cançó que van reproduint. Si teniu problemes per escoltar-lo en directe, podeu descarregar els programes un parell o tres de dies després de la seva emissió aquí. Al blog també hi trobareu referències als temes que s'han anat tractant. En definitiva, una bona noticia per la difusió de la bona música a Barcelona en un programa que promet una evolució qualitativa ascendent a mesura que vagi agafant rodatge.

An uphill climb to the bottom

La desobediencia como crucero por el Caribe. El inconformismo como intermedio, como tiempo muerto, como actividad extraescolar, como apuntarse a cursos de ballet o guitarra o alemán. Como algo que hacer hasta que el verdadero deber llama. Hasta que llega la hora de madurar y a hacerse adulto y retour à la normale, olvidarlo todo, ¿qué fue sino una locura de juventud?

¿Acabas creyéndote el personaje que te inventas? ¿Acabas convirtiéndote en el personaje que te inventas?

Yo soy el que trae las drogas; por tanto, mi importancia supera a la tuya.

La locura que desatamos por pasión es lo más cerca que nunca estaremos de la gloria.

Cosas Que Hacen BUM 

Kiko Amat (2007)
Editorial Anagrama, 2007

D’alguna manera, aquesta és una història que ja t’han explicat. Uns personatges familiars, un context cultural i ideològic que com ha mínim t’han de sonar d’alguna cosa. Tanmateix, i citant al mateix autor, potser sí que l’originalitat està sobrevalorada perquè aquesta novel•la segueix pagant molt la pena. A “Cosas Que Hacen BUM”, Kiko Amat ens narra la seva Quadrophenia particular que té com a escenari Sant Boi, Barcelona i especialment el barri de Gràcia. Els mods graciencs també prenen amfetamines, van pentinats a l’antiga, porten càrdigans i jerseis Fred Perry, condueixen vespes i escolten Martha and The Vandellas. Aquí també hi trobaràs noies, baralles, gent col•locada i vestits de solapa estreta. Els aspectes culturals i musicals d’aquest col•lectiu són una constant en el llibre. No són ni una anècdota, ni un afegit per decorar-la, esdevenen part central i imprescindible i marquen el ritme amb el que els personatges i la trama es mouen.

Però la cosa no es queda amb un simple retrat de la joventut mod. Retrat que tantes altres persones podrien fer i han fet. L’altre ingredient essencial que conté el plat es desenvolupa per la vessant política. Pànic és un noi, mig català, mig anglès, que esdevé orfe als vuit anys. A partir d’aquí el cria la seva tieta àvia anarquista i li prohibeix anar a l’escola durant un temps, amb la qual cosa, és educat amb la col•lecció de llibres (Max Stirner, situacionistes, satanistes...) i de discos de soul de sons pares. Més tard, acaba vivint a Gràcia on entra en contacte amb un grup d’agitació anarquista. És l’acció política i la discussió d’idees anarquistes l’altra força que empeny tota la narració, combinada perfectament amb tota la temàtica musical.

Amat sona una mica a Vonnegut (un dels seus ídols declarats) en algunes ocasions, per la simplicitat amb la que escriu les frases i aquella tendència a explicar-nos el que ens va a explicar que tenen les històries d’aquest escriptor. Per altra banda, Amat escriu de forma totalment apassionada. Per no citar a una altra de les seves influències declarades, podem dir que captes aquella necessitat imperiosa de viure (però de viure de veritat, no de sobreviure o simplement existir) que pots trobar en llibres de grans clàssics com Márai o Mann. Aquella recerca de la Veritat que acaba sent l’autèntic leitmotiv dels grans escriptors. Marcant distàncies, es clar, perquè el de Sant Boi encara no ha arribat al sostre que han dibuixat aquests monstres, com és comprensible. Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer és aquesta continua cita de termes anglesos per explicar certes situacions, sensacions o estats d’ànim. Està plenament justificada per la naturalesa del personatge, però a vegades són paraules i frases que no respiren un aire essencialment anglès. Són paraules que en castellà s’hi assemblen força i no marquen la diferència. Emperò, no sempre és així i en altres ocasions si que les ha col•locat amb encert.

