Varsòvia és una ciutat difícil, lletja, esgotadora, deshumanitzada. Un autèntic repte per al viatger. Els estius polonesos solen ser força afables però en aquesta ciutat el ciment fa que la calor sigui asfixiant. Si la visites durant l’hivern, les temperatures sota zero t’afecten d’una manera semblant. No pots pensar, no saps com tornar a l’hostal, no tens paciència per esbrinar quin és el tramvia que has d’agafar i ben aviat acabes fins els collons de la ciutat. Després de la meva segona visita he arribat a una conclusió: només hi ha dues maneres possibles de visitar Varsòvia. La primera és acompanyat d’algun local i la segona havent adquirit prèviament
aquesta guia de la ciutat (elaborada per alguns entusiastes locals, probablement conscients de la dificultat que representa visitar la ciutat, en una edició multilingüe). Encara que, de fet, el millor és una combinació d’ambdues.
Aquest cop, doncs, no m’havia de preocupar per quines línies de tramvia agafar ni gairebé de com arribar a cada lloc. Un moment, no és que sigui extremadament complicat moure’s per la ciutat. La xarxa de tramvies recorre les principals avingudes de forma ràpida i eficient. Però per aquells que venim d’una ciutat on el metro ho és tot, les no tan clares indicacions que faciliten les parades de bus o tramvia poden ser un calvari. Sobretot si has d’estar donant voltes per trobar una parada a dotze graus sote zero i amb el terra cobert de glaç i neu. De totes maneres, tot i que em ‘portaven’ als llocs, al cap d’uns dies ja vaig començar a fer-me una idea de les principals línies i de com arribar als llocs més essencials de la ciutat.
La II Guerra Mundial va ser un desastre per a la ciutat. La van bombardejar de tal manera que van arrasar amb tot. De l’original centre de la ciutat no en queda res (en el seu lloc es va construir l’orwellià gratacel comunista) i el centre històric va ser reconstruït amb tanta poca precisió que sembla una broma, una representació de fireta. La Varsòvia actual és el resultat de dècades de comunisme i dels primers esclats del capitalisme. Trobem llargues i amplíssimes avingudes grises amb grans relleus representant pagesos i obrers al clàssic estil soviètic i gratacels de grans multinacionals que s’erigeixen del no-res. Un no se sent part de la ciutat. Els carrers no t’abracen i et recullen. Al contrari, et converteixen en una formiga més del formiguer. Et sents insignificant.
Encara que sembli mentida, entre tot aquest caos deshumanitzat hi ha lloc per a racons preciosos. De sobte, estàs en un carrer lleig veient un descampat, un garatge i una gasolinera i passes pel costat d’una cafeteria-llibreria encantadora. Entres, sents la calefacció com una benedicció, demanes un cafè i una rossa d’ulls blaus i pell de porcellana et pregunta si et vindria de gust un tall de pastís o unes galetes. També et pots haver perdut per alguns dels carrers propers a Nowy Swiat i acabar en un bar on pots prendre una pinta de cervesa o un vi calent amb gingebre assegut en una butaca vella, contemplant fotos antigues penjades a les parets i làmpades grotesques penjant del sostre. Varsòvia t’ofereix els regals més bells quan menys t’ho esperes, quan penses que no t’agradarà res del que et pugui oferir. De cop, trobes aquell cafè, restaurant o bar que t’alegra el dia i et fa sentir bé un altre cop. Un té, una cigarreta (a Polònia encara es pot fumar pràcticament a tot arreu) i el contrast càlid de temperatura respecte l’exterior et fan recuperar l’esperança en la ciutat.
I després hi ha Praga, a l’altra banda del riu. Aquest immens suburbi obrer a penes va ser bombardejat i conserva molts edificis d’abans de la guerra. La majoria d’edificis tenen un pati interior, des d’on s’accedeix a les vivendes. Des de fa uns anys s’està convertint en el barri artístic de la ciutat. Fotògrafs, dissenyadors, pintors... s’han mudat a Praga per viure-hi i muntar els seus negocis. El barri també és força conegut per la gran quantitat de seguidors del Legia que hi resideixen. Les façanes estan farcides de graffitis en suport de l’equip local. Entre els típics comerços de barri trobem bars que busquen la modernitat a través de la decadència de l’est (semblant a alguns llocs de Berlín però com volent dir: això sí que és l’est de veritat), cafeteries que exposen quadres i fotografies que el client pot comprar, botigues de dissenyadors independents, magatzems de mobles de disseny i relíquies de l’època comunista i etcètera. Els preus poden arribar a ser una mica prohibitius per al client local, encara que l’occidental ho trobarà força raonable. També s’hi troben uns quants locals nocturns, als quals s’accedeix a través de llòbrecs i una mica sinistres patis interiors per acabar ballant electro en un soterrani tot bevent una estranya cervesa ucraïnesa envoltat del jovent més modern i d'alguns obrers borratxos del barri. Praga és una mica bruta, molt deixada i cau a trossos, però és molt més humana que la ciutat que trobem a l’altra banda del riu. A voltes sembla una representació autènticament de l’est d’un barri com pugui ser Kreuzberg, a Berlín
El millor d’aquesta cara més alternativa de la ciutat és que sents com si tot acabés de començar. La majoria de coses estan per fer i si algun dia els drets de propietat queden més clars (actualment hi ha força problemes per decidir qui és el propietari de certs immobles resultat de les expropiacions comunistes i la burocràcia és encara una mica feixuga) Praga pot esdevenir un agradabilíssim barri artístic, amb moltes coses a dir. Aprofiteu i aneu-hi ara. Sempre podreu dir ‘jo hi vaig ser abans de que esdevingués comercial’.
Aquí us deixo un parell d'articles antics del New York Times i The Guardian que parlen sobre Praga:
