llufes i tifes

Per si pensàveu que no es podia tornar a somriure a la vida

2009-04-13T15:37:00.005+02:00

No hi ha res millor que tornar a escoltar un disc que feia temps que no escoltaves i redescobrir que encara n’estàs enamorat. No hi ha res com un dia assolellat després de dos mesos de boira, pluja i neu. I no hi ha res que es pugui comparar a la suma d’ambdós.

Aquí em trobo, escoltant de nou el primer i únic disc d’aquesta colla de pijos encantadors de Columbia. No és un sufocant dia d’estiu, d’acord. El vent que ens arriba del Mar Negre segueix sent fresquet. Però tot sembla perfecte. Fent glopets d’un te de llimona amb un terrós de sucre i el fum d’un cigarret del suau tabac de Golden Virginia. Veient els estudiants córrer amunt i avall amb les seves carpetes i llibretes, i tota la superficialitat sembla més suportable ara. Fins i tot agradable. Tot el que abans criticaves ara ho veus des de la ironia. Tot el que semblava decadent ara té un punt d’encantador.

Suposo que per molt sensat i crític envers la passió llatina desfermada des de l’estupidesa i l’extrema irracionalitat que es sigui, un mai podrà defugir la seva naturalesa mediterrània. Aquest sol que ens havia estat prohibit durant tot aquest temps em du a casa, em retorna les bones vibracions. De vegades, és tot tan senzill com gaudir dels petits plaers mentre el sol es fa amo i senyor del campus amb Vampire Weekend de fons, posant-hi la banda sonora.

Balcans

2009-04-01T07:43:00.003+02:00

Aprofitant uns dies lliures que em dona la uni, em dirigeixo avui mateix cap els Balcans. Per contemplar, entre altres coses, aquest preciós palau encàrrec de Ceaucescu.

La vida al campus o, vivint en la preciosa presó de la Turquia secular

2009-03-22T22:50:00.004+01:00

Viure al campus és viure en un altre món. Ben bé podríem dir un altre univers. El recinte està enterament rodejat per una tanca de filferro i cada cop que hi entres has d’ensenyar el teu carnet d’estudiant al personal de seguretat. Les zones d’aparcament estan farcides de models d’Audi, Mercedes i BMW. Sense ser-ne l’únic prototip, les noies amb quilos de maquillatge i talons alts o roba d’esport de marca, segons l’ocasió, són una constant en el paisatge. Hi ha un camp de futbol, un poliesportiu, pistes de tennis i fins fa quatre dies teníem una pista de patinatge sobre gel. Els guardes de seguretat fan rondes durant les vint-i-quatre hores i cada edifici de vivendes té assignat un quantiós número de treballadors que s’encarreguen de la neteja i el manteniment. Cada dos per tres l’encarregat del teu edifici et pregunta si tot va bé o si tens alguna queixa respecte a les instal•lacions. És la vida de l’elit de la ciutat, però cada cop més també la de altres punts del país. Només dins d’aquest univers apart són possibles obres de teatre on els actors es besen i es qüestionen temàtiques sexuals. En un teatre normal, també a Istanbul, tindrien por de la reacció dels musulmans que poguessin ser entre el públic.

Si no fos per la boira, el vent gèlid i la neu que ens porta el Mar Negre, hom pensaria que es troba en el campus d’una universitat californiana. La meva habitació té vistes a les facultats i al mar. Encara que, després de dos mesos, només he pogut veure la costa en contades ocasions, a causa del temps intempestiu que regna en aquesta època de l’any. D’alguna manera, aquest temps canviant i imprevisible també defineix a la gent d’aquest indret, tan plena de contrastos i contradiccions. Des de la finestra veig també el bosc que rodeja tota la universitat. Una densa pineda que va ser parcialment talada per a la construcció del recinte encara no fa ni una dècada. Aquesta història em va ser narrada la setmana passada entre els vapors etílics de l’Efes Pilsen (cervesa reina a Turquia) i el raki (molt semblant a l’Anís del Mono badaloní), per un dels treballadors d'un bar situat en un soterrani de Beyoglu. L’home s’autodenomina activista social i admirador de Che Guevara. Ens explicava com es van manifestar en contra de la tala, enllaçant-ho amb altres reivindicacions del seu col•lectiu com són la revolució sexual (fins i tot una gran part de les dones laiques segueixen encastades en el pensament pre-maig del 68 en aquest aspecte), l’acceptació i integració dels homosexuals i altres temes de caire democràtic, mediambiental i social.

El campus és una estranya barreja d’Europa i Amèrica. És totalment occidental, o gairebé. Perquè ni tant sols en aquesta preciosa presó dels valors moderns i seculars de la República pot hom aïllar-se de la resta. Havent sopat, mentre tornes cap a la teva habitació, el vent et porta un so aliè a tot el que passa dins del recinte. Com un intrús, els cants d’un imam d’una mesquita del poble més proper bufen entre els fulles dels pins, reboten en les façanes dels pisos d’estudiants i s’escolen per les finestres de les habitacions. I és que, malgrat tot, seguim vivint a Turquia.

Tanta història amb la nova policia nacional per acabar patint la mateixa merda?

2009-03-18T20:45:00.003+01:00

via La Escuela Moderna (enllaç)

El perfil de l'independentista

2009-03-06T12:27:00.007+01:00

S'ha publicat al diari Avui una notícia referent al perfil de l'independentista català realitzat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes. Els detalls de com s'ha realitzat l'estudi els podeu trobar aquí i aquí. L'estudi mostra que el perfil de l'independentista és molt més heterogeni del que es pensava ja que, per exemple, un terç dels independentistes parla castellà a casa i "en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, el 23 per cent dels independentistes es van abstenir; un altre 23 per cent van votar ERC; un 21%, PSC; un 17%, CiU; un 3,6%, ICV; un 1,5%, en blanc; un 1,7%, el Partit Popular; un 0,2%, altres partits; i un 9 per cent no ho recorda o no respon". Segons aquestes enquestes, hi hauria més independentistes votants del PSC que de CiU i en general el moviment independentista recolzaria més a les forces d'esquerra que a les de la dreta. Si bé seria absurd considerar aquests percentatges com una veritat científica (les enquestes no sempre són del tot precises i a més aquí trobem un gran número d'abstencionistes i gent que no respon) coincideixo totalment amb un parell de frases d'un dels articles, i és que "La conclusió que cal treure'n és que el sobiranisme català és tan ampli i divers que no cabrà bé en una sola casa gran. Si vol esdevenir majoritari, necessita dues cases grans, sociopolíticament diferenciades però nacionalment complementàries, l'una a la dreta i l'altra a l'esquerra". A més, els partits sobiranistes haurien de tenir en compte la quantitat importantíssima de vots que perden quan intenten 'moderar-se' i adonar-se que la independència és un tema cada cop més central en la societat catalana.

Ancorat en terres turques

2009-03-06T11:38:00.006+01:00

Estimat lector, sento la deixadesa en la que he abandonat aquest blog. La meva nova vida a Istanbul està en un procés massa inicial i aventurer com per dedicar massa temps a internet, però prometo narracions de com és això en un termini relativament curt de temps. Mentrestant, us deixo amb el vídeo d'un tema del nou disc de Bonnie 'Prince' Billy "Beware" on el paio surt amb una samarreta de Turquia, ha! La veritat és que el disc està molt bé i aquest barbut sembla no baixar mai el nivell.

Enllaç: Bonnie 'Prince' Billy - I Am Goodbye

La merda que ens envolta

2009-02-11T16:24:00.002+01:00

¿Por qué hago esto? ¿Por qué causo esta calamidad? He arruinado dos vidas, y me importaba un pito hasta que una de ellas era la mía.

(...) muevo mis caderas y bailo para mantener a raya el maremoto de mierda y tristeza, y la manera en que bailo quiere decir una sola cosa: que os den.

Ese sentimiento de unidad. De formar parte de algo. De poder explicarte mediante el sitio de donde has emergido. Mirar a tu alrededor y poder decir Soy Esto, soy parte de Esto, y no la mala hierba que soy, este matojo a quemar, esta plaga, esta infección que os traigo, la infección que somos, el bacilo de vacilar. La vergüenza del pueblo, la oveja negra de la familia, los patitos feos del baile: nosotros. 100 punks.

Rompepistas
Kiko Amat (2009)
Anagrama, 2009

Després d'haver llegit la tercera novel.la de Kiko Amat, tinc la impressió que l'autor està traçant una línia directa cap a la seva infància i joventut a través dels seus llibres. Aquesta vegada el protagonista és un jove punk de 17 anys que ha deixat l'institut i que es dedica a lamentar-se per haver arruinat la relació amb la seva xicota i a emborratxar-se cada dia al mateix bar del seu poble amb els seus amics skins (aquests suburbis barcelonesos que el mateix autor descriu com tan propers i a la vegada tan llunyans de la capital). Les analogies entre el personatge, la seva família i entorn i la pròpia vida de l'escriptor es fan molt evidents.

D'alguna manera, estem davant del mateix personatge perdut de les anteriors novel.les; el raro de la classe que rebutja la societat refugiant-se en aquelles cançons que el fan sentir diferent que la resta d'éssers que desprecia. Tanmateix, en aquesta ocasió el valor de l'amistat esdevé un element molt més trascendental i, en general, palpem un ambient molt més fosc. Aquesta foscor, aquesta radicalitat expressada de forma simple i directe, serveix com a pretext per embolcallar la narració amb punk, cervesa i cops de puny. Els fenòmens punk i skinhead esdevenen no només el vestit ideal per a la històrıa, si no que acaben també formant part de la seva estructura. No és simple decoració, és també el contingut. Aıxò és el que sap fer millor Kıko Amat.

Encara que 'Rompepistas' representa continuitat en la carrera de Kiko Amat, estem davant del perfeccionament del seu estil, la depuració del que sap fer millor i ja només per això en recomano la lectura.

Cap a terres turques

2009-02-01T16:38:00.004+01:00

Demà me'n vaig a Turquia, on residiré fins el mes de juny. Faig un interncanvi d'estudis que em durà a passar el segon quatrimestre d'enguany a Istanbul. Potser amb un altre caire del que us tinc acostumats, tinc la intenció de seguir publicant en aquest blog. Ara bé, blogspot ha estat banejat a Turquia i, encara que desconec si encara ho està avui dia (va passar el mateix amb youtube), podria ser que tingués problemes per publicar tan sovint com fins ara (menys quan he estat de viatge). De totes maneres, s'intentarà solucionar. Que Barcelona no us maltracti gaire en la meva absència!

Beirut escalfa motors

2009-01-27T22:31:00.006+01:00

Tal com informa Brooklyn Vegan aquí, Beirut va oferir un concert prèviament no anunciat en un petit bar de Brooklyn per tal de provar com sonaven les noves cançons en directe i escalfar motors abans de la gira que els espera. S'espera que la banda de Zach Condon editi un parell d'EP's en les properes setmanes. No cal dir que espero nou material en candeletes. Realment crec que el noi encara té molt camí per recòrrer i que serà capaç de superar-se a si mateix. A priori, el tema d'agafar influències de la música funerària mexicana sona interessant.

Beirut tocant un tema inèdit

La llista dels aficionats amb bon gust

2009-01-27T17:28:00.003+01:00

Enguany, el grapat d'usuaris del fòrum del Primavera Sound que habitualment portaven el recompte de votacions del que la resta consideràvem el millor de l'any s'han currat un web per exposar els resultats de les nostres votacions. Unes llistes on no hi trobareu els Fleet Foxes ni altres superhypes de Pitchfork (encara menys de publicacions poc serioses com NME) , retorns poc lluits, el rapper de moda entre els gafapastes o qualsevol altre artista que usualment utilitzen les diferents publicacions per omplir un suposat buit en un determinat estil musical. Aquí podeu veure els resultats d'aquesta llista popular.

'La gent normal' al myspace de Manel

2009-01-25T18:25:00.005+01:00

No tinc ni idea de quan van penjar aquesta magnífica versió del popular tema de Pulp "Common People" perquè he estat desconectat durant unes quantes setmanes. El cas és que ja podeu gaudir-ne cada dia que us vingui de gust, enlloc d'estar esperant el proper concert de la banda poder-la tornar a escoltar. La versió en qüestió és molt més calmada que l'original i potser la introducció dura un pèl massa. Arriba al moment àlgid quan en Guillem comença a cantar de veritat. De totes maneres, continuo pensant que és un tema de directe. Les subtileses de la ironia que es deixen anar guanyen moltíssim en viu. Aquí teniu l'enllaç.

"La gent normal" en directe a l'Heliogàbal

La ciutat més difícil

2009-01-25T17:32:00.011+01:00

Varsòvia és una ciutat difícil, lletja, esgotadora, deshumanitzada. Un autèntic repte per al viatger. Els estius polonesos solen ser força afables però en aquesta ciutat el ciment fa que la calor sigui asfixiant. Si la visites durant l’hivern, les temperatures sota zero t’afecten d’una manera semblant. No pots pensar, no saps com tornar a l’hostal, no tens paciència per esbrinar quin és el tramvia que has d’agafar i ben aviat acabes fins els collons de la ciutat. Després de la meva segona visita he arribat a una conclusió: només hi ha dues maneres possibles de visitar Varsòvia. La primera és acompanyat d’algun local i la segona havent adquirit prèviament aquesta guia de la ciutat (elaborada per alguns entusiastes locals, probablement conscients de la dificultat que representa visitar la ciutat, en una edició multilingüe). Encara que, de fet, el millor és una combinació d’ambdues.

Aquest cop, doncs, no m’havia de preocupar per quines línies de tramvia agafar ni gairebé de com arribar a cada lloc. Un moment, no és que sigui extremadament complicat moure’s per la ciutat. La xarxa de tramvies recorre les principals avingudes de forma ràpida i eficient. Però per aquells que venim d’una ciutat on el metro ho és tot, les no tan clares indicacions que faciliten les parades de bus o tramvia poden ser un calvari. Sobretot si has d’estar donant voltes per trobar una parada a dotze graus sote zero i amb el terra cobert de glaç i neu. De totes maneres, tot i que em ‘portaven’ als llocs, al cap d’uns dies ja vaig començar a fer-me una idea de les principals línies i de com arribar als llocs més essencials de la ciutat.

La II Guerra Mundial va ser un desastre per a la ciutat. La van bombardejar de tal manera que van arrasar amb tot. De l’original centre de la ciutat no en queda res (en el seu lloc es va construir l’orwellià gratacel comunista) i el centre històric va ser reconstruït amb tanta poca precisió que sembla una broma, una representació de fireta. La Varsòvia actual és el resultat de dècades de comunisme i dels primers esclats del capitalisme. Trobem llargues i amplíssimes avingudes grises amb grans relleus representant pagesos i obrers al clàssic estil soviètic i gratacels de grans multinacionals que s’erigeixen del no-res. Un no se sent part de la ciutat. Els carrers no t’abracen i et recullen. Al contrari, et converteixen en una formiga més del formiguer. Et sents insignificant.

Encara que sembli mentida, entre tot aquest caos deshumanitzat hi ha lloc per a racons preciosos. De sobte, estàs en un carrer lleig veient un descampat, un garatge i una gasolinera i passes pel costat d’una cafeteria-llibreria encantadora. Entres, sents la calefacció com una benedicció, demanes un cafè i una rossa d’ulls blaus i pell de porcellana et pregunta si et vindria de gust un tall de pastís o unes galetes. També et pots haver perdut per alguns dels carrers propers a Nowy Swiat i acabar en un bar on pots prendre una pinta de cervesa o un vi calent amb gingebre assegut en una butaca vella, contemplant fotos antigues penjades a les parets i làmpades grotesques penjant del sostre. Varsòvia t’ofereix els regals més bells quan menys t’ho esperes, quan penses que no t’agradarà res del que et pugui oferir. De cop, trobes aquell cafè, restaurant o bar que t’alegra el dia i et fa sentir bé un altre cop. Un té, una cigarreta (a Polònia encara es pot fumar pràcticament a tot arreu) i el contrast càlid de temperatura respecte l’exterior et fan recuperar l’esperança en la ciutat.

I després hi ha Praga, a l’altra banda del riu. Aquest immens suburbi obrer a penes va ser bombardejat i conserva molts edificis d’abans de la guerra. La majoria d’edificis tenen un pati interior, des d’on s’accedeix a les vivendes. Des de fa uns anys s’està convertint en el barri artístic de la ciutat. Fotògrafs, dissenyadors, pintors... s’han mudat a Praga per viure-hi i muntar els seus negocis. El barri també és força conegut per la gran quantitat de seguidors del Legia que hi resideixen. Les façanes estan farcides de graffitis en suport de l’equip local. Entre els típics comerços de barri trobem bars que busquen la modernitat a través de la decadència de l’est (semblant a alguns llocs de Berlín però com volent dir: això sí que és l’est de veritat), cafeteries que exposen quadres i fotografies que el client pot comprar, botigues de dissenyadors independents, magatzems de mobles de disseny i relíquies de l’època comunista i etcètera. Els preus poden arribar a ser una mica prohibitius per al client local, encara que l’occidental ho trobarà força raonable. També s’hi troben uns quants locals nocturns, als quals s’accedeix a través de llòbrecs i una mica sinistres patis interiors per acabar ballant electro en un soterrani tot bevent una estranya cervesa ucraïnesa envoltat del jovent més modern i d'alguns obrers borratxos del barri. Praga és una mica bruta, molt deixada i cau a trossos, però és molt més humana que la ciutat que trobem a l’altra banda del riu. A voltes sembla una representació autènticament de l’est d’un barri com pugui ser Kreuzberg, a Berlín

El millor d’aquesta cara més alternativa de la ciutat és que sents com si tot acabés de començar. La majoria de coses estan per fer i si algun dia els drets de propietat queden més clars (actualment hi ha força problemes per decidir qui és el propietari de certs immobles resultat de les expropiacions comunistes i la burocràcia és encara una mica feixuga) Praga pot esdevenir un agradabilíssim barri artístic, amb moltes coses a dir. Aprofiteu i aneu-hi ara. Sempre podreu dir ‘jo hi vaig ser abans de que esdevingués comercial’.

Aquí us deixo un parell d'articles antics del New York Times i The Guardian que parlen sobre Praga:

http://www.guardian.co.uk/travel/2008/aug/27/warsaw.poland

http://travel.nytimes.com/2006/10/22/travel/22next.html

Hivern a Kraków

2009-01-21T15:47:00.007+01:00

Comença l'era Obama

2009-01-20T23:07:00.001+01:00

Amb la ressaca dels anys 60

2009-01-20T22:56:00.006+01:00

Si no fumas ni bebes, ¿lo otro lo haces?

Sí.

Ya decía yo.

Mierda. Sólo estaba siendo educado. Nunca leeré nada de lo que me mandes.

¿Por qué tuvo que conocerla su marido antes que yo?

Y ahora todas llevan sujetador – dice J.D.

Sí. ¿Qué coño está pasando? – dice Sam mientras coge una cucharada de cangrejo.

Es el puto fin del mundo, eso es lo que está pasando – dice J.D.

Postales de invierno (Chilly scenes of winter)

Ann Beattie (1976)

Pròleg de Rodrigo Fresán

Traducció al castellà de Marta Alcaraz Burgueño

Libros del Asteroide, 2008

Fa un temps vaig jurar i perjurar que no tornaria a comprar cap traducció d’una novel•la escrita originalment en anglès (per allò de mantenir vius els meus coneixements d’aquesta llengua i poder gaudir de la literatura en la seva versió original). Tanmateix, no em vaig poder resistir a aquesta preciosa edició que ens porta Libros del Asteroide. És la primera obra publicada en aquesta editorial que llegeixo, però la veritat és que el catàleg té molt bona pinta (i no només per l’estètica i el disseny).

“Postales de invierno” no s’amaga de la seva intenció principal: ser una novel•la generacional. Això no la fa, ni de bon tros, una novel•la pretensiosa. Ans el contrari, és una novel•la extremadament honesta i senzilla. Està escrita sense floritures literàries i en la major part del recorregut són els personatges els que parlen. La narradora acapara l’atenció el mínim possible. De quina generació ens parla? Doncs d’aquella que a mitjans dels 70 sofria una profunda apatia producte de la ressaca de l’estiu de l’amor i l’èxtasi de la joventut de finals dels 60. En Charles i en Sam són els protagonistes d’aquesta generació. Dues ànimes que s’arrosseguen durant un hivern de 1975 per Washington, que no esperen res de les seves penoses vides. És com si l’autora l’hagués escrit en un moment de la seva vida on ja no podia suportar res, creant un ventall de personatges perduts, sense esperança. El ‘millor’ de tot és que a penes es percep cap millora en la vida dels personatges a mesura que la història avança.

La música és ben present durant tot el llibre, sobretot els grans dels 60 i especialment Bob Dylan. En Charles i en Sam van fent referències sobre la imminent publicació del disc de ressorgiment de Dylan als 70, “Blood On The Tracks”, i aquest esdevé, de forma indirecta, la millor banda sonora que se li podria atribuir a la història. De fet, sembla que existeix una peli basada en aquesta història (de la qual no en puc dir res perquè no l’he vist).

Escapada d'hivern

2009-01-06T21:50:00.003+01:00

Demà mateix marxo 12 dies a passar fred per Varsòvia, Cracòvia i Berlín. Així doncs, no espereu actualitzacions fins que torni. Salut!

Euros, ara també eslovacs

2009-01-02T11:58:00.005+01:00

Eslovàquia ja ha adoptat l'euro, que conviurà amb la corona eslovaca fins el 16 de gener. El canvi es va fixar en 30,13 corones eslovaques l'euro durant l'estiu passat i això ha permès que el país no pateixi les depreciacions que han patit les monedes del seu entorn arrel de la crisi financera mundial.

Ara fa un parell d'anys i mig vaig visitar la capital del país, Bratislava, i llavors el canvi estava situat a 38 corones. De fet, moltes monedes de l'entorn s'havien apreciat respecte l'euro abans de la crisi.

En aquest mateix viatge vaig visitar Polònia i recordo que llavors el canvi del zloty polonès era de 3,95 l’euro. Fa gairebé dos anys hi vaig tornar i em vaig trobar un canvi de 3,86. L’economia semblava funcionar bé i ja tothom parlava d’adoptar l’euro l’any 2012 (aprofitant que organitzaran l’Eurocopa juntament amb Ucraïna). Doncs bé, a dia d’avui el canvi se situa a 4,18zl l’euro. La moneda s’ha anat depreciant després d’una apreciació històrica molt important que va acabar al mes d’agost/setembre d’enguany. Llavors la moneda polonesa havia arribat a un canvi històric de 3,27zl.

Casos similars els trobem arreu dels nous membres de l’est de la Unió Europea i es tem que la crisi allargui els processos previstos per a la incorporació a l’euro d’aquests països. Només Eslovàquia i Eslovènia semblen haver-se quedat al marge, però també hem de veure com gestionen la sobreinflació provocada com a resultat d’adoptar l’euro. Una inflació que acostuma a afectar només els productes de consum bàsic i diari, com va passar aquí fa uns anys amb el preu del diari o la barra de pa.

Ja fa 75 anys que ens vas deixar

2008-12-26T11:47:00.003+01:00

Estem convençuts de governar-nos nosaltres sols, com hi tenim dret. Disposem dels mitjans suficients i, amb plena fe, volem fer-ho! Les repressions que sempre han assolat Catalunya són el millor estimulant per al nostre amor a la llibertat i han demostrat amb plena evidència que tot intent de concòrdia és inútil. Jo mateix l'he denunciat al Parlament espanyol. Tots els esforços dels catalanistes moderats i dels tímids regionalistes, el cap dels quals és l'exministre del govern espanyol Francesc Cambó, concorren fatalment a confirmar-ho. Per això jo m'he llançat a organitzar un moviment revolucionari que havia de deslliurar Catalunya del jou espanyol.

Per a una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

Enguany les seves paraules cobren sentit més que mai.

Visca Macià!

Els meus 10 discos de l'any

2008-12-25T20:59:00.015+01:00

El millor de l'any després de jo.

10. Coconot – Cosa Astral

La desena posició ha estat la que he debatut més amb mi mateix de llarg. No la tenia gaire clara però al final donarem el premi a El Guincho i la seva tropa. Una mica més reposat que el debut en solitari del canari resident a Barcelona, estem davant d’un disc ple de matisos diferents que convenç des del primer moment però també guanya amb el temps. A més, la portada es preciosa.

9. The Tallest Man on Earth – Shallow Grave

A un li poden els colors. Intento ser objectiu i no fer una llista massa influenciada per les meves debilitats més confessades, però mai es pot ser totalment objectiu i és normal. Les llistes no són veritats absolutes, per molta objectivitat que li vulguis posar. Aquest noi suec ens recorda al Dylan més folk, però també el de veu més nasal. Les seves precioses cançons m’aboquen a la natura i em fan ser una mica més feliç. És un disc preciós.

8. Vivian Girls – Vivian Girls

Les noies encara tenen coses per polir i el seu disc dista encara de ser una obra mestra. Però tampoc estem fent una llista de clàssics de la dècada. Sense que la immediatesa ens cegui el raciocini, aquesta ha de ser per força un factor a tenir en compte en una llista del millor de l’any. I les Vivian Girls sonen molt bé ara mateix. Soroll a dojo i veus agudes i mig angelicals et fan caure en el seu encanteri.

7. The Dodos – Visiter

Tot i que em vaig quedar amb les ganes de veure un concert com Déu mana d’aquesta gent i no el show a mig gas del Primavera Club, mereixen ser aquí. “Visiter” no és un disc fàcil. No retens les melodies a l’instant, ni les vas cantussejant pel carrer després de la primera escolta. Tot i això, ens han presentat una proposta prou interessant i extremadament vibrant en alguns moments durant el disc.

6. No Age – Nouns

Però si hi ha hagut uns reis del soroll enguany, aquests han estat No Age. Més consistents que les Vivian Girls i amb un disc molt més ben gravat que els Times New Viking. La distorsió omplint el got però sense afegir la gota que el faria vesar, sense perdre la passió per la melodia. Ara mateix són al capdavant de tot un fenomen musical.

5. The Wave Pictures – Instant Coffee Baby

Estem davant del disc més injustament passat per alt de l’any. Sembla que només els hagin escoltat al seu poble, a Madrid i a Barcelona. The Wave Pictures són, sense exagerar, el grup de pop-rock anglès del moment, per sobre de qualsevol de les bandes NME. Les seves cançons són autèntics testimonis de sinceritat, de la manera més simple però a la vegada més contundent possible.

4. Portishead – Third

Aquest disc és un dels comebacks més espectaculars que hagi vist mai. Amb poques coses a envejar al clàssic “Dummy”, “Third” és un encert total i una mostra de perfecció musical. Trobem tot al seu lloc, amb un so encara vigent i una Beth Gibbons capaç de fer-te emocionar i plorar com el primer dia. Meravellós.

3. Conor Oberst – Conor Oberst

Qui ho havia de dir que aquest emo que ens feia tanta ràbia (encara que la seva música sempre ens havia agradat, en el fons i no tant en el fons) acabaria vestint com un home i traient un disc tan preciós. Ens trobem amb un àlbum de fugida. Un cantautor que marxa, que encara una nova etapa de la seva vida i va dient adéu a tot allò que l’envolta. És impossible no trobar-se identificat amb alguna de les seves lletres.

2. Erykah Badu – New Amerykah

Això és el més proper al rap que mereix estar en un top10 d’enguany. La reina del nou soul torna amb un nou concepte i ens captiva a tots novament. Sense reserves, no hi ha però que valgui. La noia és una crac i tots els seus fills li surten guapos. Aquest cop es fa acompanyar de productors com Madlib i li dona un aire més de hip-hop experimental a tot plegat. Una joia.

1. Vampire Weekend – Vampire Weekend

Feia ja una mica de temps que l’indierock no respirava aires tan frescos i renovadors. Vampire Weekend s’han tret de la màniga un disc que ha sorprès a tothom, fent que la premsa vagi anunciant l’arribada d’una nova era de pop amb tints africans. La premsa musical sol ser bastant idiota amb tots aquests moviments que ella sola crea, però que això no us faci menystenir a aquesta colla de pijos de la Ivy League. És un disc de collons, que mostra un enfocament bellíssim i inusual en els grups d’indie.

És el de sempre, si hagués sortit fa dos mesos Pitchfork i tot Déu l’hauria anomenat disc de l’any. Com que ja força temps del seu llançament, la premsa ja ha tingut prou temps per desvirtuar el tema i la gent per cansar-se’n. Sigui com sigui, no us enganyeu: és el disc de l’any.

El camí que va traçar la Louki

2008-12-23T19:55:00.002+01:00

En aquesta vida que de vegades sembla un immens ermàs sense cap cartell indicador, al mig de totes les línies de fuga i els horitzons perduts, ens agradaria trobar punts de referència, dreçar una mena de cadastre per deixar de tenir la impressió que naveguem a l’atzar.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le café de la jeunesse perdue)

Patrick Modiano (2007)
Traducció al català de Joan Casas
Proa, 2008

En aquesta breu novel•la Modiano és llença a la recerca de la Louki, una parisenca que fuig de tot refugiant-se en els cafès de la seva ciutat. Tenim davant el París dels bohemis als cafès, dels que busquen la seva identitat a través de referències orientals, els que beuen com a cosacs i esnifen cocaïna; el París dels que no fan preguntes als seus companys de taula o de barra sobre el seu passat, dels que es construeixen un personatge que ningú qüestiona. Estudiants sense futur, velles glòries de la ciutat i tot tipus de personatges estrafolaris es reuneixen al Condé per representar aquesta obra de teatre de la bohèmia parisenca tant representada en la literatura i el cinema.

“En el cafè de la joventut perduda” és el retrat d’un París que va existir i que s’ha esborrat del mapa a mesura que les botigues de luxe reemplaçaven els cafès tronats i els calers feien acte de presència per comprar-ho tot. Es tracta de l’actitud de no estar mai satisfet amb la vida formal i correcta, de no voler cap futur i llançar-se amb els braços oberts a una vida d’encant i futur més que incert. És el no voler tornar a casa, el quedar-se al cafè fins que la mestressa tanqui, embriagat per la vida i els vapors alcohòlics. La curiositat que no pots obviar i que et xucla de forma inevitable cap a aquest tipus de vida fins a les seves últimes conseqüències.

Barcelona contra les cordes

2008-12-21T15:58:00.004+01:00

(...) la ciutat que Maragall projecta no és exactament la capital de Catalunya, una ciutat amb una cultura, sinó un artefacte comercial, és a dir, un paquet turístic, d'inversió i de comerç: la que acabaria sent "la millor botiga del món". Potser és per això que l'extraordinari èxit dels Jocs Olímpics guarda en el seu interior un petit fracàs, l'Olimpíada Cultural.

(...) definir Barcelona com la primera "ciutat genèrica", la ciutat sense ànima, que no expressa identitat, que no protegeix la memòria, que s'esborra. Una ciutat certament atractiva en la seva encantadora frivolitat, que la fa apta per al turisme de cap de setmana però no pas per al lideratge nacional.

Patrícia Gabancho

Article a l'Avui

Demasiado pesado

2008-12-18T20:26:00.006+01:00

Toteking

T.O.T.E.

Boa

26 de novembre de 2008

Si quan vaig escoltar “Duermen” per primera vegada ara fa 7 o 8 anys m’haguessin dit que estava escoltant el què es convertiria en el millor mc en llengua castellana, m’ho hagués cregut. El tema em va al•lucinar i des de llavors molt poques han estat les decepcions que m’he emportat amb la música que ha anat fent el de Sevilla. Només el disc “Música Para Enfermos” em va semblar una mica fluix, pero “Un Tipo Cualquiera” és un molt bon disc i “Tu Madre Es Una Foca” és, encara avui dia, el millor disc de la història del rap en castellà. Tote canvia el concepte musical en cada disc, però les seves rimes segueixen sent de les més contundents del panorama. Una mica contradictori, tant a ni vell d’actitud com musical, només ell col•loca les paraules precises en cada vers. Només ell ho pot fer com ho fa. Els seus raps són l’exaltació de l’ego més honesta.

Alguns ja han posat el crit al cel després de la publicació del primer senzill d’aquest nou disc “Ahora Vivo De Esto”. A Espanya sembla que la gent estigui desitjant poder acusar a algun artista de renom d’haver-se venut. En aquesta cançó el Tote ens explica que ara pot viure exclusivament del rap perquè guanya una pasta, però no ho fa exaltant les putes o les joies que es pot comprar amb aquests calers. Un crit de llibertat és exactament el què és aquest tema. Se’n riu de tots els què no se’l prenien seriosament, considerant-lo un nen petit per dedicar tant de temps a un joc d’adolescents en comptes de buscar-se una feina normal i un ‘futur’. Ara Tote guanya més diners que tots els seus companys de classe i veïns amb feines estables jugant a aquest joc de nens i té tot el dret a riure-se’n.

En aquesta ocasió Tote ha comptat amb una gran varietat de productors internacionals (com Oh No), al revés de discos com “Tu Madre Es Una Foca” o “Un Tipo Cualquiera” (pràcticament produïts només per Big Hozone ), acostant-se al concepte de produccions variades de “Música Para Enfermos”. Però, a diferència d’aquest disc, les col•laboracions al mic estan molt més ben dosificades i els temes aconsegueixen dibuixar un únic concepte tot i la varietat de gent que ha fet els beats. L’mc ha pres un nou risc, ha volgut donar un altre gir a la seva música i ens el trobem rapejant sobre beats que sonen a Neptunes o als sons que últimament han acompanyat a mc’s com Talib Kweli. Com que l’home és bo i ho sap, el resultat és pràcticament immillorable.

Al disc hi trobem de tot, però les actituds sempre perduren: l’amor per la classe obrera, l’humilitat i la senzillesa que fan que mai vacil•lis de forma totalment gratuïta, l’enyorança als primers temps, la crítica a la classe política... Tote dona voltes a la seva temàtica clàssica, però sempre trobant nous enfocaments i noves rimes per a il•lustrar-los. “Prohiben las drogas y todos los borregos corriendo / Deberían prohibir los libros para que os diera morbo leerlos”. Més enllà dels temes que podríem etiquetar de més característics del seu estil com “Yo Soy” o “Rebelde Por Defecto” o la gran reflexió de la seva vida vista en panoràmica a "Como En Casa", trobem dos contrapunts força originals. Un és el tema “El Tendedero” amb Chico Ocaña on s’apropa al flamenc i l’altre és “Ven” on es fa acompanyar del seu germà Shotta per parlar de les groupies imitant a un famós gag de La Hora Chanante a la tornada.

Any rere any tant l’escena rap espanyola com la internacional van perdent gas però hi ha artistes que no afluixen i Tote és un d’ells. “T.O.T.E.” és un molt bon disc firmat per un dels artistes més consistents que mai he conegut.

Les meves 25 cançons de l'any

2008-12-16T10:19:00.008+01:00

25. Silver Jews - What Is Not But Could Be If

El senyor Berman no afluixa el ritme gairebé mai i de tots els discos de Silver Jews sempre en pots treure alguna perla. Com aquest cant a allò que no és però podria haver estat. L'home és encara avui dia un dels millors compositors de lletres que tenim al món.

24. Bob Dylan - Mississippi

Mala hierba nunca muere. Bob Dylan és capaç de firmar a aquestes alçades i com a producte de temes que va descartar fa un temps, una de les millors cançons de l'any. Si hagués de citar alguns fragments d’aquesta espectacular lletra, acabaria citant el tema sencer. Millor que ho comproveu vosaltres mateixos.

23. Herman Düne - (Nothing Left But) Poison In The Rain

Aquest tema serveix per tancar el disc "Next Year In Zion". Segur que ha passat més desapercebuda que altres cançons del disc, però el cercle que dibuixa el camí que segueix el verí està narrat de forma preciosa.

22. Little Joy - Keep Me In Mind

Reconec que aquesta cançó és la que més m’ha agradat del disc de Little Joy per l’allargada ombra dels Strokes que s’hi dibuixa. Sigui com sigui, segueix sent un gran tema.

21. Vivian Girls - I Believe In Nothing

Davant de la resta de senzills del disc, em quedo amb aquest crit destructiu que ho escombra tot, però sempre amb el contrapunt dolç de la suau veu d’aquestes noies.

20. The Very Best - Cape Cod Kwassa Kwassa (Vampire Weekend cover)

El disc d’aquesta gent et fa recuperar l’alegria per viure, una de les millors qualitats de la música africana. A més, el diàleg d’anada i tornada que estableixen versionant a Vampire Weekend (i fent-ho bé) és una de les coses més interessants que ha passat enguany.

19. The Tallest Man on Earth - Honey Won't You Let Me In

Aquesta espècie de Dylan nerd i suec ens ha captivat amb la seva veu de xiulet i amb cançons fresques i senzilles com aquesta. Aire fresc a l’escena dels cantautors folk.

18. Vampire Weekend – Walcott

Considero que aquest és el grup de l’any, a pesar de tot. “Walcott” és un tema preciós i vibrant (l’energia dels primers segons és impagable) que em va fer saltar com un boig ple d’alegria una nit de primavera en bona companyia. El moment i la cançó es mereixen ser inclosos en aquesta llista.

17. The Dodos – Fools

Es fa difícil triar un tema entre els tres o quatre que més m’han agradat del disc, però si ho he de fer, em decanto per aquest. Representa el millor de The Dodos, una melodia maca i curosa amb la lletra i una percussió esbojarrada i electritzant.

16. Russian Red – Cigarettes

La cantautora que ha passat de concerts en locals petits a sortir per la tele en cosa d’un any i mig o dos ha firmat algunes de les millors cançons d’enguany, incloent aquest “Cigarettes”. Breu i melancòlic, et captiva al moment.

15. Flying Lotus - GNG BNG

L’orgia instrumental que ha creat el productor amb més pedigrí de Los Angeles s’exemplifica perfectament aquí, on deixa via lliure als baixos demolidors i als ritmes canviants que ho enderroquen tot. No tens temps ni per respirar.

14. The Game - My Life feat. Lil' Wayne

Aquest nostàlgic del g-funk i del període de grandesa del rap de la costa oest és capaç de despullar-se sentimentalment i oferir-nos cançons tan sinceres com aquesta. A més, l’aportació de Lil’ Wayne en la dosi exacte acaba d’arrodonir el concepte. “Like Rock-a-fella needed a Sigel /Like I needed my father /But he needed a needle”.

13. The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement

Alex Turner és, sens dubte, un dels músics amb més talent del panorama rock anglès. Aquest nou projecte està farcit de bons temes, com per exemple aquest, on la bateria sembla un cavall galopant i el líder dels Arctic Monkeys un profeta de la joventut contemporània.

12. The Magnetic Fields - California Girls

Encara que mitja Barcelona l’odiï després del paperot que va protagonitzar durant el seu darrer concert a la ciutat i acceptant que “Distortion” és probablement un treball no tan bo com els anteriors, el senyor Merritt mai ha deixat de fer temes brutals i lletres molt iròniques i eloqüents, com aquesta de “California Girls”.

11. The Streets - Everything Is Borrowed

Una de les cançons més emocionants de l’any. Hi ha qui no entén perquè m’agraden tant els mc’s i els cantautors quan són dues figures gairebé iguals que fan la mateixa feina, sincerar-se com ningú i proclamar als quatre vents els seus sentiments.

10. Manel - Al Mar!

La cançó del pop català de l’any. Una lletra senzilla però preciosa i una melodia que acabes cantussejant sense adonar-te’n. No fa falta res més.

9. MGMT - Time To Pretend

Els de Brooklyn semblen haver nascut per elaborar hits de les pistes de ball. “Time To Pretend” és la descripció d’un jovent en concret, la banda sonora perfecta del que està passant a Williamsburg i, al mateix temps, connecta amb qualsevol jove en qualsevol racó del món.

8. No Age - Teen Creeps

M’encanten els grups que són capaços d’elaborar melodies brutals enmig d’un soroll que et deixa astorat i això és el que aconsegueixen els No Age en aquest tema.

7. Portishead - Machine Gun

Protagonistes d’un dels retorns més sòlids de l’any, “Machine Gun” (amb aquesta mena de metralleta que forada tot el què es troba) és un tema dur i contundent. Encara tinc a la retina el moment en que Chuck D va saltar per rapejar sobre aquest tema durant l’actuació de Portishead al Primavera Sound...

6. Conor Oberst - Cape Canaveral

Conor Oberst s’ha consolidat enguany com un dels cantautors més importants de la dècada, un noi que encara té moltes coses a dir. El disc és preciós, igual que aquesta cançó que parla d’un coet que ha d’enlairar-se i de passada d’unes quantes coses més.

5. The Wave Pictures - I Love You Like A Madman

Probablement són el grup més poc valorat d’Anglaterra i no deixen de ser un dels millors dels últims dos o tres anys. “I Love You Like A Madman” és simplement un tros de cançó.

4. Erykah Badu - The Healer

Aquesta noia sempre té un as guardat a la màniga i no afluixa mai el ritme. Aquest cop de la mà de Madlib, torna amb un tema que et deixa estorat per la seva força i la seva impecable qualitat. Als peus de la reina del nou soul.

3. Vampire Weekend - Oxford Comma

El grup de l’any mereixia una cançó més amunt en la llista i és aquesta, la que més m’ha acabat enganxant de tot el disc. Encara m’esbossa un somriure cada cop que l’escolto i el temps no ha fet que perdi la seva frescor. L’aparent intranscendència de la lletra amaga una actitud i unes percepcions que van més allà del seu significat.

2. Lykke Li - I'm Good, I'm Gone

La sueca té molt de potencial i no només pels seus balls. Estem davant d’un autèntic himne pop, dels de primera categoria. Suècia està produint molt bona música, però sovint no tan original com aquest tema. El versió amb Robin i tota la tropa és encara més potent.

1. MGMT - Kids

Si hi ha hagut un himne per a tots els indie kids d’arreu del món, ha estat aquest. MGMT juga amb les seves melodies infalibles de sintetitzador i ens posa tots a botar en qüestió de segons. La cançó de l’any.

Alex Salmond: la meva Europa

2008-12-15T15:18:00.003+01:00

No em pregunti per la política catalana o espanyola, perquè no la conec tant com vostè. Sóc un visitant interessat i prou. I, en segon lloc, sigui on sigui, no interfereixo en qüestions de política interior. L'últim que voldrien els catalans és que un escocès els vingués a dir què han de fer. Cal que decidiu vosaltres mateixos.

Però el més important és la idea que el que tindrà èxit en aquest segle són les nacions que combinin, a través del mecanisme que vulguin, la capacitat de formar part d'una comunitat global i alhora conservar la seva identitat, les diferències i els factors que ens fan humans. L'equilibri entre la identitat nacional i la diferència, la llibertat de moviment i la globalització, és la millor fórmula en aquest segle en què vivim.

Alex Salmond és un dels polítics més brillants de l'Europa actual. El primer Primer Ministre d'una nació de l'Europa occidental en projectar l'únic camí pel qual Europa aconseguirà la seva grandesa. Podeu llegir aquestes i altres respostes que ha donat en una entrevista a l'Avui aquí.

I'm looking for the love of my life

2008-12-14T23:57:00.004+01:00

In Search of a Midnight Kiss

Fitxa tècnica

Ja fa unes setmanes que vaig veure aquesta pel•lícula per primera vegada però no ha estat fins ara, al veure-la per segon cop, que m’he decidit a escriure sobre ella. Pels que ja hagueu vist “Before Sunrise” i “Before Sunset”, us dic que aquesta peli va en la mateixa direcció i es basa en la mateixa idea. Un noi i una noia queden per internet perquè no volen passar la nit de cap d’any junts i es passen el dia passejant i explicant-se la vida per Los Angeles. La ciutat, sempre en blanc i negre, actua com a un actor més i es mostra més bonica que mai. La preciosa història i el fet d’estar rodada en blanc i negre converteixen a Los Angeles en un lloc increïblement romàntic per una estona, en contra de la imatge habitual que se sol ensenyar d’aquesta ciutat.

El film desprèn aquell aire a pel•lícula independent americana que s’ha anat posant tant de moda durant els darrers anys. El personatge interpretat per Sara Simmonds és la típica Holly Golightly, fumadora empedreïda, parlant com una locomotora i plorant per dins. Realment atractiva. Scoot McNairy, el noi, és el clàssic nerd americà, deprimit i solitari. Les diferències entre aquests dos personatges és el que fa la història interessant i el motiu de l’atracció mútua que senten. Encara que també la desesperació i la tristesa són una de les coses que els uneixen. Hi ha alts i baixos no gaire costeruts, però suficientment com per mantenir a l’espectador pendent del que succeeix.

Recomano aquesta breu pel•lícula a tots els romàntics en general i en concret a tots els urbanites de la nostra era, desesperats per trobar quelcom que doni sentit a la seva existència i esperant que aquella noia o noi, tot i que encara estigui per conèixer, sigui la solució a totes les seves neures.

Un petit tast de Primavera Club '08

2008-12-13T12:47:00.007+01:00

Manel

Divertits com sempre, el concert va anar de menys a més. Van ‘malgastar’ el tema “Al Mar!” tocant-lo el primer de tots i amb la màquina encara sense engreixar. La veu, com també va passar en els concerts posteriors, estava una mica apagada però es va anar solucionant a partir del tercer o quart tema. Evidentment, em va fer molta més gràcia veure’ls en un lloc petit com l’Heliogàbal però ahir van estar prou bé a l’Auditori del Fòrum (un escenari molt gran i difícil d’omplir).

Definitivament, la versió en català del tema “Common People” de Pulp és una passada. El públic hi va reaccionar molt positivament i no va parar de riure mentre tancaven el concert amb aquest tema.

Wovenhand

Rock infernal des de l’Amèrica profunda. No vaig poder aguantar més de deu minuts. Em van semblar insuportables, clar que possiblement siguin l’antítesi del tipus de música que m’agrada.

The Dodos

El so tampoc va ajudar gaire a aquesta banda, amb un desequilibri entre el volum de les percussions i la guitarra/veu. D’acord, sabíem que era el que ens venien a oferir però una mica més de volum a la melodia com en el disc s’hauria agraït.

Tot i això, em van hipnotitzar durant la major part del concert. En alguns moments em sentia com si m’hagués col•locat amb alguna cosa molt xunga, com si el bateria estigués picant el meu crani i no el seu instrument.

Potser n’hauria gaudit més en unes altres circumstàncies però em van entusiasmar força.

Giant Sand

Howe Gelb és el puto amo. El vell té un carisma digne de les grans estrelles i és tot un personatge d’alt de l’escenari. La banda de noiets escandinaus amb la que es mou ara va tocar força bé i l’aparició de la noia granadina per acompanyar a les veus en alguns temes va ser més aviat intranscendent (no se l’escoltava pas massa).

Altre cop el so era fàcilment millorable i no vam poder gaudir de les cançons del seu darrer disc com ho haguéssim desitjat. Ara bé, l’home és un crac i va demostrar la seva classe sens dubte.

Rebreus

2008-12-12T12:50:00.002+01:00

Common – Universal Mind Control

Periòdicament, Common sempre ha intentat canviar el seu so per renovar-se. Algunes vegades amb més èxit que altres. El seu gran renaixement d’aquesta dècada va venir amb “Be” (2005) de la mà de Kanye West. Un tros de disc que respirava amor pels quatre costats amb l’estil original de Common guarnit amb unes magnífiques produccions. Dos anys després, “Finding Forever” va ser un disc continuista i bastant per sota del seu antecessor.

Així doncs, suposem que després d’allò el de Chicago ha volgut renovar-se altre cop i aquesta vegada ho ha fet de la mà dels Neptunes. Però no només renova l’apartat musical, també veiem un canvi en les rimes. L’home se’ns presenta molt més sexual, fins i tot sona una mica masclista en alguns moments. La veritat és que no crec que Common pugui arribar a ser realment masclista, però vaja... notem aquest canvi. Un canvi que tampoc qualificaria de tràgic. Un mc té dret a mostrar totes les seves facetes i sovint els millors mc’s són els més contradictoris. Em sembla estúpid exigir a Common (o a qualsevol altre del seu tarannà o no) un currículum ètic impecable i una netedat moral de capellà. Criticar-lo per haver fet aquest pas em sembla una fotesa, perquè Common sempre rimarà bé i els Neptunes no solen fallar, encara que aquest tampoc sigui el disc de l’any.

Esau Mwamwaya and Radioclit are The Very Best

La premsa musical alternativa (o no tant) ha acabat rendint-se a les acaballes d’aquest any a la música africana. Començant pel llançament del disc de debut de Vampire Weekend a principis d’any i acabant per publicar especials de música africana per treballs que han vist la llum enguany com el d’Esau Mwamwaya i Radioclit. Estem davant del hype, el fenomen musical, de l’any.

El cantant de Malawi afincat a Londres i aquest duet de productors anglesos han publicat una mixtape de versions que ja està sent inclosa en les llistes del millor de l’any. Es tracta d’un diàleg entre Àfrica i Occident però en el sentit invers de la música de Vampire Weekend. Aquí Àfrica reinterpreta Occident. Mwamwaya ens ofereix una sèrie de versions de temes de grups populars del rock i el pop independents amb una frescor increïble. Architecture in Helsinki, M.I.A. i els mateixos Vampire Weekend passen pel seu sedàs amb resultats majoritàriament satisfactoris i per sobre de tot molt refrescants. Dóna un gir a cançons com “Cape Cod Kwassa Kwassa” molt interessant, creant temes gairebé nous perquè acostuma a cantar en el seu idioma, la qual cosa no suposa cap problema (encara que no entenguem res) per deixar-nos captivar.

Una proposta molt engrescadora que sembla que tindrà continuïtat l’any vinent amb la publicació del seu primer disc d’estudi.

Kanye West – 808s & Heartbreak

A priori, aquest disc té tots els elements necessaris per convertir-se en una obra força revolucionària. El gran megalòman que és Kanye West se’ns presenta per primer cop deprimit i abatut. Sempre impecablement vestit, amb una autoconfiança incorruptible i un ego inabastable, Kanye West semblava l’únic mc al que no es podria tombar mai. El cas és que la mort de la seva mare i altres esdeveniments tràgics que s’han produït en la seva vida en els darrers temps l’han portat a un petit canvi de mentalitat (encara que West sempre serà arrogant per naturalesa) que ha influenciat clarament aquest nou disc. L’home es despulla i ensenya el seu dolor al públic.

En l’apartat musical també trobem un canvi substancial. Gairebé no rapeja, ja que es dedica a cantar durant gran part del disc amb la veu distorsionada per un vocoder, convertint el disc en un enorme loop d’r&b daftpunkià. Ja li havíem vist les intencions quan es va apropar a l’electro francès amb un parell de temes del disc anterior i ara s’ha bolcat totalment en aquest concepte.

La primera vegada que el vaig escoltar em va provocar un rebuig considerable. El tema de la veueta distorsionada pot cansar molt si no t’ho agafes amb ganes i preparat pel que vas a escoltar. Ara no és que m’agradi molt més, però és evident que estem davant d’un gran repte artístic i personal que si bé no ha reeixit en el seu intent per esdevenir revolucionari, si que es presenta d’una forma prou interessant.

Visca la República, mort al Borbó!

2008-12-07T15:27:00.003+01:00

És una autèntica vergonya que un partit que es fa dir socialista recolzi a una monarquia. Que a sobre Bono apareixi exigint les disculpes públiques de Tardà quan ell té el rècord d’excessos verbals en declaracions públiques com a càrrec institucional sembla ja una broma de mal gust. Més enllà de que les paraules de Tardà s’hagin tret fora de context i que aquest tingui una innegable incontinència verbal que tot sovint el porta al ridícul, avui dia encara no se m’acudeix cap millor proclama per celebrar el Dia de la Constitució. VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

Back in the day...

2008-12-06T11:54:00.003+01:00

I wrote that album when I was 21/22, and the people who picked up on that album were 21/22-year-olds. You can only do it once. We went on that tour and we were the same as them. We had no money, the people in the crowd had no money. We're rock stars now, we don't live in the same circumstances as any of these kids, so you can't even begin to write from a position of where they're coming from. But there's a point that lasts for about three years where you're in the same circumstances, you look the same and you dress the same as your audience, and that, my friend - you cannot buy that. I'd give it all up to go back to those three years.

Noel Gallagher

Entrevista a The Guardian

Europa i el sobiranisme

2008-12-04T10:27:00.006+01:00

Hem arribat a un punt on Europa haurà d’afrontar un canvi generalitzat de mentalitat si vol seguir endavant amb el seu esperançador projecte com a civilització clau a Occident i al món sencer. Tothom sabia que això d’Europa no seria fàcil, que caldria temps i paciència. Donat el context d’on va sorgir la Unió Europea, ens hauríem de meravellar de que aquest projecte hagi pogut donar fruits. Ara bé, per seguir endavant les coses no poden seguir així. Europa no podrà ser mai una unió forta, eficient i capaç d’adaptar-se als temps canviants si segueix estan basada en una unió d’estats-nació noucentistes.

L’estat-nació noucentista, molt útil en un context internacional d’aïllacionisme i proteccionisme, ha esdevingut una màquina feixuga, impossible de manegar eficientment. A les raons del sobiranisme europeu típicament romàntic i cultural aparegut a finals del segle XIX i als drets democràtics naturals que té tot poble per exercir la seva màxima sobirania si així ho desitja se li sumen ara elements importantíssims d’eficiència política i econòmica. Per a un aprofundiment en la matèria podeu llegir a l’economista japonès Kenichi Ohmae. Com a romàntic materialista, i conscient de que tot allò immaterial sempre ha resultat de quelcom material, entenc que l’aparició ara d’una nova realitat econòmica accelerarà els canvis més ràpidament que si ens haguéssim de seguir basant només en fets històrics i culturals i en la perfecció de les nostres democràcies per impulsar el sobiranisme arreu d’Europa.

De totes maneres, tenim proves empíriques de que una Europa regional i una opció democràtica de tots els pobles per exercir la seva sobirania ens porta a escenaris millors que la primerenca unió d’estats-nació? En altres paraules, els pobles europeus que han assolit la independència durant els segle XX han millorat o empitjorat la seva situació econòmica? (Nota: no parlarem dels avenços en matèria lingüística o cultural perquè, en tot cas, si no s’han produït ha estat per desinterès o desídia dels governants i ciutadans del nou estat independent).

Fent una simple ullada la resposta és ben senzilla: han millorat. No hi ha cap país europeu que hagi assolit la independència durant el passat segle que hagi empitjorat la seva situació econòmica. Irlanda, Noruega, Finlàndia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia... són clars exemples d’això que dic. Que un govern més proper a la gent i que hagi d’actuar només sobre un context determinat i no sobre diferents contextos amb una única política és molt més eficient que el dels grans estats com Itàlia o França és una evidència. Al mateix temps, una unió en el context internacional es fa imprescindible. Un petit estat independent i aïllat no tindria cap sentit ni pràcticament cap possibilitat de desenvolupament. Per això tenim la Unió Europea. Una Unió que mai arribarà a ser prou forta en el context internacional si no s’enforteix per dins. I perquè s’enforteixi tothom hi ha d’estar a gust i cal adoptar l’estructura interna més eficient possible. El sobiranisme avui dia ja no s’entén com la pretensió de deslligar-se d’un estat-nació per crear-ne un altre. Els moviments sobiranistes, almenys a Europa, tenen molt clar que la total independència s’ha acabat però també que volen accedir a aquest nou context d’interdependència directament i sense intermediaris que no representen els seus interessos.

Tornant a la casuística sobiranista europea, ens sorprendrà veure com la independència ha estat bona tant per a pobles originalment pobres com rics. En el bàndol dels pobres tenim països com Irlanda o Finlàndia. Considerats com els pàries del continent, els uns humiliats a Anglaterra i als Estats Units i els altres a Rússia i Suècia, aquests dos pobles han consolidat uns nivells de benestar impressionants amb menys d’un segle d’independència. Irlanda, per la seva banda, ha sabut fer ús de la seva independència fiscal respecte Londres per fer-li competència i actualment és el segon país en PIB per càpita de la Unió Europea. Es diu ràpid, de ser considerats l’escòria d’Europa a superar en benestar a la seva antiga metròpolis. Finlàndia se situa en novena posició, per sobre de la mitjana europea, i té el que segurament és el millor sistema educatiu del continent. Un altre cas remarcable és el de Txèquia i Eslovàquia. L’un ric i l’altre pobre, van separar-se en dos estats després de la Caiguda del Mur. La lliçó més important que rebem d’aquest cas és, un altre cop, una prova clara de l’eficiència de les polítiques econòmiques regionals. Ambdós estats han millorat després de la seva separació, tant el ric com el pobre. Tant és així que Bratislava ha assolit el PIB per càpita de Catalunya després de només 15 anys d’independència i 4 a la Unió Europea.

Si parlem del reforçament intern d’Europa també ens hauríem de fer una altra pregunta: són els nous estats independents més europeistes que els antics estats-nació? La resposta és positiva en la majoria dels casos. És lògic perquè un estat petit necessita moure’s en un context internacional més enllà de les seves fronteres per prosperar. Encara que trobem algunes excepcions, com el total euroescepticisme de Noruega. Estem, però, davant d’un cas excepcional. És mundialment conegut que aquest país té petroli i que molt probablement, mentre el segueixi tenint, li seguirà sortint a compte no entrar en aventures europees. Altres euroescepticismes més suaus com l’irlandès i el txec cal atribuir-los més a la desinformació i al fracàs, fins ara, de la Unió Europea per constituir-se com un projecte dels pobles i els ciutadans en comptes de ser quelcom construït des de les elits polítiques i els estats-nació. És evident que, sobretot els irlandesos, són conscients dels beneficis de ser a Europa.

Abans de concloure, m’agradaria afegir una última cosa. Si bé és comprensible que tots aquests petits nous estats siguin europeistes o tendeixen cap a l’europeisme, també ho seria que els països que antany van ser grans imperis colonials i que tenen ara més pes específic en les relacions internacionals es neguessin a formar una unió d’igual a igual (entenent que aquesta seria anivellada per la població de cada país, així com altres factors). Tanmateix, amb un simple cop d’ull al context internacional actual ja veiem que ni França, ni Anglaterra, ni Alemanya seran ja tant rellevants com ho van ser en el passat. Fins i tot m’atreviria a dir que, separades, arribarien a ser força irrellevants. Per fer front a Rússia, els Estats Units, Xina, la India i la resta de potències emergents, la Unió Europea és l’únic que ens serveix. Per separat, ja siguem rics o pobres, grans o petits, cada cop serem més irrellevants i la nostra veu no serà mai escoltada. Perquè, evidentment, escric això des d’un profund sentiment europeista i perquè crec que tenim una veu comuna i uns valors per defensar en aquest món.

Fugim perquè no ens volem passar la vida dormint

2008-12-01T01:17:00.004+01:00

Tener enemigos está bien, todo el mundo tiene. Alguien sin enemigos, sin una sola persona que le odie un poco, o es un santón o un idiota.

Nada en su vida puede explicarse sin esos discos. Todos esos discos le han salvado la vida, por decirlo de alguna manera.

A veces creo que estoy condenado, o algo (…). Condenado a vivir en Barcelona siempre, a andar por estas calles toda mi vida.

Dicen siete años, y ahora me doy cuenta de que fueron una pérdida de tiempo.

Con el yunque de la rutina atado al cuello con un hilo de seda, y aun así sin ser capaz de romperlo. Por las amistades aguadas, y las vidas sin especias, y los amores tullidos, condenados a muerte, que esperan mintiendo su última hora, pretendiendo que ésta nunca llegue.

(…) reclamando su parte de dolor y de alegría y vida pura. Aunque haga daño. Aunque pinche. Aunque te mantenga despierto noche tras noche. Cualquier cosa mejor que dormir siempre.

El día que me vaya no se lo diré a nadie
Kiko Amat (2003)
Editorial Anagrama, 2003

Després de llegir la segona novel•la d’aquest home, em vaig decidir a llegir també la primera. Més breu, a “El día que me vaya no se lo diré a nadie” Kiko Amat va molt més al gra. La influència vonnegutiana és molt més evident i la idea de la història és simple. Simple però valuosa. En gaudeixes. Aquí trobem un parell de persones que viuen vides rutinàries i de puta pena a Barcelona que s’acaben trobant perquè el destí no podia lluitar contra la unió d’aquests dos extraterrestres vivint en un planeta que no els agrada. Surten els temes típics que fa servir Kiko Amat quan escriu i, evidentment, la música juga un paper clau dins de la història.

Estem davant d’una fugida de les penoses vides que portem a ritme d’indie rock i northern soul. Un nou despertar, un adonar-se de que s’ha estat perdent el temps i que cal posar-hi remei. A l’autor sempre li han preocupat com les persones deixen de ser humanes, com el sistema ens converteix en un engranatge més que deixa de gaudir de la vida per anar tirant i no pensar gaire. Kiko Amat diu no a ser un robot, no a fer el que se suposa que és normal, deixant-ho tot enrere si cal i empeny els dos personatges principals a triar els camins que més feliços els faran enlloc dels que més els convenen. Clar que... qui i com decideix el que et convé? No és estar viu i sentir la vida a cada moment allò que ens hauria de convenir més?

Neu

2008-11-27T15:57:00.001+01:00

(...) y ahora Ka comprendía perfectamente que la vida, excepto enamorarse y ser feliz, sólo era una serie de momentos sin relevancia ni relación entre ellos.

Me descubriré –dijo Kadife-. Y luego me ahorcaré para demostrar que no lo hago ni porque usted me obligue ni para imitar a las europeas.

Probablemente le doy asco porque soy alguien que ha dado un golpe militar y ha disparado sobre el pueblo porque no se parecen a los occidentales, pero quiero que sepa que lo he hecho por el bien de la nación.

Nieve (Kar)
Orhan Pamuk (2001)
Traducció al castellà de Rafael Carpintero
Punto de Lectura, 2007

Aquesta és una novel•la en que des de bon principi sospites que tot acabarà malament. Només ho sospites si t’autoenganyes amb aquell desig ocult que tots tenim envers els finals feliços, perquè si aconsegueixes deslligar-te’n abans de que el propi narrador et faci baixar dels núvols i ja no hi hagi marxa enrere, saps perfectament que la cosa no acabarà bé. La neu, omnipresent durant tota la història, serveix per aïllar la ciutat de Kars del a resta del món i per il•lustrar gràficament la tragèdia política i humana que havia de succeir inevitablement sota l’especificitat d’aquestes circumstàncies. L’atmosfera creada és perfecta, digna de “La muntanya màgica” o de “Crim i càstig”.

Però per damunt de tot estem davant d’una novel•la política, una tragèdia política. Pamuk torna a descriure amb una claredat que et deixa estupefacte els conflictes de la Turquia contemporània, aquesta vegada posant la mirada en una ciutat de províncies lluny d’Istanbul i Ankara. Militars atatürkistes autoritaris, islamistes radicals, comunistes, nacionalistes kurds i un protagonista que s’ho mira tot amb certa distància... tots configuren el paisatge social d’un país i d’aquesta història. Els constants conflictes morals en els que es troben els personatges, les interaccions entre personatges de diferents orígens i ideologies i les pròpies especificitats del lloc i el temps aquí narrats conformen un mapa on tot cobra sentit, un trencaclosques on no sembla faltar-hi cap peça.

L’autor no pot evitar retratar amb excel•lència les característiques de cada persona i cada col•lectiu. Sense posar uns per sobre dels altres, sense caure en etiquetatges inexactes i partidistes, en mostra totes les contradiccions i hi posa un èmfasi especial. Això li ha costat ser odiat pels laïcistes més radicals i també pels islamistes més enfervorits que, tot i les diferències bàsiques de les seves ideologies, beuen de la mateixa font del fanatisme. Uns avergonyint al seu poble pel seu passat i les seves tradicions, considerant-los una colla d’incultes i forçant-los a europeïtzar-se per les vies més autoritàries i els altres utilitzant el fanatisme religiós com a resposta a la imposició d’una ideologia i al menyspreu del que són víctimes per part de l’Estat i el seu exèrcit. Evidentment la història és més complexa, però no deixa de ser curiós com col•lectius molt diferents s’oposen a l’Estat autoritari, des dels anteriorment esmentats islamistes, fins els nacionalistes kurds, els revolucionaris socialistes o els demòcrates més convençuts.

Concloent, “Nieve” és una altra magnífica història d’aquest Premi Nobel que ajuda a entendre una mica més a la societat turca actual. Perseguit per les autoritats del seu país per insultar a la pàtria i admetre l’existència del genocidi armeni i odiat pels religiosos més radicals, Orhan Pamuk construeix una autèntica croada a favor de La Veritat amb cada novel•la que escriu. La naturalesa de la seva laïcitat és evident, però lluny del menyspreu que senten els kemalistes més radicals pel passat religiós i la cultura otomana, construeix una nova cultura turca que mira al passat i l’entén com un pas necessari per avançar cap al futur.

De Sunderland a la Ciutat dels Despropòsits

2008-11-26T17:38:00.011+01:00

The Futureheads

Apolo

Barcelona, 25 de novembre de 2008

Hem arribat a uns límits ja inacceptables en aquesta ciutat. La gent s’ho va empassant, però potser cada cop menys. O això és el que vull pensar després de que ahir la sala Apolo i l’organització del Primavera Sound sortegessin deu entrades dobles poques hores abans del concert dels Futureheads. L’entrada valia 22€ i suposo que el ritme de vendes havia estat molt fluix. D’aquí vindria aquest regal d’última hora.

No sé si per la competència de Damien Jurado aquella mateixa nit al Sidecar, per la previsible ressaca del públic indie (indie en la vessant més generalista i aigualida de la paraula) de Barcelona pel concert de Franz Ferdinand la nit anterior o perquè no era la primera vegada que actuaven a la ciutat, The Futureheads no van vendre el nombre d’entrades esperat, ni tampoc van omplir l’Apolo (encara que aquest va presentar una entrada més o menys acceptable). Esperem que la propera obertura d’una altra sala de concerts a la ciutat, la Heineken, i la competència directa que farà a la resta pugui fer abaixar una mica aquests preus desorbitats (sovint força més elevats que en països del nord d’Europa...).

Havent dit això, parlem del concert. Aquest era el segon cop que els veia en directe i van demostrar que encara mantenen aquell show enèrgic que vaig veure fa cosa d’un any. Venia de fer una copeta i una tapa a la magnífica bodega Quimet Quimet del Poble Sec. Segurament això va fer que em prengués el concert d’una forma molt més relaxada que l’últim cop (que va ser al Razz Club cap a les dues o les tres de la matinada després d’uns quants cubates). A vegades dubto quina de les dues predisposicions és la millor per anar a aquest tipus de directes. La del concert de matinada i cubates et fa inevitablement botar molt més que la primera, però potser no et deixa valorar-lo d’una forma gaire objectiva. Tens ganes de passar-t’ho bé i acabes animat per poca energia que demostri la banda. I hi ha un altre factor a considerar. El fet d’anar al concert gratis d’alguna manera no t’obliga a gaudir-ne. Quan has pagat 15 euros, com la primera vegada, tu mateix t’obligues a passar-t’ho bé, excepte aquell tipus de persones que gaudeixen d’allò més anant a un concert mediocre per després poder-lo criticar sense pietat sota el paraigües de ser persones exigents. La qual cosa no vol dir que per haver pagat no puguis ser crític, ni que ho deixis de ser per fer una mica l’idiota i intentar aprofitar el que es pugui de l’actuació. Així doncs, podríem considerar que aquest segon cop he pogut apreciar d’una forma més realista i objectiva el show que proposa la banda de Sunderland i, afortunadament, en segueixo tenint la mateixa opinió positiva. Ja posats, n'extreuré una altra conclusió: si un grup és bo en directe, ho és gairebé en qualsevol circumstància.

Van sortir a l’escenari després de l’actuació dels teloners, un grup local anomenat The Idiot que van destil•lar alguns moments acceptables amb uns temes d’inspiració Horrors-Klaxons amb melodies fantasmagòriques sortides del sintetitzador. Tanmateix, la seva actuació va ser inconsistent, passant d’un estil a un altre durant les diferents cançons, sent massa evidents les diverses influències que anaven recollint en cada una d’elles, sense construir un missatge propi. The Futureheads no volien donar treva. Van començar a tot gas i van acabar igual. Sonen molt més accelerats en directe. Sovint aconsegueixen que la seva música se’t fiqui a dins, els hits i els temes menys coneguts. De fet, no els considero un grup de hits. Tenen un gran gruix de bones cançons i les fan sonar totes igual de bé. Sense potser sobresortir exageradament en cap d’ells, mantenen sempre un llistó estable de qualitat molt acceptable. A més, en un parell de temes van sonar força punk (temes simples, amb molta força i estridents), construint així un contrapunt molt agradable.

En definitiva, ahir vaig passar una bona estona gaudint de la música d’aquesta banda anglesa. Ara bé, 22 euros? Hi ha gent que s’hauria de replantejar unes quantes coses...

Modernitat americana

2008-11-23T18:37:00.009+01:00

Edward Hopper - Ground Swell

A principis de mes es va inaugurar aquesta exposició a la Fundació Miró de Barcelona. Totes les obres recollides provenen de la Corcoran de Washington DC i estaran exposades fins el 25 de gener.

La veritat és que l’exposició és força petita, però prou entretinguda. Deixant de banda la meva manca d’interès per Pollock, Rothko i similars, en destacaria els dos quadres centrals. El mar plegat que pinta Edward Hopper dibuixa unes onades totalment irreals i els quaranta-dos nens de George Bellows dibuixats amb traços gruixuts i amb una llum tènue són realment bonics (m’agrada especialment el que salta a l’aigua, el que fuma i el fet que quasi tots vagin despullats). Bé, sí que vaig gaudir un parell de quadres abstractes però segueixen sense cridar-me gaire l’atenció si és que no m’atrauen molt estèticament.

George Bellows - Forty-Two Kids

L’altra part de l’exposició la conformen un seguit de fotografies en blanc i negre sobre la vida nord-americana. Una mica Friedlander si es vol; equips de bàsquet formats per nois negres, gent cascada, escenes de la vida quotidiana i fins i tot alguna foto de personatges negres rellevants per la història del país.

En conclusió, l’exposició no al•lucina però pels dos euros que em van cobrar (preu d’estudiant) va valdre clarament la pena. Tanmateix, és una llàstima que sigui tan breu perquè podríem trobar moltes més obres interessants etiquetables com a “modernitat americana”. Aquí teniu l'enllaç del web de la Fundació Miró.

La gent normal

2008-11-21T10:40:00.003+01:00

Manel
Heliogàbal
Barcelona, 20 de novembre de 2008

Tot venut al concert de Manel ahir (i també abans d’ahir) a l’Heliogàbal. Avui repeteixen, encara que desconec si resten entrades a la venda. Probablement, ha estat un dels millors concerts que hagi vist enguany. Si més no, un dels millors venint d’un grup debutant, sens dubte. A més, una sala petita com aquesta no podia ser un escenari més adient pel tipus de concert que ens van presentar. Tot quedava en família, com si fóssim al menjador de casa seva.

Desgraciadament, en aquests temps que corren, ens hem acabat de mig acostumar als concerts de tres quarts d’hora quan anem a veure una banda que només té un disc al mercat. Ja us entenem... No hi ha més temes per tocar... Bajanades! Ahir Manel ens va oferir espectacle durant una hora i vint minuts (aprox.) estant en la mateixa situació. El cantant anava intercalant brometes i historietes entre tema i tema, va deixar micro lliure perquè la gent afegís rodolins mentre tocaven “Corrandes De La Parella Estable” (s’hi va apuntar molta gent, acabant amb les noies del gintonic...) i fins i tot van versionar Shakira i Pulp. Aquesta última versió, del tema “Common People”, va acabar sent un dels moments àlgids del concert, no només per l’originalitat de fer versions en català, també per l’enorme gràcia i enginy que desprenia aquesta reinterpretació del tema. Sovint és arriscat fer versions i no fer el ridícul, sobretot si en canvies l’idioma, però en aquest cas Manel ens van deixar a tots amb la boca oberta, arrancant-nos somriures sense treva. La versió de Shakira va servir per tancar el concert i acabar de dislocar-nos les mandíbules. Després del que ens havien ofert, tenien llicència per fer les bromes que volguessin i versionar a qui els vingués més de gust.

El tema més celebrat entre el públic va ser “Al Mar!”, que es va consolidant com a hit entre els fans de la banda. La veritat és que en directe sonen molt millor que al disc. A mi el disc m’agrada, però és que en directe encara són millor. Una noia em deia que el disc no li havia agradat gens però que, en canvi, s’ho havia passat d’allò més bé al concert. Sonen molt compactes. Tenen un show molt ben travat que no marca distàncies amb l’espectador, si no que l’inclou.

Ahir a l’Heliogàbal vam ser part d’alguna cosa. Si en teniu l’oportunitat, no deixeu de veure a la banda en algun dels propers concerts que oferirà pel país. És el moment.

El nou rei de Bhutan imposa la democràcia

2008-11-19T14:36:00.003+01:00

Encara que sembli una mica sorprenent, en aquest petit país de l’Himàlaia (wikipedia) el rei gairebé ha imposat la democràcia als seus súbdits. El rei Jigme Singye Wangchuk va renunciar al tron fa un parell d’anys per donar pas a un sistema democràtic sota el mandat del seu fill, Jigme Khesar Namgyel Wangchuk. El successor que té com a repte començar el primer projecte democràtic en aquest país ha estudiat als Estats Units i al Regne Unit abans de pujar al tron.

Most Bhutanese would have preferred to preserve royal rule, but loyally obeyed the king’s order to rule themselves.

Segons informen The Economist i La Vanguardia (aquí i aquí), el més curiós de tot és que la monarquia és extremadament popular, a diferència d’altres països veïns com el Nepal, i el canvi cap a la democràcia ha vingut de d’alt cap a baix i no al revés. Un dels objectius del nou monarca és seguir millorant puntuació en l'Índex de Felicitat Nacional (terme inventat per el rei que acaba d’abdicar quan se li va dir que el seu país no estava millorant les condicions econòmiques per replicar que en canvi eren molt feliços). Actualment, sempre segons aquest estudi de la Fundació de la Nova Economia (wikipedia), Vanuatu (unes illes del Pacífic) és el país més feliç del món i Bhutan ostenta la tretzena posició.

Una petita joia

2008-11-17T14:56:00.007+01:00

Little Joy
Little Joy
Rough Trade
4 de novembre de 2008

Little Joy és un dels projectes més simpàtics que han sortit a la llum en els darrers mesos. Creat de la mà del bateria de The Strokes Fabrizio Moretti i Rodrigo Amarante de Los Hermanos, sonen com si els mateixos Strokes haguessin trobat la pau interior al Brasil enregistrant un disc amb uns quants amics d’aquell indret. Bé, potser he exagerat una mica les comparacions amb la banda de Nova York però aquest sabor strokià més reposat i vitalista és innegable (i al mateix temps no sonen impersonals i avorrits com Albert Hammond, Jr.). A Little Joy no se li ha de donar una segona oportunitat després d’escoltar-los per primer cop (tot buscant tornar a sentir el mateix que amb els Strokes set anys enrere) perquè el disc es gaudeix des del principi.

“Keep Me In Mind” és el tema que més ens recorda a la música dels Strokes. Podria haver estat inclòs en algun dels seus discos i desprèn aquell no sé què, aquella melancolia desganada tan característica. “Even though we have to say goodbye / Keep me in mind”. També notem aquest regustet a “How To Hang a Warhol”, on la bateria imprimeix un ritme strokià inconfusible ajudada per la guitarra. Però no passa el mateix amb la resta de cançons, que naveguen en diferents aigües i mamen, potser amb més subtilesa, d’altres fonts. Les melodies suaus i curoses amb l’oïda prenen preponderància durant gran part del recorregut, combinant també veus femenines i cants en portuguès. La multi-instrumentista Binki Shapiro canta en un parell de temes i és, presumiblement, la culpable de donar més matisos a la unió de Moretti i Amarante.

Precisament la varietat estilística i la confluència de diferents matisos musicals podria haver estat un dels principals obstacles per donar personalitat a la música enregistrada. Encara que és cert que d’un tema a l’altre l’embolcall musical pot canviar força, no trobo que l’àlbum sigui poc compacte. Hi ha un projecte ben definit que – sí, d’acord – camina per camins una mica diferents però que sempre acaben confluint, donant com a fruit un disc molt agradable. Amb aquest disc m’imagino un paisatge urbà de l’estil Brooklyn o San Francisco. Un lloc modern però tranquil en un dia assolellat. Adolescents en màniga curta o portant un jersei prim jugant a algun esport al carrer, altres joves passant en bicicleta, algú llegint al jardí... i el sol a punt de pondre allargant les seves ombres. Potser és imaginar massa però és que el disc, tot i no ser cap obra excepcional que trenqui motlles, transmet molt bones vibracions i et fa passar mitja horeta d’allò més feliç.

------------------------------------------

Unattainable

Federico vs. Follonero

2008-11-17T09:49:00.004+01:00

Ill Bill - My Uncle

2008-11-16T23:20:00.005+01:00

No m'esperava una cosa tan ben parida i entretinguda per part d'Ill Bill. Encara que des de Non Phixion sempre havien fet vídeos bastant macos. "My Uncle" és probablement el meu tema preferit del disc (crítica aquí) i aquest clip d'animació dibuixa força bé tot l'ambient de drogues que narren les lletres. Una grata sorpresa i més considerant com solen ser els vídeos de rap...

Se t’acaba la impunitat

2008-11-15T12:09:00.003+01:00

El conductor feixista de la cadena COPE Jiménez Losantos ha estat condemnat a pagar una multa de 60.000€ per afirmar en un article d’opinió que els militants d’ERC eren aprenents d’assassins i que la policia havia d’entrar a les seves seus per confiscar-los les armes. L’article va ser escrit com a resposta d’una pancarta on apareixia Albert Rivera (Ciudadanos) amb un punt de mira al front que van penjar dos militants de les JERC a casa del polític. No cal dir que aquests militants van ser expulsats. Segons informa La Vanguardia (enllaç), ERC destinarà els diners a entitats que promouen l’ús de la llengua catalana.

Normalment em llevo cada dia amb males notícies però per una vegada a la vida almenys fa goig llevar-se amb notícies com aquesta. A veure si se li va acabant la impunitat a aquest feixista incendiari i ens deixa a tots una mica més tranquils.

Lars Vaular - Samme Nr Som i 99

2008-11-13T12:22:00.003+01:00

Els noruecs no paren enguany. "El mateix número que l'any 99" és una crida a aquells amics que ja no et truquen encara que tu no hagis canviat de número.

The Economist keeps reporting about Spain

2008-11-12T13:31:00.008+01:00

Per algun motiu, aquest setmanari econòmic porta diverses setmanes fent reportatges sobre la economia i la política a Espanya. Sense anar més lluny, fa poc van entrevistar a Zapatero (enllaç). Per altra banda, en un dels seus clàssics reportatges sobre un país en concret, parlen de tot el tema d'estructura política, minories i nacionalitats.

No trobo l'article especialment partidista, però si que coixeja en alguns àmbits. Per exemple: limitar el tema nacionalista perifèric a les comunitats autònomes de Galícia, Euskadi i Catalunya (sense citar València, Balears, Navarra...) o parlar de la falta d'inversions a Catalunya només per sobre sense citar el dèficit fiscal. Més grans són cagades com afirmar que "A Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona" (aquest trimestre, dels vuit professors que tinc cap sap parlar català). En aquest sentit, també intenten empetitir la presència del català a la societat dient que només un 50% el parla normalment i obviant la dada que un 95% el comprèn i que un 80% el podria parlar perfectament.

En un altre temàtica, afirmen que la importància de la territorialitat en les eleccions generals és molt significativa. Però la veritat és que si contéssim els vots sense circumscripcions, els partits nacionalistes perifèrics no veurien retallada la seva representació. Només IU obtindria un augment molt considerable (també UPyD) i PP i PSOE baixarien. Precisament el que fa el sistema actual és beneficiar el bipartidisme.

El món anglosaxó és massa pragmàtic per arribar entendre la importància d’una llengua (i d’altres coses culturals menys tangibles) per a formar una identitat pròpia (també és molt fàcil no tenir-ho en compte quan el teu idioma és el més internacional), però sempre són capaços d’elaborar formulacions plenes de sentit comú.

It would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsibilities for taxing and spending.

And would it really be the end of Spain if the Basques, like the Welsh, had their own national football team?

Si voleu llegir l’article, ho podeu fer aquí.

Rodger Roundy

2008-11-09T00:25:00.007+01:00

Fa unes setmanes vaig descobrir a aquest artista (web) gràcies al blog Bright Stupid Confetti. Geometria escheriana amb sentit de l'humor.

Rebreus

2008-11-06T00:40:00.004+01:00

Coconot – Cosa Astral

Em sembla summament estrany que la blogosfera anglosaxona encara no hagi fet esment d’aquest disc quan segueixen informant puntualment sobre les gires i els senzills que edita El Guincho. Encara més quan fa gairebé un mes que es va filtrar “Cosa Astral”.

Després de cancel•lar la major part de concerts d’aquest estiu en els principals festivals de música per esgotament, El Guincho torna amb la seva banda. La diferencia en el so no és gaire considerable. El concepte és el mateix, potser una mica més asserenat, però basat en els mateixos principis. Segueixen els sons frescos i tropicals com si es tractés del nostre col•lectiu animal local. Les cançons transmeten una alegria immensa i són capaces d’animar al més avorrit. “Tao” em sembla un tema brutal, amb una energia il•limitada.

Un altre pas ferm de la carrera d’un dels pocs artistes de Barcelona amb un estil propi i internacionalitzable.

Manel – Els Millors Professors Europeus

Després de La Brigada, enguany tornem a tenir l’oportunitat de fruir amb un altre excel•lent disc de pop en català. Feia temps que no apareixien propostes tan diverses i que fessin totes elles un ús tan exquisit del llenguatge. Manel és un grup de pop folk de Barcelona que recull les influències de noms com Pau Riba o Albert Pla però que també s’acosta a gent més actual com Antònia Font i que, per sobre de tot, sona fresc i original. Sonen a ells mateixos. Tothom té influències o s’assembla a algú però pocs aconsegueixen ser tan poc deutors i portar la seva música a un terreny tan propi. Sonen genuïnament catalans, en el millor sentit del terme. La llengua no és un element més, en conforma el sabor. Traduïts a una altra llengua no serien ben bé el mateix.

“Els Millors Professors Europeus” és un cant a la vida quotidiana amb to alegre i irònic. A vegades em recorden a Quim Monzó, encara que probablement no arriben a ser tan recargolats com l’escriptor. Podeu veure aquí el vídeo de “Dona Estrangera”. Actuaran a finals de mes a l’Heliogàbal i al Primavera Club al desembre. Un disc que t’atrapa. Una nova proposta que no us podeu perdre.

The Foreign Exchange – Leave It All Behind

Que internet ha facilitat el contacte entre artistes i entre públic i artistes és un fet evident del nostre temps que tampoc entrarem a analitzar. Ara bé, poques vegades aquesta facilitat de contacte entre els mateixos artistes ha parit projectes tan interessants com The Foreign Exchange, unió de les produccions del neerlandès Nicolay i el nord-americà Phonte (Little Brother).

“Leave It All Behind” és el nou projecte d’aquest duet creat en primera instància només a la xarxa i suposa un pas endavant més. Phonte rapeja en molt pocs temes, ja que canta en la majoria d’ells. Sense ser el disc de l’any, estem davant d’una autèntica demostració de bon gust de la mà d’un productor amb un so inconfusible, quelcom celebrable per se tenint en compte els temps que corren, i d’un mc convertit en cantant de soul/r&b que passa amb nota aquesta complicada tasca de canvi de registre. Tanmateix, el disc funciona més com a música d’ambient que com a un autèntic disc de soul, cosa que no el fa menys apreciable.

Toteking - Ahora Vivo De Esto

2008-11-05T15:35:00.004+01:00

"T.O.T.E.", nou disc a la venda a partir del 26 de novembre.

T'ha arribat el torn

2008-11-05T12:21:00.001+01:00

If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible, who still wonders if the dream of our founders is alive in our time, who still questions the power of our democracy, tonight is your answer.

Barack Obama

President dels Estats Units d'Amèrica

Catalanes rancios

2008-11-04T19:27:00.007+01:00

Su estado de ánimo navegaba entre lo nostálgico y la alegría de volver a casa. El mes y medio que Sara había pasado recorriendo Europa en tren eran ahora memorias pertenecientes a un sueño de verano. Como si lo hubiera visto en una película o leído en un libro, esas cervezas en un garito oscuro de Kazimierz y los violinistas del Puente de Carlos formaban parte de su imaginario pero ya no de su vida real, mientras enseñaba la carta de embarque a la azafata de las líneas aéreas de bajo coste. La vida real era otro lunes en el campus de la Autónoma. La vuelta al cole. Otro curso más. El pasaje lo conformaban berlineses que esperaban aprovechar los últimos destellos del verano mediterráneo en la Costa Brava y catalanes que volvían de visitar el Museo de Pérgamo y de entender poco más de la capital alemana. El pasillo entre las dos filas de asientos era estrecho. No habían abierto la puerta trasera del avión, con lo que Sara tenía que recorrer todo el camino desde la puerta delantera hasta las últimas filas para poder sentarse finalmente. Llevaba tejanos porque hacía un mes que no se depilaba y no quería enseñar sus piernas. Sudaba y maldecía a los alemanes lentorros que no encontraban su asiento y ralentizaban su tránsito hasta su asiento.

Ya sentada, se percató de que estaba rodeada de catalanes, lo cual le alivió. Llevaba algunos días sin poder hablar castellano. Estaba harta de tener que expresarse en inglés en unos países donde la gente tampoco lo hablaba muy bien, con lo que reservar un billete de tren en una estación de trenes polaca se convertía en una auténtica odisea. Además, cuando se encontraba con alguien que realmente podía hablar y conversar en inglés, ella se daba cuenta de que su nivel no era suficientemente bueno como para mantener algún tipo de conversación mínimamente fluida e interesante, lo cual le enfurecía y frustraba en la misma medida. Culpad al sistema educativo español. Ella estaba sentada en el asiento junto a la ventanilla y no tenía a nadie a su lado. Los catalanes estaban sentados justo detrás de ella (dos jóvenes universitarios), justo delante (un matrimonio de unos cuarenta años) y en los asientos cercanos al suyo en la otra fila (aparentemente, familia o amigos de los dos que se sentaban delante de ella). El avión despegó.

Sus ganas de interactuar con algún compatriota le hicieron moverse al asiento que daba al pasillo. De esta manera seguro que podía entablar conversación con alguno de ellos. Los catalanes, de algún modo, se percataron del movimiento de la chica y uno de ellos le empezó a dar conversación. Las típicas preguntas: dónde has estado, qué ciudades has visitado, qué te ha gustado más… Las típicas respuestas: he estado en tal sitio, he visitado tales ciudades, me ha encantado tal cosa… Su compañero de conversación, un hombre de unos treinta años, preguntó algo a uno de sus familiares una vez producido el incómodo silencio en el que desemboca una conversación basada en este tipo de preguntas insulsas, ejecutadas de forma automática. Sara no entendía ni una palabra de lo que decían y no podía introducirse en la conversación. Cuando oía aquella lengua extraña para ella, sus oídos no captaban nada más que extraños e indescifrables sonidos. La misma situación que había vivido a lo largo del verano, cuando alguien intentaba hablarle en eslovaco o húngaro. Su interés por conversar con sus compatriotas se desvaneció y su primer interlocutor entendió que ya no quería formar parte de ningún diálogo cuando, entre miradas de reojo, vio que la chica ya no le prestaba atención. Así pues, Sara volvió a su asiento original, el de ventanilla. Refunfuñó y empezó a ojear una de esas revistas baratas que la aerolínea pone a disposición del pasaje.

Al cabo de un par de minutos, uno de los chicos que se sentaban justo detrás de ella se sentó a su lado. Ella no sabía que era catalán, pues no había pronunciado palabra desde que habían subido al avión. Su amigo dormía desde hacia un rato con la cabeza apoyada hacia atrás y la boca abierta dejando fluir un fino río de saliva desde la comisura de sus labios hasta su barbilla, acabando por gotear hasta sus pantalones. Sara no tardó en notar su presencia. Él le sonrió ligeramente pero con seguridad. ‘Me llamo Carlos’, le dijo, acompañándolo con un intento de darle dos besos. Ella pensó ‘¿de qué coño va este tío?', pero tampoco evitó el ritual de los dos besos. ‘Yo soy Sara’, contestó ella. El chico era guapo y le hablaba en castellano, lo cual hizo que cambiara su inicial actitud hostil por una actitud más amigable. Al final quizás podría tener la conversación que no había fructificado con los catalanes.

‘¿Te gustó Cracovia?’, preguntó él para romper el hielo.

‘Pues la verdad es que sí. Todo el rollo ese antiguo medio guarro del centro y el barrio judío es encantador. Además la cerveza es super barata y te puedes ir de fiesta y pasártelo de puta madre con cuatro perras’

‘Sí, sí. Una pinta de Zywiec en uno de esos bares donde no hay dos sillas iguales y los sillones están cascadísimos es lo más próximo al cielo que uno puede experimentar. En el Alcampo venden Zywiec. La he comprado varias veces pero no es lo mismo. No estás en ‘el lugar’ y no sé cómo coño lo hacen pero allí te la sirven a la temperatura ideal. Está fría, bueno, más bien fría, y te la puedes beber perfectamente de un trago’

‘Además sienta muy bien después de llegar a la ciudad tras no sé cuantas horas en un tren sin aire acondicionado y patearte toda la ciudad de arriba abajo’, dijo sonriendo.

‘Cracovia es preciosa. Tan tranquila… Berlín me encantó. Budapest es genial. Pero Cracovia es la ciudad’

‘Sin duda. Praga me gustó mucho también, pero está abarrotada de turistas’ añadió Sara. Disfrutaba mucho de la conversación, con lo que no pudo evitar decirle: ‘Oye, me alegro mazo de poder hablar de todo esto. He estado prácticamente aislada durante todo el viaje, sin poder compartir todo esto con nadie. Gracias’

‘No hay de que, mujer. ¿No disfrutaste de tu conversación con los de al lado?’

‘Putos catalanes’, contestó tajantemente. ‘Son unos rancios, no sé en qué coño piensan. Como si yo entendiera su idioma. Ya podrían hablar en castellano, total somos todos españoles y es nuestra lengua común’. Él no pudo evitar sonreír por debajo de la nariz.

‘¿Pero les dijiste que no eras catalana, que no les entiendes?’

‘¡Coño! Es evidente que si no hablo catalán es que no soy catalana’, declaró en tono delicioso.

‘No tan evidente. Cataluña está llena de gente que habla castellano normalmente, con lo que eso no se da por entendido. Una conversación con uno hablando catalán y el otro respondiéndole en castellano es de lo más común y es normal que muchos no cambien el idioma si se entienden’

‘Es evidente que no hablo catalán, vamos, seguro que lo han visto pero han sudado de mi puta cara’, dijo sin rebajar su tono.

‘No tan evidente. Sólo tenías que decirles que no les entendías y no hubieran tenido ningún problema en hablarte en castellano. De hecho, me he fijado que el tío con el que estabas hablando te ha hablado en castellano’

‘Ha tardado dos segundos en cambiar el idioma’

‘Porque no teníais mucho más que deciros y ha se ha metido en la otra conversación. Tampoco sabía que no les seguías’

‘Que sí, que sí… son unos rancios’. Él sonrió otra vez.

‘Ay… ¡pero mujer! Si el catalán tampoco es tan diferente, se pueden cazar bastantes palabras aunque no lo hables’

‘No sé, yo ni papa. Tengo familia valenciana y pasan de hablar valenciano. Además, si estamos todos juntos como que no se van a poner a hablarlo. A mi me parece muy bien que lo hablen en su casa, pero tampoco entiendo esa obsesión por hablarlo fuera y en cualquier circunstancia posible’

‘¿Tienes familia valenciana?’, preguntó evitando la polémica. ‘Interesante’

‘Sí, yo soy de Toledo, aunque ahora estoy estudiando en Madrid, pero parte de mi familia viene de Alicante’

‘Yo tengo familia en Elche’

‘Vaya coincidencia. ¿Y esos hablan valenciano?’

‘Sí, bastante’

‘Bueno, los míos entre ellos también lo hablan, más o menos. Además es que es esto… no es ya solo el catalán. Es el valenciano, el mallorquín y no sé cuantas historias más…’

‘Hombre, no dejan de ser todos el mismo idioma. Se entienden mutuamente sin problemas’

‘Pues mis primos dicen que hablan valenciano. Si fueran lo mismo dirían que hablan catalán, ¿no?’

‘Cuestión de terminología. El valenciano viene del catalán’

‘No sé yo, no sé yo. ¿Y por qué no al revés? ¿Por qué no viene el catalán del valenciano?’

‘Por el mismo motivo por el cual el castellano no viene del andaluz. Tema de la reconquista y tal, de norte a sur. El valenciano viene de los catalanes que se instalaron por ahí cuando expulsaron a los moros’

‘Hmmm… Bueno, sí, eso es posible’

La conversación siguió por otros derroteros a lo largo del vuelo. Ambos disfrutaron de la compañía, mientras el grupo de catalanes seguía a su rollo, recordando lo visitado y el amigo seguía babeando en el asiento de atrás. Ella no cambiaba sus convicciones pero tampoco podía replicar demasiado. Tampoco era algo relevante, pues él evitó la confrontación y no quiso hacer ninguna proclama. Aterrizaron en el aeropuerto de Gerona. Ella no había volado directamente hasta Madrid porque le salía más a cuenta volar hasta allí y luego coger un autocar hasta la capital. Siguieron hablando mientras esperaban recoger su equipaje, con el amigo acompañándoles bostezando en la distancia con su ropa ridículamente empapada y los ojos casi cerrados. Cuando salieron de la minúscula terminal, se subieron los tres en un autocar que los llevaría hasta Barcelona. Durante la hora que duró el trayecto, Sara y Carlos se fueron cogiendo cada vez más confianza, se cogieron de la mano y acabaron por besarse.

‘Bueno, pues, ¿hacia dónde vas ahora? ¿Qué bus vas a pillar?', preguntó ella ya en la Estació del Nord.

‘Vivó aquí, no me voy a ningún sitio’

‘¡Nos ha jodido el tío! ¿Tú también eres catalán?’

‘Efectivamente’

‘Lo flipo’, soltó ella, totalmente desconcertada.

‘¿Qué esperabas?', respondió a carcajada limpia.

‘Yo que sé, tío… No me lo hubiera imaginado nunca’

‘¿Por? ¿Por qué soy simpático y te he gustado?’

‘No me jodas’

‘Venga, mujer, si te ha encantado besarme’

‘Jodido catalán…’

Intercambiaron correos electrónicos, se abrazaron y besaron apasionadamente. El autocar arrancó y ella le perdió de vista al cabo de unos segundos, despidiéndose con una dulce sonrisa.

La democràcia nord-americana i els comicis d'enguany

2008-11-03T19:44:00.005+01:00

És qüestió només ja d’un grapat d’hores que els Estats Units d’Amèrica ens diguin quin és el nou líder que han triat per presidir el seu país. Donat el paper preponderant d’aquest país en les relacions internacionals, a ningú se li escapa la transcendència d’aquesta decisió. Transcendència engrandida si considerem l’actual context econòmic i on han arribat després de vuit anys de nefasta gestió per part de Bush. Així doncs, i aprofitant l’avinentesa, voldria destacar alguns aspectes que considero cabdals no només d’aquest darrer procés electoral sinó també d’alguns elements de l’essència de la democràcia nord-americana.

La capacitat de regeneració

La capacitat per acceptar sense complexes els errors del passat i intentar canviar el futur ha estat històricament un dels trets que més s’ha lloat de la democràcia nord-americana. Només hem de donar un cop d’ull a la situació actual: encara no cinquanta anys després de que alguns dels principals líders negres del moviment dels drets civils fossin assassinats als anys 60 per les seves idees i la seva lluita, un negre és el candidat a la presidència amb més números per guanyar. Gairebé cada any l’FBI i la CIA admeten que van utilitzar mètodes il•legals d’investigació o que van recórrer a la corrupció en casos que potser van passar només fa vint anys, mentre a molts països europeus (sobretot meridionals) aquest tipus de coses s’acaben tapant i no surten mai a la llum. De fet, en aquestes contrades no hem ni aconseguit una llei de la memòria històrica digne, tants anys després i amb els hereus del franquisme ja introduïts en una dinàmica on defensar les atrocitats de la Guerra Civil és pràcticament inviable.

Per guanyar cal passar per l’embut

Aquesta esmentada capacitat de regeneració queda en entredit quan veiem la tradicional evolució dels discursos tant dels líders republicans com dels demòcrates durant un procés electoral. Pel que fa a l’evolució del discurs d’Obama en el darrer any, és força il•lustratiu un article de Xavier Sala-i-Martín publicat a La Vanguardia fa un parell de mesos on va comparant (algunes vegades amb més demagògia i inexactitud que en altres) l’opinió expressada pel candidat demòcrata en alguns temes fa uns mesos i més recentment. Només cal veure l’ambigüitat amb la que ara es refereix a la retirada de les tropes de d’Iraq o la moderació amb la que ara tracta les restriccions per la possessió d’armes que volia introduir. I no és l’únic. McCain, que més aviat menyspreava els sectors religiosos més radicals del republicanisme i tota l’escola creacionista, s’ha hagut de menjar amb patates a una número dos com Palin per tornar-se a acostar a l’electorat cristià més intransigent i retrògrad.

Un sistema electoral que aigualeix el canvi

Què provoca aquesta moderació de tot canvi revolucionari o, si preferim paraules menys maximalistes, important als EUA? Doncs bàsicament el sistema electoral. A causa del sistema presidencialista totalment menyspreador de les minories polítiques que tenen, les idees innovadores només poden ser introduïdes a través dels dos grans partits. Qualsevol altre partit no té ni la possibilitat d’aconseguir representació perquè el que guanya en un estat determinat s’endu tota la seva representació cap a Washington, encara que el candidat només hagi guanyat per un estretíssim marge. Si no guanyes, només pots perdre i no es produeix el cas de que un nou partit pugui introduir-se poc a poc en el sistema i anar guanyant importància (com si passa a Europa). Demòcrata o republicà. No hi ha altres plataformes possibles per arribar al poder. Entre altres coses perquè aquests dos partits són dos gegants amb els que cap partit minoritari podria competir econòmicament i propagandística i ja veiem que si no guanyes, no serveix de res participar ja que et quedes sense veu tot i que assoleixis una fracció respectable del vot ciutadà.

Cal agradar a tothom

És per tot això que qualsevol líder que aspiri a la Casa Blanca haurà d’agradar a tothom o almenys haurà d’agradar a molta gent. És el mal dels partits majoritaris, que no poden ser gaire idealistes. Un partit ecosocialista europeu sap que molt probablement no guanyarà les eleccions, però això no vol dir que no pugui formar part del govern i incidir en la marxa del país. Fins i tot un partit majoritari europeu sap que molt probablement haurà de governar en coalició tot i el seu discurs més moderat i adaptable a segments poblacionals més diversos. Però a Estats Units les coses no funcionen així. O tot o res. Si McCain no fa que els creacionistes vagin a votar per ell i Obama no aconsegueix el vot de la classe treballadora blanca i dels llatins, saben perfectament que no tenen cap possibilitat. Per tant, qualsevol candidat es veu obligat a recórrer a l’ambigüitat a mesura que s’acosta la data electoral per intentar convèncer al major nombre de votants possible, renunciant a qualsevol discurs gaire idealista o a assegurar polítiques concretes que puguin originar rebuig en aquells segments de població dels quals es necessita el vot. El canvi s’aigualeix. Les velles dinàmiques potser es maquillen, però mai desapareixen.

Obama o McCain?

Arribats aquí, per quin candidat em decanto? Fent ús del pragmatisme no en tinc cap dubte: Obama. Clar que els americans sempre seran americans i no n’espero cap revolució ni res gaire proper als meus ideals polítics. Però pel que ens afecta a nosaltres, ens convé bastant més tenir a un president nord-americà moderat, dialogant o, simplement, que no es dediqui a iniciar guerres estúpides i a fer el boig en el context internacional. A més, una victòria de McCain em semblaria d’allò més ridícul. És que no hi ha color. No només per la imatge que ha deixat el republicanisme al país i al món sencer després de vuit anys de Bush, també per la naturalesa dels dos candidats. Estats Units necessita visualitzar un canvi i aquest iaio atrotinat no em sembla ni que defensi les polítiques adequades per fer-ho, ni que doni aquesta imatge d’aire fresc que necessiten. Obama és un home culte, jove, segur de si mateix, dialogant i ben plantat. Ni que sigui per dignitat estètica ja el votaria abans que a McCain.

Hey ho, let's go

2008-11-01T17:14:00.004+01:00

NY77: The Coolest Year in Hell
Fitxa tècnica

Aquesta pel•lícula és una de les moltes que s’han pogut veure al festival de cine documental musical In-Edit durant aquesta setmana. El documental no ens aporta grans dades ni anàlisis innovadors. Poca cosa que no sabéssim ja. Tanmateix, les diferents històries que s’hi expliquen formen un collage que potser no s’havia dibuixat amb prou precisió fins ara.

Estem davant d’un d’aquells típics reportatges d’estil anglosaxó on es barregen els moviments musicals amb les incidències politicosocials de l’època i que acaben conformant l’emblema d’un ideari generacional. En aquest cas, estem a la Nova York de l’any 1977. La ciutat és bruta, prop de la bancarrota. Les putes i els xulos es passegen pel carrer 42 i Times Square. El Soho i el Lower East Side són llocs indesitjables. No cal parlar ja del South Bronx. La ciutat es veu immersa en un procés d’eleccions municipals, pateix una gran apagada i, en general, està feta un desastre. És en aquell any on coexisteixen tres de les corrents musicals que van servir de via expiatòria per a tots els novaiorquesos. És en aquells temps difícils quan la música disco es consolida amb locals com Studio 54, quan explota el hip-hop a les grans jams a l’aire lliure del Bronx i quan els Ramones deixen a tothom atònit al CBGB. Disco, hip-hop i punk serveixen per explicar la història d’una ciutat en un any determinat en un reportatge que té com a única pretensió la de mostrar-nos aquest concepte i que ho acaba fent sobradament.

Gode Ord Dør Sist - Hverdagsliv

2008-10-30T18:02:00.005+01:00

Un altre vídeo senzill però maco de la factoria de rap noruega. Aquesta gent si que sap fer bons vídeos amb quatre peles...

Sense paraules. Moltes gràcies.

2008-10-29T22:27:00.000+01:00

Democràcia de fireta

2008-10-29T14:28:00.007+01:00

Això és delicte:

Això no ho és:

Em democràcia, cremar símbols no pot ser mai delicte. Els símbols hi són per ser qüestionats. Mai poden ser sagrats. Solidaritat amb els encausats per cremar fotos del rei que avui se sotmeten a aquesta vergonya de judici.

Tafaneres i manelics

2008-10-28T17:39:00.005+01:00

Deien avui al TN que enguany Catalunya entrarà en recessió. Concretament, s’espera que el creixement sigui del -0,1% del PIB. Davant d’aquesta conjuntura econòmica internacional tan desfavorable, és evident que es fa més necessari que mai un bon acord de finançament o, el que és el mateix, que s’acabi d’una vegada aquest espoli fiscal que si abans ens limitava ara ens ofega per complet. Lamentablement, és poc probable que arranquem un bon acord del govern central veient el paperot que estan fent els nostres polítics.

Mentrestant, els dos temes que ocupen més a la societat catalana són les banalitats del televisor instal•lat al cotxe del President del Parlament i la gran amenaça que suposa la reintroducció de l’ós als Pirineus. Ens hem convertit en un grotesc personatge combinació de tafaneres i manelics.

Dins meu encara hi ha algú que creu fermament en una reacció que, a mida que el temps passa i la situació s’agreuja, haurà de ser necessàriament més contundent. Caldrà molt soroll. Però, ara mateix i parlant del curt i mig termini, només veig un pou sense fons i probablement encara no hem viscut el pitjor.

Buscant Jeff Mangum

2008-10-27T14:06:00.005+01:00

Des de fa un parell de setmanes podem gaudir d'un nou programa de ràdio a la nostra estimada ciutat. Es tracta de Buscant Jeff Mangum, programa dedicat a la música independent que podeu escoltar cada dilluns a Ràdio Ciutat Vella (100.5 FM) de 23.00 a 24.00 hores. Podríem dir que el programa té tres seccions: novetats, monogràfic sobre un disc que ells considerin clàssic (fins ara s'ha parlat de Neutral Milk Hotel i The Go-Betweens) i un tercer espai ocupat per dues seccions que es van alternant cada setmana, la primera sobre músiques estranyes (en el primer programa ens van delectar amb ranxeres iugoslaves) i la segona sobre música negra. El programa és prou entretingut i no hi falta l'humor ni notes prou extenses i interessants sobre cada cançó que van reproduint. Si teniu problemes per escoltar-lo en directe, podeu descarregar els programes un parell o tres de dies després de la seva emissió aquí. Al blog també hi trobareu referències als temes que s'han anat tractant. En definitiva, una bona noticia per la difusió de la bona música a Barcelona en un programa que promet una evolució qualitativa ascendent a mesura que vagi agafant rodatge.

Graffiti a Brussel·les i altres indrets flamencs

2008-10-27T09:50:00.007+01:00

Ik ben Grey

2008-10-17T22:02:00.002+02:00

Em dirigeixo a la mitja dotzena de lectors que dec tenir per comunicar-los que aquesta matinada marxo cap a Brusel·les en un viatge que em durà per Flandes i el sud dels Països Baixos. Tornaré el cap de setmana vinent. Cuideu-vos.

Rebreus

2008-10-17T21:57:00.002+02:00

Heltah Skeltah – D.I.R.T.

Els versos d’aquell mític àlbum dels 90, “Nocturnal”, encara ronden pel meu subconscient: “Clans, Posses, Crews and Clicks / All yo bitch niggas can suck my dick”. Heltah Skeltah segueixen sent els mateixos dotze anys després, deu anys després del seu últims disc. Evidentment, elaborar clàssics a l’alçada de l’època daurada és bastant difícil. Avui dia, no decebre i aconseguir evitar un fracàs estrepitós ja és prou sorprenent.

Sean Price (més Ruck que mai en aquest disc) es torna a posar la suadora de la seva crew. Els seus darrers discos en solitari, que són bons però on ha afluixat una mica la cruesa, no li han impedit tornar-se a posar la caputxa per clavar-nos una sèrie inexorable de cops de puny i puntades en forma de rimes. L’altra meitat del duet, Rock, i la seva influència ens recuperen aquell hardcore rap dels 90 que no et donava treva. Referències al nostre llegat cultural hip-hop, insults pels que ens han traït, porros per celebrar victòries... Si tu em vacil•les, jo et vacil•lo el doble. Ens riem de tu i ho fem sense despentinar-nos. Ben tornats.

I’m From Barcelona – Who Killed Harry Houdini

Suècia ha aconseguit el que pocs països no-angloparlants han aconseguit. Agafar referències musicals anglòfiles, portar-les a casa i sonar fresc i original, fins i tot si la llengua vehicular segueix sent l’anglès. No és que hagis de sonar forçosament malament si no aconsegueixen aquest segell distintiu, però sempre ajuda i és un valor afegit. El problema del pop suec de xilòfons, lletres simples i alegres i veus agudes és que, com tot, ha caigut una mica en la repetició de la mateixa fórmula. A vegades tens la sensació que tot sona una mica igual.

Això no converteix el nou disc de I’m From Barelona en un mal disc, però sí que podem afirmar que no deixa de ser un disc més. Et dona algunes cançons maques com “Mingus” o “Houdini”, sempre aportant aquesta vitalitat i alegria característica de la banda (i de tantes altres de l’entorn), però tampoc et fa caure de cul. Un dels punts més febles que l’hi trobo és la col•laboració de la francesa SoKo a “Gunhild”, on no s’explota gens ni mica la ironia i dolça mala educació que distingeixen a la cantautora. Podria haver estat qualsevol cantant.

Kaiser Chiefs - Off With Their Heads

Del ‘ressorgiment’ del rock britànic d’aquesta dècada n’acabarà quedant ben poca cosa amb el temps: els primers Libertines i Franz Ferdinand, algunes cançons de grups com Arctic Monkeys i grups menys reconeguts per la premsa com The Wave Pictures. La resta, la majoria, han estat successives decepcions tan bon punt publicaven el segon àlbum. Això en el cas de que realment apuntessin maneres en el debut i no fossin un mer buf de la NME.

És el cas de Kaiser Chiefs. El seu tercer àlbum és directament infumable. Fet amb mal gust, mala tècnica i amb una manca total d’idees. Si el llenceu a la paperera després de tres cançons, no us preocupeu, no teniu cap problema. És la reacció més raonable.

An uphill climb to the bottom

2008-10-14T22:41:00.007+02:00

La desobediencia como crucero por el Caribe. El inconformismo como intermedio, como tiempo muerto, como actividad extraescolar, como apuntarse a cursos de ballet o guitarra o alemán. Como algo que hacer hasta que el verdadero deber llama. Hasta que llega la hora de madurar y a hacerse adulto y retour à la normale, olvidarlo todo, ¿qué fue sino una locura de juventud?

¿Acabas creyéndote el personaje que te inventas? ¿Acabas convirtiéndote en el personaje que te inventas?

Yo soy el que trae las drogas; por tanto, mi importancia supera a la tuya.

La locura que desatamos por pasión es lo más cerca que nunca estaremos de la gloria.

Cosas Que Hacen BUM

Kiko Amat (2007)
Editorial Anagrama, 2007

D’alguna manera, aquesta és una història que ja t’han explicat. Uns personatges familiars, un context cultural i ideològic que com ha mínim t’han de sonar d’alguna cosa. Tanmateix, i citant al mateix autor, potser sí que l’originalitat està sobrevalorada perquè aquesta novel•la segueix pagant molt la pena. A “Cosas Que Hacen BUM”, Kiko Amat ens narra la seva Quadrophenia particular que té com a escenari Sant Boi, Barcelona i especialment el barri de Gràcia. Els mods graciencs també prenen amfetamines, van pentinats a l’antiga, porten càrdigans i jerseis Fred Perry, condueixen vespes i escolten Martha and The Vandellas. Aquí també hi trobaràs noies, baralles, gent col•locada i vestits de solapa estreta. Els aspectes culturals i musicals d’aquest col•lectiu són una constant en el llibre. No són ni una anècdota, ni un afegit per decorar-la, esdevenen part central i imprescindible i marquen el ritme amb el que els personatges i la trama es mouen.

Però la cosa no es queda amb un simple retrat de la joventut mod. Retrat que tantes altres persones podrien fer i han fet. L’altre ingredient essencial que conté el plat es desenvolupa per la vessant política. Pànic és un noi, mig català, mig anglès, que esdevé orfe als vuit anys. A partir d’aquí el cria la seva tieta àvia anarquista i li prohibeix anar a l’escola durant un temps, amb la qual cosa, és educat amb la col•lecció de llibres (Max Stirner, situacionistes, satanistes...) i de discos de soul de sons pares. Més tard, acaba vivint a Gràcia on entra en contacte amb un grup d’agitació anarquista. És l’acció política i la discussió d’idees anarquistes l’altra força que empeny tota la narració, combinada perfectament amb tota la temàtica musical.

Amat sona una mica a Vonnegut (un dels seus ídols declarats) en algunes ocasions, per la simplicitat amb la que escriu les frases i aquella tendència a explicar-nos el que ens va a explicar que tenen les històries d’aquest escriptor. Per altra banda, Amat escriu de forma totalment apassionada. Per no citar a una altra de les seves influències declarades, podem dir que captes aquella necessitat imperiosa de viure (però de viure de veritat, no de sobreviure o simplement existir) que pots trobar en llibres de grans clàssics com Márai o Mann. Aquella recerca de la Veritat que acaba sent l’autèntic leitmotiv dels grans escriptors. Marcant distàncies, es clar, perquè el de Sant Boi encara no ha arribat al sostre que han dibuixat aquests monstres, com és comprensible. Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer és aquesta continua cita de termes anglesos per explicar certes situacions, sensacions o estats d’ànim. Està plenament justificada per la naturalesa del personatge, però a vegades són paraules i frases que no respiren un aire essencialment anglès. Són paraules que en castellà s’hi assemblen força i no marquen la diferència. Emperò, no sempre és així i en altres ocasions si que les ha col•locat amb encert.

Northern soul i anarquisme són ingredients essencials de la novel•la, però no podien ser la matèria primera. Si hagués de dir-vos sobre quin tema tracte aquesta història no em referiria a ells en primer lloc. “Cosas Que Hacen BUM”, com l’autor deixa ben clar i va confirmant a cada pàgina, és una història sobre les obsessions. Aquest es l’autèntic tema si es va al pinyol de la qüestió.

Odiant Barcelona

2008-10-12T20:30:00.008+02:00

(…) en Barcelona cuesta quejarse de lo propio, ya que lo propio ¿dónde está?

(...) una amalgama de proyectos inaprensibles que hacen que Barcelona se sitúe en un continuo 'estar a punto de convertirse en algo', pero que nunca acaba por adquirir cierta cualidad táctil.

Carol París

(…) puede que fuera una franca admiración, eso que sentía por ciudades como Londres o París, o Nueva York. Alguien –o algo- le hizo creer que podía ser igual que ellas.

En otras palabras: Barcelona se lo creyó demasiado.

De noche, esta ciudad se convierte en la Estocolmo del sur de Europa. O, en otras palabras, es un auténtico coñazo.

Nos gusta, pero no sabemos por qué; la odiamos, pero no la abandonaríamos. Logra lo que, probablemente, no sería capaz de conseguir ningún otro lugar del mundo: que nos quedemos, aunque no llegue a acogernos.

Por eso, aunque nos putee, aceptamos el reto. Ha honrado la profesión. Si te gusta el sexo, y encima te pagan, ¿qué más puedes pedir?

Llucia Ramis

Aquí la noche es hostil, muy desagradecida, si la empiezas solo, así la terminarás; es más difícil hacer nuevos amigos que en ninguna otra parte del país: cuando hablas con extraños sin mediar presentación de terceros, te miran con su correspondiente extrañeza.

Hernán Migoya

Odio Barcelona

Diversos Autors (2008)

Editorial Melusina, 2008

“Odio Barcelona” em sembla un títol tremendament atractiu, sens dubte. Odio Barcelona. No cal res més. Cap crítica. Cap recomanació. Cap sinopsis. L’estrena de la darrera peli de Woody Allen, “Vicky Cristina Barcelona”, ha estat l’excusa perfecta per situar en un terreny molt més ampli, el de les masses (encara que amb matisos), un debat que ja es venia produint en certs cercles en aquesta ciutat. Un debat sempre viu, però present en els medis i en les converses lleugeres de places i mercats només a batzegades, en ocasions concretes com per exemple el Fòrum de les Cultures. Emergint d’aquest bullici de reflexions i debat sobre la ciutat, l’editorial Melusina ha publicat un recull d’assaigs relacionats amb el tema. Tots ells (menys un) escrits per residents de la ciutat, la majoria escriptors i articulistes.

Primerament, no estem davant d’una obra que ho abraci tot. Tot i les evidents diferències entre alguns punts de vista i les corrents de pensament a les que recorren alguns dels autors, el llibre no acaba de contenir tots els temes de debat que hom podria considerar actuals i necessaris sobre la ciutat. Tampoc és una crítica. Cap obra té l’obligació de ser completista. Simplement és un apunt. Per altra banda, si he destacat aquest aspecte és probablement perquè trobo que hi ha força palla en alguns dels escrits. Pedanteries intel•lectuals innecessàries i paràgrafs que van més enllà del que hauria de ser el tema del llibre. I aquí sí que ho critico perquè un títol com “Odio Barcelona” és tan clar i estricte que en bona mesura hauria de descartar comentaris vagues i temàtiques relacionades però no directament recollides sota el paraigües del leitmotiv que el títol ens anuncia. Perquè aquest títol no insinua, sinó que anuncia clarament una idea.

En segon lloc, puc afirmar, amb estret marge per a un futur penediment, que Llucia Ramis signa el text més directe, encertat i rodó de tot el llibre. Retrata la Barcelona nocturna absolutament ensopida a la perfecció. La Barcelona que sempre espera pel que ha de venir i que acaba perpetuant-se en una eterna candidata a capital d’Occident que mai atrapa a les autèntiques capitals. I és que Barcelona és un lloc on la gent és vulgarment freda, artificiosament càlida. La Barcelona del civisme és un lloc on no pots moure un dit sense el permís de l’Ajuntament, que tot ho controla, que tot ho restringeix. Som una ciutat sense identitat; moderna, d’alguna manera, però amb una manca total d’originalitat i idees pròpies. Tanmateix, ens l’estimem i per això no l’abandonem. Perquè Ramis ho deixa ben clar, a diferència d’alguns altres: si no t’agrada i no te l’estimes, no hi viuries.

