Per si pensàveu que no es podia tornar a somriure a la vida

No hi ha res millor que tornar a escoltar un disc que feia temps que no escoltaves i redescobrir que encara n’estàs enamorat. No hi ha res com un dia assolellat després de dos mesos de boira, pluja i neu. I no hi ha res que es pugui comparar a la suma d’ambdós.

Aquí em trobo, escoltant de nou el primer i únic disc d’aquesta colla de pijos encantadors de Columbia. No és un sufocant dia d’estiu, d’acord. El vent que ens arriba del Mar Negre segueix sent fresquet. Però tot sembla perfecte. Fent glopets d’un te de llimona amb un terrós de sucre i el fum d’un cigarret del suau tabac de Golden Virginia. Veient els estudiants córrer amunt i avall amb les seves carpetes i llibretes, i tota la superficialitat sembla més suportable ara. Fins i tot agradable. Tot el que abans criticaves ara ho veus des de la ironia. Tot el que semblava decadent ara té un punt d’encantador.

Suposo que per molt sensat i crític envers la passió llatina desfermada des de l’estupidesa i l’extrema irracionalitat que es sigui, un mai podrà defugir la seva naturalesa mediterrània. Aquest sol que ens havia estat prohibit durant tot aquest temps em du a casa, em retorna les bones vibracions. De vegades, és tot tan senzill com gaudir dels petits plaers mentre el sol es fa amo i senyor del campus amb Vampire Weekend de fons, posant-hi la banda sonora.

Balcans

Aprofitant uns dies lliures que em dona la uni, em dirigeixo avui mateix cap els Balcans. Per contemplar, entre altres coses, aquest preciós palau encàrrec de Ceaucescu.

La vida al campus o, vivint en la preciosa presó de la Turquia secular

Viure al campus és viure en un altre món. Ben bé podríem dir un altre univers. El recinte està enterament rodejat per una tanca de filferro i cada cop que hi entres has d’ensenyar el teu carnet d’estudiant al personal de seguretat. Les zones d’aparcament estan farcides de models d’Audi, Mercedes i BMW. Sense ser-ne l’únic prototip, les noies amb quilos de maquillatge i talons alts o roba d’esport de marca, segons l’ocasió, són una constant en el paisatge. Hi ha un camp de futbol, un poliesportiu, pistes de tennis i fins fa quatre dies teníem una pista de patinatge sobre gel. Els guardes de seguretat fan rondes durant les vint-i-quatre hores i cada edifici de vivendes té assignat un quantiós número de treballadors que s’encarreguen de la neteja i el manteniment. Cada dos per tres l’encarregat del teu edifici et pregunta si tot va bé o si tens alguna queixa respecte a les instal•lacions. És la vida de l’elit de la ciutat, però cada cop més també la de altres punts del país. Només dins d’aquest univers apart són possibles obres de teatre on els actors es besen i es qüestionen temàtiques sexuals. En un teatre normal, també a Istanbul, tindrien por de la reacció dels musulmans que poguessin ser entre el públic.

Si no fos per la boira, el vent gèlid i la neu que ens porta el Mar Negre, hom pensaria que es troba en el campus d’una universitat californiana. La meva habitació té vistes a les facultats i al mar. Encara que, després de dos mesos, només he pogut veure la costa en contades ocasions, a causa del temps intempestiu que regna en aquesta època de l’any. D’alguna manera, aquest temps canviant i imprevisible també defineix a la gent d’aquest indret, tan plena de contrastos i contradiccions. Des de la finestra veig també el bosc que rodeja tota la universitat. Una densa pineda que va ser parcialment talada per a la construcció del recinte encara no fa ni una dècada. Aquesta història em va ser narrada la setmana passada entre els vapors etílics de l’Efes Pilsen (cervesa reina a Turquia) i el raki (molt semblant a l’Anís del Mono badaloní), per un dels treballadors d'un bar situat en un soterrani de Beyoglu. L’home s’autodenomina activista social i admirador de Che Guevara. Ens explicava com es van manifestar en contra de la tala, enllaçant-ho amb altres reivindicacions del seu col•lectiu com són la revolució sexual (fins i tot una gran part de les dones laiques segueixen encastades en el pensament pre-maig del 68 en aquest aspecte), l’acceptació i integració dels homosexuals i altres temes de caire democràtic, mediambiental i social.

El campus és una estranya barreja d’Europa i Amèrica. És totalment occidental, o gairebé. Perquè ni tant sols en aquesta preciosa presó dels valors moderns i seculars de la República pot hom aïllar-se de la resta. Havent sopat, mentre tornes cap a la teva habitació, el vent et porta un so aliè a tot el que passa dins del recinte. Com un intrús, els cants d’un imam d’una mesquita del poble més proper bufen entre els fulles dels pins, reboten en les façanes dels pisos d’estudiants i s’escolen per les finestres de les habitacions. I és que, malgrat tot, seguim vivint a Turquia.

Tanta història amb la nova policia nacional per acabar patint la mateixa merda?

via La Escuela Moderna (enllaç)

El perfil de l'independentista

S'ha publicat al diari Avui una notícia referent al perfil de l'independentista català realitzat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes. Els detalls de com s'ha realitzat l'estudi els podeu trobar aquí i aquí. L'estudi mostra que el perfil de l'independentista és molt més heterogeni del que es pensava ja que, per exemple, un terç dels independentistes parla castellà a casa i "en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, el 23 per cent dels independentistes es van abstenir; un altre 23 per cent van votar ERC; un 21%, PSC; un 17%, CiU; un 3,6%, ICV; un 1,5%, en blanc; un 1,7%, el Partit Popular; un 0,2%, altres partits; i un 9 per cent no ho recorda o no respon". Segons aquestes enquestes, hi hauria més independentistes votants del PSC que de CiU i en general el moviment independentista recolzaria més a les forces d'esquerra que a les de la dreta. Si bé seria absurd considerar aquests percentatges com una veritat científica (les enquestes no sempre són del tot precises i a més aquí trobem un gran número d'abstencionistes i gent que no respon) coincideixo totalment amb un parell de frases d'un dels articles, i és que "La conclusió que cal treure'n és que el sobiranisme català és tan ampli i divers que no cabrà bé en una sola casa gran. Si vol esdevenir majoritari, necessita dues cases grans, sociopolíticament diferenciades però nacionalment complementàries, l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra". A més, els partits sobiranistes haurien de tenir en compte la quantitat importantíssima de vots que perden quan intenten 'moderar-se' i adonar-se que la independència és un tema cada cop més central en la societat catalana.

Ancorat en terres turques

Estimat lector, sento la deixadesa en la que he abandonat aquest blog. La meva nova vida a Istanbul està en un procés massa inicial i aventurer com per dedicar massa temps a internet, però prometo narracions de com és això en un termini relativament curt de temps. Mentrestant, us deixo amb el vídeo d'un tema del nou disc de Bonnie 'Prince' Billy "Beware" on el paio surt amb una samarreta de Turquia, ha! La veritat és que el disc està molt bé i aquest barbut sembla no baixar mai el nivell.

Enllaç: Bonnie 'Prince' Billy - I Am Goodbye

La merda que ens envolta

¿Por qué hago esto? ¿Por qué causo esta calamidad? He arruinado dos vidas, y me importaba un pito hasta que una de ellas era la mía.

(...) muevo mis caderas y bailo para mantener a raya el maremoto de mierda y tristeza, y la manera en que bailo quiere decir una sola cosa: que os den.

Ese sentimiento de unidad. De formar parte de algo. De poder explicarte mediante el sitio de donde has emergido. Mirar a tu alrededor y poder decir Soy Esto, soy parte de Esto, y no la mala hierba que soy, este matojo a quemar, esta plaga, esta infección que os traigo, la infección que somos, el bacilo de vacilar. La vergüenza del pueblo, la oveja negra de la familia, los patitos feos del baile: nosotros. 100 punks.

