Com eludir les teves responsabilitats amb una vetllada de pop suec

Lacrosse + First Aid Kit
La [2]
Barcelona, 5 de setembre de 2008

Hi ha moments en que només penses allò que deia Bob Marley: “everything’s gonna be alright”. Diuen que l’actitud d’un esportista abans de sortir al camp ja és la meitat de la victòria. Si creus en la victòria, si realment penses que vas a guanyar, ja tens mig camí fet. Això és el que em rondava pel cap després d’haver sabut que havia aprovat els dos primers exàmens d’aquesta convocatòria de setembre. Col•locat pel petit èxit dels meus resultats acadèmics (no sé fins a quin punt es pot considerar èxit tenir un fotimer d’assignatures per setembre, encara que s’aprovin) vaig anar al concert de Lacrosse a La [2], encara que aquesta setmana vinent segueixi estant d’exàmens.

Dels teloners poca cosa puc dir perquè els vaig veure de lluny i tampoc em van cridar especialment l’atenció. Tenien alguna cançó entretinguda però tampoc em van al•lucinar. El grup en qüestió és una banda catalana anomenada First Aid Kit (myspace).

Lacrosse (myspace) va irrompre a l’escenari uns minuts després de que el rellotge marqués mitjanit i s’hi van estar ben bé durant una hora i vint minuts. Un concert prou llarg tenint en compte que el seu repertori no és extensíssim i que una banda amb una trajectòria similar podria haver fet un concert de tres quarts d’hora i tant contents. La sala presentava una entrada força acceptable, suficientment plena per ballar i botar una mica i no sentir-te totalment sol en la teva excitació. Tot i això, estic convençut que el Kristian Dahl (guitarra, cantant) no en va tenir prou perquè no parava de demanar-nos que balléssim i cridéssim encara més. Certament el concert tampoc se’n va anar de mare en aquest sentit. L’home era bastant divertit entre cançó i cançó, cantant lloances cap el Barça tota l’estona (fins i tot van cantar un tema dedicat a Puyol) i convidant-nos a una festa a Estocolm el dia 9 de desembre.

Es veia que ja tenien força entrenat el xou, perquè estaven ben compenetrats i cadascú sabia el que havia de fer en tot moment (potser a excepció d’alguna tendra confusió entre cantants). La combinació de veus masculina (Dahl) i femenina (Nina Wähä) els dona un doble registre molt divertit, accentuat per l’acompanyament de les veus boges de la resta de components (sobretot el baixista, Robert Arlinder) en les tornades. Precisament el baixista va ser un dels que més em va agradar. En un parell o tres de temes hi havia línies de baix molt encertades. La resta del so són melodies tipus xilòfon i altres gadgets rars d’aquests que estan a l’ordre del dia en aquest tipus de formacions pop.

Vaig anar a pillar una bici i vaig tornar a casa cantant una cançó que deia alguna cosa semblant a “The world is full of Saturdays / But it’s always Sunday” mentre els guiris se’n reien quan me’ls anava creuant. Espereu un post lamentant els resultats dels exàmens que em queden.