Rebreus

Heltah Skeltah – D.I.R.T.

Els versos d’aquell mític àlbum dels 90, “Nocturnal”, encara ronden pel meu subconscient: “Clans, Posses, Crews and Clicks / All yo bitch niggas can suck my dick”. Heltah Skeltah segueixen sent els mateixos dotze anys després, deu anys després del seu últims disc. Evidentment, elaborar clàssics a l’alçada de l’època daurada és bastant difícil. Avui dia, no decebre i aconseguir evitar un fracàs estrepitós ja és prou sorprenent. 

Sean Price (més Ruck que mai en aquest disc) es torna a posar la suadora de la seva crew. Els seus darrers discos en solitari, que són bons però on ha afluixat una mica la cruesa, no li han impedit tornar-se a posar la caputxa per clavar-nos una sèrie inexorable de cops de puny i puntades en forma de rimes. L’altra meitat del duet, Rock, i la seva influència ens recuperen aquell hardcore rap dels 90 que no et donava treva. Referències al nostre llegat cultural hip-hop, insults pels que ens han traït, porros per celebrar victòries... Si tu em vacil•les, jo et vacil•lo el doble. Ens riem de tu i ho fem sense despentinar-nos. Ben tornats.

I’m From Barcelona – Who Killed Harry Houdini

Suècia ha aconseguit el que pocs països no-angloparlants han aconseguit. Agafar referències musicals anglòfiles, portar-les a casa i sonar fresc i original, fins i tot si la llengua vehicular segueix sent l’anglès. No és que hagis de sonar forçosament malament si no aconsegueixen aquest segell distintiu, però sempre ajuda i és un valor afegit. El problema del pop suec de xilòfons, lletres simples i alegres i veus agudes és que, com tot, ha caigut una mica en la repetició de la mateixa fórmula. A vegades tens la sensació que tot sona una mica igual.

Això no converteix el nou disc de I’m From Barelona en un mal disc, però sí que podem afirmar que no deixa de ser un disc més. Et dona algunes cançons maques com “Mingus” o “Houdini”, sempre aportant aquesta vitalitat i alegria característica de la banda (i de tantes altres de l’entorn), però tampoc et fa caure de cul. Un dels punts més febles que l’hi trobo és la col•laboració de la francesa SoKo a “Gunhild”, on no s’explota gens ni mica la ironia i dolça mala educació que distingeixen a la cantautora. Podria haver estat qualsevol cantant. 

Kaiser Chiefs - Off With Their Heads

Del ‘ressorgiment’ del rock britànic d’aquesta dècada n’acabarà quedant ben poca cosa amb el temps: els primers Libertines i Franz Ferdinand, algunes cançons de grups com Arctic Monkeys i grups menys reconeguts per la premsa com The Wave Pictures. La resta, la majoria, han estat successives decepcions tan bon punt publicaven el segon àlbum. Això en el cas de que realment apuntessin maneres en el debut i no fossin un mer buf de la NME.

És el cas de Kaiser Chiefs. El seu tercer àlbum és directament infumable. Fet amb mal gust, mala tècnica i amb una manca total d’idees. Si el llenceu a la paperera després de tres cançons, no us preocupeu, no teniu cap problema. És la reacció més raonable.