L'al·legat dels white projects

Ill Bill

The Hour Of Reprisal

Uncle Howie Records

16 de Setembre de 2008

Non-Phixion és el meu grup de rap preferit d’aquesta dècada. Encara que només van publicar un disc, alguns EPs, singles y cares b, en vaig tenir prou amb “The Future Is Now” per enamorar-me bojament de la seva música. Ill Bill no ha deixat de fer música des de llavors i ara ha tornat amb tot un al•legat a favor de tots aquells blancs pobres de barris baixos que han viscut exactament en les mateixes condicions socials i familiars que els negres. D’acord, acabo de llegir “The Fortress of Solitude” i això ha tingut una influència important en la meva percepció sobre aquest disc.

Una de les frases més contundents la trobem en la tornada de “My Uncle” (dedicada al ja mític Uncle Howie): “My uncle shoots heroine / My father used to do cocaine / My moms used to smoke weed with our friends when I was eight”. Ens ve a dir: “Sóc de Brooklyn. El meu pare no parava mai per casa. La meva família era un desastre. Les drogues eren part del meu dia a dia, els problemes al carrer també. El meu tiet dormia amb mi i es punxava... Sóc Ill Bill, sóc blanc i les he passat putes igual que tots vosaltres”. “This is who I am / This is what the world made me / I don’t give a fuck whether you love me or hate me”. “Hated by most / Loved by few / Respected by all”. Es nota quan un artista es despulla sentimentalment, quan se sincera i deixa anar tota la merda que porta a dins. Moltes cançons d’aquest àlbum són la puta veritat escopida a la teva cara. Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, el disc compte amb altres temàtiques: crítica ferotge al sistema polític i a les estructures de poder nord-americanes, bandes, drogues i qualsevol tema que vulguis trobar en un disc de rap orientat al carrer.

Avui dia, qualsevol persona que hagi seguit mínimament la seva carrera musical i la dels seus amics pateix cada cop que algun d’ells treu un disc. Les seves aficions pel metal poden arrossegar discos sencers a un mediocre disc de metal rap. Ill Bill no ha deixat d’utilitzar el metal per elaborar el so del seu últim disc. Tampoc hagués tingut sentit en un disc que té com a lema principal la sinceritat. Sortosament, no arriba a sobrepassar els límits del mal gust que farien que els seus fans de tota la vida el deixessin d’escoltar. Fins i tot els samples de música clàssica no se m’han fet pesats i aconsegueixen, amb força dignitat, aquell efecte èpic que es busca quan s’utilitza aquest tipus de música en una instrumental de rap.

Potser sí que el disc punxa una mica cap al final, sent la primera part molt més contundent que la segona. Tanmateix, sobreviu prou bé al sotrac de fer un disc de divuit temes. Els divertidíssims (i crus) skits d’Uncle Howie ajuden. És el problema del rap. Quan l’artista està inspirat poden ser 18 o 25 cançons, que no se’t farà pesat. Però això rarament passa. Normalment trobes discos amb quatre temes bons i molta palla. No entenc perquè no es tendeix més cap a una concepció de l’estil “Illmatic” en els discos de rap. En definitiva, això és drug music, una bala que mai menteix, la veritat. És el que el hardcore rap sempre hauria de ser. Blanc i tan real com Mobb Deep. “They can’t kill Bill / That was a movie / You can’t move me”.

Myspace