Northern soul i anarquisme són ingredients essencials de la novel•la, però no podien ser la matèria primera. Si hagués de dir-vos sobre quin tema tracte aquesta història no em referiria a ells en primer lloc. “Cosas Que Hacen BUM”, com l’autor deixa ben clar i va confirmant a cada pàgina, és una història sobre les obsessions. Aquest es l’autèntic tema si es va al pinyol de la qüestió. 

Odiant Barcelona

(…) en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está?

(...) una amalgama de proyectos inaprensibles que hacen que Barcelona se sitúe en un continuo 'estar a punto de convertirse en algo', pero que nunca acaba por adquirir cierta cualidad táctil.

Carol París

(…) puede que fuera una franca admiración, eso que sentía por ciudades como Londres o París, o Nueva York. Alguien –o algo- le hizo creer que podía ser igual que ellas.

En otras palabras: Barcelona se lo creyó demasiado.

De noche, esta ciudad se convierte en la Estocolmo del sur de Europa. O, en otras palabras, es un auténtico coñazo.

Nos gusta, pero no sabemos por qué; la odiamos, pero no la abandonaríamos. Logra lo que, probablemente, no sería capaz de conseguir ningún otro lugar del mundo: que nos quedemos, aunque no llegue a acogernos.

Por eso, aunque nos putee, aceptamos el reto. Ha honrado la profesión. Si te gusta el sexo, y encima te pagan, ¿qué más puedes pedir?

Llucia Ramis

Aquí la noche es hostil, muy desagradecida, si la empiezas solo, así la terminarás; es más difícil hacer nuevos amigos que en ninguna otra parte del país: cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza.

Hernán Migoya

Odio Barcelona

Diversos Autors (2008)

Editorial Melusina, 2008

“Odio Barcelona” em sembla un títol tremendament atractiu, sens dubte. Odio Barcelona. No cal res més. Cap crítica. Cap recomanació. Cap sinopsis. L’estrena de la darrera peli de Woody Allen, “Vicky Cristina Barcelona”, ha estat l’excusa perfecta per situar en un terreny molt més ampli, el de les masses (encara que amb matisos), un debat que ja es venia produint en certs cercles en aquesta ciutat. Un debat sempre viu, però present en els medis i en les converses lleugeres de places i mercats només a batzegades, en ocasions concretes com per exemple el Fòrum de les Cultures. Emergint d’aquest bullici de reflexions i debat sobre la ciutat, l’editorial Melusina ha publicat un recull d’assaigs relacionats amb el tema. Tots ells (menys un) escrits per residents de la ciutat, la majoria escriptors i articulistes.

Primerament, no estem davant d’una obra que ho abraci tot. Tot i les evidents diferències entre alguns punts de vista i les corrents de pensament a les que recorren alguns dels autors, el llibre no acaba de contenir tots els temes de debat que hom podria considerar actuals i necessaris sobre la ciutat. Tampoc és una crítica. Cap obra té l’obligació de ser completista. Simplement és un apunt. Per altra banda, si he destacat aquest aspecte és probablement perquè trobo que hi ha força palla en alguns dels escrits. Pedanteries intel•lectuals innecessàries i paràgrafs que van més enllà del que hauria de ser el tema del llibre. I aquí sí que ho critico perquè un títol com “Odio Barcelona” és tan clar i estricte que en bona mesura hauria de descartar comentaris vagues i temàtiques relacionades però no directament recollides sota el paraigües del leitmotiv que el títol ens anuncia. Perquè aquest títol no insinua, sinó que anuncia clarament una idea.

En segon lloc, puc afirmar, amb estret marge per a un futur penediment, que Llucia Ramis signa el text més directe, encertat i rodó de tot el llibre. Retrata la Barcelona nocturna absolutament ensopida a la perfecció. La Barcelona que sempre espera pel que ha de venir i que acaba perpetuant-se en una eterna candidata a capital d’Occident que mai atrapa a les autèntiques capitals. I és que Barcelona és un lloc on la gent és vulgarment freda, artificiosament càlida. La Barcelona del civisme és un lloc on no pots moure un dit sense el permís de l’Ajuntament, que tot ho controla, que tot ho restringeix. Som una ciutat sense identitat; moderna, d’alguna manera, però amb una manca total d’originalitat i idees pròpies. Tanmateix, ens l’estimem i per això no l’abandonem. Perquè Ramis ho deixa ben clar, a diferència d’alguns altres: si no t’agrada i no te l’estimes, no hi viuries.

A les ja clàssiques crítiques sobre el model de construir una ciutat com un parc temàtic pel turista que van apareixent en diversos escrits, s’hi afegeixen dues notes amb molt de color. Una és la crítica a la Barcelona que es fa la sorda i emmudeix davant la petita delinqüència i l’imperi de la violència adolescent (el text d’Hernán Migoya) i l’altra la crítica a la Barcelona de l’incivilitzat o rebel postís que pixa al carrer i es cola al metro mentre la resta de persones han de currar de sol a sol (Javier Blánquez). L’originalitat l’aporten Robert Juan-Cantavella, amb la seva Barcelona de videojoc, i Óscar Gual, amb el seu formulari d’entrada per a ser un bon barceloní. Fernández Mallo, l’únic no resident a Barcelona, calla per deixar parlar al ciutadà en un text breu que funciona sense gaires focs d’artifici.

Finalment, m’agradaria rebatre una idea que sorgeix en més d’un dels textos i que fa referència a l’arquitectura de la ciutat. Segons el meu punt de vista, un hotel de luxe a la Rambla del Raval o la Torre Agbar no són els problemes principals que pateix la ciutat. A més, la platja és lletja i la zona residencial de Diagonal Mar esperpèntica, però pitjor eren abans i tampoc és que la seva construcció hagi ensorrat la ciutat. També em semblen una colla de torracollons els nostàlgics del Barri Xino pre-olímpic i altres carallotades que intenten defensar una Barcelona bruta, plena de putes i camells, amb zones vetades a la gent normal i corrent. Segurament no han viscut a Barcelona durant la seva adolescència o han viscut en una altra Barcelona i és per això que ara es permeten el luxe de citar aquest passat fosc amb una espècie de nostàlgia absurda. Quin és el principal problema de la ciutat, doncs? L’Ajuntament i els nuclis de poder o els seus ciutadans? Si fóssim més lliures per construir la ciutat que més ens plagués, tindríem una bona ciutat? El barcelonins mereixen alguna cosa millor? Volen alguna cosa millor? No ho sé. Tinc els meus dubtes. No deixa de ser simptomàtic que en un llibre on s’intenten recollir crítiques des de dins de la ciutat no hi hagi cap text en català.

La mort dels progres

No us perdeu una de les crítiques més brutals que he vist darrerament a la societat pseudointel·lectual de la ciutat de Barcelona. El tema de veritat comença a partir del minut 6:15. Ho van emetre en un programa de TV3 que se'm va passar per alt però després ho van acabar penjant al Youtube.

La Barcelona de postal

Vicky Cristina Barcelona

Fitxa tècnica

Finalment he pogut veure amb els meus propis ulls la peli de la que més se n'ha parlat en el darrer any en aquesta ciutat: “Vicky Cristina Barcelona”. Lamentablement, la majoria dels mal presagis es compleixen encara que no puc qualificar el film de mediocre. Per molt poc inspirat o poc encertat que estigui Woody Allen, suposo que sempre serà capaç de crear algun detall de genialitat en qualsevol cosa que faci.

