Per si pensàveu que no es podia tornar a somriure a la vida

No hi ha res millor que tornar a escoltar un disc que feia temps que no escoltaves i redescobrir que encara n’estàs enamorat. No hi ha res com un dia assolellat després de dos mesos de boira, pluja i neu. I no hi ha res que es pugui comparar a la suma d’ambdós.

Aquí em trobo, escoltant de nou el primer i únic disc d’aquesta colla de pijos encantadors de Columbia. No és un sufocant dia d’estiu, d’acord. El vent que ens arriba del Mar Negre segueix sent fresquet. Però tot sembla perfecte. Fent glopets d’un te de llimona amb un terrós de sucre i el fum d’un cigarret del suau tabac de Golden Virginia. Veient els estudiants córrer amunt i avall amb les seves carpetes i llibretes, i tota la superficialitat sembla més suportable ara. Fins i tot agradable. Tot el que abans criticaves ara ho veus des de la ironia. Tot el que semblava decadent ara té un punt d’encantador.

Suposo que per molt sensat i crític envers la passió llatina desfermada des de l’estupidesa i l’extrema irracionalitat que es sigui, un mai podrà defugir la seva naturalesa mediterrània. Aquest sol que ens havia estat prohibit durant tot aquest temps em du a casa, em retorna les bones vibracions. De vegades, és tot tan senzill com gaudir dels petits plaers mentre el sol es fa amo i senyor del campus amb Vampire Weekend de fons, posant-hi la banda sonora.