En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.
En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)
Patrick Modiano (2007)Traducció al català de Joan Casas
Proa, 2008
En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.
“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada