Entre els creadors que més admiro hi ha sens dubte Woody Allen (...). Però és que amb això de Vicky Cristina Barcelona ha ficat la pota fins al clarinet. El film no té gens ni mica de consistència; és un enfilall dels tòpics més suats de la seva filmografia (l'artista turmentat, la dona confosa) emmarcats en una Barcelona directament robada de les postals (...). El conjunt és digne de ser venut a les Rambles: entre els capells mexicans i els bous vestits de trencadís gaudinià.
Melcior Comes, article aparegut a l'Avui (27/08/08)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada