Somrient a la vida

The Little Ones

La [2]

Barcelona, 12 de setembre de 2008

Hi ha vegades on algun element estrany de la nostra societat intenta eclipsar l’artista que se suposa que ha de regnar, ni que sigui durant uns minuts, sobre un escenari. Ahir aquest home de la samarreta imperi quasi ho aconsegueix amb The Little Ones. L’home no va parar de ballar abans i durant el concert en un estil que mamava directament del popping i les discoteques makineres de finals dels 90. Afortunadament, els de LA van estar prou bé per acaparar gran part del protagonisme.

Vam arribar a la sala uns minuts després de mitjanit, però el concert no va començar fins a tres quarts d’una. Segons ens va dir el bateria després de que toquessin, tot l’equip que duien era llogat i van tenir alguns problemes amb els cables i en posar-lo a to. Què s’ha de dir del seu directe? Segurament no deixen de ser un grup d’indie rock feliç més però ens van fer passar una bona estona. Crec que força de nosaltres estaríem d’acord en que l’ànima del grup és el baixista. L’home està feliç durant tot l’espectacle i no para de fer uns saltironets d’allò més entranyables. No tots els membres eren tan carismàtics. El ros de la meleneta curta era bastant avorridot.

Amb tot plegat, la cosa no va anar ni arribar a l’hora de duració i un cop acabat el concert la [2] es va buidar de mala manera. Suposo que la gent aniria a beure fins a les tres, cosa normal si consideres que un cubata val vuit euros. Potser la veu del cantant sonava una mica igual en totes les cançons i acabaves tenint la sensació de que la cançó que estaven tocant ja l’havien interpretat uns minuts abans, però ahir de The Little Ones ens van fer passar una bona estona. Ens van arrencar uns quants somriures, cosa que ja justifica haver-se desplaçat fins el Paral•lel.