A les ja clàssiques crítiques sobre el model de construir una ciutat com un parc temàtic pel turista que van apareixent en diversos escrits, s’hi afegeixen dues notes amb molt de color. Una és la crítica a la Barcelona que es fa la sorda i emmudeix davant la petita delinqüència i l’imperi de la violència adolescent (el text d’Hernán Migoya) i l’altra la crítica a la Barcelona de l’incivilitzat o rebel postís que pixa al carrer i es cola al metro mentre la resta de persones han de currar de sol a sol (Javier Blánquez). L’originalitat l’aporten Robert Juan-Cantavella, amb la seva Barcelona de videojoc, i Óscar Gual, amb el seu formulari d’entrada per a ser un bon barceloní. Fernández Mallo, l’únic no resident a Barcelona, calla per deixar parlar al ciutadà en un text breu que funciona sense gaires focs d’artifici.

Finalment, m’agradaria rebatre una idea que sorgeix en més d’un dels textos i que fa referència a l’arquitectura de la ciutat. Segons el meu punt de vista, un hotel de luxe a la Rambla del Raval o la Torre Agbar no són els problemes principals que pateix la ciutat. A més, la platja és lletja i la zona residencial de Diagonal Mar esperpèntica, però pitjor eren abans i tampoc és que la seva construcció hagi ensorrat la ciutat. També em semblen una colla de torracollons els nostàlgics del Barri Xino pre-olímpic i altres carallotades que intenten defensar una Barcelona bruta, plena de putes i camells, amb zones vetades a la gent normal i corrent. Segurament no han viscut a Barcelona durant la seva adolescència o han viscut en una altra Barcelona i és per això que ara es permeten el luxe de citar aquest passat fosc amb una espècie de nostàlgia absurda. Quin és el principal problema de la ciutat, doncs? L’Ajuntament i els nuclis de poder o els seus ciutadans? Si fóssim més lliures per construir la ciutat que més ens plagués, tindríem una bona ciutat? El barcelonins mereixen alguna cosa millor? Volen alguna cosa millor? No ho sé. Tinc els meus dubtes. No deixa de ser simptomàtic que en un llibre on s’intenten recollir crítiques des de dins de la ciutat no hi hagi cap text en català.

Feliç dia de la Hispanitat

2008-10-12T12:32:00.006+02:00

Després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi.

Si del balanç resulta que a Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena

Avui, 12 d'octubre de 2008

(enllaç)

Holly Golightly

2008-10-10T22:24:00.003+02:00

What I’ve found does the most good is just to get into a taxi and go to Tiffany’s. It calms me down right away, the quietness and the proud look of it; nothing very bad could happen to you there, not with those kind men in their nice suits, and that lovely smell of silver and alligator wallets. If I could find a real-life place that made me feel like Tiffany’s, then I’d buy some furniture and give the cat a name.

Breakfast at Tiffany’s
Truman Capote (1958)
Vintage Books, 1993

Tinguis les orelles més o menys obertes, hi ha una sèrie de tòpics i frases recurrents que vas escoltant durant la teva vida i que acabes acceptant com a vertaderes si no et molestes en plantejar-te la seva veracitat. El no wave va ser l’autèntic punk o Kluivert no va ficar una pilota dins de la porteria en tota la seva carrera al Barça, n’era de dolent el condemnat! Com es pot veure, algunes contenen més veritat que altres. En la contraportada d’aquest llibre se’ns diu “(...) Truman Capote created a woman whose name entered the American idiom and whose style is a part of the literary landscape”. Home, no és que hagi fet un estudi sociològic en profunditat de la societat nord-americana ni que hagi viscut en un entorn nord-americà com per poder-ho corroborar d’una forma definitiva, però el meu (i el de tothom a Occident) constant contacte amb la seva cultura i la meva recent escapada a Nova York em fan inclinar-me cap a estar d’acord amb aquesta frase, si es vol, lapidària.

Holly Golightly és la perfecta novaiorquesa. No va néixer a Nova York, per això és tan seva. Nova York o, com a mínim, una de les centenars de Nova Yorks possibles i reals no és dels que hi han nascut, si no dels que hi van perseguint un somni, dels que van a trobar-s’hi. Golightly és un personatge erràtic, amb una vida caòtica. Beu, va amb homes per guanyar-se les garrofes. És una supervivent. No és amb tu quan vols, més aviat quan ella vol. Creus que et dóna mil i un motius per odiar-la, per enviar-la pastar fang, però no ho fas. Si ho fas, te n’acabaràs desdient. Això és el que li passa al protagonista, el qual s’entrega totalment a Holly Golightly i es deixa emportar pel seu món fascinant, ple de bones cares (i copes) per a les misèries. Reformulant allò que es diu a The Rounders: la vida és passió, la resta és només espera. I què voleu que us digui, trobo que fa ben fet entregant-se a ella.

El TC voldria carregar-se el deure de conèixer el català a Catalunya

2008-10-09T11:52:00.006+02:00

Segons informa La Vanguardia (enllaç), el Tribunal Constitucional ja té pràcticament enllestida una resolució sobre l'Estatut. Els punts més calents quedarien resolts de la següent manera:

- Es pot mantenir el terme nació sempre que quedi especificat que l'única sobirania és l'espanyola. És a dir, seríem una nació de fireta i de postal.

- No s'elimina la negociació bilateral amb l'Estat, però queda supeditada a un acord amb totes les comunitats. Al cap i a la fi, la negociació bilateral acaba sent paper mullat perquè no vincula a res.

- Desapareix el deure dels ciutadans a Catalunya a conèixer la llengua catalana. El català segueix sent cooficial, però resta uns quants esglaons per sota del castellà.

El sobiranisme i Iniciativa

2008-10-09T11:34:00.004+02:00

El grup presentarà esmenes al document estratègic que s'ha d'aprovar en l'assemblea del novembre per demanar que es creï una comissió de treball sobre l'autodeterminació. Altarriba va explicar ahir que "no ens sentim còmodes amb el federalisme i, tot i que el sobiranisme no és majoritari dins d'ICV, la militància no hi està en contra". Romeva, per la seva banda, va lamentar el "dèficit a l'hora de fer visible la presència de sectors sobiranistes dins del partit" i va explicar que aquest dret "s'ha reivindicat sempre, però no es visualitza".

Avui, 9 d'octubre de 2008

(enllaç)

Chiquita y Chatarra

2008-10-08T22:26:00.002+02:00

Failure School

I Don't Wanna Leave

I Want My Baby Back

myspace

Ells ho tenen més clar que no pas nosaltres

2008-10-07T18:32:00.000+02:00

L'al·legat dels white projects

2008-10-06T23:51:00.005+02:00

Ill Bill

The Hour Of Reprisal

Uncle Howie Records

16 de Setembre de 2008

Non-Phixion és el meu grup de rap preferit d’aquesta dècada. Encara que només van publicar un disc, alguns EPs, singles y cares b, en vaig tenir prou amb “The Future Is Now” per enamorar-me bojament de la seva música. Ill Bill no ha deixat de fer música des de llavors i ara ha tornat amb tot un al•legat a favor de tots aquells blancs pobres de barris baixos que han viscut exactament en les mateixes condicions socials i familiars que els negres. D’acord, acabo de llegir “The Fortress of Solitude” i això ha tingut una influència important en la meva percepció sobre aquest disc.

Una de les frases més contundents la trobem en la tornada de “My Uncle” (dedicada al ja mític Uncle Howie): “My uncle shoots heroine / My father used to do cocaine / My moms used to smoke weed with our friends when I was eight”. Ens ve a dir: “Sóc de Brooklyn. El meu pare no parava mai per casa. La meva família era un desastre. Les drogues eren part del meu dia a dia, els problemes al carrer també. El meu tiet dormia amb mi i es punxava... Sóc Ill Bill, sóc blanc i les he passat putes igual que tots vosaltres”. “This is who I am / This is what the world made me / I don’t give a fuck whether you love me or hate me”. “Hated by most / Loved by few / Respected by all”. Es nota quan un artista es despulla sentimentalment, quan se sincera i deixa anar tota la merda que porta a dins. Moltes cançons d’aquest àlbum són la puta veritat escopida a la teva cara. Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, el disc compte amb altres temàtiques: crítica ferotge al sistema polític i a les estructures de poder nord-americanes, bandes, drogues i qualsevol tema que vulguis trobar en un disc de rap orientat al carrer.

Avui dia, qualsevol persona que hagi seguit mínimament la seva carrera musical i la dels seus amics pateix cada cop que algun d’ells treu un disc. Les seves aficions pel metal poden arrossegar discos sencers a un mediocre disc de metal rap. Ill Bill no ha deixat d’utilitzar el metal per elaborar el so del seu últim disc. Tampoc hagués tingut sentit en un disc que té com a lema principal la sinceritat. Sortosament, no arriba a sobrepassar els límits del mal gust que farien que els seus fans de tota la vida el deixessin d’escoltar. Fins i tot els samples de música clàssica no se m’han fet pesats i aconsegueixen, amb força dignitat, aquell efecte èpic que es busca quan s’utilitza aquest tipus de música en una instrumental de rap.

Potser sí que el disc punxa una mica cap al final, sent la primera part molt més contundent que la segona. Tanmateix, sobreviu prou bé al sotrac de fer un disc de divuit temes. Els divertidíssims (i crus) skits d’Uncle Howie ajuden. És el problema del rap. Quan l’artista està inspirat poden ser 18 o 25 cançons, que no se’t farà pesat. Però això rarament passa. Normalment trobes discos amb quatre temes bons i molta palla. No entenc perquè no es tendeix més cap a una concepció de l’estil “Illmatic” en els discos de rap. En definitiva, això és drug music, una bala que mai menteix, la veritat. És el que el hardcore rap sempre hauria de ser. Blanc i tan real com Mobb Deep. “They can’t kill Bill / That was a movie / You can’t move me”.

Myspace

La mort dels progres

2008-10-04T12:54:00.004+02:00

No us perdeu una de les crítiques més brutals que he vist darrerament a la societat pseudointel·lectual de la ciutat de Barcelona. El tema de veritat comença a partir del minut 6:15. Ho van emetre en un programa de TV3 que se'm va passar per alt però després ho van acabar penjant al Youtube.

La unitat catalana o quan acabarà aquesta història

2008-10-02T19:51:00.006+02:00

Amb el pacte PSC-CiU s’ha acabat un acte més d’aquesta lamentable obra de teatre de l’Estatut i el finançament que hem anat presenciant en els últims anys. Una obra que no deixa de ser un capítol més de la dissortada història del nostre país. Sembla que el PSC ha acabat cedint a les demandes de CiU, les quals no anaven més enllà de cenyir-se de la forma més escrupolosa possible al rebaixadíssim Estatut d’Autonomia resultant del pacte Mas-Zapatero. Montilla pot anar predicant que Catalunya va abans que Zapatero, però no s’entén com hi podia haver divergències en una negociació que més que en el contingut hauria d’haver estat basada en les formes, doncs el contingut ja ve donat per l’esmentat Estatut. Per altra banda, Mas sap que va fer el paperot pactant un text tan mediocre a la Moncloa i no volia tornar a cagar-la. Suposo que quan descansa de les seves ànsies de poder, constatant que Zapatero el va ensarronar com a un babau, alguna engruna de patriotisme autèntic que li deu quedar li ha fet pensar que no tenia més remei que mostrar-se ambiciós altra vegada. Finalment sí que hi havia una cosa a negociar, la famosa xifra de les peles que demanarem que ens deixin d’espoliar. Emperò, al final no queda clar si és que no s’ha pactat una xifra o se n’ha pactat una que no es farà pública per ser més forts en les negociacions. Tot depèn segons les fonts.

Mira que vaig posar interès en el tema Estatut en els seus inicis. Digueu-me ingenu, però fins i tot puc afirmar que em vaig sentir content quan es va aprovar el mutilat Estatut del 30 de Setembre. Les garrotades no van trigar en venir. Els partits dividits perquè 1) la majoria de polítics no creien en el que havien firmat (bàsicament de cara la galeria) i 2) les aspiracions personals i de partit van pesar més que la lluita de país. El PSC totalment absent en les negociacions ho va deixar tot en mans del PSOE i dels partits catalans que s’hi volguessin barallar. Maragall va ser anul•lat per un aparell del partit que Montilla ja dominava des de feia temps (sent aquesta època la culminació final de la seva presa de poder total). Montilla no va trigar ni quatre dies a anunciar que havien aprovat un ‘Estatut de màxims’, donant per fetes i fins i tot desitjables les posteriors rebaixes. En aquest context, Mas va intentar liderar la negociació per la seva banda amb la bandera de líder del país que tan anhela i que encara no ha pogut enarborar mai. Zapatero li va prometre l’oro i el moro, és a dir, la presidència de la Generalitat amb un pacte sociovergent amb Montilla com a número dos a canvi de deixar que el PSOE mutilés l’Estatut del 30 de Setembre a la seva voluntat. El resultat ja el sabem: Montilla de falta de lideratge ben poca. El país no sé si el lidera, però el partit i l’estratègia política millor que qualsevol líder d’un partit soviètic. ERC totalment desconcertada pels esdeveniments i amb poc poder per negociar res, no va poder ni tant sols unir als dos grans partits catalans per anar junts a negociar (paper que ha jugat amb força més èxit en les darreres negociacions), mentre naufragava en un mar de dubtes entre el “sí”, el vot nul i finalment el “no”. IC-V no va jugar cap paper més que el de gosset del PSC-PSOE. De fet ja hem vist a que es dediquen quan volen marcar perfil i apuntar-se un tanto, són els primers en baixar-se els pantalons ben cofois (pacte Saura-De la Vega).

L’estatus de sub-país que té Catalunya és quelcom que ja no ens sorprèn, el que més fot és haver d’habituar-nos a la mediocritat i a la decadència imperants i el que encara fot més és veure com la gent s’hi acostuma i ho acaba acceptant com una realitat poc o gens alterable. Sempre hem hagut de lluitar, sempre hem estat menysvalorats o directament menystinguts, però almenys hi havia un temps on un podia aixecar ben orgullós el cap (i, per què no, també el puny) per un país que lluitava per reclamar els seus drets. Avui dia, la societat ja n’està farta i s’ha acabat empassant aquesta metzina que ja fa anys que uns agents socials i una classe política mediocres ens van subministrant, enfonsant-nos inexorablement en una dolça decadència cada cop més amarga per al nostre futur com a poble.

Rebreus

2008-10-01T23:17:00.008+02:00

Madlib – WLIB AM King Of The Wigflip

Jo crec que si Madlib em produís un disc la gent es podria arribar a creure que sóc un bon mc. De veritat, quan ens ha fallat? Mai. I no ho farà aquest cop. Madlib fa que t’agradi qualsevol dels mc’s que apareixen en els seus àlbums. Si trobes que Defari es pot fer realment pesat al cap de vint minuts d’escoltar un dels seus discos, t’agradarà igualment un tema com “Gamble On Ya Boy”.

El guru californià del hip-hop del nou mil•lenni ens torna a entregar un disc de gran nivell, intercalant les seves instrumentals monstruosament ben construïdes, entre l’experimentació i el so clàssic del soul, el jazz o qualsevol gènere que gosi tocar, amb temes on mc’s que tots coneixem hi col•laboren. No sé si és que sap fer la base perfecta per cada artista o és que qualsevol artista sona bé amb qualsevol de les seves produccions. El cas és que no falla mai.

Com va dir un dia Jeff Weiss, no pots criticar a Ghostface per fer servir sempre la mateixa fórmula perquè seria com criticar Rembrandt perquè només pintava pagesos flamencs. Els baixos que et fan tremolar les orelles, les bateries perfectes, aquelles melodies que no saps d’on les ha tret però saps que només les pot haver fet servir ell, aquest so fora de compàs que t’atrapa des del primer minut, tota la història de la música negra en cada beat i aquestes veuetes o talls de gent parlant on tota la cultura popular nord-americana hi té cabuda.... Madlib no baixa mai la guàrdia.

Oasis – Dig Out Your Soul

Estic d’acord amb Alan McGee de The Guardian quan afirma que aquest és probablement el millor disc d’Oasis des de “What’s The Story (Morning Glory)” (enllaç), encara que no comparteixo el seu desenfrenat entusiasme per la banda avui dia. Sempre he dit que situaria els dos primers discos dels de Manchester entre els millors del gènere en els últims vint anys. I tant és si ser seguidor d’Oasis és quelcom del que un s’hauria d’avergonyir, com si l’únic grup de l’època britpop de la primera meitat dels 90 a admirar fos Pulp (precisament perquè no eren gaire britpop).

Amb “Dig Out Your Soul” Oasis adopta un so més nuvolós, més eteri i molt més encertat que els experiments que han dut a terme en els últims deu anys. No són els mateixos, però tornen a ser capaços de construir una atmosfera que et fa entrar en la seva música sense recances. “The Shock Of The Lighting” funciona com a single i en general me n’alegro força d’aquesta espècie de revival de l’actitud de “Cigarettes And Alcohol”. No voldria citar als mestres en va, però en cançons com “(Get Off Your) High Horse Lady” veig algunes pinzellades difuminades de Sgt. Pepper’s.

Oasis no han tornat per revolucionar res, però aquest àlbum és molt millor del que els seus enemics i altres persones a les quals generen un odi incondicional haurien desitjat.

Termanology – Politics As Usual

El problema de llençar el single dos anys abans de l’àlbum és que perds el factor sorpresa. D’acord que Termanology ha anat publicant algunes mixtapes però, com passa la majoria de vegades, sempre tens la sensació que el millor està encara per arribar. De totes maneres, “Watch How It Go Down” segueix sent un gran tema i no hi havia manera millor de començar la festa.

Premo recolza al seu nou protegit amb aquest tipus de beats pesats i rudimentaris, sempre de molta classe, que fa de tant en tant de l’estil “Hard To Earn”. Els temes es desenvolupen amb solvència, encara que el disc no et meravella per la seva excel•lència.

En definitiva, el debut d’aquest mc mig porto-riqueny que s’autoanomena nigga coixeja per ser previsible. Tot i això, està farcit de bones col•laboracions (Bun B a “How We Rock” és probablement la millor i més contundent) i és força entretingut.

TV on the Radio – Dear Science

S’ha dit que aquest disc és més assequible que l’anterior, però jo no ho he acabat de trobar així. Certament, cançons com “I Was A Lover” o “Wolf Like Me” em continuen semblant molt més accessibles que el comú de cançons que apareixen a “Dear Science”. Potser per això, per la falta d’aquest tipus de cançons o per la meva incapacitat per reconèixer-les, em va costar entrar més en aquest disc. De totes maneres, després d’escoltar-lo unes quantes vegades m’ha acabat agradant i he gaudit dels nous detallets que el grup ha volgut introduir.

Un dels elements nous del so de la banda que destacaria és la incorporació de lletres mig rapejades enmig del seu univers d’indie rock d’estil Prince. TV on the Radio tenen talent i recursos per aquest i uns quants discos més i segueixen construint-se una carrera plena de treballs notables.

Postals de Nova York

2008-09-30T23:38:00.007+02:00

I've been yoked

2008-09-30T22:52:00.006+02:00

She was wild with information he couldn’t yet use: Nixon was a criminal, the Dodgers moved to California, Chinese food gives you headache, Muhammad Ali resisted the war and went to jail, Hitchcock’s British films were better than his American ones, circumcision was unnecessary but women preferred it.

The best colors all have the best names: Pastel Aqua, Plum, John Deere Yellow, Popsicle Orange, Federal Safety Purple. A blind guy could steal the right paint just hearing the monikers. These colors are the necessities for throwing up a burner, a top-to-bottom masterpiece of flaming 3-D letters studded with rivets or bleeding from gashes, surrounded by clouds of stars, lighting bolts, and a Vaughn Bode wizards or Felix the Cat character standing to one side like a master of ceremonies. A burden comes into life either on the panels of a stilled subway car or on a handball court or schoolyard wall, an unsimple matter of five or six hours in the dead of night, two guys spraying paint, the more talented one handling outlines and fade effects, the lesser doing flat fill-ins, usually two more guys looking out at the end of the block or the entrance to the train yard. Plus ruining a set of clothes, coming home pore-and-tear-duct-clogged with pigment. Plenty more obvious than drugs, to a vigilant parent; the potheads have it easy.

The Fortress of Solitude
Jonathan Lethem (2003)
Faber and Faber, 2005

A vegades, quan et recomanen un llibre, et fot un pal increïble anar-lo a comprar i després llegir-lo per poder comentar la jugada amb el que te la recomanat. D’altres, el llibre fa bona pinta de bon començament però després resulta ser un plom. Cap d’aquestes dues coses m’ha passat amb “The Fortress of Solitude”. La primera impressió va ser bona i m’ha acabat agradant des del començament fins al final.

La història transcórrer bàsicament al Brooklyn dels anys 70 i principis dels 80. Un noi blanc al bell mig d’un barri de negres és testimoni d’un seguit d’explosions culturals que van des del graffiti al punk del CBGB, passant per la música funk i els inicis del hip-hop. Com us podeu imaginar, el pobre es passa l’adolescència cagadet cada cop que torna de l’insti a casa perquè els nois del barri l’atraquen dia sí, dia també. Lethem compleix la tasca de descriure el paisatge urbà, cultural i emocional de l’època amb una nota excel•lent. De cop i volta, tu ets el nen jugant a pilota, escoltant discos, pintant graffitis. Ets també el nen al que vacil•la tot el barri i que es refugia en el seu superheroi, un noi negre veí seu. Al Green o Sly & the Family Stone, unes quantes ratlles de coca robada a ton pare, l’aire de l’habitació ple de fum de maria i de crack més tard.

Més enllà de la delícia amb la que es crea tot el context pop de la història (els amants de la música gaudiran especialment amb aquest llibre), Lethem ens fa reflexionar una mica, anant més enllà. Podríem dir que el tema central és la infantesa o com aquesta pot marcar a hom i condicionar el seu caràcter i el seu benestar emocional un cop arribat a l’edat adulta. La infantesa et marca per tota la vida i més si ets un blanc al Brooklyn anterior a la gentrificació. El tema de la raça és un dels pilars centrals de la història i la manera en que es dibuixen les relacions entre blancs i negres és dura però gens exagerada al mateix temps. L’autor no ha portat els exemples a l’extrem, caient en un clixé de les relacions humanes i culturals entre blancs i negres. Tot sembla natural, creïble, autèntic. Probablement un dels millors retrats que s’hagi fet de la societat americana en els darrers anys.

Underground hip-hop (1998-2004) - La cara més innovadora / Mixtape

2008-09-27T00:06:00.009+02:00

A finals dels 90, El-P des de Nova York, Madlib desde Califòrnia i J Dilla des de Detroit, juntament amb alguns altres artistes, van començar un dels corrents més innovadors que ha tingut el hip-hop post-Tupac i Biggie Smalls. Si bé l’underground es va manifestar primerament amb artistes que es diferenciaven més del passat per les seves lletres i la seva actitud, aquest altre corrent va jugar també a experimentar amb el so. El hip-hop està predestinat a l’experimentació. És un dels gèneres que més facilitat té per absorbir una gran quantitat de sons diferents, a través sobretot dels samples. Els beats es fan generalment amb una tècnica que no deixa de ser un copy/paste i, per tant, són molt susceptibles a rebre les més variades influències. Queden recollits en la mixtape els primers passos i posterior consolidació de Madlib, les primeres referències d’El-P, el pas d’un so més clàssic a l’experimentació de Dilla i el treball d’altres artistes encara menys ortodoxes com Antipop Consortium o el supergrup Deltron 3030. Així mateix, també he volgut representar mínimament el col•lectiu de productors que, sense trencar motlles, van aconseguir coses interessants com DJ Shadow o RJD2.

