Viure al campus és viure en un altre món. Ben bé podríem dir un altre univers. El recinte està enterament rodejat per una tanca de filferro i cada cop que hi entres has d’ensenyar el teu carnet d’estudiant al personal de seguretat. Les zones d’aparcament estan farcides de models d’Audi, Mercedes i BMW. Sense ser-ne l’únic prototip, les noies amb quilos de maquillatge i talons alts o roba d’esport de marca, segons l’ocasió, són una constant en el paisatge. Hi ha un camp de futbol, un poliesportiu, pistes de tennis i fins fa quatre dies teníem una pista de patinatge sobre gel. Els guardes de seguretat fan rondes durant les vint-i-quatre hores i cada edifici de vivendes té assignat un quantiós número de treballadors que s’encarreguen de la neteja i el manteniment. Cada dos per tres l’encarregat del teu edifici et pregunta si tot va bé o si tens alguna queixa respecte a les instal•lacions. És la vida de l’elit de la ciutat, però cada cop més també la de altres punts del país. Només dins d’aquest univers apart són possibles obres de teatre on els actors es besen i es qüestionen temàtiques sexuals. En un teatre normal, també a Istanbul, tindrien por de la reacció dels musulmans que poguessin ser entre el públic.
Si no fos per la boira, el vent gèlid i la neu que ens porta el Mar Negre, hom pensaria que es troba en el campus d’una universitat californiana. La meva habitació té vistes a les facultats i al mar. Encara que, després de dos mesos, només he pogut veure la costa en contades ocasions, a causa del temps intempestiu que regna en aquesta època de l’any. D’alguna manera, aquest temps canviant i imprevisible també defineix a la gent d’aquest indret, tan plena de contrastos i contradiccions. Des de la finestra veig també el bosc que rodeja tota la universitat. Una densa pineda que va ser parcialment talada per a la construcció del recinte encara no fa ni una dècada. Aquesta història em va ser narrada la setmana passada entre els vapors etílics de l’Efes Pilsen (cervesa reina a Turquia) i el raki (molt semblant a l’Anís del Mono badaloní), per un dels treballadors d'un bar situat en un soterrani de Beyoglu. L’home s’autodenomina activista social i admirador de Che Guevara. Ens explicava com es van manifestar en contra de la tala, enllaçant-ho amb altres reivindicacions del seu col•lectiu com són la revolució sexual (fins i tot una gran part de les dones laiques segueixen encastades en el pensament pre-maig del 68 en aquest aspecte), l’acceptació i integració dels homosexuals i altres temes de caire democràtic, mediambiental i social.
El campus és una estranya barreja d’Europa i Amèrica. És totalment occidental, o gairebé. Perquè ni tant sols en aquesta preciosa presó dels valors moderns i seculars de la República pot hom aïllar-se de la resta. Havent sopat, mentre tornes cap a la teva habitació, el vent et porta un so aliè a tot el que passa dins del recinte. Com un intrús, els cants d’un imam d’una mesquita del poble més proper bufen entre els fulles dels pins, reboten en les façanes dels pisos d’estudiants i s’escolen per les finestres de les habitacions. I és que, malgrat tot, seguim vivint a Turquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada