Rebreus

Common – Universal Mind Control

Periòdicament, Common sempre ha intentat canviar el seu so per renovar-se. Algunes vegades amb més èxit que altres. El seu gran renaixement d’aquesta dècada va venir amb “Be” (2005) de la mà de Kanye West. Un tros de disc que respirava amor pels quatre costats amb l’estil original de Common guarnit amb unes magnífiques produccions. Dos anys després, “Finding Forever” va ser un disc continuista i bastant per sota del seu antecessor.

Així doncs, suposem que després d’allò el de Chicago ha volgut renovar-se altre cop i aquesta vegada ho ha fet de la mà dels Neptunes. Però no només renova l’apartat musical, també veiem un canvi en les rimes. L’home se’ns presenta molt més sexual, fins i tot sona una mica masclista en alguns moments. La veritat és que no crec que Common pugui arribar a ser realment masclista, però vaja... notem aquest canvi. Un canvi que tampoc qualificaria de tràgic. Un mc té dret a mostrar totes les seves facetes i sovint els millors mc’s són els més contradictoris. Em sembla estúpid exigir a Common (o a qualsevol altre del seu tarannà o no) un currículum ètic impecable i una netedat moral de capellà. Criticar-lo per haver fet aquest pas em sembla una fotesa, perquè Common sempre rimarà bé i els Neptunes no solen fallar, encara que aquest tampoc sigui el disc de l’any.

Esau Mwamwaya and Radioclit are The Very Best

La premsa musical alternativa (o no tant) ha acabat rendint-se a les acaballes d’aquest any a la música africana. Començant pel llançament del disc de debut de Vampire Weekend a principis d’any i acabant per publicar especials de música africana per treballs que han vist la llum enguany com el d’Esau Mwamwaya i Radioclit. Estem davant del hype, el fenomen musical, de l’any. 

El cantant de Malawi afincat a Londres i aquest duet de productors anglesos han publicat una mixtape de versions que ja està sent inclosa en les llistes del millor de l’any. Es tracta d’un diàleg entre Àfrica i Occident però en el sentit invers de la música de Vampire Weekend. Aquí Àfrica reinterpreta Occident. Mwamwaya ens ofereix una sèrie de versions de temes de grups populars del rock i el pop independents amb una frescor increïble. Architecture in Helsinki, M.I.A. i els mateixos Vampire Weekend passen pel seu sedàs amb resultats majoritàriament satisfactoris i per sobre de tot molt refrescants. Dóna un gir a cançons com “Cape Cod Kwassa Kwassa” molt interessant, creant temes gairebé nous perquè acostuma a cantar en el seu idioma, la qual cosa no suposa cap problema (encara que no entenguem res) per deixar-nos captivar. 

Una proposta molt engrescadora que sembla que tindrà continuïtat l’any vinent amb la publicació del seu primer disc d’estudi.

Kanye West – 808s & Heartbreak

A priori, aquest disc té tots els elements necessaris per convertir-se en una obra força revolucionària. El gran megalòman que és Kanye West se’ns presenta per primer cop deprimit i abatut. Sempre impecablement vestit, amb una autoconfiança incorruptible i un ego inabastable, Kanye West semblava l’únic mc al que no es podria tombar mai. El cas és que la mort de la seva mare i altres esdeveniments tràgics que s’han produït en la seva vida en els darrers temps l’han portat a un petit canvi de mentalitat (encara que West sempre serà arrogant per naturalesa) que ha influenciat clarament aquest nou disc. L’home es despulla i ensenya el seu dolor al públic.

En l’apartat musical també trobem un canvi substancial. Gairebé no rapeja, ja que es dedica a cantar durant gran part del disc amb la veu distorsionada per un vocoder, convertint el disc en un enorme loop d’r&b daftpunkià. Ja li havíem vist les intencions quan es va apropar a l’electro francès amb un parell de temes del disc anterior i ara s’ha bolcat totalment en aquest concepte.

La primera vegada que el vaig escoltar em va provocar un rebuig considerable. El tema de la veueta distorsionada pot cansar molt si no t’ho agafes amb ganes i preparat pel que vas a escoltar. Ara no és que m’agradi molt més, però és evident que estem davant d’un gran repte artístic i personal que si bé no ha reeixit en el seu intent per esdevenir revolucionari, si que es presenta d’una forma prou interessant.