Estem davant d’un guió bàsicament previsible, utilitzant tots els recursos que ja han estat utilitzats i tots els perfils ja suats de la seva filmografia. La psicosi emocional dels personatges, la bellesa i romanticisme d’allò que és europeu i la superficialitat i frenetisme d’allò que és novaiorquès. El personatge d’Scarlett Johansson és un personatge més fotocopiat de tants d’altres que han aparegut en pelis anteriors. Generalment, la resta de personatges americans pateixen del mateix mal. Una Barcelona vista des del punt del turista que fa uns quants anys que es passeja per la ciutat i que ha acabat enamorant-se d’un immens aparador conforma el paisatge pel que es mouen els personatges. Es nota la mà de la Generalitat per intentar evitar que acabés sent una autèntica manolada, cosa que s’aconsegueix parcialment si descomptem les escenes de guitarra flamenca, la mateixa cançó suada de Paco de Lucía (que sona fins a tres vegades durant el film) i la evident no catalanitat dels personatges de Bardem i Penélope Cruz, els locals de la ciutat. Tanmateix, no s’intenta presentar a aquests personatges com a quelcom genuïnament català i aconsegueix salvar els mobles relativament bé en aquest aspecte. 

Què és el que aconsegueix afegir una nota de genialitat a aquesta pel•lícula on no falten els plànols de Les Rambles, les obres gaudinianes i altres tòpics turístics? Doncs definitivament cap dels intents de mostrar la ciutat de forma genuïna. No sé si arriben a salvar la cinta però les actuacions de Cruz i Bardem es poden arribar a qualificar de brillants. Sobretot en els diàlegs entre els seus dos personatges quan parlen en castellà. Bardem és divertit i intel•ligent, gasta una ironia brillant, sense desprendre’s mai de la seva imatge de rústic seductor. Cruz encarna un personatge totalment neuròtic d’una profunditat considerable preciosament combinada amb un llenguatge xabacà sense cap traça de sofisticació.

A part de les pinzellades de guitarra espanyola (versió d'El Noi de la Mare inclosa), la banda sonora també està conformada per la ja coneguda per tots cançoneta pop insígnia del film. Una cançó sense cap gràcia especial que acaba per fer-se pesada al ser utilitzada més d’una vegada. La llum amb la que es presenta la ciutat, una llum mediterrània que ho inunda tot, és encantadora. Tanmateix, a vegades fa la sensació d’estar en un constant Empordà quan Barcelona com a ciutat considerablement gran que és no acaba de tenir mai aquest aspecte en la vida real. 

Somrient a la vida

The Little Ones

La [2]

Barcelona, 12 de setembre de 2008

Hi ha vegades on algun element estrany de la nostra societat intenta eclipsar l’artista que se suposa que ha de regnar, ni que sigui durant uns minuts, sobre un escenari. Ahir aquest home de la samarreta imperi quasi ho aconsegueix amb The Little Ones. L’home no va parar de ballar abans i durant el concert en un estil que mamava directament del popping i les discoteques makineres de finals dels 90. Afortunadament, els de LA van estar prou bé per acaparar gran part del protagonisme.

Vam arribar a la sala uns minuts després de mitjanit, però el concert no va començar fins a tres quarts d’una. Segons ens va dir el bateria després de que toquessin, tot l’equip que duien era llogat i van tenir alguns problemes amb els cables i en posar-lo a to. Què s’ha de dir del seu directe? Segurament no deixen de ser un grup d’indie rock feliç més però ens van fer passar una bona estona. Crec que força de nosaltres estaríem d’acord en que l’ànima del grup és el baixista. L’home està feliç durant tot l’espectacle i no para de fer uns saltironets d’allò més entranyables. No tots els membres eren tan carismàtics. El ros de la meleneta curta era bastant avorridot.

Amb tot plegat, la cosa no va anar ni arribar a l’hora de duració i un cop acabat el concert la [2] es va buidar de mala manera. Suposo que la gent aniria a beure fins a les tres, cosa normal si consideres que un cubata val vuit euros. Potser la veu del cantant sonava una mica igual en totes les cançons i acabaves tenint la sensació de que la cançó que estaven tocant ja l’havien interpretat uns minuts abans, però ahir de The Little Ones ens van fer passar una bona estona. Ens van arrencar uns quants somriures, cosa que ja justifica haver-se desplaçat fins el Paral•lel.