Rompepistas
Kiko Amat (2009)
Anagrama, 2009

Després d'haver llegit la tercera novel.la de Kiko Amat, tinc la impressió que l'autor està traçant una línia directa cap a la seva infància i joventut a través dels seus llibres. Aquesta vegada el protagonista és un jove punk de 17 anys que ha deixat l'institut i que es dedica a lamentar-se per haver arruinat la relació amb la seva xicota i a emborratxar-se cada dia al mateix bar del seu poble amb els seus amics skins (aquests suburbis barcelonesos que el mateix autor descriu com tan propers i a la vegada tan llunyans de la capital). Les analogies entre el personatge, la seva família i entorn i la pròpia vida de l'escriptor es fan molt evidents.

D'alguna manera, estem davant del mateix personatge perdut de les anteriors novel.les; el raro de la classe que rebutja la societat refugiant-se en aquelles cançons que el fan sentir diferent que la resta d'éssers que desprecia. Tanmateix, en aquesta ocasió el valor de l'amistat esdevé un element molt més trascendental i, en general, palpem un ambient molt més fosc. Aquesta foscor, aquesta radicalitat expressada de forma simple i directe, serveix com a pretext per embolcallar la narració amb punk, cervesa i cops de puny. Els fenòmens punk i skinhead esdevenen no només el vestit ideal per a la històrıa, si no que acaben també formant part de la seva estructura. No és simple decoració, és també el contingut. Aıxò és el que sap fer millor Kıko Amat.

Encara que 'Rompepistas' representa continuitat en la carrera de Kiko Amat, estem davant del perfeccionament del seu estil, la depuració del que sap fer millor i ja només per això en recomano la lectura.

Cap a terres turques

Demà me'n vaig a Turquia, on residiré fins el mes de juny. Faig un interncanvi d'estudis que em durà a passar el segon quatrimestre d'enguany a Istanbul. Potser amb un altre caire del que us tinc acostumats, tinc la intenció de seguir publicant en aquest blog. Ara bé, blogspot ha estat banejat a Turquia i, encara que desconec si encara ho està avui dia (va passar el mateix amb youtube), podria ser que tingués problemes per publicar tan sovint com fins ara (menys quan he estat de viatge). De totes maneres, s'intentarà solucionar. Que Barcelona no us maltracti gaire en la meva absència!

Beirut escalfa motors

Tal com informa Brooklyn Vegan aquí, Beirut va oferir un concert prèviament no anunciat en un petit bar de Brooklyn per tal de provar com sonaven les noves cançons en directe i escalfar motors abans de la gira que els espera. S'espera que la banda de Zach Condon editi un parell d'EP's en les properes setmanes. No cal dir que espero nou material en candeletes. Realment crec que el noi encara té molt camí per recòrrer i que serà capaç de superar-se a si mateix. A priori, el tema d'agafar influències de la música funerària mexicana sona interessant.

Beirut tocant un tema inèdit

La llista dels aficionats amb bon gust

Enguany, el grapat d'usuaris del fòrum del Primavera Sound que habitualment portaven el recompte de votacions del que la resta consideràvem el millor de l'any s'han currat un web per exposar els resultats de les nostres votacions. Unes llistes on no hi trobareu els Fleet Foxes ni altres superhypes de Pitchfork (encara menys de publicacions poc serioses com NME) , retorns poc lluits, el rapper de moda entre els gafapastes o qualsevol altre artista que usualment utilitzen les diferents publicacions per omplir un suposat buit en un determinat estil musical. Aquí podeu veure els resultats d'aquesta llista popular.

'La gent normal' al myspace de Manel

No tinc ni idea de quan van penjar aquesta magnífica versió del popular tema de Pulp "Common People" perquè he estat desconectat durant unes quantes setmanes. El cas és que ja podeu gaudir-ne cada dia que us vingui de gust, enlloc d'estar esperant el proper concert de la banda poder-la tornar a escoltar. La versió en qüestió és molt més calmada que l'original i potser la introducció dura un pèl massa. Arriba al moment àlgid quan en Guillem comença a cantar de veritat. De totes maneres, continuo pensant que és un tema de directe. Les subtileses de la ironia que es deixen anar guanyen moltíssim en viu. Aquí teniu l'enllaç.

