La claredat de Pujol

Sempre he estat molt crític amb certs aspectes de la trajectòria política de Jordi Pujol i la seva gestió al capdavant del Govern de la Generalitat. Mai vaig poder entendre el pactisme i el peix al cove com a única eina de millorar l'autogovern. Mai vaig poder entendre que no admetés obertament que la seva aspiració final és la independència. Tanmateix, com si d’un dels centenars de milers de catalans que van passar a votar a Esquerra Republicana és tractés, com un dels centenars de militants de Convergència que han promogut el darrer gir contingut cap al sobiranisme, ja fa uns mesos que l’home les deixa anar clares i catalanes. En la seva darrera intervenció, una entrevista a l’Avui, no s’està d’invocar la necessitat de patriotisme que té Catalunya per tirar endavant. Sembla com si ja no estigués disposat a anar negociar mínims a Madrid, cosa a celebrar, i al mateix temps tan fàcil de dir quan ja no s’és al poder.

Com a partidari dels moviments d’esquerres liberals i de la socialdemocràcia, mai deixaré de criticar les polítiques conservadores que va dur a terme Convergència i Unió en el seu llarg mandat. Ara bé, coincideixo plenament amb l’ex-president quan fa referència al patriotisme per tirar endavant. I ho fa lloant les posicions de Montilla i Castells. Ni menciona la possibilitat de que el PSC ens falli quan l'entrevistador el burxa una mica.

L’Estatut i el nou model de finançament són les peces claus que determinaran la nostra evolució social i nacional en els propers anys. Poder arribar cada dia a l’hora a la feina en transport públic, que els nostres fills no vagin a escoles públiques massificades tenint a la privada com a única alternativa d’ensenyament de qualitat, que les nostres universitats puguin seguir millorant en el camp de la recerca, tenir un aeroport com el que ens mereixem i no un de fireta que freni la nostra economia, que les llistes d’espera a la seguretat social no siguin interminables, que la nova immigració i els que ja vivim aquí podem construir un marc de convivència, integració i intercanvi... tot això depèn bàsicament d’aconseguir un bon finançament. I, alerta (que diria en Monegal), un bon finançament no és res més que aturar l'espoli sistemàtic dels nostres propis recursos, ja sigui perpetuat amb arrogància o paraules mesurades. Per no parlar de l’autèntica falta de respecte que ens han mostrat tots i cadascun dels governs espanyols des de que el món és món i dels insults que hem de suportar cada dia com a poble. Cadascú pot sentir el patriotisme d’una manera diferent, més pragmàtica o romàntica. De totes maneres, qualsevol de les dues formes o totes dues combinades ens porten a una única posició possible davant del govern central: plantar cara.

No és un problema de dretes o d’esquerres, és una lluita de país.

Jo diria que en aquests moments, efectivament, és una cosa bastant general. En el camp del finançament, de la pressió política, a cavall d’una immigració que saben que ens serà molt difícil d’integrar, a cavall de tot això hi ha gent fora de Catalunya que pensa “Potser ara és el moment”. El moment de què? D’aprimar o residualitzar molt la catalanitat. La personalitat de Catalunya. La batalla que ara hi ha no és només un problema de finançament, també de conservació de la personalitat pròpia de Catalunya... Hi ha el perill que ens converteixin en una cosa residual. Fa segles que ho busquen.

El catalanisme –que és el que ha fet possible dues coses: que Catalunya no hagi mort i que hagi anat endavant en molts terrenys– imprescindiblement ha de tenir, té i ha tingut un fonament ètic. És a dir, qualitats com un sentit de col·lectivitat, com l’exigència social, com la moral de l’esforç, com l’ambició d’excel·lència... Tot això no són qüestions polítiques sinó que són valors que han configurat el catalanisme.