Com eludir les teves responsabilitats amb una vetllada de pop suec

Lacrosse + First Aid Kit
La [2]
Barcelona, 5 de setembre de 2008

Hi ha moments en que només penses allò que deia Bob Marley: “everything’s gonna be alright”. Diuen que l’actitud d’un esportista abans de sortir al camp ja és la meitat de la victòria. Si creus en la victòria, si realment penses que vas a guanyar, ja tens mig camí fet. Això és el que em rondava pel cap després d’haver sabut que havia aprovat els dos primers exàmens d’aquesta convocatòria de setembre. Col•locat pel petit èxit dels meus resultats acadèmics (no sé fins a quin punt es pot considerar èxit tenir un fotimer d’assignatures per setembre, encara que s’aprovin) vaig anar al concert de Lacrosse a La [2], encara que aquesta setmana vinent segueixi estant d’exàmens.

Dels teloners poca cosa puc dir perquè els vaig veure de lluny i tampoc em van cridar especialment l’atenció. Tenien alguna cançó entretinguda però tampoc em van al•lucinar. El grup en qüestió és una banda catalana anomenada First Aid Kit (myspace).

Lacrosse (myspace) va irrompre a l’escenari uns minuts després de que el rellotge marqués mitjanit i s’hi van estar ben bé durant una hora i vint minuts. Un concert prou llarg tenint en compte que el seu repertori no és extensíssim i que una banda amb una trajectòria similar podria haver fet un concert de tres quarts d’hora i tant contents. La sala presentava una entrada força acceptable, suficientment plena per ballar i botar una mica i no sentir-te totalment sol en la teva excitació. Tot i això, estic convençut que el Kristian Dahl (guitarra, cantant) no en va tenir prou perquè no parava de demanar-nos que balléssim i cridéssim encara més. Certament el concert tampoc se’n va anar de mare en aquest sentit. L’home era bastant divertit entre cançó i cançó, cantant lloances cap el Barça tota l’estona (fins i tot van cantar un tema dedicat a Puyol) i convidant-nos a una festa a Estocolm el dia 9 de desembre.

Es veia que ja tenien força entrenat el xou, perquè estaven ben compenetrats i cadascú sabia el que havia de fer en tot moment (potser a excepció d’alguna tendra confusió entre cantants). La combinació de veus masculina (Dahl) i femenina (Nina Wähä) els dona un doble registre molt divertit, accentuat per l’acompanyament de les veus boges de la resta de components (sobretot el baixista, Robert Arlinder) en les tornades. Precisament el baixista va ser un dels que més em va agradar. En un parell o tres de temes hi havia línies de baix molt encertades. La resta del so són melodies tipus xilòfon i altres gadgets rars d’aquests que estan a l’ordre del dia en aquest tipus de formacions pop.

Vaig anar a pillar una bici i vaig tornar a casa cantant una cançó que deia alguna cosa semblant a “The world is full of Saturdays / But it’s always Sunday” mentre els guiris se’n reien quan me’ls anava creuant. Espereu un post lamentant els resultats dels exàmens que em queden.

BAM '08 - Cartell i horaris

Dijous 18.09.08
20.00h CCCB BCNmp7 músiques en procés: Conferència Manolo Martínez (Astrud) i Eloy Fernández (Afterpop); recitaran Sr. Chinarro, Le Petit Ramon, Roger Mas, i més...
21.00h I.F.B. (Institut Francès de Barcelona) YAS + LORD SASSAFRAS

Divendres 19.09.08
20:45 Plaça Reial (Sidecar) RAYDIBAUM
20:45 Pl. dels Àngels FIRST AID KIT+u_mä
21:15 Pl. Odissea VERSATILE (Emergents)
21:30 Plaça Reial (Sidecar) FACTO DE LA FÉ Y LAS FLORES AZULES
22:15 Pl.dels Àngels THE DØ
22:30 Plaça del Rei THE NEW RAEMON
22:30 Fabra i Coats THE PEPPER POTS
22:30 Pl. Odissea EL TERCER HOMBRE
22:30 Portal d.Pau KUMAR
22:45 Plaça Reial (Sidecar) SAM ROBERTS
23:30 Mtv - Forum CHACHO BRODAS
23:30 Pl. Odissea LINN YOUKI
23:45 Pl.dels Àngels CIRKUS
0:00 Plaça del Rei JEREMY ENIGK
0:00 Fabra i Coats LA KINKY BEAT
0:00 Plaça Reial (Sidecar) SINIESTRO TOTAL
0:15 Mtv - Forum SHOTTA
0:30 Electro - BAM MAR ABELLA (Emergents)
0:30 Portal d.Pau DUB Inc.
1:00 Electro - BAM ABSENT F
1:30 Mtv - Forum ARI
2:30 Mtv - Forum CALLE 13
3:00 Electro - BAM PONI HOAX

Dissabte 20.09.08
12:00 Plaça del Rei ROCKY VOTOLATO
19:30 Fàbrica DAMM MISHIMA
20:45 Plaça Reial (Sidecar) LE PETIT RAMÓN EXPERIMENTA 3
20:45 Pl.dels Àngels LES PHILIPPES
21:00 Fàbrica DAMM ANTÒNIA FONT
21:15 Pl. Odissea NUDOZURDO
21:30 Plaça Reial (Sidecar) LOVE OF LESBIAN
22:15 Pl.dels Àngels SYD MATTERS
22:30 Plaça del Rei ESPALDAMACETA
22:30 Fàbrica DAMM PRIMAL SCREAM
22:30 Fabra i Coats SIN PAPELES
22:30 Pl. Odissea CAMPING
22:30 Portal d.Pau MAUI Y LOS SIRENIDOS+PANTANITO
22:45 Plaça Reial (Sidecar) NIÑOS MUTANTES
23:30 Pl. Odissea (lo:muêso)
23:30 Mtv - Forum SUPERSUBMARINA
23:45 Pl.dels Àngels ASA
0:00 Fabra i Coats ZULU 9.30
0:00 Plaça Reial (Sidecar) THE AUTOMATIC
0:15 Mtv - Forum VETUSTA MORLA
0:30 Electro - BAM RED BULL MUSIC ACADEMY presenta: MINUS SPECIAL amb RICHIE HAWTIN, MAGDA & GAISER
0:30 Portal d.Pau CHE SUDAKA
1:30 Mtv - Forum KRAKOVIA
2:30 Mtv - Forum LA CASA AZUL

Diumenge 21.09.08
19:30 Espacio Movistar THE LAST 3 LINES
20:30 Espacio Movistar SHARKO
20:30 La [2] de l'Apolo MARCEL CRANC
20:45 Apolo ANIKA SADE
21:45 Espacio Movistar SAHARA HOTNIGHTS
21:45 La [2] de l'Apolo ALELA DIANE
22:00 Apolo THE WHIP
23:00 Espacio Movistar TEENAGE FANCLUB

Dilluns 22.09.08
20:30 Bikini FUNKING CHAOS!
22:00 Bikini JAMIE WOON
22:45 Bikini JOSÉ JAMES

Dimarts 23.09.08
20:45 Pl.dels Àngels LA BRIGADA
20:45 Plaça Reial PUMUKY
21:30 Plaça Reial THE SECRET SOCIETY
22:15 Pl.dels Àngels NNEKA
22:30 Plaça del Rei RUSSIAN RED
22:30 Portal d.Pau MEZTUCA
22:45 Plaça Reial DAVID BAZAN
23:45 Pl.dels Àngels ED MOTTA
0:00 Plaça Reial THE LONG WINTERS
0:00 Plaça del Rei AMERICAN MUSIC CLUB
0:30 Portal d.Pau MARDITOS ROEDORES amb R.AMADOR,OJOS DE BRUJO, MÜRFILA, EL BARULLO, P.DONÉS, R.MARÍN, XUMO
0:30 Electro - BAM CAUTO
1:30 Electro - BAM DESTO (Red Bull Music Academy)
2:30 Electro - BAM SUBEENA (Red Bull Music Academy)
3:30 Electro - BAM APPLEBLIM (Red Bull Music Academy)

via Popmuzik / BAM Myspace / BAM Cartell Ajuntament

Benvinguts al barri

No hi ha res com llevar-se i fer una ullada als diaris electrònics per trobar-se una imatge com aquesta (potser l'hauria de canviar per la del caganer a la capçalera). Segons explica l’Avui (notícia), aquesta noia està pixant (o potser és a punt de cagar, qui sap) a les afores d’una fàbrica abandonada del meu barri, el Poblenou. Exactament, està situada en la confluència dels carrers Pallars i Roc Boronat. Evidentment no és allí perquè s’hi cagui més a gust que a casa sinó perquè ha vingut a passar el cap de setmana en una de les múltiples raves que s’organitzen cada cap de setmana a la part encara industrial del barri.

