Odiant Barcelona

(…) en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está?

(...) una amalgama de proyectos inaprensibles que hacen que Barcelona se sitúe en un continuo 'estar a punto de convertirse en algo', pero que nunca acaba por adquirir cierta cualidad táctil.

Carol París

(…) puede que fuera una franca admiración, eso que sentía por ciudades como Londres o París, o Nueva York. Alguien –o algo- le hizo creer que podía ser igual que ellas.

En otras palabras: Barcelona se lo creyó demasiado.

De noche, esta ciudad se convierte en la Estocolmo del sur de Europa. O, en otras palabras, es un auténtico coñazo.

Nos gusta, pero no sabemos por qué; la odiamos, pero no la abandonaríamos. Logra lo que, probablemente, no sería capaz de conseguir ningún otro lugar del mundo: que nos quedemos, aunque no llegue a acogernos.

Por eso, aunque nos putee, aceptamos el reto. Ha honrado la profesión. Si te gusta el sexo, y encima te pagan, ¿qué más puedes pedir?

Llucia Ramis

Aquí la noche es hostil, muy desagradecida, si la empiezas solo, así la terminarás; es más difícil hacer nuevos amigos que en ninguna otra parte del país: cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza.

Hernán Migoya

Odio Barcelona

Diversos Autors (2008)

Editorial Melusina, 2008

“Odio Barcelona” em sembla un títol tremendament atractiu, sens dubte. Odio Barcelona. No cal res més. Cap crítica. Cap recomanació. Cap sinopsis. L’estrena de la darrera peli de Woody Allen, “Vicky Cristina Barcelona”, ha estat l’excusa perfecta per situar en un terreny molt més ampli, el de les masses (encara que amb matisos), un debat que ja es venia produint en certs cercles en aquesta ciutat. Un debat sempre viu, però present en els medis i en les converses lleugeres de places i mercats només a batzegades, en ocasions concretes com per exemple el Fòrum de les Cultures. Emergint d’aquest bullici de reflexions i debat sobre la ciutat, l’editorial Melusina ha publicat un recull d’assaigs relacionats amb el tema. Tots ells (menys un) escrits per residents de la ciutat, la majoria escriptors i articulistes.

Primerament, no estem davant d’una obra que ho abraci tot. Tot i les evidents diferències entre alguns punts de vista i les corrents de pensament a les que recorren alguns dels autors, el llibre no acaba de contenir tots els temes de debat que hom podria considerar actuals i necessaris sobre la ciutat. Tampoc és una crítica. Cap obra té l’obligació de ser completista. Simplement és un apunt. Per altra banda, si he destacat aquest aspecte és probablement perquè trobo que hi ha força palla en alguns dels escrits. Pedanteries intel•lectuals innecessàries i paràgrafs que van més enllà del que hauria de ser el tema del llibre. I aquí sí que ho critico perquè un títol com “Odio Barcelona” és tan clar i estricte que en bona mesura hauria de descartar comentaris vagues i temàtiques relacionades però no directament recollides sota el paraigües del leitmotiv que el títol ens anuncia. Perquè aquest títol no insinua, sinó que anuncia clarament una idea.

En segon lloc, puc afirmar, amb estret marge per a un futur penediment, que Llucia Ramis signa el text més directe, encertat i rodó de tot el llibre. Retrata la Barcelona nocturna absolutament ensopida a la perfecció. La Barcelona que sempre espera pel que ha de venir i que acaba perpetuant-se en una eterna candidata a capital d’Occident que mai atrapa a les autèntiques capitals. I és que Barcelona és un lloc on la gent és vulgarment freda, artificiosament càlida. La Barcelona del civisme és un lloc on no pots moure un dit sense el permís de l’Ajuntament, que tot ho controla, que tot ho restringeix. Som una ciutat sense identitat; moderna, d’alguna manera, però amb una manca total d’originalitat i idees pròpies. Tanmateix, ens l’estimem i per això no l’abandonem. Perquè Ramis ho deixa ben clar, a diferència d’alguns altres: si no t’agrada i no te l’estimes, no hi viuries.

A les ja clàssiques crítiques sobre el model de construir una ciutat com un parc temàtic pel turista que van apareixent en diversos escrits, s’hi afegeixen dues notes amb molt de color. Una és la crítica a la Barcelona que es fa la sorda i emmudeix davant la petita delinqüència i l’imperi de la violència adolescent (el text d’Hernán Migoya) i l’altra la crítica a la Barcelona de l’incivilitzat o rebel postís que pixa al carrer i es cola al metro mentre la resta de persones han de currar de sol a sol (Javier Blánquez). L’originalitat l’aporten Robert Juan-Cantavella, amb la seva Barcelona de videojoc, i Óscar Gual, amb el seu formulari d’entrada per a ser un bon barceloní. Fernández Mallo, l’únic no resident a Barcelona, calla per deixar parlar al ciutadà en un text breu que funciona sense gaires focs d’artifici.

Finalment, m’agradaria rebatre una idea que sorgeix en més d’un dels textos i que fa referència a l’arquitectura de la ciutat. Segons el meu punt de vista, un hotel de luxe a la Rambla del Raval o la Torre Agbar no són els problemes principals que pateix la ciutat. A més, la platja és lletja i la zona residencial de Diagonal Mar esperpèntica, però pitjor eren abans i tampoc és que la seva construcció hagi ensorrat la ciutat. També em semblen una colla de torracollons els nostàlgics del Barri Xino pre-olímpic i altres carallotades que intenten defensar una Barcelona bruta, plena de putes i camells, amb zones vetades a la gent normal i corrent. Segurament no han viscut a Barcelona durant la seva adolescència o han viscut en una altra Barcelona i és per això que ara es permeten el luxe de citar aquest passat fosc amb una espècie de nostàlgia absurda. Quin és el principal problema de la ciutat, doncs? L’Ajuntament i els nuclis de poder o els seus ciutadans? Si fóssim més lliures per construir la ciutat que més ens plagués, tindríem una bona ciutat? El barcelonins mereixen alguna cosa millor? Volen alguna cosa millor? No ho sé. Tinc els meus dubtes. No deixa de ser simptomàtic que en un llibre on s’intenten recollir crítiques des de dins de la ciutat no hi hagi cap text en català.