Una petita joia

Little Joy
Little Joy
Rough Trade
4 de novembre de 2008

Little Joy és un dels projectes més simpàtics que han sortit a la llum en els darrers mesos. Creat de la mà del bateria de The Strokes Fabrizio Moretti i Rodrigo Amarante de Los Hermanos, sonen com si els mateixos Strokes haguessin trobat la pau interior al Brasil enregistrant un disc amb uns quants amics d’aquell indret. Bé, potser he exagerat una mica les comparacions amb la banda de Nova York però aquest sabor strokià més reposat i vitalista és innegable (i al mateix temps no sonen impersonals i avorrits com Albert Hammond, Jr.). A Little Joy no se li ha de donar una segona oportunitat després d’escoltar-los per primer cop (tot buscant tornar a sentir el mateix que amb els Strokes set anys enrere) perquè el disc es gaudeix des del principi.

“Keep Me In Mind” és el tema que més ens recorda a la música dels Strokes. Podria haver estat inclòs en algun dels seus discos i desprèn aquell no sé què, aquella melancolia desganada tan característica. “Even though we have to say goodbye / Keep me in mind”. També notem aquest regustet a “How To Hang a Warhol”, on la bateria imprimeix un ritme strokià inconfusible ajudada per la guitarra. Però no passa el mateix amb la resta de cançons, que naveguen en diferents aigües i mamen, potser amb més subtilesa, d’altres fonts. Les melodies suaus i curoses amb l’oïda prenen preponderància durant gran part del recorregut, combinant també veus femenines i cants en portuguès. La multi-instrumentista Binki Shapiro canta en un parell de temes i és, presumiblement, la culpable de donar més matisos a la unió de Moretti i Amarante.

Precisament la varietat estilística i la confluència de diferents matisos musicals podria haver estat un dels principals obstacles per donar personalitat a la música enregistrada. Encara que és cert que d’un tema a l’altre l’embolcall musical pot canviar força, no trobo que l’àlbum sigui poc compacte. Hi ha un projecte ben definit que – sí, d’acord – camina per camins una mica diferents però que sempre acaben confluint, donant com a fruit un disc molt agradable. Amb aquest disc m’imagino un paisatge urbà de l’estil Brooklyn o San Francisco. Un lloc modern però tranquil en un dia assolellat. Adolescents en màniga curta o portant un jersei prim jugant a algun esport al carrer, altres joves passant en bicicleta, algú llegint al jardí... i el sol a punt de pondre allargant les seves ombres. Potser és imaginar massa però és que el disc, tot i no ser cap obra excepcional que trenqui motlles, transmet molt bones vibracions i et fa passar mitja horeta d’allò més feliç.

------------------------------------------

Unattainable