"La gent normal" en directe a l'Heliogàbal

La ciutat més difícil

Varsòvia és una ciutat difícil, lletja, esgotadora, deshumanitzada. Un autèntic repte per al viatger. Els estius polonesos solen ser força afables però en aquesta ciutat el ciment fa que la calor sigui asfixiant. Si la visites durant l’hivern, les temperatures sota zero t’afecten d’una manera semblant. No pots pensar, no saps com tornar a l’hostal, no tens paciència per esbrinar quin és el tramvia que has d’agafar i ben aviat acabes fins els collons de la ciutat. Després de la meva segona visita he arribat a una conclusió: només hi ha dues maneres possibles de visitar Varsòvia. La primera és acompanyat d’algun local i la segona havent adquirit prèviament aquesta guia de la ciutat (elaborada per alguns entusiastes locals, probablement conscients de la dificultat que representa visitar la ciutat, en una edició multilingüe). Encara que, de fet, el millor és una combinació d’ambdues.

Aquest cop, doncs, no m’havia de preocupar per quines línies de tramvia agafar ni gairebé de com arribar a cada lloc. Un moment, no és que sigui extremadament complicat moure’s per la ciutat. La xarxa de tramvies recorre les principals avingudes de forma ràpida i eficient. Però per aquells que venim d’una ciutat on el metro ho és tot, les no tan clares indicacions que faciliten les parades de bus o tramvia poden ser un calvari. Sobretot si has d’estar donant voltes per trobar una parada a dotze graus sote zero i amb el terra cobert de glaç i neu. De totes maneres, tot i que em ‘portaven’ als llocs, al cap d’uns dies ja vaig començar a fer-me una idea de les principals línies i de com arribar als llocs més essencials de la ciutat.

La II Guerra Mundial va ser un desastre per a la ciutat. La van bombardejar de tal manera que van arrasar amb tot. De l’original centre de la ciutat no en queda res (en el seu lloc es va construir l’orwellià gratacel comunista) i el centre històric va ser reconstruït amb tanta poca precisió que sembla una broma, una representació de fireta. La Varsòvia actual és el resultat de dècades de comunisme i dels primers esclats del capitalisme. Trobem llargues i amplíssimes avingudes grises amb grans relleus representant pagesos i obrers al clàssic estil soviètic i gratacels de grans multinacionals que s’erigeixen del no-res. Un no se sent part de la ciutat. Els carrers no t’abracen i et recullen. Al contrari, et converteixen en una formiga més del formiguer. Et sents insignificant.

Encara que sembli mentida, entre tot aquest caos deshumanitzat hi ha lloc per a racons preciosos. De sobte, estàs en un carrer lleig veient un descampat, un garatge i una gasolinera i passes pel costat d’una cafeteria-llibreria encantadora. Entres, sents la calefacció com una benedicció, demanes un cafè i una rossa d’ulls blaus i pell de porcellana et pregunta si et vindria de gust un tall de pastís o unes galetes. També et pots haver perdut per alguns dels carrers propers a Nowy Swiat i acabar en un bar on pots prendre una pinta de cervesa o un vi calent amb gingebre assegut en una butaca vella, contemplant fotos antigues penjades a les parets i làmpades grotesques penjant del sostre. Varsòvia t’ofereix els regals més bells quan menys t’ho esperes, quan penses que no t’agradarà res del que et pugui oferir. De cop, trobes aquell cafè, restaurant o bar que t’alegra el dia i et fa sentir bé un altre cop. Un té, una cigarreta (a Polònia encara es pot fumar pràcticament a tot arreu) i el contrast càlid de temperatura respecte l’exterior et fan recuperar l’esperança en la ciutat.

