Hivern a Kraków

Comença l'era Obama

Amb la ressaca dels anys 60

Si no fumas ni bebes, ¿lo otro lo haces?

Sí.

Ya decía yo. 

Mierda. Sólo estaba siendo educado. Nunca leeré nada de lo que me mandes.

¿Por qué tuvo que conocerla su marido antes que yo?

Y ahora todas llevan sujetador – dice J.D.

Sí. ¿Qué coño está pasando? – dice Sam mientras coge una cucharada de cangrejo.

Es el puto fin del mundo, eso es lo que está pasando – dice J.D. 

Postales de invierno (Chilly scenes of winter)

Ann Beattie (1976)

Pròleg de Rodrigo Fresán

Traducció al castellà de Marta Alcaraz Burgueño

Libros del Asteroide, 2008

Fa un temps vaig jurar i perjurar que no tornaria a comprar cap traducció d’una novel•la escrita originalment en anglès (per allò de mantenir vius els meus coneixements d’aquesta llengua i poder gaudir de la literatura en la seva versió original). Tanmateix, no em vaig poder resistir a aquesta preciosa edició que ens porta Libros del Asteroide. És la primera obra publicada en aquesta editorial que llegeixo, però la veritat és que el catàleg té molt bona pinta (i no només per l’estètica i el disseny).

“Postales de invierno” no s’amaga de la seva intenció principal: ser una novel•la generacional. Això no la fa, ni de bon tros, una novel•la pretensiosa. Ans el contrari, és una novel•la extremadament honesta i senzilla. Està escrita sense floritures literàries i en la major part del recorregut són els personatges els que parlen. La narradora acapara l’atenció el mínim possible. De quina generació ens parla? Doncs d’aquella que a mitjans dels 70 sofria una profunda apatia producte de la ressaca de l’estiu de l’amor i l’èxtasi de la joventut de finals dels 60. En Charles i en Sam són els protagonistes d’aquesta generació. Dues ànimes que s’arrosseguen durant un hivern de 1975 per Washington, que no esperen res de les seves penoses vides. És com si l’autora l’hagués escrit en un moment de la seva vida on ja no podia suportar res, creant un ventall de personatges perduts, sense esperança. El ‘millor’ de tot és que a penes es percep cap millora en la vida dels personatges a mesura que la història avança.

La música és ben present durant tot el llibre, sobretot els grans dels 60 i especialment Bob Dylan. En Charles i en Sam van fent referències sobre la imminent publicació del disc de ressorgiment de Dylan als 70, “Blood On The Tracks”, i aquest esdevé, de forma indirecta, la millor banda sonora que se li podria atribuir a la història. De fet, sembla que existeix una peli basada en aquesta història (de la qual no en puc dir res perquè no l’he vist).

Escapada d'hivern

Demà mateix marxo 12 dies a passar fred per Varsòvia, Cracòvia i Berlín. Així doncs, no espereu actualitzacions fins que torni. Salut!

Euros, ara també eslovacs

Eslovàquia ja ha adoptat l'euro, que conviurà amb la corona eslovaca fins el 16 de gener. El canvi es va fixar en 30,13 corones eslovaques l'euro durant l'estiu passat i això ha permès que el país no pateixi les depreciacions que han patit les monedes del seu entorn arrel de la crisi financera mundial.

Ara fa un parell d'anys i mig vaig visitar la capital del país, Bratislava, i llavors el canvi estava situat a 38 corones. De fet, moltes monedes de l'entorn s'havien apreciat respecte l'euro abans de la crisi.

En aquest mateix viatge vaig visitar Polònia i recordo que llavors el canvi del zloty polonès era de 3,95 l’euro. Fa gairebé dos anys hi vaig tornar i em vaig trobar un canvi de 3,86. L’economia semblava funcionar bé i ja tothom parlava d’adoptar l’euro l’any 2012 (aprofitant que organitzaran l’Eurocopa juntament amb Ucraïna). Doncs bé, a dia d’avui el canvi se situa a 4,18zl l’euro. La moneda s’ha anat depreciant després d’una apreciació històrica molt important que va acabar al mes d’agost/setembre d’enguany. Llavors la moneda polonesa havia arribat a un canvi històric de 3,27zl.

Casos similars els trobem arreu dels nous membres de l’est de la Unió Europea i es tem que la crisi allargui els processos previstos per a la incorporació a l’euro d’aquests països. Només Eslovàquia i Eslovènia semblen haver-se quedat al marge, però també hem de veure com gestionen la sobreinflació provocada com a resultat d’adoptar l’euro. Una inflació que acostuma a afectar només els productes de consum bàsic i diari, com va passar aquí fa uns anys amb el preu del diari o la barra de pa.

Ja fa 75 anys que ens vas deixar

Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l'he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l'exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m'he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol.

Per a una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. 

Enguany les seves paraules cobren sentit més que mai.

Visca Macià!

Els meus 10 discos de l'any

El millor de l'any després de jo.

10. Coconot – Cosa Astral

La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.

9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave

A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.

8. Vivian Girls – Vivian Girls

Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.

7. The Dodos – Visiter

Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.

6. No Age – Nouns

Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.

5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby

Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.

4. Portishead – Third

Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.

3. Conor Oberst – Conor Oberst

Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.

2. Erykah Badu – New Amerykah

Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.

1. Vampire Weekend – Vampire Weekend

Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.

És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.

El camí que va traçar la Louki

En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)

Patrick Modiano (2007)
Traducció al català de Joan Casas
Proa, 2008

En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.

“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.

Barcelona contra les cordes

(...) la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural.

(...) definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional.

Patrícia Gabancho

Article a l'Avui

Demasiado pesado

Toteking

T.O.T.E.

Boa

26 de novembre de 2008

Si quan vaig escoltar “Duermen” per primera vegada ara fa 7 o 8 anys m’haguessin dit que estava escoltant el què es convertiria en el millor mc en llengua castellana, m’ho hagués cregut. El tema em va al•lucinar i des de llavors molt poques han estat les decepcions que m’he emportat amb la música que ha anat fent el de Sevilla. Només el disc “Música Para Enfermos” em va semblar una mica fluix, pero “Un Tipo Cualquiera” és un molt bon disc i “Tu Madre Es Una Foca” és, encara avui dia, el millor disc de la història del rap en castellà. Tote canvia el concepte musical en cada disc, però les seves rimes segueixen sent de les més contundents del panorama. Una mica contradictori, tant a ni vell d’actitud com musical, només ell col•loca les paraules precises en cada vers. Només ell ho pot fer com ho fa. Els seus raps són l’exaltació de l’ego més honesta.

Alguns ja han posat el crit al cel després de la publicació del primer senzill d’aquest nou disc “Ahora Vivo De Esto”. A Espanya sembla que la gent estigui desitjant poder acusar a algun artista de renom d’haver-se venut. En aquesta cançó el Tote ens explica que ara pot viure exclusivament del rap perquè guanya una pasta, però no ho fa exaltant les putes o les joies que es pot comprar amb aquests calers. Un crit de llibertat és exactament el què és aquest tema. Se’n riu de tots els què no se’l prenien seriosament, considerant-lo un nen petit per dedicar tant de temps a un joc d’adolescents en comptes de buscar-se una feina normal i un ‘futur’. Ara Tote guanya més diners que tots els seus companys de classe i veïns amb feines estables jugant a aquest joc de nens i té tot el dret a riure-se’n.

En aquesta ocasió Tote ha comptat amb una gran varietat de productors internacionals (com Oh No), al revés de discos com “Tu Madre Es Una Foca” o “Un Tipo Cualquiera” (pràcticament produïts només per Big Hozone ), acostant-se al concepte de produccions variades de “Música Para Enfermos”. Però, a diferència d’aquest disc, les col•laboracions al mic estan molt més ben dosificades i els temes aconsegueixen dibuixar un únic concepte tot i la varietat de gent que ha fet els beats. L’mc ha pres un nou risc, ha volgut donar un altre gir a la seva música i ens el trobem rapejant sobre beats que sonen a Neptunes o als sons que últimament han acompanyat a mc’s com Talib Kweli. Com que l’home és bo i ho sap, el resultat és pràcticament immillorable.

Al disc hi trobem de tot, però les actituds sempre perduren: l’amor per la classe obrera, l’humilitat i la senzillesa que fan que mai vacil•lis de forma totalment gratuïta, l’enyorança als primers temps, la crítica a la classe política... Tote dona voltes a la seva temàtica clàssica, però sempre trobant nous enfocaments i noves rimes per a il•lustrar-los. “Prohiben las drogas y todos los borregos corriendo / Deberían prohibir los libros para que os diera morbo leerlos”. Més enllà dels temes que podríem etiquetar de més característics del seu estil com “Yo Soy” o “Rebelde Por Defecto” o la gran reflexió de la seva vida vista en panoràmica a "Como En Casa", trobem dos contrapunts força originals. Un és el tema “El Tendedero” amb Chico Ocaña on s’apropa al flamenc i l’altre és “Ven” on es fa acompanyar del seu germà Shotta per parlar de les groupies imitant a un famós gag de La Hora Chanante a la tornada.

