Holly Golightly

What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and that lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real-life place that made me feel like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.

Breakfast at Tiffany’s
Truman Capote (1958)
Vintage Books, 1993

Tinguis les orelles més o menys obertes, hi ha una sèrie de tòpics i frases recurrents que vas escoltant durant la teva vida i que acabes acceptant com a vertaderes si no et molestes en plantejar-te la seva veracitat. El no wave va ser l’autèntic punk o Kluivert no va ficar una pilota dins de la porteria en tota la seva carrera al Barça, n’era de dolent el condemnat! Com es pot veure, algunes contenen més veritat que altres. En la contraportada d’aquest llibre se’ns diu “(...) Truman Capote created a woman whose name entered the American idiom and whose style is a part of the literary landscape”. Home, no és que hagi fet un estudi sociològic en profunditat de la societat nord-americana ni que hagi viscut en un entorn nord-americà com per poder-ho corroborar d’una forma definitiva, però el meu (i el de tothom a Occident) constant contacte amb la seva cultura i la meva recent escapada a Nova York em fan inclinar-me cap a estar d’acord amb aquesta frase, si es vol, lapidària. 

Holly Golightly és la perfecta novaiorquesa. No va néixer a Nova York, per això és tan seva. Nova York o, com a mínim, una de les centenars de Nova Yorks possibles i reals no és dels que hi han nascut, si no dels que hi van perseguint un somni, dels que van a trobar-s’hi. Golightly és un personatge erràtic, amb una vida caòtica. Beu, va amb homes per guanyar-se les garrofes. És una supervivent. No és amb tu quan vols, més aviat quan ella vol. Creus que et dóna mil i un motius per odiar-la, per enviar-la pastar fang, però no ho fas. Si ho fas, te n’acabaràs desdient. Això és el que li passa al protagonista, el qual s’entrega totalment a Holly Golightly i es deixa emportar pel seu món fascinant, ple de bones cares (i copes) per a les misèries. Reformulant allò que es diu a The Rounders: la vida és passió, la resta és només espera. I què voleu que us digui, trobo que fa ben fet entregant-se a ella.