I després hi ha Praga, a l’altra banda del riu. Aquest immens suburbi obrer a penes va ser bombardejat i conserva molts edificis d’abans de la guerra. La majoria d’edificis tenen un pati interior, des d’on s’accedeix a les vivendes. Des de fa uns anys s’està convertint en el barri artístic de la ciutat. Fotògrafs, dissenyadors, pintors... s’han mudat a Praga per viure-hi i muntar els seus negocis. El barri també és força conegut per la gran quantitat de seguidors del Legia que hi resideixen. Les façanes estan farcides de graffitis en suport de l’equip local. Entre els típics comerços de barri trobem bars que busquen la modernitat a través de la decadència de l’est (semblant a alguns llocs de Berlín però com volent dir: això sí que és l’est de veritat), cafeteries que exposen quadres i fotografies que el client pot comprar, botigues de dissenyadors independents, magatzems de mobles de disseny i relíquies de l’època comunista i etcètera. Els preus poden arribar a ser una mica prohibitius per al client local, encara que l’occidental ho trobarà força raonable. També s’hi troben uns quants locals nocturns, als quals s’accedeix a través de llòbrecs i una mica sinistres patis interiors per acabar ballant electro en un soterrani tot bevent una estranya cervesa ucraïnesa envoltat del jovent més modern i d'alguns obrers borratxos del barri. Praga és una mica bruta, molt deixada i cau a trossos, però és molt més humana que la ciutat que trobem a l’altra banda del riu. A voltes sembla una representació autènticament de l’est d’un barri com pugui ser Kreuzberg, a Berlín

El millor d’aquesta cara més alternativa de la ciutat és que sents com si tot acabés de començar. La majoria de coses estan per fer i si algun dia els drets de propietat queden més clars (actualment hi ha força problemes per decidir qui és el propietari de certs immobles resultat de les expropiacions comunistes i la burocràcia és encara una mica feixuga) Praga pot esdevenir un agradabilíssim barri artístic, amb moltes coses a dir. Aprofiteu i aneu-hi ara. Sempre podreu dir ‘jo hi vaig ser abans de que esdevingués comercial’.

Aquí us deixo un parell d'articles antics del New York Times i The Guardian que parlen sobre Praga:

http://www.guardian.co.uk/travel/2008/aug/27/warsaw.poland

http://travel.nytimes.com/2006/10/22/travel/22next.html

Hivern a Kraków

Comença l'era Obama

Amb la ressaca dels anys 60

Si no fumas ni bebes, ¿lo otro lo haces?

Sí.

Ya decía yo. 

Mierda. Sólo estaba siendo educado. Nunca leeré nada de lo que me mandes.

¿Por qué tuvo que conocerla su marido antes que yo?

Y ahora todas llevan sujetador – dice J.D.

Sí. ¿Qué coño está pasando? – dice Sam mientras coge una cucharada de cangrejo.

Es el puto fin del mundo, eso es lo que está pasando – dice J.D. 

Postales de invierno (Chilly scenes of winter)

Ann Beattie (1976)

Pròleg de Rodrigo Fresán

Traducció al castellà de Marta Alcaraz Burgueño

Libros del Asteroide, 2008

Fa un temps vaig jurar i perjurar que no tornaria a comprar cap traducció d’una novel•la escrita originalment en anglès (per allò de mantenir vius els meus coneixements d’aquesta llengua i poder gaudir de la literatura en la seva versió original). Tanmateix, no em vaig poder resistir a aquesta preciosa edició que ens porta Libros del Asteroide. És la primera obra publicada en aquesta editorial que llegeixo, però la veritat és que el catàleg té molt bona pinta (i no només per l’estètica i el disseny).