Any rere any tant l’escena rap espanyola com la internacional van perdent gas però hi ha artistes que no afluixen i Tote és un d’ells. “T.O.T.E.” és un molt bon disc firmat per un dels artistes més consistents que mai he conegut.

Les meves 25 cançons de l'any

25. Silver Jews - What Is Not But Could Be If 

El senyor Berman no afluixa el ritme gairebé mai i de tots els discos de Silver Jews sempre en pots treure alguna perla. Com aquest cant a allò que no és però podria haver estat. L'home és encara avui dia un dels millors compositors de lletres que tenim al món. 

24. Bob Dylan - Mississippi

Mala hierba nunca muere. Bob Dylan és capaç de firmar a aquestes alçades i com a producte de temes que va descartar fa un temps, una de les millors cançons de l'any. Si hagués de citar alguns fragments d’aquesta espectacular lletra, acabaria citant el tema sencer. Millor que ho comproveu vosaltres mateixos.

23. Herman Düne - (Nothing Left But) Poison In The Rain 

Aquest tema serveix per tancar el disc "Next Year In Zion". Segur que ha passat més desapercebuda que altres cançons del disc, però el cercle que dibuixa el camí que segueix el verí està narrat de forma preciosa.

22. Little Joy - Keep Me In Mind

Reconec que aquesta cançó és la que més m’ha agradat del disc de Little Joy per l’allargada ombra dels Strokes que s’hi dibuixa. Sigui com sigui, segueix sent un gran tema.

21. Vivian Girls - I Believe In Nothing

Davant de la resta de senzills del disc, em quedo amb aquest crit destructiu que ho escombra tot, però sempre amb el contrapunt dolç de la suau veu d’aquestes noies.

20. The Very Best - Cape Cod Kwassa Kwassa (Vampire Weekend cover)

El disc d’aquesta gent et fa recuperar l’alegria per viure, una de les millors qualitats de la música africana. A més, el diàleg d’anada i tornada que estableixen versionant a Vampire Weekend (i fent-ho bé) és una de les coses més interessants que ha passat enguany.

19. The Tallest Man on Earth - Honey Won't You Let Me In

Aquesta espècie de Dylan nerd i suec ens ha captivat amb la seva veu de xiulet i amb cançons fresques i senzilles com aquesta. Aire fresc a l’escena dels cantautors folk. 

18. Vampire Weekend – Walcott

Considero que aquest és el grup de l’any, a pesar de tot. “Walcott” és un tema preciós i vibrant (l’energia dels primers segons és impagable) que em va fer saltar com un boig ple d’alegria una nit de primavera en bona companyia. El moment i la cançó es mereixen ser inclosos en aquesta llista.

17. The Dodos – Fools

Es fa difícil triar un tema entre els tres o quatre que més m’han agradat del disc, però si ho he de fer, em decanto per aquest. Representa el millor de The Dodos, una melodia maca i curosa amb la lletra i una percussió esbojarrada i electritzant.

16. Russian Red – Cigarettes

La cantautora que ha passat de concerts en locals petits a sortir per la tele en cosa d’un any i mig o dos ha firmat algunes de les millors cançons d’enguany, incloent aquest “Cigarettes”. Breu i melancòlic, et captiva al moment.

15. Flying Lotus - GNG BNG

L’orgia instrumental que ha creat el productor amb més pedigrí de Los Angeles s’exemplifica perfectament aquí, on deixa via lliure als baixos demolidors i als ritmes canviants que ho enderroquen tot. No tens temps ni per respirar.

14. The Game - My Life feat. Lil' Wayne

Aquest nostàlgic del g-funk i del període de grandesa del rap de la costa oest és capaç de despullar-se sentimentalment i oferir-nos cançons tan sinceres com aquesta. A més, l’aportació de Lil’ Wayne en la dosi exacte acaba d’arrodonir el concepte. “Like Rock-a-fella needed a Sigel /Like I needed my father /But he needed a needle”.

13. The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement

Alex Turner és, sens dubte, un dels músics amb més talent del panorama rock anglès. Aquest nou projecte està farcit de bons temes, com per exemple aquest, on la bateria sembla un cavall galopant i el líder dels Arctic Monkeys un profeta de la joventut contemporània.

