Benvinguts al barri

No hi ha res com llevar-se i fer una ullada als diaris electrònics per trobar-se una imatge com aquesta (potser l'hauria de canviar per la del caganer a la capçalera). Segons explica l’Avui (notícia), aquesta noia està pixant (o potser és a punt de cagar, qui sap) a les afores d’una fàbrica abandonada del meu barri, el Poblenou. Exactament, està situada en la confluència dels carrers Pallars i Roc Boronat. Evidentment no és allí perquè s’hi cagui més a gust que a casa sinó perquè ha vingut a passar el cap de setmana en una de les múltiples raves que s’organitzen cada cap de setmana a la part encara industrial del barri.

Gran part del gruix de mesures que ha comportat aquesta nova normativa del civisme em repugnen però s’ha de dir que aquest tema ja va massa lluny. Recordo una dissabte vora dos quarts de vuit del matí fa un parell o tres d’anys que un amic meu i jo vam anar a petar a una festeta d’aquestes. L’estat d’embriaguesa amb el que vam sortir de Razzmatazz no em permet recordar on era exactament, però juraria que era aquesta mateixa fàbrica. Hi vam entrar perquè sentíem uns baixos increïblement eixordadors des de fora i encara teníem ganes de gresca. Ningú ens hi va convidar, no vam veure publicitat sobre la festa, però és ben cert que cada cap de setmana trobes algú per la zona de bars propera a Marina que t’ofereix d’assistir a alguna rave. Com bé diu la notícia, ells mateixos es fan la seva publicitat i a vegades fins i tot et cobren per una festa per la qual no paguen res. Aquella vegada va ser gratis, tot sigui dit.

L’ambient que s’hi respirava era la cosa més sòrdida que hagi vist mai. La foscor es menjava els corredors de la nau industrial de manera que no en podies veure el final. D’entre les ombres entrava i sortia gent amb cares d’estar en un altre planeta. Gent follant a les cantonades, abandonada en qualsevol racó aparentment inconscient o punxant-se. Feia temps que no veia l’heroïna pel barri. La primera vegada (i no és que hagin estat més d’un parell o tres en tota la meva vida) tenia cinc o sis anys. Vaig sortir al balcó de casa i un indigent dels que s’estava al carreró de la plaça de Can Felipa s’estava col•locant. Ara tot aquest ambient em queda relativament lluny de casa perquè les fàbriques del voltant del meu bloc ja fa alguns anys que van ser enderrocades, però encara recordo aquells okupes alemanys tan simpàtics que robaven el corrent de l’enllumenat públic i punxaven Jethro Tull un dimecres a les dues de la matinada. Tornant a la festa, la pista de ball no tenia preu. El dj punxava la música electrònica més repetitiva i mata-neurones que mai hagi pogut escoltar, mentre movia el cap amunt i avall projectant unes llums fosforescents des d’uns neons que portava incorporats a les ulleres o a la gorra (no em demaneu tants detalls, portava com dues llinternetes al cap). De fet no ballava gaire gent. Hi havia dues noies al bell mig de la pista que eren constantment assetjades per xavals molt passats de voltes. Com que anaven tan morats tampoc estaven en condicions de forçar res, així que les noies els clavaven unes quantes empentes fins que queien, marxaven o desistien.

És increïble com ha canviat i com canviarà el barri ja només durant la meva vida. El meu pare em parla de lleteries on encara hi havia vaques, cubanos servits en copes de vidre al Tio Che, fàbriques de gel i timbres que anunciaven els torns de La Paperera. Jo parlaré de fàbriques abandonades, okupes, raves i obres per tot arreu a un fill que molt probablement viurà en un barri a mig camí entre Santa Monica (Califòrnia) i Manhattan.