“Postales de invierno” no s’amaga de la seva intenció principal: ser una novel•la generacional. Això no la fa, ni de bon tros, una novel•la pretensiosa. Ans el contrari, és una novel•la extremadament honesta i senzilla. Està escrita sense floritures literàries i en la major part del recorregut són els personatges els que parlen. La narradora acapara l’atenció el mínim possible. De quina generació ens parla? Doncs d’aquella que a mitjans dels 70 sofria una profunda apatia producte de la ressaca de l’estiu de l’amor i l’èxtasi de la joventut de finals dels 60. En Charles i en Sam són els protagonistes d’aquesta generació. Dues ànimes que s’arrosseguen durant un hivern de 1975 per Washington, que no esperen res de les seves penoses vides. És com si l’autora l’hagués escrit en un moment de la seva vida on ja no podia suportar res, creant un ventall de personatges perduts, sense esperança. El ‘millor’ de tot és que a penes es percep cap millora en la vida dels personatges a mesura que la història avança.

La música és ben present durant tot el llibre, sobretot els grans dels 60 i especialment Bob Dylan. En Charles i en Sam van fent referències sobre la imminent publicació del disc de ressorgiment de Dylan als 70, “Blood On The Tracks”, i aquest esdevé, de forma indirecta, la millor banda sonora que se li podria atribuir a la història. De fet, sembla que existeix una peli basada en aquesta història (de la qual no en puc dir res perquè no l’he vist).

Escapada d'hivern

Demà mateix marxo 12 dies a passar fred per Varsòvia, Cracòvia i Berlín. Així doncs, no espereu actualitzacions fins que torni. Salut!

Euros, ara també eslovacs

Eslovàquia ja ha adoptat l'euro, que conviurà amb la corona eslovaca fins el 16 de gener. El canvi es va fixar en 30,13 corones eslovaques l'euro durant l'estiu passat i això ha permès que el país no pateixi les depreciacions que han patit les monedes del seu entorn arrel de la crisi financera mundial.

Ara fa un parell d'anys i mig vaig visitar la capital del país, Bratislava, i llavors el canvi estava situat a 38 corones. De fet, moltes monedes de l'entorn s'havien apreciat respecte l'euro abans de la crisi.

En aquest mateix viatge vaig visitar Polònia i recordo que llavors el canvi del zloty polonès era de 3,95 l’euro. Fa gairebé dos anys hi vaig tornar i em vaig trobar un canvi de 3,86. L’economia semblava funcionar bé i ja tothom parlava d’adoptar l’euro l’any 2012 (aprofitant que organitzaran l’Eurocopa juntament amb Ucraïna). Doncs bé, a dia d’avui el canvi se situa a 4,18zl l’euro. La moneda s’ha anat depreciant després d’una apreciació històrica molt important que va acabar al mes d’agost/setembre d’enguany. Llavors la moneda polonesa havia arribat a un canvi històric de 3,27zl.

Casos similars els trobem arreu dels nous membres de l’est de la Unió Europea i es tem que la crisi allargui els processos previstos per a la incorporació a l’euro d’aquests països. Només Eslovàquia i Eslovènia semblen haver-se quedat al marge, però també hem de veure com gestionen la sobreinflació provocada com a resultat d’adoptar l’euro. Una inflació que acostuma a afectar només els productes de consum bàsic i diari, com va passar aquí fa uns anys amb el preu del diari o la barra de pa.

Ja fa 75 anys que ens vas deixar

Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l'he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l'exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m'he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol.

Per a una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. 

Enguany les seves paraules cobren sentit més que mai.

Visca Macià!

Els meus 10 discos de l'any

El millor de l'any després de jo.

10. Coconot – Cosa Astral

La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.

9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave

A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.

8. Vivian Girls – Vivian Girls

Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.

7. The Dodos – Visiter

Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.

6. No Age – Nouns

Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.

5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby

Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.

4. Portishead – Third

Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.

3. Conor Oberst – Conor Oberst

Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.

2. Erykah Badu – New Amerykah

Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.

1. Vampire Weekend – Vampire Weekend

Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.

És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.

El camí que va traçar la Louki

En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)

Patrick Modiano (2007)
Traducció al català de Joan Casas
Proa, 2008

En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.

“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.