Gran part del gruix de mesures que ha comportat aquesta nova normativa del civisme em repugnen però s’ha de dir que aquest tema ja va massa lluny. Recordo una dissabte vora dos quarts de vuit del matí fa un parell o tres d’anys que un amic meu i jo vam anar a petar a una festeta d’aquestes. L’estat d’embriaguesa amb el que vam sortir de Razzmatazz no em permet recordar on era exactament, però juraria que era aquesta mateixa fàbrica. Hi vam entrar perquè sentíem uns baixos increïblement eixordadors des de fora i encara teníem ganes de gresca. Ningú ens hi va convidar, no vam veure publicitat sobre la festa, però és ben cert que cada cap de setmana trobes algú per la zona de bars propera a Marina que t’ofereix d’assistir a alguna rave. Com bé diu la notícia, ells mateixos es fan la seva publicitat i a vegades fins i tot et cobren per una festa per la qual no paguen res. Aquella vegada va ser gratis, tot sigui dit.

L’ambient que s’hi respirava era la cosa més sòrdida que hagi vist mai. La foscor es menjava els corredors de la nau industrial de manera que no en podies veure el final. D’entre les ombres entrava i sortia gent amb cares d’estar en un altre planeta. Gent follant a les cantonades, abandonada en qualsevol racó aparentment inconscient o punxant-se. Feia temps que no veia l’heroïna pel barri. La primera vegada (i no és que hagin estat més d’un parell o tres en tota la meva vida) tenia cinc o sis anys. Vaig sortir al balcó de casa i un indigent dels que s’estava al carreró de la plaça de Can Felipa s’estava col•locant. Ara tot aquest ambient em queda relativament lluny de casa perquè les fàbriques del voltant del meu bloc ja fa alguns anys que van ser enderrocades, però encara recordo aquells okupes alemanys tan simpàtics que robaven el corrent de l’enllumenat públic i punxaven Jethro Tull un dimecres a les dues de la matinada. Tornant a la festa, la pista de ball no tenia preu. El dj punxava la música electrònica més repetitiva i mata-neurones que mai hagi pogut escoltar, mentre movia el cap amunt i avall projectant unes llums fosforescents des d’uns neons que portava incorporats a les ulleres o a la gorra (no em demaneu tants detalls, portava com dues llinternetes al cap). De fet no ballava gaire gent. Hi havia dues noies al bell mig de la pista que eren constantment assetjades per xavals molt passats de voltes. Com que anaven tan morats tampoc estaven en condicions de forçar res, així que les noies els clavaven unes quantes empentes fins que queien, marxaven o desistien.

És increïble com ha canviat i com canviarà el barri ja només durant la meva vida. El meu pare em parla de lleteries on encara hi havia vaques, cubanos servits en copes de vidre al Tio Che, fàbriques de gel i timbres que anunciaven els torns de La Paperera. Jo parlaré de fàbriques abandonades, okupes, raves i obres per tot arreu a un fill que molt probablement viurà en un barri a mig camí entre Santa Monica (Califòrnia) i Manhattan.

Avís per a navegants

Entre els creadors que més admiro hi ha sens dubte Woody Allen (...). Però és que amb això de Vicky Cristina Barcelona ha ficat la pota fins al clarinet. El film no té gens ni mica de consistència; és un enfilall dels tòpics més suats de la seva filmografia (l'artista turmentat, la dona confosa) emmarcats en una Barcelona directament robada de les postals (...). El conjunt és digne de ser venut a les Rambles: entre els capells mexicans i els bous vestits de trencadís gaudinià.

Melcior Comes, article aparegut a l'Avui (27/08/08)