12. The Magnetic Fields - California Girls

Encara que mitja Barcelona l’odiï després del paperot que va protagonitzar durant el seu darrer concert a la ciutat i acceptant que “Distortion” és probablement un treball no tan bo com els anteriors, el senyor Merritt mai ha deixat de fer temes brutals i lletres molt iròniques i eloqüents, com aquesta de “California Girls”.

11. The Streets - Everything Is Borrowed

Una de les cançons més emocionants de l’any. Hi ha qui no entén perquè m’agraden tant els mc’s i els cantautors quan són dues figures gairebé iguals que fan la mateixa feina, sincerar-se com ningú i proclamar als quatre vents els seus sentiments.

10. Manel - Al Mar!

La cançó del pop català de l’any. Una lletra senzilla però preciosa i una melodia que acabes cantussejant sense adonar-te’n. No fa falta res més.

9. MGMT - Time To Pretend

Els de Brooklyn semblen haver nascut per elaborar hits de les pistes de ball. “Time To Pretend” és la descripció d’un jovent en concret, la banda sonora perfecta del que està passant a Williamsburg i, al mateix temps, connecta amb qualsevol jove en qualsevol racó del món.

8. No Age - Teen Creeps

M’encanten els grups que són capaços d’elaborar melodies brutals enmig d’un soroll que et deixa astorat i això és el que aconsegueixen els No Age en aquest tema.

7. Portishead - Machine Gun

Protagonistes d’un dels retorns més sòlids de l’any, “Machine Gun” (amb aquesta mena de metralleta que forada tot el què es troba) és un tema dur i contundent. Encara tinc a la retina el moment en que Chuck D va saltar per rapejar sobre aquest tema durant l’actuació de Portishead al Primavera Sound...

6. Conor Oberst - Cape Canaveral

Conor Oberst s’ha consolidat enguany com un dels cantautors més importants de la dècada, un noi que encara té moltes coses a dir. El disc és preciós, igual que aquesta cançó que parla d’un coet que ha d’enlairar-se i de passada d’unes quantes coses més.

5. The Wave Pictures - I Love You Like A Madman

Probablement són el grup més poc valorat d’Anglaterra i no deixen de ser un dels millors dels últims dos o tres anys. “I Love You Like A Madman” és simplement un tros de cançó.

4. Erykah Badu - The Healer

Aquesta noia sempre té un as guardat a la màniga i no afluixa mai el ritme. Aquest cop de la mà de Madlib, torna amb un tema que et deixa estorat per la seva força i la seva impecable qualitat. Als peus de la reina del nou soul.

3. Vampire Weekend - Oxford Comma

El grup de l’any mereixia una cançó més amunt en la llista i és aquesta, la que més m’ha acabat enganxant de tot el disc. Encara m’esbossa un somriure cada cop que l’escolto i el temps no ha fet que perdi la seva frescor. L’aparent intranscendència de la lletra amaga una actitud i unes percepcions que van més allà del seu significat.

2. Lykke Li - I'm Good, I'm Gone

La sueca té molt de potencial i no només pels seus balls. Estem davant d’un autèntic himne pop, dels de primera categoria. Suècia està produint molt bona música, però sovint no tan original com aquest tema. El versió amb Robin i tota la tropa és encara més potent.

1. MGMT - Kids

Si hi ha hagut un himne per a tots els indie kids d’arreu del món, ha estat aquest. MGMT juga amb les seves melodies infalibles de sintetitzador i ens posa tots a botar en qüestió de segons. La cançó de l’any.

Alex Salmond: la meva Europa

No em pregunti per la política catalana o espanyola, perquè no la conec tant com vostè. Sóc un visitant interessat i prou. I, en segon lloc, sigui on sigui, no interfereixo en qüestions de política interior. L'últim que voldrien els catalans és que un escocès els vingués a dir què han de fer. Cal que decidiu vosaltres mateixos.

Però el més important és la idea que el que tindrà èxit en aquest segle són les nacions que combinin, a través del mecanisme que vulguin, la capacitat de formar part d'una comunitat global i alhora conservar la seva identitat, les diferències i els factors que ens fan humans. L'equilibri entre la identitat nacional i la diferència, la llibertat de moviment i la globalització, és la millor fórmula en aquest segle en què vivim.

Alex Salmond és un dels polítics més brillants de l'Europa actual. El primer Primer Ministre d'una nació de l'Europa occidental en projectar l'únic camí pel qual Europa aconseguirà la seva grandesa. Podeu llegir aquestes i altres respostes que ha donat en una entrevista a l'Avui aquí.