D’entre aquest reguitzell d’artistes, que podrien tenir com a predecessors grups que van intentar portar el so del rap una mica més enllà tals com De La Soul o el primer grup de MF Doom KMD, n’hi ha uns quants que també s’han caracteritzat per donar un nou enfocament líric. MF Grimm i MF Doom ens expliquen la crua realitat dels carrers com si un còmic de la Marvel es convertís en un disc de rap i El-P o Aesop Rock reciten poesia paranoica més que no pas rapegen.

És fàcil trobar paral•lelismes i relacions entre aquesta fornada d’artistes americans i l’escena del rap espanyol. Griffi té un so molt influenciat pels últims treballs de Dilla (samples impossibles, baixos eixordadors...), l’últim disc de Frank T recorda al so d’algunes produccions d’Insight i Toteking sempre ha tingut entre alguns dels artistes més admirats a gent com Styles Of Beyond o Vast Aire.

Concloent, podem afirmar que aquest corrent del rap underground forjat a finals dels 90 disposa de més bona salut que el rap més convencional. Tot i la mort de Dilla, veiem com un Madlib hiperactiu no para de publicar projectes interessantíssims, com Aesop Rock i El-P han consolidat les seves carreres amb treballs encara millors que els anteriors a 2004 i com ha aparegut una nova onada de rap prou interessant com és l’anomenat hipster rap, amb grups com The Cool Kids. Només falta que torni Doom.

01. Monsta Island Czars – What’s The Name Of This Place (Intro)

02. Mr. Lif – Earthcrusher

03. Quasimoto – Low Class Conspirancy

04. Wildchild – Knicknack 2002 feat. Percee P & Medaphoar

05. Madvillain – Accordion

06. Antipop Consortium – 3 Digit Wiz

07. El-P – Dr. Hellno And The Praying Mantus feat. Vast Aire

08. Edan – You Suck feat. Father Time

09. Madvillain – Shadows Of Tomorrow feat. Lord Quas

10. Styles Of Beyond – Outta Control

11. Cannibal Ox – Vein

12. Deltron 3030 – Positive Contact

13. MF Grimm – Break ‘Em Off

14. Aesop Rock – 9-5ers Anthem

15. Jaylib – Raw Shit feat. Talib Kweli

16. Dudley Perkins – Muzak

17. Lootpack – Questions

18. Viktor Vaughn – Overture

19. MF Doom – Rhymes Like Dimes feat. Cucumber Slice

20. RJD2 - 1976

http://www.mediafire.com/?omw51tzolfm

Jeff Weiss analitza l'escena rap de L.A.

2008-09-25T23:12:00.005+02:00

No us perdeu aquest magnífic article publicat al L.A. Weekly signat per Jeff Weiss (visiteu el seu blog Passion of the Weiss). Es tracta d'un llarg text on parla de les quatre referències actuals del rap angelí que ell considera més importants i que poden propiciar una tornada de la ciutat a la primera plana del gènere, introduït per unes breus pinzellades sobre la història del rap a la seva ciutat natal des de N.W.A. fins a Jurassic 5.

La Barcelona de postal

2008-09-22T20:38:00.007+02:00

Vicky Cristina Barcelona

Fitxa tècnica

Finalment he pogut veure amb els meus propis ulls la peli de la que més se n'ha parlat en el darrer any en aquesta ciutat: “Vicky Cristina Barcelona”. Lamentablement, la majoria dels mal presagis es compleixen encara que no puc qualificar el film de mediocre. Per molt poc inspirat o poc encertat que estigui Woody Allen, suposo que sempre serà capaç de crear algun detall de genialitat en qualsevol cosa que faci.

Estem davant d’un guió bàsicament previsible, utilitzant tots els recursos que ja han estat utilitzats i tots els perfils ja suats de la seva filmografia. La psicosi emocional dels personatges, la bellesa i romanticisme d’allò que és europeu i la superficialitat i frenetisme d’allò que és novaiorquès. El personatge d’Scarlett Johansson és un personatge més fotocopiat de tants d’altres que han aparegut en pelis anteriors. Generalment, la resta de personatges americans pateixen del mateix mal. Una Barcelona vista des del punt del turista que fa uns quants anys que es passeja per la ciutat i que ha acabat enamorant-se d’un immens aparador conforma el paisatge pel que es mouen els personatges. Es nota la mà de la Generalitat per intentar evitar que acabés sent una autèntica manolada, cosa que s’aconsegueix parcialment si descomptem les escenes de guitarra flamenca, la mateixa cançó suada de Paco de Lucía (que sona fins a tres vegades durant el film) i la evident no catalanitat dels personatges de Bardem i Penélope Cruz, els locals de la ciutat. Tanmateix, no s’intenta presentar a aquests personatges com a quelcom genuïnament català i aconsegueix salvar els mobles relativament bé en aquest aspecte.

Què és el que aconsegueix afegir una nota de genialitat a aquesta pel•lícula on no falten els plànols de Les Rambles, les obres gaudinianes i altres tòpics turístics? Doncs definitivament cap dels intents de mostrar la ciutat de forma genuïna. No sé si arriben a salvar la cinta però les actuacions de Cruz i Bardem es poden arribar a qualificar de brillants. Sobretot en els diàlegs entre els seus dos personatges quan parlen en castellà. Bardem és divertit i intel•ligent, gasta una ironia brillant, sense desprendre’s mai de la seva imatge de rústic seductor. Cruz encarna un personatge totalment neuròtic d’una profunditat considerable preciosament combinada amb un llenguatge xabacà sense cap traça de sofisticació.

A part de les pinzellades de guitarra espanyola (versió d'El Noi de la Mare inclosa), la banda sonora també està conformada per la ja coneguda per tots cançoneta pop insígnia del film. Una cançó sense cap gràcia especial que acaba per fer-se pesada al ser utilitzada més d’una vegada. La llum amb la que es presenta la ciutat, una llum mediterrània que ho inunda tot, és encantadora. Tanmateix, a vegades fa la sensació d’estar en un constant Empordà quan Barcelona com a ciutat considerablement gran que és no acaba de tenir mai aquest aspecte en la vida real.

New York, New York

2008-09-13T09:15:00.004+02:00

D'aquí a unes quatre hores agafo un vol que em porta a la meca de tota la modernor occidental, així que no espereu que publiqui res fins el cap de setmana vinent. Que us ho passeu bé. Jo segur que ho faré. A cuidar-se!

Somrient a la vida

2008-09-13T09:02:00.010+02:00

The Little Ones

La [2]

Barcelona, 12 de setembre de 2008

Hi ha vegades on algun element estrany de la nostra societat intenta eclipsar l’artista que se suposa que ha de regnar, ni que sigui durant uns minuts, sobre un escenari. Ahir aquest home de la samarreta imperi quasi ho aconsegueix amb The Little Ones. L’home no va parar de ballar abans i durant el concert en un estil que mamava directament del popping i les discoteques makineres de finals dels 90. Afortunadament, els de LA van estar prou bé per acaparar gran part del protagonisme.

Vam arribar a la sala uns minuts després de mitjanit, però el concert no va començar fins a tres quarts d’una. Segons ens va dir el bateria després de que toquessin, tot l’equip que duien era llogat i van tenir alguns problemes amb els cables i en posar-lo a to. Què s’ha de dir del seu directe? Segurament no deixen de ser un grup d’indie rock feliç més però ens van fer passar una bona estona. Crec que força de nosaltres estaríem d’acord en que l’ànima del grup és el baixista. L’home està feliç durant tot l’espectacle i no para de fer uns saltironets d’allò més entranyables. No tots els membres eren tan carismàtics. El ros de la meleneta curta era bastant avorridot.

Amb tot plegat, la cosa no va anar ni arribar a l’hora de duració i un cop acabat el concert la [2] es va buidar de mala manera. Suposo que la gent aniria a beure fins a les tres, cosa normal si consideres que un cubata val vuit euros. Potser la veu del cantant sonava una mica igual en totes les cançons i acabaves tenint la sensació de que la cançó que estaven tocant ja l’havien interpretat uns minuts abans, però ahir de The Little Ones ens van fer passar una bona estona. Ens van arrencar uns quants somriures, cosa que ja justifica haver-se desplaçat fins el Paral•lel.

Rimant a la vida amb optimisme

2008-09-12T12:09:00.007+02:00

The Streets

Everything Is Borrowed

Sixsevenine

15 de setembre de 2008

A vegades la música genera reaccions socials inesperades. Si no com s’explicaria l’èxit popular d’un rapper anglès amb accent estranyíssim que sembla parlar més que rapejar en un país on tot el que no inclogui una guitarra no sol acaparar l’atenció i el reconeixement de les masses? A més, l’home tampoc sona a grime ni res que es pugui assemblar a Dizzie Rascal (el més semblant al hip-hop que té èxit a Anglaterra). Afortunadament no sempre es repeteixen els mateixos patrons, o almenys no de forma mil•limètrica, quan parlem de l’èxit popular d’un artista, si no seria molt avorrit tot plegat.

Mike Skinner ha tornat per presentar-nos el seu darrer disc, “Everything Is Borrowed”. Un disc molt vitalista i per sobre de tot optimista i feliç. Aquest àlbum respira felicitat pels quatre costats, encara que la majoria d’històries que s’hi expliquin nos siguin pas gaire alegres. Bé, siguem precisos, potser no hauria de dir felicitat, potser només hauria de dir optimisme (“Smiling at this blessing / This life is the best”). Sigui com sigui, és un clar reflex de l’adopció d’una actitud positiva davant de la vida d’aquest mc de Birmingham. Personalment, el tema que més m’ha agradat és l’homònim “Everything Is Borrowed”, un autèntic cant a la vida amb una tornada impressionant i una instrumentació com de petita orquestra que et fa pujar i baixar amb les lletres. “I came to this world with nothing / And I leave with nothing but love / Everything else is just borrowed”. Només importem nosaltres, tan sols l’amor, de la resta en podem prescindir. Potser és que m’estic tornant una mica amanerat però la cançó aquesta que sona com una cançó de bressol, “The Strongest Person I Know”, també m’ha agradat molt. Senzillesa, bellesa i honestedat. El disc acaba amb “The Escapist”, la cançó idònia per arrodonir el concepte, per dir adéu.

La producció és neta i senzilla, d’acord amb la naturalesa de les lletres. No hi ha referències a la vida de colles de joves als carrers, no hi ha una referència específica a la vida del carrer, tot és més simple i més centrat en la naturalesa de la vida que en un escenari concret. Per tant, és força conseqüent plantejar una música poc carregada. Un disc sobreproduït no tindria cap sentit amb el concepte líric que s’ha volgut plantejar.

Everything Is Borrowed (vídeo)

The Escapist (vídeo)

Myspace

The Streets actuarà a Razzmatazz 2 el dia 16 de novembre de 2008.

Termanology escalfa motors

2008-09-12T01:15:00.010+02:00

Termanology - This Is How We Rock feat. Bun B & DJ Premier

Tema de presentació del debut discogràfic de Termanology (després d'un fotimer de mixtapes). El porto-riqueny de Boston encara apadrinat per Premier en el beat i en el video es fa acompanyar de Bun B (UGK). La instrumental és anormalment simplista tractant-se de Premier. La veu de Termanology sona consistent i el flow reposat però cru de Bun B et deixa sense resposta. Propaganda pro-Obama inclosa. Per cert, no us perdeu el trasto que manega Primo, taula de mescles i plats supersònics.

Per més inri, segurament el podré veure la setmana que ve a Nova York per 10$ en la festa de presentació de l'àlbum en qüestió.

---------------------------------------------------------

Material extra:

Watch How It Go Down (vídeo)

Myspace

Underground hip-hop (1998-2004) - 20 discos imprescindibles més / Mixtape

2008-09-10T22:26:00.010+02:00

Segueixo la recopilació de discos, cançons i sensacions que vaig iniciar fa unes setmanes (enllaç) recomenant vint discos més d'aquesta etapa. 40 discos no són tots els discos que mereixen ser escoltats del gènere però sí que són una bona base per entendre'l. No he repetit gairebé cap artista i he intentat donar una mica més d'amplitud de registre respecte a la llista anterior. Així doncs, la segona llista és la següent:

7l & Esoteric - Dangerous Connection
Antipop Consortium - Tragic Epilogue

Asheru & Blue Black - Soon Come

Blackalicious - Blazing Arrow

Brother Ali - Rites Of Passage
Cali Agents - How The West Was One
Canibus - Can-I-Bus
Clipse - Lord Willin'
Cunninlyinguists - Southernunderground
Defari - Focused Daily
Devin The Dude - Just Tryn' Ta Live
Dudley Perkins - A Lil' Light

Jean Grae - Attack Of The Attacking Things
Monsta Island Czars - Escape From Monsta Island!
Mos Def - Black On Both Sides
Prince Paul - Prince Among Thieves
R.A. The Rugged Man - Die, Rugged Man, Die

Styles Of Beyond - Megadef
The High & Mighty - Home Field Advantage
Wildchild - Secondary Protocol

------------------------------------------------------------

També he volgut fer una petita mixtape incloent alguns dels temes que més m'han impactat i que han marcat el meu camí al costat del rap. He limitat la cosa a 18 temes perquè si no es feia inacabable. Tots els temes que hi ha són hits, encara que evidentment en falten molts de bons. Aquest primer volum inclou els registres més convencionals, des del hardcore rap de Jedi Mind Tricks a un rap amb més sabor soul com Slum Village. Faré un segon volum que tindrà la intenció de centrar-se en el rap més experimental (Stones Throw, Def Jux, etc.). Espero que la disfruteu.

01. Black Star - Definition

02. Jurassic 5 - What's Golden

03. Dead Prez - Hip-Hop

04. Immortal Technique - Peruvian Cocaine feat. Pumpkinhead, Tonedeff, Poison Pen, Loucipher & C-Rayz Walz

05. Clipse - Young Boy

06. Slum Village - I Don't Know feat. Jazzy Jeff

07. Little Brother - Whatever You Say

08. Blackalicious - Blazing Arrow

09. Cunninlynguists - Southernunderground

10. Jean Grae - Whatever

11. The High & Mighty - B-Boy Document feat. Mad Skillz, Mos Def & Mr. Eon

12. Non-Phixion - Rock Stars

13. Devin The Dude - Lacville '79

14. Dilated Peoples - Worst Comes To Worst

15. 7l & Esoteric - Word Association

16. R. A. The Rugged Man - Casanova (Fly Guy)

17. Jedi Mind Tricks - Heavenly Divine

18. Canibus - Patriots feat. Free & Pass

http://www.mediafire.com/?nj1guemethj

Retratant al Che

2008-09-10T14:02:00.006+02:00

The Argentine (2008)

Fitxa tècnica

Ahir vaig anar a veure aquesta peli de la qual ja se n’havia sentit molt a parlar des de que Benicio del Toro guanyés el guardó com a millor actor a Canes. Evitant tota èpica que pogués empènyer a l’espectador a idolatrar o odiar al Che, l’acció se centra en retratar el personatge. Una acció que transcórrer des del desembarcament del Granma fins el camí cap a La Havana un cop assegurat el triomf de la revolució, combinat amb els parlaments del Che a les Nacions Unides i el tractament per part de la premsa nord-americana .

Realment, Del Toro aconsegueix assemblar-s’hi molt al Che. Almenys físicament són força clavats. Més dubtes tinc en el tema dels accents. S’intenta que l’accent argentí es vagi tornant cada cop més cubà, això és evident, però no sé fins a quin punt un cubà i un argentí ho trobarien convincent (tenint en compte que Del Toro és porto-riqueny). Un altre personatge que no podia ser eludit és Fidel Castro. Un Fidel amb una veu molt aguda, gairebé de noia, que queda retratat com l’autèntic cervell de tot l’aixecament contra Batista. Un Fidel que té tots els detalls controlats i que sap que cal fer després de la revolució. Una cosa que em va semblar molt curiosa és la semblança entre ell, Jordi Pujol i altres grans estadistes de la política clàssica. Aquest tipus de personatges que dominen totes les dades econòmiques i sociològiques del país, que sembla que res no es pugui fer sense abans passar per les seves mans, que et transmeten la sensació de que coneixen a un país i a la seva gent al detall...

En definitiva, el retrat humà que Soderbergh fa d’Ernesto Guevara és un bon film. El Che queda retratat com algú noble i summament idealista, però no s’amaga en cap moment la polèmica en temes espinosos com els afusellaments que va dur a terme, ni s’intenta vendre’l com algú amb un expedient impecable.

Nou àlbum de Doom després de quatre anys de silenci

2008-09-08T15:45:00.007+02:00

No ha estat 100% confirmat encara, però tot sembla indicar que Doom (abans MF Doom) tornarà a publicar un àlbum després de quatre anys de la publicació de "Mm.. Food", l'últim disc que ha editat l'artista més enllà de bootlegs, recopilacions, cares b i col·laboracions. La data escollida pel llançament de "Born Into This" seria el 21 d'octubre a través de la discogràfica anglesa Lex Records. Pel que sembla, comptarà amb produccions de Dilla i Dangermouse i col·laboracions al mic per part de Ghostface i Raekwon. La resta de la informació filtrada la podeu veure aquí. Que sigui veritat, sisplau...

La claredat de Pujol

2008-09-06T19:59:00.009+02:00

Sempre he estat molt crític amb certs aspectes de la trajectòria política de Jordi Pujol i la seva gestió al capdavant del Govern de la Generalitat. Mai vaig poder entendre el pactisme i el peix al cove com a única eina de millorar l'autogovern. Mai vaig poder entendre que no admetés obertament que la seva aspiració final és la independència. Tanmateix, com si d’un dels centenars de milers de catalans que van passar a votar a Esquerra Republicana és tractés, com un dels centenars de militants de Convergència que han promogut el darrer gir contingut cap al sobiranisme, ja fa uns mesos que l’home les deixa anar clares i catalanes. En la seva darrera intervenció, una entrevista a l’Avui, no s’està d’invocar la necessitat de patriotisme que té Catalunya per tirar endavant. Sembla com si ja no estigués disposat a anar negociar mínims a Madrid, cosa a celebrar, i al mateix temps tan fàcil de dir quan ja no s’és al poder.

Com a partidari dels moviments d’esquerres liberals i de la socialdemocràcia, mai deixaré de criticar les polítiques conservadores que va dur a terme Convergència i Unió en el seu llarg mandat. Ara bé, coincideixo plenament amb l’ex-president quan fa referència al patriotisme per tirar endavant. I ho fa lloant les posicions de Montilla i Castells. Ni menciona la possibilitat de que el PSC ens falli quan l'entrevistador el burxa una mica.

L’Estatut i el nou model de finançament són les peces claus que determinaran la nostra evolució social i nacional en els propers anys. Poder arribar cada dia a l’hora a la feina en transport públic, que els nostres fills no vagin a escoles públiques massificades tenint a la privada com a única alternativa d’ensenyament de qualitat, que les nostres universitats puguin seguir millorant en el camp de la recerca, tenir un aeroport com el que ens mereixem i no un de fireta que freni la nostra economia, que les llistes d’espera a la seguretat social no siguin interminables, que la nova immigració i els que ja vivim aquí podem construir un marc de convivència, integració i intercanvi... tot això depèn bàsicament d’aconseguir un bon finançament. I, alerta (que diria en Monegal), un bon finançament no és res més que aturar l'espoli sistemàtic dels nostres propis recursos, ja sigui perpetuat amb arrogància o paraules mesurades. Per no parlar de l’autèntica falta de respecte que ens han mostrat tots i cadascun dels governs espanyols des de que el món és món i dels insults que hem de suportar cada dia com a poble. Cadascú pot sentir el patriotisme d’una manera diferent, més pragmàtica o romàntica. De totes maneres, qualsevol de les dues formes o totes dues combinades ens porten a una única posició possible davant del govern central: plantar cara.

No és un problema de dretes o d’esquerres, és una lluita de país.

Jo diria que en aquests moments, efectivament, és una cosa bastant general. En el camp del finançament, de la pressió política, a cavall d’una immigració que saben que ens serà molt difícil d’integrar, a cavall de tot això hi ha gent fora de Catalunya que pensa “Potser ara és el moment”. El moment de què? D’aprimar o residualitzar molt la catalanitat. La personalitat de Catalunya. La batalla que ara hi ha no és només un problema de finançament, també de conservació de la personalitat pròpia de Catalunya... Hi ha el perill que ens converteixin en una cosa residual. Fa segles que ho busquen.

El catalanisme –que és el que ha fet possible dues coses: que Catalunya no hagi mort i que hagi anat endavant en molts terrenys– imprescindiblement ha de tenir, té i ha tingut un fonament ètic. És a dir, qualitats com un sentit de col·lectivitat, com l’exigència social, com la moral de l’esforç, com l’ambició d’excel·lència... Tot això no són qüestions polítiques sinó que són valors que han configurat el catalanisme.

The Wire en la vida real i una societat dividida

2008-09-06T18:09:00.004+02:00

Apostoflant (en paraules de Robirosa) és l'article que ha publicat The Guardian sobre Baltimore i la popular sèrie de televisió nord-americana de la HBO The Wire. El signa David Simon, productor executiu i guionista de la sèrie. L'article va molt més enllà de Baltimore i The Wire, entrant en una crítica audaç a la societat del país (i és que als europeus ens encanten aquest tipus de coses). Definitivament he de fer un cop de cap i veure'n totes les temporades.

Baltimore is not the inner circle of hell. It is not entirely devoured by a drug economy that serves as its last viable industry. It is not a place in which gangsters routinely fire clip after clip, spraying the streets in daylight ambushes. It is not unlivable, or devoid of humanity, or a reservoir of unmitigated human despair. I live in Baltimore, in a neighbourhood that is none of these things. (...)
And yet there are places in Baltimore where The Wire is not at all hyperbole, where all of the depicted tragedy and waste and dysfunction are fixed, certain and constant. And that place is, I might add, about 20 blocks from where I live.
That is the context of The Wire and that is the only context in which Baltimore - and by reasonable extension, urban America - can be fairly regarded. There are two Americas - separate, unequal, and no longer even acknowledging each other except on the barest cultural terms. In the one nation, new millionaires are minted every day. In the other, human beings no longer necessary to our economy, to our society, are being devalued and destroyed. Both things are true, and one gets a sense, reading the distant reaction to The Wire, that Europeans are far more ready to be convinced by one vision than the other.

Com eludir les teves responsabilitats amb una vetllada de pop suec

2008-09-06T13:21:00.014+02:00

Lacrosse + First Aid Kit
La [2]
Barcelona, 5 de setembre de 2008

Hi ha moments en que només penses allò que deia Bob Marley: “everything’s gonna be alright”. Diuen que l’actitud d’un esportista abans de sortir al camp ja és la meitat de la victòria. Si creus en la victòria, si realment penses que vas a guanyar, ja tens mig camí fet. Això és el que em rondava pel cap després d’haver sabut que havia aprovat els dos primers exàmens d’aquesta convocatòria de setembre. Col•locat pel petit èxit dels meus resultats acadèmics (no sé fins a quin punt es pot considerar èxit tenir un fotimer d’assignatures per setembre, encara que s’aprovin) vaig anar al concert de Lacrosse a La [2], encara que aquesta setmana vinent segueixi estant d’exàmens.

Dels teloners poca cosa puc dir perquè els vaig veure de lluny i tampoc em van cridar especialment l’atenció. Tenien alguna cançó entretinguda però tampoc em van al•lucinar. El grup en qüestió és una banda catalana anomenada First Aid Kit (myspace).

Lacrosse (myspace) va irrompre a l’escenari uns minuts després de que el rellotge marqués mitjanit i s’hi van estar ben bé durant una hora i vint minuts. Un concert prou llarg tenint en compte que el seu repertori no és extensíssim i que una banda amb una trajectòria similar podria haver fet un concert de tres quarts d’hora i tant contents. La sala presentava una entrada força acceptable, suficientment plena per ballar i botar una mica i no sentir-te totalment sol en la teva excitació. Tot i això, estic convençut que el Kristian Dahl (guitarra, cantant) no en va tenir prou perquè no parava de demanar-nos que balléssim i cridéssim encara més. Certament el concert tampoc se’n va anar de mare en aquest sentit. L’home era bastant divertit entre cançó i cançó, cantant lloances cap el Barça tota l’estona (fins i tot van cantar un tema dedicat a Puyol) i convidant-nos a una festa a Estocolm el dia 9 de desembre.

Es veia que ja tenien força entrenat el xou, perquè estaven ben compenetrats i cadascú sabia el que havia de fer en tot moment (potser a excepció d’alguna tendra confusió entre cantants). La combinació de veus masculina (Dahl) i femenina (Nina Wähä) els dona un doble registre molt divertit, accentuat per l’acompanyament de les veus boges de la resta de components (sobretot el baixista, Robert Arlinder) en les tornades. Precisament el baixista va ser un dels que més em va agradar. En un parell o tres de temes hi havia línies de baix molt encertades. La resta del so són melodies tipus xilòfon i altres gadgets rars d’aquests que estan a l’ordre del dia en aquest tipus de formacions pop.

Vaig anar a pillar una bici i vaig tornar a casa cantant una cançó que deia alguna cosa semblant a “The world is full of Saturdays / But it’s always Sunday” mentre els guiris se’n reien quan me’ls anava creuant. Espereu un post lamentant els resultats dels exàmens que em queden.

BAM '08 - Cartell i horaris

2008-09-03T15:29:00.008+02:00

Dijous 18.09.08
20.00h CCCB BCNmp7 músiques en procés: Conferència Manolo Martínez (Astrud) i Eloy Fernández (Afterpop); recitaran Sr. Chinarro, Le Petit Ramon, Roger Mas, i més...
21.00h I.F.B. (Institut Francès de Barcelona) YAS + LORD SASSAFRAS

Divendres 19.09.08
20:45 Plaça Reial (Sidecar) RAYDIBAUM
20:45 Pl. dels Àngels FIRST AID KIT+u_mä
21:15 Pl. Odissea VERSATILE (Emergents)
21:30 Plaça Reial (Sidecar) FACTO DE LA FÉ Y LAS FLORES AZULES
22:15 Pl.dels Àngels THE DØ
22:30 Plaça del Rei THE NEW RAEMON
22:30 Fabra i Coats THE PEPPER POTS
22:30 Pl. Odissea EL TERCER HOMBRE
22:30 Portal d.Pau KUMAR
22:45 Plaça Reial (Sidecar) SAM ROBERTS
23:30 Mtv - Forum CHACHO BRODAS
23:30 Pl. Odissea LINN YOUKI
23:45 Pl.dels Àngels CIRKUS
0:00 Plaça del Rei JEREMY ENIGK
0:00 Fabra i Coats LA KINKY BEAT
0:00 Plaça Reial (Sidecar) SINIESTRO TOTAL
0:15 Mtv - Forum SHOTTA
0:30 Electro - BAM MAR ABELLA (Emergents)
0:30 Portal d.Pau DUB Inc.
1:00 Electro - BAM ABSENT F
1:30 Mtv - Forum ARI
2:30 Mtv - Forum CALLE 13
3:00 Electro - BAM PONI HOAX

Dissabte 20.09.08
12:00 Plaça del Rei ROCKY VOTOLATO
19:30 Fàbrica DAMM MISHIMA
20:45 Plaça Reial (Sidecar) LE PETIT RAMÓN EXPERIMENTA 3
20:45 Pl.dels Àngels LES PHILIPPES
21:00 Fàbrica DAMM ANTÒNIA FONT
21:15 Pl. Odissea NUDOZURDO
21:30 Plaça Reial (Sidecar) LOVE OF LESBIAN
22:15 Pl.dels Àngels SYD MATTERS
22:30 Plaça del Rei ESPALDAMACETA
22:30 Fàbrica DAMM PRIMAL SCREAM
22:30 Fabra i Coats SIN PAPELES
22:30 Pl. Odissea CAMPING
22:30 Portal d.Pau MAUI Y LOS SIRENIDOS+PANTANITO
22:45 Plaça Reial (Sidecar) NIÑOS MUTANTES
23:30 Pl. Odissea (lo:muêso)
23:30 Mtv - Forum SUPERSUBMARINA
23:45 Pl.dels Àngels ASA
0:00 Fabra i Coats ZULU 9.30
0:00 Plaça Reial (Sidecar) THE AUTOMATIC
0:15 Mtv - Forum VETUSTA MORLA
0:30 Electro - BAM RED BULL MUSIC ACADEMY presenta: MINUS SPECIAL amb RICHIE HAWTIN, MAGDA & GAISER
0:30 Portal d.Pau CHE SUDAKA
1:30 Mtv - Forum KRAKOVIA
2:30 Mtv - Forum LA CASA AZUL

Diumenge 21.09.08
19:30 Espacio Movistar THE LAST 3 LINES
20:30 Espacio Movistar SHARKO
20:30 La [2] de l'Apolo MARCEL CRANC
20:45 Apolo ANIKA SADE
21:45 Espacio Movistar SAHARA HOTNIGHTS
21:45 La [2] de l'Apolo ALELA DIANE
22:00 Apolo THE WHIP
23:00 Espacio Movistar TEENAGE FANCLUB

Dilluns 22.09.08
20:30 Bikini FUNKING CHAOS!
22:00 Bikini JAMIE WOON
22:45 Bikini JOSÉ JAMES

Dimarts 23.09.08
20:45 Pl.dels Àngels LA BRIGADA
20:45 Plaça Reial PUMUKY
21:30 Plaça Reial THE SECRET SOCIETY
22:15 Pl.dels Àngels NNEKA
22:30 Plaça del Rei RUSSIAN RED
22:30 Portal d.Pau MEZTUCA
22:45 Plaça Reial DAVID BAZAN
23:45 Pl.dels Àngels ED MOTTA
0:00 Plaça Reial THE LONG WINTERS
0:00 Plaça del Rei AMERICAN MUSIC CLUB
0:30 Portal d.Pau MARDITOS ROEDORES amb R.AMADOR,OJOS DE BRUJO, MÜRFILA, EL BARULLO, P.DONÉS, R.MARÍN, XUMO
0:30 Electro - BAM CAUTO
1:30 Electro - BAM DESTO (Red Bull Music Academy)
2:30 Electro - BAM SUBEENA (Red Bull Music Academy)
3:30 Electro - BAM APPLEBLIM (Red Bull Music Academy)

via Popmuzik / BAM Myspace / BAM Cartell Ajuntament

+ Banksy a Nova Orleans

2008-09-01T14:46:00.005+02:00

L'artista ha penjat més fotos de les que us havia ensenyat al seu web. Les podeu veure aquí.

Instantànies d'estiu vol. 1

2008-08-31T23:20:00.005+02:00

Instantànies d’estiu vol. 1 ha de ser escoltat en les següents circumstàncies o almenys en algunes de molt semblants: havent tornat de la platja tot prenent un refresc gelat a la terrassa, veient a les noies passejar en bikini i barrets d’espart mentre el sol allarga l’ombra de les seves siluetes; un dissabte just després de llevar-se, preparant-li l’esmorzar mentre és a la dutxa, escoltant l’aigua impactant contra la banyera, amb els primers rajos de sol entrant al menjador entre les cortines; fent un cafè després d’haver dinat amb els teus amics a casa teva o a la seva, cargolant una cigarreta mentre el cafè encara és massa calent; o, simplement, mentre passeges per una pacífica vila costanera o per un prat de blat daurat.

01. Beirut - Nantes
02. Fleet Foxes - He Doesn't Know Why
03. Dr. Dog - From
04. Port O'Brien - I Woke Up Today
05. Conor Oberst - Sausalito
06. The Dodos - Paint The Rust
07. Grizzly Bear - Knife
08. Cuchillo - Summertime In Sweden
09. The Kooks - Seaside
10. Vampire Weekend - Cape Cod Kwassa Kwassa
11. The Wave Pictures - Dust Off Your Heart
12. La Brigada - Com Fulles Mortes
13. Russian Red - They Don't Believe
14. Ally Kerr - I Think I'm Bleeding
15. The Felice Brothers - Radio Song

http://www.mediafire.com/?nalxl4bixsn

Anem a sopar a Cal Cirici

2008-08-29T17:19:00.005+02:00

Fa uns dies vaig tornar a parlar amb un amic que ha passat tot l’estiu fora de la ciutat. L’home és un autèntic fanàtic dels esports fins el punt d’haver elevat al màxim exponent la devoció cap a tots aquells jugadors frikis que han anat passant pel Barça. Especialment durant els anys 90. Un dels més estimats és Dragan Ciric (“el Cirici” que deia Núñez). El jugador més pàl•lid que mai hagi tingut el Barça, potser fins i tot per davant d’Andrés Iniesta. Aquest serbi va jugar un parell d’anys al Barça a finals dels 90. Núñez va dir que era el nou Mijatovic del futbol serbi però va acabar sent un autèntic fiasco. Un altre Prosinecki, un altre Bogarde. Cirici per aquí, Cirici per allà, va i el meu col•lega em diu que l’home ha muntat un restaurant de cuina espanyola a Belgrad. Fins i tot El Mundo Deportivo se n’ha fet ressò (aquí). Algunes de les seves declaracions són simplement brutals, a l'alçada del personatge. Quan li pregunten si encara es veu amb els jugadors del Barça de la seva generació respon:

Lamentablemente es así (no tenir contacte amb ells). Durante mucho tiempo mantuve contacto con Albert Celades, pero debido a una avería del teléfono perdí números y los estoy recuperando.

Dragan Ciric, tot un ídol. L’amic ha pres el costum de fer un interrail cada any per alguna regió d’Europa i ja està pensant com encabir Belgrad en la propera ruta. Si mai pareu per Belgrad acosteu-vos al ‘Milagro’ (així es diu el restaurant) i expliqueu-me com es menja a Cal Cirici quan torneu.

Banksy a Nova Orleans

2008-08-29T12:45:00.010+02:00

Aquí us deixo uns graffiti que ha fet l'arxiconegut Banksy a Nova Orelans que parlen sobre el desastre del Katrina i furguen amb ironia en el paper de les autoritats abans, durant i després del mateix. També hi ha un espai per els qui es dediquen a esborrar el graffiti. No goso iniciar cap debat amb tan poca substància però sovint em pregunto si aquesta és la forma de fer reviure el graffiti. Si més no, les peces estan de puta mare. (via Gawker)

Benvinguts al barri

2008-08-28T08:08:00.013+02:00

No hi ha res com llevar-se i fer una ullada als diaris electrònics per trobar-se una imatge com aquesta (potser l'hauria de canviar per la del caganer a la capçalera). Segons explica l’Avui (notícia), aquesta noia està pixant (o potser és a punt de cagar, qui sap) a les afores d’una fàbrica abandonada del meu barri, el Poblenou. Exactament, està situada en la confluència dels carrers Pallars i Roc Boronat. Evidentment no és allí perquè s’hi cagui més a gust que a casa sinó perquè ha vingut a passar el cap de setmana en una de les múltiples raves que s’organitzen cada cap de setmana a la part encara industrial del barri.

Gran part del gruix de mesures que ha comportat aquesta nova normativa del civisme em repugnen però s’ha de dir que aquest tema ja va massa lluny. Recordo una dissabte vora dos quarts de vuit del matí fa un parell o tres d’anys que un amic meu i jo vam anar a petar a una festeta d’aquestes. L’estat d’embriaguesa amb el que vam sortir de Razzmatazz no em permet recordar on era exactament, però juraria que era aquesta mateixa fàbrica. Hi vam entrar perquè sentíem uns baixos increïblement eixordadors des de fora i encara teníem ganes de gresca. Ningú ens hi va convidar, no vam veure publicitat sobre la festa, però és ben cert que cada cap de setmana trobes algú per la zona de bars propera a Marina que t’ofereix d’assistir a alguna rave. Com bé diu la notícia, ells mateixos es fan la seva publicitat i a vegades fins i tot et cobren per una festa per la qual no paguen res. Aquella vegada va ser gratis, tot sigui dit.

L’ambient que s’hi respirava era la cosa més sòrdida que hagi vist mai. La foscor es menjava els corredors de la nau industrial de manera que no en podies veure el final. D’entre les ombres entrava i sortia gent amb cares d’estar en un altre planeta. Gent follant a les cantonades, abandonada en qualsevol racó aparentment inconscient o punxant-se. Feia temps que no veia l’heroïna pel barri. La primera vegada (i no és que hagin estat més d’un parell o tres en tota la meva vida) tenia cinc o sis anys. Vaig sortir al balcó de casa i un indigent dels que s’estava al carreró de la plaça de Can Felipa s’estava col•locant. Ara tot aquest ambient em queda relativament lluny de casa perquè les fàbriques del voltant del meu bloc ja fa alguns anys que van ser enderrocades, però encara recordo aquells okupes alemanys tan simpàtics que robaven el corrent de l’enllumenat públic i punxaven Jethro Tull un dimecres a les dues de la matinada. Tornant a la festa, la pista de ball no tenia preu. El dj punxava la música electrònica més repetitiva i mata-neurones que mai hagi pogut escoltar, mentre movia el cap amunt i avall projectant unes llums fosforescents des d’uns neons que portava incorporats a les ulleres o a la gorra (no em demaneu tants detalls, portava com dues llinternetes al cap). De fet no ballava gaire gent. Hi havia dues noies al bell mig de la pista que eren constantment assetjades per xavals molt passats de voltes. Com que anaven tan morats tampoc estaven en condicions de forçar res, així que les noies els clavaven unes quantes empentes fins que queien, marxaven o desistien.

És increïble com ha canviat i com canviarà el barri ja només durant la meva vida. El meu pare em parla de lleteries on encara hi havia vaques, cubanos servits en copes de vidre al Tio Che, fàbriques de gel i timbres que anunciaven els torns de La Paperera. Jo parlaré de fàbriques abandonades, okupes, raves i obres per tot arreu a un fill que molt probablement viurà en un barri a mig camí entre Santa Monica (Califòrnia) i Manhattan.

Obamania

2008-08-27T18:29:00.006+02:00

Aquí us deixo algunes fotos de la recent convenció demòcrata a Denver fetes per un usuari de Flickr (wan · der · lust flickr). Via Brooklyn Vegan.

Avís per a navegants

2008-08-27T09:22:00.006+02:00

Entre els creadors que més admiro hi ha sens dubte Woody Allen (...). Però és que amb això de Vicky Cristina Barcelona ha ficat la pota fins al clarinet. El film no té gens ni mica de consistència; és un enfilall dels tòpics més suats de la seva filmografia (l'artista turmentat, la dona confosa) emmarcats en una Barcelona directament robada de les postals (...). El conjunt és digne de ser venut a les Rambles: entre els capells mexicans i els bous vestits de trencadís gaudinià.

Melcior Comes, article aparegut a l'Avui (27/08/08)

Underground hip-hop (1998-2004) - 20 discos imprescindibles

2008-08-23T13:19:00.007+02:00

El gènere musical denominat com a underground hip-hop sorgit als Estats Units és una de les etapes més destacables de la història del rap. La seva rellevància no estarà mai tan ben considerada com la vella escola o el rap de la primera dècada dels 90 (quelcom que trobo ben natural, per altra banda) però no s'ha de menystenir el paper clau que va jugar en l'escena per aquella generació de joves que vam començar a escoltar rap cap a finals dels 90.

Estem davant de la primera etapa del hip-hop on la comunitat blanca entra a jugar un paper important en la moguda. Evidentment, la majoria d'artistes segueixen sent afroamericans però fou a partir de finals dels 90 que la comunitat blanca va començar a entrar amb força i a donar forma al hip-hop que coneixem avui dia. La majoria dels artistes que citaré, encara que no siguin blancs, incorporen un missatge i una musicalitat molt més digerible pels blancs. La vida al ghetto i el gangsterisme queden una mica arraconats després de les morts de 2pac (1996) i Biggie Smalls (1997). Més enllà de l'especial atracció que els mitjans han sentit envers la morbositat de les baralles entre mc's, els tirotejos i les morts, hem de considerar les desaparicions d'aquests dos artistes com a un fet històric importantíssim d'aquest moviment cultural.

Quan 2Pac i Biggie moren, tota la comunitat hip-hop se submergeix en una profunda reflexió, tan moral com artística. Quan ells deixen d'estar entre nosaltres ens adonem que Snoop Dogg fa anys que no publica un bon tema; veiem com fa la pena amb Master P. També veiem com Nas es dirigeix inevitablement cap a una decadència musical estrepitosa després d'haver publicat el millor disc de la història del gènere o com el g-funk ja no té cap vigència a les acaballes de la dècada.

Llavors gairebé tot canvia. Talib Kweli i Mos Def s'uneixen amb Hi-Tek a "Black Star" i en el primer senzill del disc, "Definition", ja deixen anar allò de "I said one, two, three / It's kinda dangerous to be an mc / They shot Tupac and Biggie / Too much violence in hip-hop". Nova York i la costa est se summergeixen en un deliri experimental amb tot el moviment de Def-Jux, seguits de Madlib a la costa oest i Dilla al mid-west. Torna l'africanisme amb Talib Kweli, Mos Def, Dead Prez i fins i tot Erykah Badu. Blancs com Non-Phixion, Jedi Mind Tricks o Aesop Rock hi diuen la seva amb àlbums que ara mateix ja podem considerar clàssics. Little Brother, Dilated Peoples, Jurassic 5, Cannibal Ox, Immortal Technique, MF Doom, MF Grimm, The Arsonists, Jean Grae, Prince Paul, Canibus, Brother Ali, Deltron 3030, Edan... i un munt d'artistes més passen a formar el gruix de bandes i mc's que generen el rap més mereix ser escoltat. D'acord que apareix Jay-Z, Ghostface segueix publicant excel•lents discos i gent com Common o The Roots passen al mainstream amb envejables resultats, però no són la tendència més representativa.

Black Star - Definition

A més, l’aparició d’aquesta nova escena i la consolidació de l’apropament del hip-hop a tots els públics, sense importar classe social o ètnia, provoca un posterior redescobriment per part de la comunitat no afroamericana de tots els seus antecessors. És llavors que molts nois blancs comencen a descobrir a Rakim o Wu-Tang Clan. Us deixo una llista (per ordre alfabètic) de discos imprescindibles.

Aesop Rock – Labor Day
Cannibal Ox – The Cold Vein
Dead Prez – Let’s Get Free
Deltron 3030 – Deltron 3030
Dilated Peoples – Expansion Team
Edan – Primitive Plus
El-P – Fantastic Damage
Immortal Technique – Revolutionary vol. 2
Jedi Mind Tricks – Violent By Design
Jurassic 5 – Power In Numbers
Little Brother – The Listening
Lootpack – Soundpieces Da Antidote!
Madvillain – Madivllainy
MF Doom – Operation Doomsday
Mos Def and Talib Kweli are Black Star
Mr. Lif – I, Phantom
Non-Phixion – The Future Is Now
Slum Village – Fantastic vol. 2
Talib Kweli and Hi-Tek are Reflection Eternal
The Arsonists – As The World Burns

Gorbatxov condemnant a Occident

2008-08-21T11:26:00.007+02:00

L'origen del conflicte és l'imperialisme rus, soviètic i novament rus. La mateixa existència d'Ossètia del Sud no s'entén sense la política tradicional russa d'afeblir els veïns per la via de modificar la demografia dels territoris que pretén controlar. La fase actual del conflicte s'explica per quatre factors: les contínues provocacions de les milícies ossetes contra Geòrgia; la iniciativa del president georgià Mikhaïl Saakaixvili de recuperar per la força aquest territori en disputa pensant que tenia el suport de les democràcies occidentals; l'habitual feblesa dels països democràtics enfront les autocràcies, especialment si tenen armes nuclears, i la necessitat de la nova Rússia de fixar el seu paper al món tornant liderar el bloc antioccidental.

Jordi Argelaguet, professor de ciència política de la UAB

Ras i curt. Així analitza el conflicte de Rússia amb Geòrgia aquest professor de la UAB en un article a l’Avui. No cal dir que coincideixo bastant amb les seves afirmacions, tot i que el to anti-rus del text és descarat i potser massa rude. Sentencia amb la següent frase:

(...) al món occidental, ja hi ha opinadors (molts excomunistes, quina casualitat) que es tornen a empassar sense manies la propaganda russa.

Es podria referir perfectament a articles com el que va publicar ahir el New York Times (aquí) on Gorbatxov condemnava el comportament anti-rus d’Occident i el continu intent de minvar la influència internacional de Rússia. Sembla mentida que aquest home que es vanaglòria de ser un abanderat de la pau i la llibertat pugui considerar la independència de Kosovo com un insult a Rússia en comptes de veure-ho com un acte de llibertat d’un poble per decidir el seu futur. Els russos sempre seran russos, fins i tot Gorbatxov. Tot i que pugui tenir raó quan parla de l’amenaça que suposen les noves infrastructures militars nord-americanes a l’Europa de l’est, no ens deixen més remei. Tsars, comunistes o autòcrates capitalistes, sembla que no hagin evolucionat mai. Rússia segueix mantenint una actitud que fa por.

Indeed, Russia has long been told to simply accept the facts. Here’s the independence of Kosovo for you. Here’s the abrogation of the Antiballistic Missile Treaty, and the American decision to place missile defenses in neighboring countries. Here’s the unending expansion of NATO. All of these moves have been set against the backdrop of sweet talk about partnership. Why would anyone put up with such a charade?

Mikhaïl Gorbatxov, ex-president de la U.R.S.S.

La guerra és la pau. La llibertat és l'esclavitud. La ignorància és la força.

2008-08-20T18:34:00.008+02:00

Al final, acabaremos haciendo imposible todo crimen del pensamiento. En efecto, ¿cómo puede haber crimental si cada concepto se expresa claramente con una sola palabra, una palabra cuyo significado esté decidido rigurosamente y con todos sus significados secundarios y olvidados para siempre?

¿Cómo vas a tener un slogan como el de “la libertad es la esclavitud” cuando el concepto libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia será la inconsciencia.

El poder no es un medio, es un fin en sí mismo. No se establece una dictadura para salvaguardar una revolución; se hace una revolución para establecer una dictadura.

1984
George Orwell (1949)
Traducció al castellà de Rafael Vázquez Zamora
Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
Ediciones Destino, 1985

Havia llegit i rellegit feia anys les dues altres grans obres de George Orwell, “Animal Farm” i “Homage to Catalonia” i em faltava aquesta. ¿Què cal saber-ne? Bàsicament que la darrera crítica que l’anglès va escriure sobre els totalitarismes i l’stalinisme és un dels llibres més foscos que hagi pogut llegir mai. Una sensació d’opressió i mania persecutòria s’apodera de tu des de la primera pàgina i cada cop que es filtra una mica de llum per alguna porta que l’autor deixa hàbilment entreoberta, la crua realitat esbotza tota possibilitat de canvi, de llibertat. Ets trepitjat una i altra vegada fins el final i cada cop que aixeques el cap només és per acabar encara més enfonsat. Potser “Animal Farm” és un exemple més aconseguit de la dèria que va perseguir a Orwell tota la vida, escriure en una perfecta combinació de missatge polític i art, però “1984” no es queda curta. El Big Brother sap tot el que fas, no hi ha escapatòria. La humanitat està condemnada per sempre més.